El Butlletí Oficial de l’Estat del passat 19 de febrer publicava el Reial decret 126/2026, de 18 de febrer, pel qual es fixa el Salari Mínim Interprofessional (SMI) per a l’exercici 2026.

Les quanties del nou SMI, vigent a partir de l’1 de gener de 2026, suposen un increment del 3,10% respecte de les fixades fins al 31 de desembre de 2025, i queden establertes en:

• SMI diari: 40,70 €
• SMI mensual: 1.221 €
• SMI anual a efectes de compensació i absorció: 17.094 €
• SMI per jornada legal en activitat per a contractes de treball de durada determinada els serveis dels quals en una mateixa empresa no excedeixin de 120 dies: 57,82 €
• SMI per hora d’empleats de la llar: 9,55 €

Per la seva banda, l’article 28 del Reial decret llei 5/2026, de 17 de febrer, modifica la disposició addicional seixanta-unena de la Llei 35/2006, de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, amb l’objecte que els salaris de quantia inferior a l’SMI fixat per al 2026 estiguin exempts de tributació.

Àrea fiscal-laboral

D’acord amb el que estableix l’article 5 del Reial decret 1451/1983, d’11 de maig, pel qual es regula l’ocupació selectiva i les mesures de foment del treball dels treballadors minusvàlids, les empreses que hi estiguin obligades hauran de comunicar al Servei Públic d’Ocupació de la comunitat autònoma corresponent, abans del 31 de març de cada any, la llista detallada dels llocs de treball ocupats per persones amb discapacitat i aquells que, per les seves característiques, quedin reservats per a aquest col·lectiu.

L’article 42 del Reial decret legislatiu 1/2013 determina que les empreses amb una plantilla de 50 o més empleats estan obligades a reservar, com a mínim, un 2% dels seus llocs de treball per a persones amb discapacitat.

Per determinar si s’arriba a aquest llindar dels 50 treballadors, s’ha de tenir en compte:

• La suma de la plantilla de tots els centres de treball de l’empresa.
• Qualsevol modalitat contractual, incloent-hi el personal contractat a través d’empreses de treball temporal (ETT) mitjançant contractes de posada a disposició.

Excepcionalment, les empreses poden quedar totalment o parcialment exemptes d’aquesta contractació directa (via negociació col·lectiva o per decisió de l’empresari comunicada a l’autoritat laboral) si apliquen alguna de les mesures alternatives previstes al Reial decret 364/2005, de 8 d’abril, pel qual es regula el compliment alternatiu, amb caràcter excepcional, de la quota de reserva en favor dels treballadors amb discapacitat.

En cas de no poder complir la quota de reserva, l’empresa ha de:

• Sol·licitar la declaració d’excepcionalitat i l’autorització per a les mesures alternatives.
• Presentar, dins del primer trimestre de l’exercici següent, la memòria de seguiment durant els tres anys següents mentre l’autorització estigui vigent.

Les conseqüències de l’incompliment de la norma per no respectar la reserva de llocs de treball ni aplicar les mesures alternatives poden comportar sancions, ja que es considera una infracció tipificada en l’article 15 del Reial decret legislatiu 5/2000, de 4 d’agost, pel qual s’aprova el text refós de la Llei sobre infraccions i sancions en l’ordre social (LISOS).

La implantació dels Plans de Mesures Antifrau (PMA) va representar un primer pas imprescindible en la gestió dels fons Next Generation EU. Tanmateix, l’actual marc normatiu i els criteris de supervisió consoliden la idea que el PMA, tot i necessari, no és suficient per si sol. La Guia de control de nivell 1 publicada per la Generalitat de Catalunya reforça l’exigència de disposar d’un sistema complet de control intern de nivell 1, estructurat mitjançant una Unitat de Verificació Independent (UVI) i un Pla de Control Intern (PCI) operatiu, capaç de verificar, documentar i acreditar el compliment de fites, objectius i principis transversals.

La implementació dels fons vinculats al Mecanisme de Recuperació i Resiliència ha comportat un procés d’adaptació intens per part de les entitats públiques, organismes instrumentals i entitats dependents. En una primera etapa, la prioritat es va situar en la configuració dels Plans de Mesures Antifrau, concebuts com a resposta immediata a les exigències europees en matèria de prevenció del frau, corrupció, conflictes d’interès i doble finançament. Aquell esforç permetia establir un marc mínim d’integritat institucional i de protecció dels interessos financers de la Unió.

