Opinió

Per raó del seu impacte econòmic, la morositat en les operacions comercials ha estat durant els últims anys víctima d’una evolució legislativa recurrent propiciada per les dificultats interpretatives que derivaven de la presència de normes contradictòries al nostre ordenament jurídic. Va ser a l’efecte de pal·liar la inseguretat produïda per les mateixes quan, amb la reforma de la Llei de lluita contra la Morositat, es va voler donar resposta als dubtes existents establint restriccions a l’autonomia de la voluntat dels agents en el moment d’estipular el termini aplicable per al compliment de les seves  obligacions de pagament.

En aquest sentit, s’imposà com a regla de mínims la prohibició de l’establiment d’un acord per termini superior a 60 dies naturals, el còmput dels quals començaria a comptar des de la recepció de les mercaderies per part del deutor i que, en cap cas, podria ser susceptible d’extensió per decisió dels atorgants. Paral·lelament, l’articulat de la referida disposició, preveia la nul·litat de les clàusules o pràctiques contractuals relacionades amb la data de pagament que resultessin manifestament abusives en perjudici del creditor en aquells supòsits en què, ateses les circumstàncies particulars, servissin per afavorir al deutor d’una liquiditat addicional en detriment del creditor, o el contractista principal imposés als seus proveïdors o subcontractats unes condicions de pagament injustificades per raó de les circumstàncies de les que en fos beneficiari.

La darrera publicació de la STS, de data de 23 de novembre de 2016 (Recurs número 2883/2014) ha vingut amb això, a consagrar el caràcter imperatiu d’aquests principis, declarant la nul·litat de ple dret dels acords que excedeixin del transcurs dels esmentats límits. La resolució troba causa de la reclamació promoguda per un contractista d’obra enfront de la seva subcontracta, qui reclama el desemborsament per l’impagament de les factures vençudes i dels interessos meritats com a compensació per l’al·ludit ajornament. Cal afegir que aquesta petició es fonamenta en una clàusula prèviament concertada pels litigants, que van resoldre pactar contractualment un termini superior al previst legalment. Entén, enfront d’això el Tribunal, que l’única excepció a l’introduït límit temporal jugarà en favor d’aquells contractes que verifiquin la conformitat amb els béns o serveis prestats en els quals, bé per imperatiu legal o bé per acord exprés, podrà concórrer una possibilitat de pròrroga que es farà extensible fins als noranta dies naturals.

Tanmateix, el pronunciament de l’òrgan considera que l’absència d’impugnació pel contingut abusiu de les clàusules, no podrà ser entès com a acte justificatiu per tal d’impossibilitar la seva declaració durant l’execució del negoci jurídic del que s’originen, ja que la desproporció i el detriment imposats al subcontractista i la prestació del consentiment d’aquest, foren erigides com a condicions sine qua non per al perfeccionament de la transacció.

Això fa que la reproduïda doctrina tracti a la fi, de dilucidar la inseguretat jurídica que girava entorn de l’establiment dels terminis de pagament dels actes de comerç, assentant com a criteri jurisprudencial i a excepció de l’observança de causa justificada, el deure de desemborsar la contraprestació dins els 60 dies següents al compliment de l’obligació que s’atribueix al creditor en tant a la seva condició, a l’efecte de determinar la posterior declaració de mora del deutor com a conseqüència de la inobservança de les obligacions que li són imputables.