La publicació del Reial decret llei 7/2026, de 20 de març, ha introduït una modificació molt concreta en la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic, però amb una transcendència pràctica gens menor en un àmbit especialment sensible: la promoció d’habitatge social o a preu assequible sobre sòl o immobles públics. La reforma es materialitza mitjançant la incorporació d’una nova disposició addicional 57a, que configura un règim jurídic singular per a determinades concessions amb l’objectiu de reduir rigideses, alleugerir la preparació contractual i facilitar la viabilitat econòmica de les promocions.

No es tracta d’una reforma estructural del règim general de les concessions, ni de la creació d’una nova categoria contractual autònoma sinó que mantenen les figures ordinàries de la concessió d’obres i de la concessió de serveis, però se’ls aplica (en aquest àmbit concret) un conjunt d’excepcions orientades a simplificar la preparació, accelerar la licitació i afavorir la viabilitat econòmica de les promocions.

La primera novetat d’abast és la relativa al termini concessional. La nova disposició permet que el límit màxim previst a l’article 29.6 LCSP pugui arribar fins a vuitanta anys, en funció del període estimat de recuperació de la inversió. La previsió és extraordinàriament significativa, perquè flexibilitza un dels elements centrals de l’equació concessional i evidencia la voluntat del legislador de fer possibles operacions que, per la seva naturalesa social i per la intensitat de la inversió inicial, difícilment podrien sostenir-se dins dels horitzons temporals ordinaris. Ara bé, l’ampliació del límit legal no elimina la necessitat de justificar adequadament el termini: continua essent imprescindible que existeixi una connexió raonable entre inversió, risc i període de retorn.

La segona modificació rellevant afecta la fase de preparació del contracte. La nova DA 57a estableix que no serà exigible la redacció prèvia per part de l’Administració concedent de l’avantprojecte i del projecte als quals es refereixen els articles 248 i 249 LCSP. Es tracta d’una simplificació clara, que desplaça part de la càrrega de definició tècnica cap al mercat i permet esquemes més flexibles en la configuració de la concessió. Tanmateix, aquesta desformalització no pot confondre’s amb una descripció insuficient de l’objecte contractual: la necessitat, les condicions de la promoció i les exigències funcionals i socials de l’actuació continuen havent de quedar definides amb la precisió necessària per preservar la seguretat jurídica i la igualtat entre licitadors.

També es modifica de manera apreciable el règim de l’estudi de viabilitat econòmica i financera. La norma manté que aquest estudi s’ha d’aprovar abans de licitar, però elimina tres tràmits o controls especialment intensos: no caldrà informació pública, tampoc serà preceptiu l’informe de l’Oficina Nacional de Evaluación, ni el del Comité Superior de Precios de Contratos del Estado. Paral·lelament, el legislador atribueix a l’adjudicatari la realització de determinats estudis tècnics i de riscos vinculats a la construcció i explotació. La lògica és transparent: es manté el nucli econòmic de la viabilitat, però es redueix la densitat formal i el pes dels controls previs, traslladant part de l’esforç de robustesa al propi disseny intern de l’expedient.

Una altra especialitat de gran transcendència és la relativa al càlcul del període de recuperació de la inversió. La nova disposició permet no aplicar obligatòriament la taxa de descompte prevista al Reial decret 55/2017 i substituir-la per una taxa situada entre el rendiment mitjà del deute de l’Estat a deu anys dels darrers sis mesos i aquest mateix rendiment incrementat en 400 punts bàsics. Aquesta flexibilització no és menor atès que afecta directament la modelització financera de la concessió i pot facilitar que operacions de rendibilitat continguda, però funcionalment necessàries des de la perspectiva de la política d’habitatge, resultin finalment viables. Precisament per això, exigirà un esforç reforçat de motivació en cada expedient, perquè l’òrgan de contractació haurà de poder explicar per què la taxa adoptada és congruent amb el repartiment de riscos i amb la finalitat social de l’operació.