Amb el pas del temps, el model de governança del MRR ha evolucionat cap a una concepció més integral del control. Els òrgans supervisors han desplaçat progressivament el focus des de la mera existència formal de determinats instruments cap a l’anàlisi del funcionament efectiu dels sistemes interns de gestió i verificació. Aquesta evolució respon a una lògica clara: la solidesa del sistema no depèn únicament de disposar de documents aprovats, sinó de la capacitat de les entitats per demostrar, amb evidències consistents, que aquests instruments s’apliquen realment i que el conjunt del model de gestió funciona de manera adequada.

En aquest context, la publicació de la Guia de control de nivell 1 per a l’elaboració del Pla de Control Intern (PCI) per part del Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya adquireix una rellevància singular. La Guia no introdueix obligacions substancialment noves, sinó que ordena i sistematitza exigències ja presents en el marc europeu i estatal, especialment en el Reglament del MRR i en l’Ordre HFP/1030/2021. El seu principal valor rau en clarificar que el Pla de Mesures Antifrau, malgrat la seva importància, constitueix només una peça dins d’un sistema de control intern necessàriament més ampli.

El PMA identifica riscos específics i defineix mesures preventives i correctores. El PCI, en canvi, respon a una funció diferent: articular un sistema integral de verificació interna destinat a comprovar que el conjunt del model de gestió (incloses les mesures antifrau) s’aplica correctament i genera evidències suficients. Aquesta distinció conceptual és essencial, ja que el control intern de nivell 1 ha de permetre verificar de manera independent, sistemàtica i documentada el correcte funcionament del sistema de gestió, el compliment efectiu de les fites i objectius, l’aplicació real dels principis transversals i la coherència de la informació pressupostària i comptable vinculada a les actuacions finançades.

Aquest sistema s’articula, necessàriament, mitjançant la designació d’una Unitat de Verificació Independent (UVI) amb separació funcional respecte de les unitats gestores. La independència no és un requisit formal accessori, sinó una condició estructural del model de control, atès que garanteix la credibilitat i objectivitat de les verificacions. A aquesta arquitectura s’hi afegeix l’elaboració d’un Pla de Control Intern (PCI) que defineixi l’abast, la metodologia, el cronograma de verificacions, els criteris de mostreig i el sistema d’informes i seguiment de les incidències detectades. El PCI esdevé així un instrument operatiu que ordena l’activitat verificadora i assegura la traçabilitat del sistema.

La importància pràctica d’aquest reforç del control intern s’ha d’interpretar en el context de la fase actual del MRR. L’execució material de les inversions conviu amb una intensificació progressiva dels controls ex post, tant a escala estatal com europea. En aquest escenari, la capacitat de les entitats per acreditar documentalment que les actuacions s’han executat conforme a la normativa aplicable, que les fites i objectius s’han assolit de manera efectiva i que els principis transversals han estat respectats esdevé un element central. No n’hi ha prou amb executar correctament; cal poder demostrar-ho de manera robusta i sistemàtica.

Aquesta exigència es veu reforçada pel desenvolupament normatiu recent en matèria de procediments de reintegrament dels fons MRR, que identifica com a causes de reintegrament no només els incompliments materials, sinó també la manca d’emissió o acreditació adequada d’informes de gestió o la insuficiència de documentació i evidències requerides pels òrgans de control. Això posa de manifest que el risc jurídic i financer pot derivar tant d’una execució incorrecta com d’un sistema de control intern insuficient o no adequadament documentat.

L’experiència acumulada en aquests anys permet constatar que moltes entitats han desplegat amb rigor els seus Plans de Mesures Antifrau, però encara presenten bretxes en la formalització o execució del control intern de nivell 1. La inexistència d’una UVI clarament definida, la manca d’un PCI operatiu o la realització de verificacions sense metodologia homogènia són situacions relativament habituals. Aquestes disfuncions no impliquen necessàriament irregularitats materials, però poden debilitar la posició de l’entitat davant auditories o actuacions de control.

El control intern continua essent una funció pròpia de cada entitat. Tanmateix, la complexitat tècnica i normativa del marc MRR fa sovint recomanable disposar de suport jurídic i metodològic especialitzat que permeti analitzar l’encaix del model existent, identificar possibles bretxes i definir instruments de verificació alineats amb els criteris actuals de control. Aquest acompanyament contribueix a reforçar la solidesa i seguretat jurídica del sistema, sense alterar la naturalesa pròpia i indelegable de les funcions de control intern.

