Auditoria i assessorament fiscal. Són incompatibles?

La compatibilitat entre les activitats d’assessoria fiscal i auditoria de comptes i la transcendència que aquesta concurrència d’activitats pot tenir en la independència de l’auditor és una qüestió àmpliament debatuda en la doctrina legal i la seva regulació no és uniforme en els Estats membres de la Unió Europea. La Directiva 2006/43/CE, relativa a l’auditoria legal dels comptes anuals, estableix una “harmonització mínima” doncs diu que “els estats membres que exigeixin una auditoria legal podran imposar uns requisits més estrictes, salvat que es disposi el contrari en la present directiva” (art. 52).

La transposició d’aquesta directiva i de les reformes introduïdes posteriorment per la Directiva 2014/56/UE a la legislació espanyola es concreta actualment  en la llei d’auditoria de comptes (Llei 22/2015 de 20 de juliol, LAC) i en el Reglament que desenvolupa l’anterior text refós de la LAC (Reglament 1517/2011 de 31 d’octubre RAC).

El Tribunal Suprem Espanyol, mitjançant la seva sala Civil ha establert recentment jurisprudència respecte a aquesta qüestió, concretament en la seva sentencia STS 646/2018 de data 28 de febrer d’enguany, en recurs de cassació respecte a una altra sentència que considerava, entre altres qüestions, la nul·litat del nomenament d’un auditor per incompatibilitat en prestar serveis d’assessoria fiscal mitjançant una empresa vinculada a la societat d’auditoria.

Aquesta sentència estableix una sèrie de consideracions que són rellevants per la determinació de la compatibilitat entre assessorament fiscal i auditoria, en especial:

• La legislació estableix un principi general d’exigència d’independència de l’auditor de comptes respecte a l’empresa auditada. Junt amb aquest principi general, existeixen una sèrie d’incompatibilitats, consistents en situacions o circumstàncies que determinen “en tot cas”, la falta d’independència de l’auditor.
• Entre les activitats o serveis prestats a la societat auditada que determinen la incompatibilitat per a ser el seu auditor de comptes (o la seva societat d’auditoria) la llei no ha inclòs la prestació de serveis d’assessoria fiscal. Per tant, no sembla raonable considerar incompatible la prestació de serveis d’auditoria amb l’assessorament fiscal, de manera general i sense que concorri cap circumstància rellevant afegida a la mera prestació de serveis d’assessoria fiscal.
• El Reglament (UE) núm. 537/2014 del Parlament Europeu i del Consell de 16 d’abril de 2014, sobre els requisits específics per l’auditoria legal de les entitats d’interès públic, preveu en el seu article 5, la prohibició de què l’auditor o la societat d’auditoria que realitzi l’auditoria legal presti a l’entitat d’interès públic auditada assessorament fiscal. Aquesta prohibició expressa no es fa respecte d’entitats que no siguin d’interès públic. Es tracta per tant d’una innovació que conté una prohibició que no pot ser aplicada de manera indiscriminada, a societats que no tinguin la consideració d’entitats d’interès públic, ni de manera retroactiva.
• En conclusió, el sistema que regula la independència dels auditors de comptes no conté una prohibició absoluta i inmatitzada de la prestació de serveis d’assessoria fiscal per part de l’auditor a l’empresa auditada, tot i que conté un llistat d’activitats d’assessoria que, amb certes matisacions, resulten incompatibles amb la realització d’auditoria de comptes degut al risc d’autorevisió.
• Dit l’anterior, també cal afirmar que la prestació de serveis d’assessoria fiscal no és irrellevant per l’apreciació de la independència de l’auditor i que en determinades circumstàncies pot apreciar-se la seva falta d’independència respecte a l’entitat auditada. La raó de l’anterior és que l’assessoria fiscal pot incidir en aspectes significatius, mesurats en termes d’importància relativa, de la comptabilitat de l’empresa auditada el que té transcendència si es produeixen certes situacions.
• Així són circumstàncies que poden comprometre la independència de l’auditor que presti assessoria fiscal a l’empresa auditada (o el faci una persona o societat amb la qual integri una xarxa) aquelles en les que es produeixi un supòsit significatiu d’autorevisió. Tal és el cas en què concorri l’eventualitat de formular un informe d’auditoria amb excepcions derivades d’incerteses de naturalesa fiscal o tributària (per exemple, l’existència d’una inspecció fiscal o un recurs administratiu o contenciós-administratiu), quan l’objecte d’aquesta incertesa fiscal sigui una actuació en matèria fiscal de la societat auditada adoptada amb base en l’assessorament fiscal de l’auditor o d’una persona o societat integrat en la seva xarxa.
  El mateix passa quan en el seu informe hagi de pronunciar-se sobre les eventuals infraccions de les normes legals que s’haguessin posat de manifest durant la realització dels treballs d’auditoria i que puguin tenir rellevància en la imatge fidel de han de presentar els Comptes Anuals, si aquest possible incompliment es refereix a la normativa fiscal en una qüestió que ha estat objecte d’assessorament per l’auditor o la persona o entitat integrada en la seva xarxa. També es dóna aquesta incompatibilitat quan la possibilitat d’autorevisió tingui relació amb les qüestions que han de ser objecte de les mencions de la memòria exigida per l’article 260.1.8 del Text Refós de la Llei de Societats de Capital.

Cal concloure, per tant, que la incompatibilitat dels serveis d’assessorament fiscal i l’auditoria de comptes, en entitats no considerades d’interès públic, no es dóna “per se”, però que, per tal de combinar ambdues activitats s’han de tenir en compte les salvaguardes que mitiguin convenientment el risc d’autorevisió en funció de l’assessorament fiscal prestat.