Dret a l’oblit a Internet: Google haurà d’eliminar els links a dades de caràcter personal sota demanda dels usuaris.

1. Al•legacions Sr. Costeja
2. Resolució AEPD
3. Recurs de Google
4. Resolució TJUE
5. Ponderació
6. Conclusions

El passat 13 de maig el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) es pronuncià finalment sobre el cas Google Spain SL i Google Inc. v. Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) i D. Mario Costeja Rodríguez. Una Sentència, que, sens dubte, marcarà un abans i un després en la protecció de la privacitat individual a internet: l’Alt Tribunal Europeu confirma el dret dels usuaris a sol•licitar a Google, així com a qualsevol altre motor de cerca d’internet, la retirada de links que dirigeixin a pàgines on es pot trobar informació amb dades de caràcter personal dels mateixos, sempre que aquestes puguin lesionar la dignitat de la persona entesa en sentit ampli.

1. Al•legacions Sr. Costeja.

La sentència s’emmarca en una batalla legal que s’inicià el març del 2010 arrel de la reclamació del Sr. Costeja a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) contra La Vanguardia, d’una banda i Google Spain SL i Google Inc. de l’altra, basada en un article publicat pel conegut diari l’any 1998, i que es podia trobar en els resultats de Google al introduir el nom del particular. El Sr. Costeja al•legava que l’article, que anunciava una subhasta d’immobles relacionada amb l’embargament per deutes a la Seguretat Social, perjudicava la seva imatge i lesionava la seva dignitat, a banda de que l’embargament citat es trobava totalment solucionat des de feia anys.

2. Resolució AEPD.

Mitjançant resolució de juliol de 2010 l’AEPD desestimà la reclamació contra La Vanguardia, considerant que la publicació del diari es trobava legalment justificada, en el sentit que havia tingut lloc per ordre del Ministeri de Treball i Assumptes Socials, amb l’objectiu de donar la màxima publicitat a la subhasta. No obstant, estimava la reclamació contra Google, considerant que aquells que gestionen motors de cerca estan plenament sotmesos a la normativa de protecció de dades, per portar a terme un tractament de dades del que son responsables, actuant com a intermediaris de la societat de la informació. Per aquest motiu, l’AEPD considerà exigible poder sol•licitar directament a aquests buscadors la retirada dels links, quan aquests puguin lesionar el dret fonamental a la protecció de dades i a la dignitat de les persona, entesa aquesta en sentit ampli, el que inclou la mera voluntat del particular afectat quan vol que les dades no siguin conegudes per tercers. Per contra, mantingué que la informació podia seguir constant en les pàgines on inicialment es trobava allotjada, sempre que aquesta estigués justificada per una norma de rang legal.

3. Recurs de Google .

No conforme amb la resolució, Google decidí interposar un recurs a l’Audiència Nacional (AN) qui, al seu torn, l’elevà al TJUE, entenent que la resposta a dit recurs depenia de la forma en que hagués d’interpretar-se la Directiva 95/46, relativa a la protecció de les persones físiques pel que fa al tractament de dades personals i a la lliure circulació d’aquestes dades, en relació amb les obligacions dels motors de recerca en el marc de les noves tecnologies.

Google basava les seves al•legacions en que l’activitat dels motors de cerca no pot considerar-se tractament de les dades que es mostren a les pàgines web de tercers que presenta la llista de resultats de la recerca, atès que aquests motors tracten la informació accessible a Internet globalment sense seleccionar dades personals i la resta d’informació. Segons la seva opinió, a més, fins i tot suposant que aquesta activitat hagi de ser qualificada de “tractament de dades”, el gestor d’un motor de cerca no pot considerar-se “responsable” d’aquest tractament, ja que no coneix aquestes dades i no exerceix control sobre ells.

Google considerava que, en virtut del principi de proporcionalitat, qualsevol sol•licitud de supressió d’informació ha de dirigir a l’editor del lloc d’Internet de què es tracti, ja que és aquest qui ha d’assumir la responsabilitat de publicar la informació, qui pot examinar la licitud d’aquesta publicació i qui disposa dels mitjans més eficaços i menys restrictius per fer que aquesta informació sigui inaccessible.