Una recent decisió de l’autoritat austríaca de protecció de dades (DSB) ha tornat a posar Microsoft al centre del debat sobre la privacitat digital, especialment quan es tracta de menors. Arran d’una denúncia presentada per l’organització Noyb, la DSB ha conclòs que Microsoft va instal·lar cookies de rastreig en el dispositiu d’un alumne que utilitzava Microsoft 365 Education sense haver obtingut el seu consentiment. Segons la pròpia política de privacitat de l’empresa, aquestes cookies serveixen per analitzar el comportament de l’usuari, recopilar dades del navegador i utilitzar-les amb finalitats publicitàries. L’autoritat ha donat a Microsoft un termini de quatre setmanes per posar fi a aquest rastreig i adaptar-se a la normativa europea.

Aquest cas no és un fet aïllat. El juny de 2024, Noyb ja havia presentat dues reclamacions davant l’autoritat austríaca relacionades amb l’ús de Microsoft 365 Education a les escoles. La primera es va resoldre a l’octubre de 2025, quan l’autoritat va considerar que Microsoft havia vulnerat el dret d’accés reconegut a l’article 15 del Reglament general de protecció de dades (RGPD). En aquell moment, l’organització denunciava que Microsoft vulnerava la privacitat dels infants mentre traslladava la responsabilitat legal a les escoles i a les autoritats educatives locals.

Un dels problemes de fons que destaca Noyb és el desequilibri de poder entre les grans empreses tecnològiques i les escoles o administracions públiques. Proveïdors com Microsoft tenen una posició de mercat tan dominant que poden imposar contractes i condicions d’ús sota una lògica de “o ho acceptes o te’n quedes fora”. En aquest context, les escoles no tenen cap capacitat real de negociar com es tracten les dades dels alumnes, ni d’influir en les decisions tècniques que pren la companyia. Tot i això, Microsoft acostuma a presentar-se com un simple “encarregat del tractament”, mentre que trasllada la major part de la responsabilitat legal a les escoles, que formalment actuen com a “responsables del tractament”.

A la pràctica, aquest repartiment de rols no reflecteix la realitat. Les escoles no decideixen ni els mitjans ni les finalitats reals del tractament de dades, tal com exigeix el RGPD per ser considerades responsables efectives. Malgrat això, són elles les que acaben assumint els riscos legals.

Les conseqüències d’aquest sistema són especialment greus per a les persones afectades, en aquest cas els estudiants. Quan intenten exercir els seus drets de protecció de dades, com ara el dret d’accés, sovint es troben que Microsoft no respon a les sol·licituds, mentre que les escoles no poden donar-hi resposta perquè no disposen de tota la informació ni del control efectiu sobre les dades. Això crea una situació de “compliment formal”, però buida de contingut real, que acaba negant drets bàsics reconeguts pel RGPD.

A tot això s’hi afegeix una notable manca de transparència. Determinar quines polítiques de privacitat, contractes o documents s’apliquen realment a l’ús de Microsoft 365 Education és una tasca complexa fins i tot per a professionals del dret. La informació es troba dispersa en múltiples documents, sovint amb continguts vagues o contradictoris, i sense explicar clarament què passa amb les dades dels menors. Tal com assenyala Maartje de Graaf, advocada especialitzada en protecció de dades a Noyb, la informació facilitada per Microsoft és tan imprecisa que “ni tan sols un advocat qualificat pot entendre completament com es tracten les dades personals a Microsoft 365 Education”.

La segona denúncia resolta recentment fa encara més evident la gravetat de la situació. L’autoritat austríaca ha confirmat que Microsoft va instal·lar cookies de seguiment en el dispositiu d’un menor sense el seu consentiment, i que aquestes cookies s’utilitzen amb finalitats publicitàries. Tant l’escola com el Ministeri d’Educació austríac van afirmar que desconeixien completament l’existència d’aquest rastreig. Això planteja un escenari preocupant: milions de menors a Europa podrien estar sent rastrejats sense base legal ni coneixement de les institucions educatives que utilitzen aquests serveis.

Les possibles conseqüències d’aquesta decisió van molt més enllà del cas concret. Milions d’estudiants i docents a tota Europa utilitzen Microsoft 365 Education, i milions més fan servir Microsoft 365 en empreses i administracions públiques. El rastreig d’usuaris sense consentiment vulnera clarament la normativa europea de protecció de dades i posa en risc la conformitat legal de totes les organitzacions que utilitzen aquestes eines. De fet, algunes autoritats de protecció de dades, com les alemanyes, ja havien expressat dubtes seriosos sobre la compatibilitat de Microsoft 365 amb el RGPD.

