Xavier Graset conversa amb Joan B. Casas, soci fundador de Faura-Casas, i Francesc Raventós, economistes, exdegans del Col·legi d’Economistes de Catalunya i membres del Grup d’Economistes pel Benestar.

Durant el mes de març la Fundació Escola Cristiana de Catalunya (FECC) ha fet una nova edició del curs bàsic adreçat a les funcions de la figura del Delegat de Protecció de Dades a les escoles a càrrec de la gerent de Serveis Jurídics de Faura-Casas, Caterina Bartrons. Malgrat tractar-se d’una edició feta a distància a través de l’aula virtual, s’ha garantit la participació i satisfacció dels assistents en tot moment, i s’han assolit els continguts pretesos en un entorn segur que ha permès compartir i debatre qüestions que ocupen i preocupen els centres educatius.

S’ha publicat Ràtios Sectorials 2019, amb  la col·laboració de la UPF Barcelona School of Management, ACCID  i el  Registre d’Experts Comptables de Catalunya (RECC).

RÀTIOS SECTORIALS 2019

En Jordi Casals, soci de FAURA-CASAS, va participar el passat 18 de març en una sessió de formació sota el títol “Subjecció a l’IVA de les entitats del Sector Públic de la Generalitat” promogut per la Secretaria d’Hisenda del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya, emmarcada en la implementació del Model de política fiscal corporativa de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i del seu sector públic” aprovat pel Govern de la Generalitat.

La sessió es va dur a terme per videoconferència, i va comptar amb més de 190 participants.

El proppassat dia 23 de març, Joan B. Casas, soci fundador de Faura-Casas, va participar en la conferència online organitzada pel CEC on es van analitzar els serveis públics que s’hi relacionen més directament: salut, educació, serveis socials, habitatge, rodalies i pensions, amb la finalitat de reforçar la seva qualitat si la Generalitat disposés d’un finançament just.

Article publicat per Joan B. Casas, soci fundador de Faura-Casas, a La Vanguardia, 21 de març de 2021.

Podeu llegir l’article sencer clicant aquest enllaç:

una decada perduda

La disposició addicional tercera del Reial Decret-llei 5/2021, de 12 de març, de mesures extraordinàries de recolzament a la solvència empresarial en resposta a la pandèmia de la COVID-19, estableix una nova regulació de l’ajornament especial per al pagament d’impostos periòdics corresponents al mes de març i al primer trimestre de l’exercici 2021, que ja va estar aprovat pel Reial Decret-llei 35/2020, de 22 de desembre. La principal modificació és l’ampliació de la carència d’interessos de 4 mesos, enlloc dels 3 mesos inicialment previstos.

Les condicions d’aquest ajornament extraordinari són les següents:

• Poden sol·licitar l’ajornament extraordinari les persones físiques que realitzin activitats empresarials o professionals i les entitats jurídiques amb un volum d’operacions no superior a 6.010.121,04 euros l’any 2020.
• Període ajornable: Les declaracions-liquidacions i autoliquidacions que el període de presentació o ingrés estigui comprès entre l’1 i el 30 d’abril (liquidacions periòdiques del mes de març i del primer trimestre de 2021)
• Impostos ajornables: retencions i ingressos a compte (models 111. 115, 123, 216,…), l’Impost sobre el Valor Afegit (model 303) i els pagaments fraccionats a compte de l’IRPF (model 130) i de l’Impost de societats (models 202 i 222)
• Condicions de l’ajornament:
  • Import màxim ajornable: 30.000 euros (incloent tots els ajornaments atorgats o sol·licitats sense garantia, pendents de pagament)
  • Garantia: no s’exigeix
  • Termini: 6 mesos
  • No es meritaran interessos durant els 4 primers mesos d’ajornament

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), en una recent sentència, ha dictaminat que els períodes de guàrdia en règim de “disponibilitat no presencial” han de ser considerats “temps de treball”, i per tant ser remunerats en conseqüència, quan afectin “de manera considerable” a la capacitat de l’empleat a “administrar el seu temps lliure”.

L’alt tribunal ha donat resposta en aquests termes a dos tribunals, que van plantejar sengles qüestions prejudicials abans de resoldre els recursos de dos treballadors que havien reclamat que les seves guàrdies no presencials fossin reconegudes com “temps de treball” encara que no haguessin realitzat un treball concret en aquest temps (Eslovènia i Alemanya).

En l’assumpte C-344/19, correspon al d’un tècnic especialitzat que s’encarregava del funcionament, durant diversos dies consecutius, de centres de transmissió de televisió en una muntanya d’Eslovènia. A més de les seves dotze hores de treball ordinari, aquest empleat havia de prestar serveis de guàrdia sis hores al dia en règim de disponibilitat no presencial.

