En el marc de la contractació pública, les empreses sancionades per infraccions greus o molt greus poden quedar excloses temporalment de participar en licitacions públiques. Aquesta prohibició, regulada per la Llei de Contractes del Sector Públic (LCSP), busca garantir la integritat i la transparència en l’ús de recursos públics. Un informe recent de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya (JCCPC) analitza en profunditat les condicions i els efectes d’aquesta prohibició, així com les vies per restablir la fiabilitat de les empreses afectades.

La prohibició s’activa quan la sanció contra l’empresa és ferma, i pot entrar en vigor de manera immediata si la resolució especifica la durada i l’abast de la sanció. En cas contrari, caldrà establir aquestes condicions mitjançant un procediment ad-hoc i registrar-les en el corresponent Registre (ROLECE/RELI) abans que comenci a produir efectes.

A més, les empreses sancionades tenen l’opció de recórrer judicialment la decisió i sol·licitar una mesura cautelar de suspensió. Aquesta petició paralitza els efectes de la prohibició fins que s’emet una resolució sobre el recurs, oferint una protecció temporal que pot resultar essencial per a les empreses que depenen de la contractació amb el sector públic.

Un aspecte destacat de l’informe és la possibilitat que les empreses adoptin mesures de self-cleaning o autocorrecció per restablir la seva fiabilitat davant de l’òrgan de contractació. Aquestes mesures inclouen el pagament de sancions pendents, col·laboració amb les autoritats i la implementació de sistemes interns que garanteixin el compliment normatiu en el futur. Amb això, les empreses poden demostrar un compromís per evitar infraccions futures i, en alguns casos, poden ser readmeses en procediments de licitació.

Finalment, és l’òrgan de contractació qui avaluarà si aquestes mesures correctores són suficients per permetre la participació de l’empresa en una licitació concreta. Aquest procés, en línia amb el dret comunitari, representa un avenç important, ja que dona a les empreses una segona oportunitat per corregir la seva situació i participar en noves licitacions.

Aquesta normativa no només actua com una mesura de control, sinó que també ofereix vies perquè les empreses sancionades puguin redreçar la seva trajectòria i mantenir-se actives en el mercat públic, promovent així una competència més justa i transparent.

La Sentència 1205/2024 de 4 de juliol dictada per la Secció Tercera de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem, aborda una qüestió important sobre la interpretació del control anàleg conjunt en els encàrrecs de gestió de serveis públics. Aquest concepte és clau per determinar si una entitat, sigui pública o privada, pot ser considerada com a “mitjà propi” d’una administració pública, permetent-li rebre encàrrecs de gestió sense necessitat de licitació.

La decisió del Tribunal Suprem ha tingut repercussions en anul·lar una sentència prèvia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que havia aplicat una interpretació restrictiva d’aquest control. Segons el TSJC, per complir amb el requisit de control anàleg conjunt, cada poder adjudicador havia d’exercir un control individual efectiu sobre l’entitat gestora. Aquest criteri invalidava certs encàrrecs de gestió si algun poder adjudicador tenia una participació minoritària o limitada.

El Tribunal Suprem, però, va adoptar una postura més flexible, basada en la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Segons aquesta nova doctrina, no és necessari que cada poder adjudicador exerceixi un control absolut o individual sobre l’entitat, sinó que es permet un control conjunt i funcional. El rellevant és que els poders adjudicadors tinguin la capacitat d’influir de manera decisiva en les decisions estratègiques i operatives de l’entitat encarregada de la gestió, encara que no tots participin de manera igualitària.

El cas en qüestió es va originar quan l’Ajuntament d’Esparreguera va decidir delegar la gestió de la residència Can Comelles a Sumar, S.L., una societat pública. Diversos grups municipals van impugnar aquesta decisió al·legant que l’Ajuntament no tenia un control suficient sobre l’entitat gestora. El TSJC va fallar a favor seu, però el Tribunal Suprem va revocar aquesta sentència.