La reforma també introdueix una flexibilització en el contingut dels plecs de clàusules administratives particulars, en excloure l’obligació d’incorporar certes referències previstes a l’article 250 LCSP, com ara el llindar mínim de beneficis i la distribució dels riscos rellevants entre Administració i concessionari. Aquesta previsió mereix una lectura prudent. El que es relaxa és la càrrega formal d’explicitació en els plecs, però no desapareix l’exigència material que hi hagi una veritable transferència de risc operacional suficient per mantenir la naturalesa concessional del negoci. La concessió pot simplificar-se; el risc, en canvi, no pot evaporar-se per deferència normativa.

En l’àmbit local la disposició també incorpora una especialitat específica en establir que no serà necessària la tramitació conjunta amb l’estudi de viabilitat de l’expedient de conveniència i oportunitat al qual es refereix l’apartat 5 de la disposició addicional tercera LCSP. La utilitat pràctica d’aquesta previsió per als ens locals és evident, especialment en actuacions patrimonials o de promoció pública d’habitatge on l’acumulació d’informes previs acostuma a esdevenir un factor de retard. Ara bé, novament, la reducció d’una formalitat legal no equival a una dispensa de motivació atès que la decisió de recórrer a una concessió sobre patrimoni públic continua exigint una justificació sòlida des del punt de vista de l’interès públic, la sostenibilitat econòmica i la coherència amb la finalitat social perseguida.

El passat 21 de març es va publicar al BOE el Reial decret-llei 7/2026, de 20 de març, pel qual s’aprova el Pla Integral de Resposta a la crisi a l’Orient Mitjà. Entre les mesures incorporades, destaca especialment la pròrroga de la suspensió de la causa de dissolució per pèrdues derivades de la COVID-19, mesura aprovada inicialment pel Reial Decret-llei 2/2026, de 3 de febrer i derogada per Resolució del Congrés dels Diputats de 26 de febrer de 2026.

Pròrroga de la causa de dissolució

La norma estableix que, a efectes de determinar la concurrència de la causa de dissolució prevista a l’article 363.1.e) de la Llei de societats de capital, les pèrdues corresponents als exercicis 2020 i 2021 no es computaran fins al tancament de l’exercici 2026.

Aquesta mesura dona continuïtat a les iniciatives adoptades en exercicis anteriors i permet a moltes societats evitar situacions de dissolució automàtica derivades de l’impacte excepcional de la pandèmia, aportant un marge addicional per a la recuperació econòmica.

Impacte en la formulació de comptes anuals

El Reial decret-llei introdueix també una mesura rellevant en relació amb els comptes anuals de l’exercici 2025:

• Les societats que, a l’entrada en vigor de la norma, ja haguessin formulat els comptes anuals, l’informe de gestió i la proposta d’aplicació del resultat, podran reformular-los en el termini màxim d’un mes.
• En aquest cas, la junta general per a l’aprovació dels comptes s’haurà de reunir dins dels tres mesos següents a la nova formulació.
• També es regulen les situacions en què la junta ja hagués estat convocada abans de l’entrada en vigor de la norma.

Aquestes disposicions obliguen a revisar la situació patrimonial de les societats i, si escau, adaptar la informació financera presentada.

Consideracions pràctiques

Cal tenir en compte que, al llarg de 2026, aquesta mesura ha estat subjecta a diversos canvis normatius (aprovacions i derogacions successives), fet que implica que la seva aplicació no ha estat contínua en el temps.

Per aquest motiu, és especialment important:

• Analitzar correctament els períodes de vigència de la mesura
• Revisar amb deteniment la formulació dels comptes anuals
• Assegurar la coherència amb la normativa aplicable en cada moment

Finalment, cal recordar que aquest Reial decret-llei haurà de ser convalidat pel Congrés dels Diputats en el termini de 30 dies des de la seva promulgació.

El Reial decret-llei 7/2026, de 20 de març, pel que s’aprova el Pla Integral de resposta a la crisi a l’Orient Mitjà, inclou una sèrie de mesures que persegueixen no sols fer front a les conseqüències immediates provocades pel conflicte bèl·lic tant a particulars com a empreses, sinó enfortir els sectors econòmics per què les famílies i els col·lectius més vulnerables vegin alleugerits els possibles efectes provocats per la guerra.