Durant aquests períodes no estava obligat a romandre en el centre de transmissió, però sí a estar localitzable per telèfon i poder presentar-se en el seu lloc de treball en el termini d’una hora en cas de necessitat. A la pràctica, la situació geogràfica dels centres de transmissió, difícilment accessibles, l’obligava a romandre en aquests centres durant els seus serveis de guàrdia, en un allotjament de servei posat a la seva disposició per l’empresari, sense grans possibilitats pel que fa a les activitats d’oci es refereix.

En l’assumpte C-580/19, és un bomber que havia d’efectuar regularment períodes de guàrdia en règim de disponibilitat no presencial. Durant aquests períodes no estava obligat a ser present en un lloc determinat pel seu empresari, però havia d’estar localitzable i poder arribar, en cas d’avís, al terme municipal d’aquesta ciutat en 20 minuts, amb el seu uniforme d’intervenció i el vehicle de servei que es trobava a la seva disposició.

En la sentència, el TJUE indica, que els conceptes “període de descans” i “temps de treball” s’exclouen mútuament, i afegeix que “un període durant el qual el treballador no porta a terme efectivament cap activitat per compte de l’empresari no constitueix necessàriament un ‘període de descans’ “. El Tribunal subratlla que un període de guàrdia ha de qualificar “automàticament” com “temps de treball” quan l’empleat hagi de romandre durant aquest temps en el seu lloc, diferent del seu domicili, i mantenir-se a disposició dels seus superiors.

La qüestió se suscita quan els períodes de guàrdia no exigeixen romandre en el centre de treball. El TJUE explica que les guàrdies en règim de “disponibilitat no presencial” estan compreses “en la seva integritat” dins del concepte “temps de treball” quan “les limitacions imposades al treballador afecten objectivament i de manera considerable a la seva capacitat per administrar lliurement el temps durant el qual no es requereixen els seus serveis professionals i per dedicar als seus propis interessos”.

Quan les limitacions imposades li permeten a l’empleat administrar el seu temps i dedicar-se a les seves menesters sense grans limitacions, només constitueix temps de treball el corresponent a la prestació laboral efectivament realitzada. No es poden prendre en compte les dificultats que la guàrdia li ocasioni quan derivin d’elements naturals o de la lliure elecció de l’empleat, com ara el seu domicili. En suma, els aspectes a valorar són el temps en què s’ha de presentar al lloc i la freqüència mitjana amb la qual se li requereix durant una guàrdia.

El TJUE fins i tot va més enllà i assenyala que en la mesura que els serveis de guàrdia impliquen necessàriament la imposició d’obligacions professionals al treballador i, per això formen part del seu entorn laboral, quan les guàrdies es presten de forma continuada durant llargs períodes o es produeixen a intervals molt freqüents, – fins al punt de suposar una càrrega psicològica recurrent per al treballador, encara que sigui de baixa intensitat-, pot resultar molt difícil, en la pràctica, que aquest s’evadeixi completament del seu entorn laboral durant un nombre suficient d’hores consecutives que li permeti neutralitzar els efectes de la feina sobre la seva seguretat i la seva salut; i més encara quan aquests serveis de guàrdia tenen lloc durant la nit.

D’aquesta circumstància l’obligació de l’empresa de protegir els treballadors contra els riscos psicosocials que puguin sorgir en el seu entorn laboral s’estén també a l’obligació de no imposar períodes de guàrdia molt llargs o freqüents que constitueixin un risc per a la seguretat o la salut dels treballadors, això tot i que aquests períodes es qualifiquin de «períodes de descans» en el sentit de l’article 2, punt 2, de la Directiva 2003/88.

I matisa que, en tot cas, correspon als Estats membres definir, en el seu ordenament jurídic nacional, les modalitats d’aplicació d’aquesta obligació.

Les fundacions i les associacions d’utilitat pública són entitats jurídiques sense afany de lucre que, o bé tenen afectat el seu patrimoni i rendiments a la realització d’activitats d’interès general, o bé les seves activitats estan destinades a fomentar-lo.

Amb l’objectiu d’impulsar i fomentar l’activitat que desenvolupen en benefici de l’interès general i tenint en compte l’absència d’afany de lucre, aquestes entitats disposen de determinats beneficis fiscals, alhora que gaudeixen d’un règim fiscal que fomenta l’activitat de mecenatge. Aquest marc fiscal més favorable comporta el compliment d’un seguit de requisits, entre els quals s’inclou destinar almenys el 70 % dels ingressos nets al compliment de les finalitats fundacionals i associatives. El compliment d’aquest requisit s’ha d’incloure en la memòria dels comptes anuals. (more…)