La nova interpretació del Tribunal Suprem subratlla que el control anàleg conjunt no s’ha d’entendre de forma restrictiva, sinó com una capacitat d’influència conjunta sobre les decisions de l’entitat. A més, estableix que no és necessari que tots els poders adjudicadors tinguin participació en el capital de l’entitat per exercir aquest control. Aquesta sentència reforça un enfocament més funcional i pràctic, reconeixent que el control pot exercir-se de manera col·lectiva, sense que cada entitat pública ho faci de manera independent.

Aquesta decisió suposa un precedent important en la interpretació del control anàleg conjunt, permetent una major flexibilitat en la gestió pública i ajustant-se a les realitats de col·laboració entre entitats públiques i privades.

Segons l’art. 28.4 de la LCSP, les entitats del sector públic han de programar l’activitat de contractació que duran a terme i publicar el seu Pla de Contractació al seu perfil del contractant. Pel que fa a les Entitats del Sector Públic de l’àmbit Generalitat de Catalunya, aquest termini finalitza el proper 6 de desembre de 2024.

Amb l’objectiu de planificar l’activitat contractual d’una entitat i de gestionar més eficientment els recursos disponibles, les Entitats del Sector Públic, en compliment de la legalitat vigent, han de publicar anualment les estimacions en la realització d’obres, subministraments o serveis requerits per a la consecució de les seves necessitats i finalitats.

Aquesta tasca permet també identificar, analitzar i categoritzar les necessitats de cada entitat, determinar els procediments contractuals per cobrir i definir els indicadors d’avaluació que permetin el seguiment i el control continu. A posteriori, també permet revisar el resultat del pla i corregir desviacions o comprovar la seva adequació a la realitat.

Pel que fa a les Entitats del Sector Públic de l’àmbit Generalitat de Catalunya, la Direcció General de Contractació Pública ha recordat aquests dies l’obligació dels Ens de comunicar i publicar la previsió del conjunt de contractació anual (excloent els contractes menors) i insta a la publicació d’aquestes dades al perfil del contractant de la PSCP, en l’apartat de documents, indicant que el termini màxim per a la publicació de la previsió de contractació anual finalitza el proper 6 de desembre de 2024.

Cada cop més es sol·licita el DNI per a realitzar gestions que podem trobar en l’àmbit del nostre dia a dia, des d’una acció tan senzilla com rebre un paquet fins a l’exercici dels nostres drets de protecció de dades davant d’una entitat.

El DNI conté més informació de la que ens pensem, no és solament el codi identificador, la nostra fotografia o el nom complet, també conté la nostra firma, domicili, equip expedidor, el nom dels progenitors, etc. (AEPD PS/00413/2021). La problemàtica sorgida respecte a  aquesta informació rellevant del nostre DNI ha estat objecte d’anàlisis per part de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) en multitud de processos: casos de missatgeria (0048/2023; PS/00413/2021),  de selecció de personal (PS/00003/2021), de reserva d’allotjaments… (PS/00499/2022).

Segons les resolucions de l’AEPD, l’ús indegut del DNI pot suposar la vulneració de principis rectors de la protecció de dades com són els de minimització de les dades, el de proporcionalitat del tractament, el de limitació de la finalitat, i el de la conservació de les dades.

Donat això, en el cas de voler exercir un dret de protecció de dades davant d’una entitat, és necessari plantejar-nos si aquest tractament de dades del nostre document d’identitat, pot considerar-se excessiu. Per això, fonamentat en l’article 5.1.c RGPD, referent al principi de minimització de dades, s’ha de determinar que la sol·licitud del DNI ha de ser estrictament necessària pel tractament que es vol realitzar, i en conseqüència, el responsable de tractament, ha d’assegurar-se de no recollir més dades personals de les necessàries per a realitzar la identificació de la persona sol·licitant. Cal tenir en compte que la base legitimadora d’aquest fet és l’article 12.6 RGPD: “quan el responsable del tractament tingui dubtes raonables en relació amb la identitat de la persona física que cursa la sol·licitud a què es refereixen els articles 15 a 21, podrà sol·licitar que es faciliti la informació addicional necessària per a confirmar la identitat de l’interessat.”