4. Resolució TJUE.

Sembla que les al•legacions del gegant d’internet no van convèncer l’Alt Tribunal, que ha acabat pronunciant-se a favor de l’AEPD I el Sr. Costeja, al llarg de 31 pàgines de Sentència. El TJUE apunta que els motors de cerca han de ser considerats directament “responsables de tractament” de les dades personals que en aquests s’indexin, en el sentit que aquest determina els fins i els mitjans de la seva activitat (art. 2.d Directiva 95/46). En aquest sentit, considera que l’activitat dels motors de cerca té un paper decisiu en la difusió global d’aquestes dades en la mesura que facilita el seu accés a tot internauta que porta a terme una cerca a partir del nom del interessat, inclosos els internautes que, de no ser així, no haurien trobat la pàgina web en la qual es publiquen aquestes mateixes dades, i que els permet d’aquesta manera establir un perfil més o menys detallat de la persona de què es tracti.

L’Alt Tribunal esgrimeix que “l’article 7 de la Carta [de Drets Fonamentals de la Unió Europea] garanteix el respecte de la vida privada, mentre que l’article 8 proclama expressament el dret a la protecció de les dades personals. Els apartats 2 i 3 d’aquest últim precisen que aquestes dades es tractaran de manera lleial, per a fins concrets i sobre la base del consentiment de la persona afectada o en virtut d’un altre fonament legítim previst per la llei, que tota persona té dret a accedir a les dades recollides que li concerneixin i a obtenir la seva rectificació i que el respecte d’aquestes normes estarà subjecte al control d’una autoritat independent. Apliquen aquests requisits, en particular, els articles 6, 7, 12, 14 i 28 de la Directiva 95/46.”

En aquest sentit, determina la obligació dels responsables del tractament de garantir que les dades personals siguin “tractades de manera lleial i lícita”, que siguin “recollides amb fins determinats, explícits i legítims, i no siguin tractades posteriorment de manera incompatible amb aquestes finalitats”, que siguin “adequades, pertinents i no excessives en relació amb els fins per als quals es demanen i per als quals es tractin posteriorment”, que siguin “exactes i, quan sigui necessari, actualitzades”, i, finalment, que siguin “conservades en una forma que permeti la identificació dels interessats durant un període no superior al necessari per a les finalitats per a les que van ser recollides o per a les quals es tractin ulteriorment”. En aquest marc, l’esmentat responsable ha d’adoptar totes les mesures raonables perquè les dades que no responen als requisits d’aquesta disposició siguin suprimides o rectificades.

5. Ponderació.

En virtut de l’art. 7 de l’esmentada Directiva 95/46, considera el Tribunal que l’interessat podrà, en qualsevol moment i per raons legítimes pròpies de la seva situació particular, oposar-se a que les seves dades siguin objecte de tractament, excepte quan la legislació nacional disposi una altra cosa. En cas d’oposició justificada per l’interessat, el tractament que efectuï el responsable no podrà referir-se ja a aquestes dades.

Segons l’anterior, afirma el TJUE que “l’interessat podrà dirigir les sol•licituds (…) directament al responsable del tractament, que haurà llavors d’examinar degudament el seu fonament i, si s’escau, posar fi al tractament de les dades controvertides. Quan el responsable del tractament no accedeixi a tals sol•licituds, l’interessat podrà acudir a l’autoritat de control o als tribunals perquè aquests duguin a terme les comprovacions necessàries i ordenin a aquest gestor les mesures necessàries en conseqüència, en virtut dels poders d’investigació que li confereix l’art. 28 de la Directiva.

No obstant l’anterior, reconeix també el Tribunal que “en la mesura que la supressió de vincles de la llista de resultats podria, en funció de la informació de què es tracti tenir repercussions en el interès legítim dels internautes potencialment interessats en tenir accés a la informació en qüestió, cal cercar, en situacions com les del litigi principal un just equilibri, en particular entre aquest interès i els drets fonamentals de la persona afectada d’acord amb els articles 7 i 8 de la Carta (…) Aquest equilibri pot dependre, en supòsits específics, de la naturalesa de la informació de què es tracti i del caràcter sensible per a la vida privada de la persona afectada i de l’interès del públic en disposar d’aquesta informació, que pot variar, en particular, en funció del paper que aquesta persona desenvolupi en la vida pública.