Dintre del paquet de mesures aprovades se n’inclouen de tributàries amb l’objectiu principal de reduir la pressió fiscal associada a l’energia i reforçar la transició cap a un model energètic més sostenible, entre les que destaquem:

En l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF):

Es dona continuïtat i s’amplien els incentius a l’eficiència energètica ja existents:

• S’estén pels exercicis 2026 i 2027 l’aplicació de les deduccions per obres d’eficiència energètica en habitatges (20%, 40% i 60%).
• Es manté durant el 2026 la deducció del 15% per l’adquisició de vehicles elèctrics i la instal·lació de punts de recàrrega.
• S’introdueix una nova deducció per la instal·lació de sistemes d’autoconsum amb energies renovables, amb percentatges del 10% o del 20% i una base màxima anual de 5.000 euros.

Aquestes mesures consoliden el paper dels incentius fiscals en la promoció de la sostenibilitat.

En l’Impost sobre Societats:

En l’àmbit de les entitats jurídiques també es manté la incentivació en inversions en energies renovables, eficiència energètica i sostenibilitat:

• Es prorroga la llibertat d’amortització per a inversions en instal·lacions d’autoconsum amb energies renovables durant l’exercici 2026.
• També s’estén aquest règim a inversions en vehicles elèctrics i infraestructures de recàrrega.
• S’estableixen determinades condicions, com el manteniment de la plantilla i un límit d’inversió de 500.000 euros.

En l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA)

Es redueix el tipus impositiu de l’IVA del 10% per a lliurament, importacions i adquisicions intracomunitàries següents.

• Energia elèctrica: en les contractacions inferiors a 10 kW i per a perceptors del bo social en condició de vulnerabilitat severa.
• Gas natural, briquetes i pèl·lets procedents de biomassa i fusta per a llenya.
• Gasolina, gasolis i biocarburants destinats a ser emprats com a carburant.

Aquestes mesures s’estableixen amb caràcter temporal, inicialment des de 22 de març a 30 de juny de 2026.

Altres tributs

• En l’Impost sobre Hidrocarburs, s’estableixen tipus reduïts per a gasolines, gasolis, fueloils, GLP, gas natural i querosè.
• En l’Impost sobre Activitats Econòmiques (IAE), es redefineix el còmput de la potència instal·lada, excloent determinats elements no directament vinculats a la producció.

• En l’àmbit de la tributació local, s’amplien les bonificacions en l’Impost sobre Béns Immobles (IBI) i l’Impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres (ICIO) per instal·lacions d’energia renovable.
• En l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats (ITP i AJD), s’introdueix una nova exempció vinculada a la transmissió de certificats d’estalvi energètic.

La recent Sentència del Tribunal Suprem núm. 130/2026, de 10 de febrer, aporta una precisió especialment rellevant en la configuració jurídica dels encàrrecs a mitjans propis, en particular en aquells supòsits en què la relació instrumental es construeix respecte de diverses administracions públiques. Lluny de qüestionar la viabilitat de les estructures de mitjà propi compartit, la resolució consolida una línia jurisprudencial que en reforça la coherència interna i n’eleva el nivell d’exigència, desplaçant el centre de gravetat des dels elements formals cap a l’anàlisi material del control.

L’article 32 de la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic, permet que un poder adjudicador encarregui prestacions a una altra entitat sense necessitat de licitació quan aquesta actua com a mitjà propi personificat. Aquesta tècnica es fonamenta en la idea que no existeix una relació contractual entre subjectes autònoms, sinó una forma d’autoorganització interna. Ara bé, aquest desplaçament fora de les regles de concurrència només és admissible quan es compleixen estrictament els requisits legals, entre els quals ocupa un lloc central el denominat control anàleg.

Quan el mitjà propi és compartit per diversos poders adjudicadors, la pròpia llei admet expressament que aquest control pugui exercir-se de manera conjunta. Això respon a una realitat organitzativa evident, especialment en l’àmbit local, on són freqüents les estructures instrumentals participades per múltiples entitats. La jurisprudència del Tribunal Suprem ha assumit aquesta configuració i ha deixat clar que no és necessari que cada administració disposi d’un control individual ni d’una posició majoritària sobre l’entitat instrumental.