Els últims procediments sancionadors resolts per aquests fets són un indicatiu de la preocupació que  l’AEPD té sobre l’ús del DNI per a la identificació, així trobem imposicions de multes que van des de 3.000 euros (PS/00570/2023) fins a 250.000 euros (PS/00003/2021), basades en l’aplicació de l’article 5.1 del RGPD.

Tal com indica l’AEPD “l’ús indegut del DNI sense les garanties suficients pot tenir múltiples efectes desfavorables per al titular de les dades”. El mètode utilitzat per a la identificació d’una persona ha de ser pertinent, adequat, proporcionat i respectar el principi de minimització de dades.

Algunes mesures alternatives o solucions per a la realització de la identificació del sol·licitant poden ser mitjançant una identificació electrònica o realitzar l’enviament d’una sol·licitud a través d’un compte d’usuari juntament amb un factor d’autenticació addicional remès per un altre canal diferent. A través d’aquestes tècniques, s’evita l’ús de dades personals i es realitza la identificació mitjançant codis o contrasenyes que permetin assegurar que la persona que realitza l’exercici de drets és la correcta.

En definitiva, sol·licitar el DNI és una opció viable i legítima, però s’ha de limitar el seu tractament a l’estrictament necessari, i en paraules de l’AEPD “Només s’haurà de recollir la informació del DNI que sigui pertinent per a confirmar la identitat del subjecte, i si existeixen altres mesures menys greus que compleixen la finalitat de la identificació, el més recomanable és abstenir-se d’utilitzar-lo.” (AEPD 0048/2023)

A partir de la publicació del Reial Decret 1026/2024 el dia 09/10/2024, les empreses amb més de 50 treballadors tenen noves obligacions sobre persones LGTBI i del col·lectiu trans. En particular, hauran de comptar amb un conjunt de mesures destinades a la igualtat de persones LGTBI, les quals hauran d’incloure un protocol sobre assetjament i violència a persones LGTBI i hauran d’atendre també especialment les persones trans.

La nova regulació estableix que les mesures s’han de negociar en el context de convenis col·lectius i/o mitjançant acords d’empresa negociats amb la representació legal de les persones treballadores. Tot i que no queda clar en totes les situacions, entenem que s’aplicarien aquí els mateixos criteris de constitució d’una comissió negociadora que s’apliquen en l’elaboració de plans d’igualtat.

El termini que tenen les empreses per a adoptar les mesures i el protocol són de tres mesos a partir de l’endemà de la publicació de la norma (per tant, el termini finalitzaria el 10/01/2025). Aquest termini serà de sis mesos, però, si no hi ha a l’empresa un conveni col·lectiu aplicable ni representació legal de persones treballadores. La norma matisa que, si l’empresa ja té un protocol sobre igualtat, aquest es pot ampliar per a incloure-hi els nous aspectes sobre persones LGTBI i persones trans, sense que calgui fer un protocol diferent. D’altra banda, la norma estableix que, si les empreses no adopten les mesures a través de conveni o acord d’empresa en el termini indicat, hauran d’aplicar les mesures previstes pel reial decret.

Tot i que la norma estableix que les empreses tenen llibertat per a decidir com han de ser les mesures i el protocol que han d’adoptar, la mateixa norma també determina que en tot cas s’hauran de tenir en compte els continguts mínims previstos en els annexos 1 i 2 de la mateixa norma. Per tot plegat, resulta clar que les empreses estan obligades a adoptar unes mesures específiques i a demostrar que els són aplicables, però aquestes mesures ja venen determinades també en el mateix reial decret, sense que realment es pugui negociar res diferent del que està previst en la norma jurídica.

Més informació i detall de la norma https://www.boe.es/buscar/pdf/2024/BOE-A-2024-20402-consolidado.pdf

La legislació catalana instrumenta el dret a la bona administració a través de les cartes de servei, que informen sobre els serveis que gestionen les administracions i estan pensades per avaluar-ne la gestió, en un procés de millora contínua. La legislació catalana –especialment mitjançant la Llei 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern– ha promogut la implantació de les cartes de servei a les administracions. Aquests documents són un instrument per garantir el dret de la ciutadania a la bona administració amb relació a l’activitat de prestació de serveis.

