Opinió

Després del toc d’atenció del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el Tribunal Suprem ha dictat una sentència de 28 de març de 2017, que marca doctrina pel que fa a les indemnitzacions que han de rebre aquests treballadors quan són acomiadats perquè la plaça que ocupaven era a la llista de places convocades en unes oposicions i no són ells els que l’ocupen.

En la sentència del Suprem s’analitza el cas d’una investigadora, que va començar a prestar els seus serveis l’1 d’abril de 2003 i, després de diversos contractes temporals en el mateix lloc, va aconseguir que li fos reconeguda la seva condició d’indefinida no fixa el 16 de març de 2009 a través de sentència ferma. Després de més de nou anys treballant en el mateix lloc, va sortir la convocatòria d’un concurs-oposició en la qual s’oferia el seu lloc de treball, qüestió que se li va informar, donant-li l’oportunitat d’optar per la plaça. Ella va cursar la sol·licitud, però el dia del primer examen no es va presentar. Una altra companya va aprovar i va aconseguir la plaça, de la qual va prendre possessió rescindint-se el contracte de la investigadora per cobertura reglamentària de la plaça, com se li havia avisat.

La investigadora acomiadada va considerar l’acomiadament com improcedent i va demandar, qüestió que va ser desestimada en primera instància.

Per al Ple de la Sala Quarta del Social del Tribunal Suprem, el problema no està en si l’acomiadament és procedent o improcedent, sinó en la indemnització que correspon a la rescissió d’un contracte per a la cobertura reglamentària de la plaça a l’Administració. Al ser “la figura jurídica del contracte indefinit no fix diferent del contracte temporal i del fix”, segons el Tribunal, la indemnització que s’ha vingut fixant en base a l’article 49.1. c) de l’Estatut dels Treballadors, és insuficient, a l’equiparar-se a les d’un treballador temporal. Per aquesta raó creu necessari “reforçar la quantia de la indemnització i reconèixer una superior a l’establerta per a la finalització de contractes temporals, ja que el buit normatiu referent a això no justifica, no obstant, l’equiparació del treballador indefinit no fix a temporal”.

Com que no existeix regulació específica a l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic per a aquest tipus de contracte, entén el Suprem que l’extinció de la relació laboral quan es produeix per la cobertura reglamentària de la plaça es pot recollir a el que regula l’Estatut dels Treballadors pels acomiadaments per causes objectives, suposant això que la indemnització que els correspon és de 20 dies per any de servei amb límit de 12 mensualitats.

L’EBEP preveu la possibilitat que existeixin treballadors fixos, temporals o indefinits no fixos. Aquesta última figura, que només existeix en el sector públic, va ser creada jurisprudencialment per atacar la consecució de contractacions temporals durant llargs períodes de temps en un mateix lloc de treball, pràctica que resulta fraudulenta. La raó de ser d’aquest tipus de lloc de treball rau en la impossibilitat d’accés a una plaça fixa en el sector públic si no és a través d’un concurs-oposició amb una sèrie de garanties.

La sentència remarca la seva funcionalitat comparant la situació al sector privat, en la qual el pas del temps converteix el contracte temporal en fix (article 15.3 i 5 ET).

La figura de l’indefinit no fix existeix com a tal des que el 1996 es creés jurisprudencialment, encara que segueix sense estar regulada amb concreció. Els articles 8 i 11 de l’EBEP reconeixen la seva existència però en la norma no s’estableix la regulació bàsica. És per això que el Suprem ha intervingut amb la seva sentència.

LA NOVETAT JURISPRUDENCIAL:

• Règim abans de la sentència: es va reconèixer la figura, al no existir normativa, van ser diverses sentències les que van establir la forma de procedir quan es produïen acomiadaments. El personal laboral indefinit no fix s’equiparava com a un interí en plaça vacant, el que implicava el seu cessament quan es cobria. Per al pagament de la indemnització, se li considerava temporal, cobrant només 8-12 dies per any treballat.
• Les sentències del TJUE: el 14 de setembre de 2016, el TJUE va cridar l’atenció a Espanya en tres sentències en les que deixava clar que és contrària al Dret la contractació successiva de personal per cobrir necessitats permanents del servei.
• La nova situació: l’equiparació de l’acomiadament per cobertura reglamentària de la plaça, a una causa d’acomiadament objectiva, suposa un gir complet de la jurisprudència del Suprem en aplicació de les sentències del TJUE.