En aquest sentit, les resolucions més recents (i de manera destacada la Sentència 1547/2025) han contribuït a desfer una lectura excessivament rígida del control anàleg, afirmant que la seva existència ha d’analitzar-se des d’una perspectiva conjunta i no fragmentària. La participació minoritària d’un dels ens no exclou, per si sola, la possibilitat de considerar-lo integrat en una relació in house, sempre que el conjunt d’administracions exerceixi una influència efectiva sobre l’entitat.

La STS 130/2026 no altera aquest plantejament, però introdueix un matís decisiu que en condiciona l’aplicació pràctica. El Tribunal no qüestiona la validesa del control anàleg conjunt, però rebutja que aquest pugui construir-se sobre bases merament formals. La presència de totes les entitats en el capital o en els òrgans de govern no és suficient si, en la pràctica, la capacitat de decisió es concentra en una única administració.

El cas analitzat és especialment il·lustratiu. Una societat pública plurimunicipal amb capital íntegrament públic i amb representació formal de tots els ens participants és considerada pel Tribunal com a no apte per actuar com a mitjà propi respecte d’un dels seus socis, en la mesura que aquest no disposava d’una capacitat real d’influència sobre les decisions estratègiques. El règim de majories i la configuració dels òrgans socials permetien a l’entitat dominant adoptar decisions de manera unilateral, deixant la resta d’administracions en una posició essencialment accessòria.

A partir d’aquesta constatació, el Tribunal Suprem formula una idea que, sense ser nova, adquireix ara una centralitat operativa indiscutible: el control anàleg conjunt només existeix quan totes les entitats que poden efectuar encàrrecs participen realment en la direcció estratègica i en les decisions significatives del mitjà propi. Quan el control descansa de fet en un únic ens, la figura es desvirtua, encara que es compleixin formalment els requisits legals.

Aquest plantejament comporta un desplaçament clar del focus d’anàlisi. El percentatge de participació en el capital o la mera presència en òrgans de govern deixen de ser elements determinants per si sols. El que passa a ser rellevant és el disseny efectiu de la governança: el sistema de majories, la possibilitat d’influir o bloquejar decisions, la distribució real del poder en els òrgans decisoris i, en definitiva, la capacitat de cada entitat per incidir en l’orientació de l’entitat instrumental.

No es tracta, per tant, d’un enduriment de la figura del mitjà propi en si mateixa, sinó d’una exigència més gran de coherència entre la seva configuració formal i el seu funcionament real. La jurisprudència recent del Tribunal Suprem pot llegir-se, en aquest sentit, com un equilibri entre dues idees aparentment tensionades però en realitat complementàries: d’una banda, una certa flexibilitat en l’admissió d’estructures de control compartit, fins i tot amb participacions desiguals; de l’altra, una exigència reforçada que aquest control sigui efectiu, compartit i no merament nominal.

La conseqüència és clara. Les estructures de mitjà propi compartit continuen essent una eina vàlida i necessària en l’organització del sector públic, però requereixen una revisió més acurada del seu disseny institucional. El repte no és tant definir qui participa en l’entitat, sinó com es distribueix i s’exerceix realment el poder de decisió.

Amb la derogació ahir per part del Ple del Congrés dels Diputats espanyol del Reial decret llei 2/2026 perd novament vigència la pròrroga de la suspensió de la causa de dissolució per pèrdues.

Aquest fet afecta directament al còmput de les pèrdues a efectes de la causa de dissolució prevista a l’article 363..1.a) de la Llei de societats de capital (Reial decret legislatiu 1/2010, de 29 de juliol) i om a conseqüència, a partir de la data de derogació, si el patrimoni net de la societat queda per sota de la meitat del capital social, els administradors hauran d’actuar conforme a les obligacions legals, incloent-hi la convocatòria de la junta general per adoptar les mesures oportunes (el restabliment de l’equilibri patrimonial o bé la dissolució de l’entitat).

Atenent els efectes que aquesta mesura pot suposar per a la supervivència de moles companyies, és d’esperar que en breu es convalidi de nou la pròrroga de la moratòria.