En resum, aquest cas exemplifica un problema estructural: les grans empreses tecnològiques concentren el poder de decisió i els beneficis, però intenten traslladar les obligacions legals als seus clients europeus. Tal com resumeix Max Schrems, fundador de Noyb, si Microsoft no canvia de manera profunda el funcionament i la governança dels seus productes, moltes organitzacions europees simplement no podran complir amb les seves obligacions legals en matèria de protecció de dades. La decisió austríaca és, doncs, un toc d’alerta que va molt més enllà d’un sol cas o d’un sol país.

La Llei 9/2025 obliga empreses i entitats públiques amb més de 200 treballadors (o 100 per torn) a aprovar un Pla de Mobilitat Sostenible al Treball abans del desembre de 2027. El PMST ha d’incloure una diagnosi, mesures concretes i informes de seguiment periòdics. Pot implicar canvis en les condicions laborals que s’hauran de negociar col·lectivament. La norma preveu sancions per incompliment i possibles ajuts per facilitar-ne l’aplicació.

https://mcusercontent.com/e66bf1b471e77f2fc47abdaa6/files/ad6c8194-f837-a9ce-8dcc-9f78a0f232ff/2026.02.16_Plans_de_mobilitat_CAT.01.pdf

Article publicat al Butlletí informatiu del Bufet Vallbé (febrer 2026)

El passat 19 de gener fou publicat el BOICAC núm. 144, en el qual, entre d’altres, s’incorporen les següents consultes de comptabilitat.

Tractament comptable del traspàs d’existències a inversió immobiliària
En concret, es tracta el cas d’una societat dedicada a la promoció immobiliària que té comptabilitzat un edifici com a existències i manté registrat un deteriorament comptable, i que ara té la intenció de rehabilitar l’edifici per dedicar-lo al lloguer d’oficines.

La qüestió que es planteja és si l’actiu s’ha de traspassar a inversió immobiliària abans de realitzar la rehabilitació i si s’ha de fer pel valor net o bé registrant el preu d’adquisició i el deteriorament acumulat.

La resposta de l’ICAC és que, en el moment en què l’empresa decideix destinar l’immoble al lloguer, és quan s’ha de realitzar la reclassificació comptable i, d’altra banda, la reclassificació s’ha de fer per l’import en llibres; és a dir, s’ha de traspassar tant l’import brut de les existències comptabilitzat com també la correcció de valor pel deteriorament acumulat fins a la data, en el corresponent compte compensatori.

En qualsevol cas, la memòria dels Comptes Anuals haurà de facilitar tota la informació significativa sobre els fets, de manera que els Comptes Anuals reflecteixin la imatge fidel del patrimoni, de la situació financera i dels resultats de l’entitat.

Càlcul del període mitjà de pagament a proveïdors en operacions comercials
La consulta planteja dubtes sobre el càlcul del període mitjà de pagament a proveïdors en operacions comercials. En concret:

• Si s’han de tenir en compte com a factures pendents de pagament les rebudes de manera avançada del proveïdor abans que s’hagi prestat el servei.
• Si s’han de tenir en compte com a factures pagades els imports satisfets al proveïdor de manera avançada (bestretes), sense que s’hagi produït el servei.
• Quan es rep una factura rectificativa d’una factura anterior, quin import s’ha de considerar: l’original o el rectificat?

En el primer cas, la resposta és negativa; és a dir, només s’han de considerar les operacions en què s’ha rebut el servei, i és en aquest moment quan es comencen a computar els dies de pagament o els dies pendents de pagament, segons correspongui.

En el segon cas, la resposta és positiva; és a dir, si s’ha efectuat el pagament avançat, figurarà al numerador del rati de les operacions pagades amb signe negatiu, calculant el nombre de dies entre el pagament i la recepció del servei.

En la tercera pregunta, l’import que s’ha de tenir en compte és l’import del deute efectiu amb el proveïdor que ha prestat el servei.

Per últim, cal recordar que la societat ha de facilitar, en la memòria dels Comptes Anuals, tota la informació necessària i adequada per aclarir aquelles circumstàncies que puguin distorsionar el resultat obtingut en el càlcul del període mitjà de pagament a proveïdors.