En l’informe anual del Síndic de Greuges de 2023 ja s’assenyalava que calia  transformar l’Administració catalana per adaptar-la al nou context demogràfic, social, econòmic i tecnològic. I ara, en el nou informe Les cartes de servei a Catalunya, publicat el 14/10/2024, la Síndica constata que actualment aquesta és encara una gran assignatura pendent, ja que després de nou anys de vigència de la Llei 19/2014, només un 12 % de les administracions catalanes tenen com a mínim una carta de servei aprovada. A més, de les cartes de servei analitzades en l’estudi, només un 21,3% tenen el contingut mínim que estableix la normativa.

Les xifres també indiquen que les cartes de servei s’han implementat molt més en els municipis grans que en els petits, ja que el 70 % dels ajuntaments de més de 50.000 habitants disposen aquesta eina. Quant a la Generalitat, destaca que només disposi de dinou cartes de servei, malgrat la gran quantitat de serveis finalistes que presta.

Les cartes de servei aprovades fins ara s’estructuren en funció de tres fonaments:  

a) Informació que té dret a conèixer la ciutadania en relació amb els serveis que es presten.

b) Avaluació de la gestió mitjançant l’adopció de compromisos basats en uns estàndards mínims de qualitat. L’objectiu és que la ciutadania conegui les millores que s’estan produint. A més, cal establir un sistema d’indicadors que permetin avaluar els compromisos i el resultat d’aquesta avaluació s’ha de publicar periòdicament en els portals de transparència.

c) Interacció amb la ciutadania a partir d’enquestes de satisfacció, de la presentació de queixes i suggeriments o de l’establiment de mecanismes de reparació davant l’incompliment de compromisos. Davant una possible controvèrsia, la justícia restaurativa i la cultura de la gestió i transformació positiva de conflictes són un enfocament transformador que permet abordar els conflictes a través de processos inclusius i participatius, i espais d’escolta directa que faciliten la comunicació i l’accessibilitat del ciutadà.

En paral·lel, d’estudis europeus que analitzen la percepció que té la ciutadania de la qualitat dels serveis públics que reben, els resultats tampoc són bons, doncs  Catalunya se situa per sota de la mitjana europea.

Així, per tal de revertir aquesta situació, convé que el conjunt d’administracions vegin el model de gestió de cartes de servei com una oportunitat per intensificar la relació directa amb la ciutadania, per redefinir els seus processos i per retre comptes de la gestió dels serveis públics. Segons la Síndica “Cal una transformació de l’Administració que redissenyi els processos interns, tenint presents els recursos existents, per adaptar-los a les necessitats de la ciutadania de Catalunya. S’ha de garantir una relació més directa, amable i personalitzada amb la ciutadania, i cal analitzar la importància i la satisfacció dels serveis públics; les oportunitats de la digitalització; la incorporació d’eines d’intel·ligència artificial, i l’avaluació de la gestió interna dels serveis públics”.

Si necessites més informació i/o suport en l’elaboració i implementació de les cartes de servei, contacta amb Faura-Casas.

Serveis Jurídics

Amb data 25 de maig de 2023 es va publicar la Llei 13/2023, de 24 de maig, per la qual es modifiquen la Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributària, en transposició de la directiva (UE) 2021/514 del consell de 22 de març de 2021, per la qual es modifica la directiva 2011/16/UE relativa a la cooperació administrativa en l’àmbit de la fiscalitat i altres normes tributàries,  en què s’establia la introducció d’un únic model de correcció o rectificació de declaracions, buscant una millora de la gestió tributària i avançar en l’assistència del contribuent. Apareix així la nova figura d’autoliquidació rectificativa.

La voluntat del legislador, per tant, és que les noves declaracions rectificatives substitueixin, en aquells tributs en els quals així s’estableixi, el sistema dual vigent en què coexisteixen  les autoliquidacions  complementàries, previstes  per completar o modificar les presentades amb anterioritat sempre que resulti un import a ingressar superior o una quantitat a retornar o compensar inferior,  i la sol·licitud de rectificació de declaracions, prevista  per aquells casos que s’ha produït un perjudici pel contribuent.