El Tribunal conclou que s’haurà d’examinar, en particular, si l’interessat té dret que la informació en qüestió relativa a la seva persona ja no hi sigui, en la situació actual, vinculada al seu nom per una llista de resultats, obtinguda després d’una recerca efectuada a partir del seu nom, sense que l’apreciació de l’existència d’aquest dret pressuposi que la inclusió de la informació en qüestió en la llista de resultats causi un perjudici al interessat.

No obstant això, vol recalcar que, no es donaran tals circumstàncies si es tracta d’una persona pública, per prevaler en aquest cas el dret del públic a tenir accés a informació d’interès general.

6. Conclusions.

És obvi que en l’actualitat el món d’internet juga un paper fonamental en l’accés a la informació, ja no només aquella d’interés públic, sinó cada cop més la referida a l’esfera privada dels particulars, i que, en concret, els motors de cerca, faciliten en gran mesura l’accés a la mateixa.

És també cert que, de la informació que apareix en Google sobre un particular, qualsevol tercer pot arribar-se a fer un perfil de qui o com és, on treballa, amb qui es relaciona, o inclús que ha comprat. Aquesta situació s’emmara dins un món globalitzat en que la privacitat sembla veure’s cada cop més reduïda enfront de l’accés lliure i sense límits a la informació.

En aquest sentit, ha de ser forçosament legítim que les persones puguin tenir dret a decidir a quina informació es pot tenir accés sobre elles mateixes. Així, s’han creat plataformes com Facebook, Twitter, Linkedin, etc., on cadascú decideix quina informació o opinions comparteix i amb qui, tenint la opció de seleccionar el seu cercle d’amistats i visibilitat. Algunes d’aquestes plataformes, sensibilitzades amb la importància que els usuaris donen a compartir les seves dades personals, ja han implementat eines per garantir que l’eina doni múltiples opcions de privacitat a seleccionar per l’usuari, com que aquestes eines estiguin activades per defecte (privacy by design & privacy by default).

Estem en una època en que la visibilitat d’algú a Internet pot arribar a ser decisiva en molts aspectes, ja sigui laborals com socials. És comú en l’actualitat que els candidats a una oferta laboral siguin examinats prèviament a l’entrevista, a través de Google, tant per saber a quines xarxes socials estan adherits, si són actius en aquestes, que diuen els buscadors sobre ells, etc.

En aquest sentit, entra dins de tota lògica que, si una persona va a una entrevista i li comenta a l’entrevistador que fa un any va participar en una carrera al seu poble de salts en sac de patates per festes majors, tingui dret a que l’entrevistador no ho esbrini a través de Google. Ara bé, ha de recaure tota la responsabilitat de suprimir aquesta informació en Google, i no pas en l’editor original de la informació?

En aquest sentit, sorgeixen diverses qüestions que la Sentència deixa enlaire, i que, de ben segur, generaran més d’una controvèrsia d’interpretació.

En primer lloc, com s’ho farà Google per atendre a les peticions –que previsiblement seran massives- dels interessats de retirar les seves dades del buscador? En funció de quins criteris es podrà considerar que les dades són “inexactes, no pertinents i excessives en relació amb les finalitats del tractament, no actualitzades o conservades durant un temps superior al necessari”? A través de quins mitjans hauran d’acreditar els interessats que realment són els interessants?

I en segon lloc, recordar que, malgrat la present sentència afecta només als motor de cerca, estableix que, la informació podrà seguir constant en les pàgines de tercers on inicialment es trobava allotjada, sempre que aquesta estigués justificada per una norma de rang legal.

I si no es troba amparada per una norma de rang legal, voldrà dir que les webs que publiquin inicialment la informació també hauran de retirar-la? Segons la sentència, hauríem d’entendre que sí.

Sense voler ser malaventurada, prevec que aquesta polèmica sentència pot suposar l’inici d’una llarga batalla enfront de la informació de tercers, ja no només publicada als buscadors, sinó en qualsevol pàgina.

Patricia Edo és experta en dret d’Internet i de las noves tecnologies, privacitat i protecció de dades (LOPD) a Faura-Casas.