Per donar compliment a l’establert a la Llei 13/2023, el passat 5 d’agost es va publicar l’Ordre HAC/819/2024, que aprova la regulació de l’autoliquidació rectificativa en l’impost sobre el valor afegit i que afegeix l’article 74 bis al reglament de l’impost, amb l’objectiu que, a través de l’autoliquidació rectificativa el contribuent pugui rectificar, completar o modificar  una autoliquidació ja presentada, sense tenir en compte el resultat anterior i sense haver d’esperar una resposta per part de l’administració tributària, desapareixent, per tant, a partir de l’entrada en vigor de la norma, i per l’impost sobre el valor afegit, l’existència de declaracions complementàries i sol·licitud de devolució d’ingressos indeguts.

La rectificació d’autoliquidacions entra en vigor a partir del mes de setembre de 2024 per aquells subjectes passius amb un període de liquidació mensual i a partir de la liquidació del tercer trimestre de 2024 per aquells subjectes passius amb un període de liquidació trimestral. Per tant, el nou model d’autoliquidacions rectificatives no s’aplicarà a les autoliquidacions de períodes anteriors.

Com a norma general, es podran rectificar totes les declaracions a través d’aquest nou model excepte:

1. Les rectificacions de quotes indegudament repercutides a altres obligats tributaris.
2. Les modificacions de quotes corresponents a operacions acollides als règims especials aplicables a les vendes a distància i a determinades entregues interiors de béns i prestacions de serveis, que estan regulats al capítol XI de la Llei de l’impost.

D’altra banda, es segueix mantenint la possibilitat d’instar una sol·licitud de rectificació d’autoliquidació en els casos esmentats anteriorment i quan la rectificació vingui motivada per una vulneració d’una norma de rang superior. En aquest últim cas, el contribuent podrà escollir la via de rectificació que més li convingui, tenint en compte que en les autoliquidacions rectificatives no es permet la presentació de documentació annexa ni efectuar al·legacions.

Així mateix, l’Ordre HAC/819/2024 aprova el nou model 303, el qual ja inclou aquesta opció, i habilitat la possibilitat d’indicar que s’està presentant l’autoliquidació rectificativa, havent d’indicar el número de referència de la declaració original i especificar si la rectificació és per una discrepància amb el criteri administratiu o per alguna altra causa.

La introducció de l’autoliquidació rectificativa suposa un avenç i una millora pels contribuents que, en la gran majoria de casos, ja no hauran d’esperar una resposta per part de l’administració tributària quan necessitin rectificar, modificar o complementar una autoliquidació.

En els darrers mesos s’està parlant molt de les ajudes governamentals per a la digitalització de les empreses, atès que és considerat com un objectiu clau per al desenvolupament futur, especialment en el cas de petits empresaris.

Presentem a continuació les característiques principals del programa Kit Digital i les maneres d’accedir-hi a rebre el seu finançament, així com un recordatori del tractament comptable a realitzar en el cas d’esdevenir beneficiaris.

Què és el Kit digital?

El programa Kit Digital és un programa destinat a subvencionar la implantació de solucions digitals a petites empreses, microempreses i treballadors autònoms, amb l’objectiu de modernitzar el teixit productiu del país i fomentar-ne el creixement. Aquesta iniciativa s’emmarca al Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, de l’Agenda Espanya Digital 2025 i al Pla de Digitalització de PIMEs 2021-2025. El programa està dotat amb un pressupost total de 3.067 milions d’euros i resta finançat per la Unió Europea a través dels fons NextGenerationEU.

El que es busca és modernitzar les empreses i millorar la seva competitivitat mitjançant l’adopció d’eines tecnològiques que els permetin operar de manera més eficient i tenir més presència en nous mercats.

Les ajudes poden ser utilitzades per millores a la pàgina web, gestionar les xarxes socials, reforçar la ciberseguretat, utilitzar la intel·ligència empresarial, implantar la factura electrònica, gestionar una plataforma de Marketplace, etc. (more…)