La Junta Consultiva de Contractació Pública de l’Estat ha aprovat, el 15 de juliol de 2026, l’Informe 50/25, que dona resposta a una qüestió pràctica molt present en la gestió diària dels òrgans de contractació: fins a quin punt es pot recórrer al contracte menor per atendre despeses de caràcter periòdic o recurrent, com ara un subministrament de poca quantia que es repeteix any rere any. La consulta partia d’un cas concret, però la resposta té un abast general que afecta qualsevol entitat del sector públic.

El punt de partida de l’informe és clar, la contractació menor és, per definició, un supòsit d’adjudicació directa i excepcional, pensat per a necessitats puntuals i de poca entitat, no per planificar de manera sistemàtica prestacions que es coneixen amb antelació. Per això, la Junta reitera que, com a regla general, no està justificat acudir al contracte menor quan l’objecte respon a necessitats periòdiques i previsibles que s’allargaran en el temps, encara que cada contractació individual no superi els llindars econòmics. Fer-ho de manera sistemàtica podria emmascarar un fraccionament indegut, contrari a l’article 99.2 de la LCSP, i privar l’Administració d’una millor oferta econòmica que sovint s’obté quan es licita per un termini més llarg.

Ara bé, l’informe també reconeix una via excepcional. Partint del règim dels avançaments de caixa fixa (articles 118.5 i 63.4 de la LCSP), pensat justament per a despeses periòdiques de quantia mínima, la Junta admet que es pugui recórrer al contracte menor per cobrir necessitats recurrents sempre que el valor estimat agregat de totes les prestacions vinculades no arribi, en un període de cinc anys (el termini màxim de durada, amb pròrrogues, d’un contracte de serveis o subministraments), als 15.000 euros. Aquest termini de cinc anys, i no el de tres que plantejava la consulta, és la referència que fixa l’informe per descartar el fraccionament. A més, la Junta aclareix que sol·licitar tres o més pressupostos abans d’adjudicar un contracte menor és només una bona pràctica recomanable per afavorir la concurrència, mai una obligació legal.

Aquesta doctrina no és aliena a Catalunya, sinó que hi troba un paral·lelisme molt directe. El Decret llei 3/2025, de 4 de març, de mesures urgents en matèria de contractació pública, va introduir la figura dels pagaments menors: els contractes d’obres, serveis i subministraments de valor estimat igual o inferior a 5.000 euros (IVA exclòs) que, a l’efecte de tramitació, només requereixen l’aprovació de la despesa i la factura corresponent, sense necessitat de l’informe justificatiu que exigeix amb caràcter general l’article 118.2 de la LCSP. El mateix precepte permet expressament subscriure aquests contractes per cobrir necessitats periòdiques o recurrents, sempre que el valor conjunt no superi, en cada anualitat, el llindar de la contractació menor.

La Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya s’hi ha pronunciat en l’Informe 21/2025, de 15 d’octubre, arran de consultes dels ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet i Aitona. Les conclusions són plenament coherents amb el criteri estatal, ja que el caràcter recurrent d’una necessitat no impedeix, per si sol, utilitzar el contracte menor, però cal vigilar el fraccionament indegut, i un criteri raonable per descartar-lo és comprovar que el valor agregat de les prestacions al llarg d’un període de cinc anys no superi els 15.000 euros. La Junta catalana afegeix, a més, que la tramitació dels pagaments menors no requereix l’informe jurídic de secretaria previst a la disposició addicional tercera de la LCSP, i que el règim s’aplica també als contractes privats de l’Administració, sense que en cap cas s’alteri l’obligació de publicitat que imposa la normativa catalana de transparència.

La coincidència entre els dos informes reforça la seguretat jurídica dels òrgans de contractació catalans, ja que tant des de l’Estat com des de Catalunya s’admet, amb caràcter excepcional i restrictiu, l’ús del contracte menor per a despeses recurrents de quantia molt reduïda, sempre sota el paràmetre dels cinc anys i els 15.000 euros, i sense que sigui exigible sol·licitar diverses ofertes. Amb tot, ambdues juntes coincideixen en un missatge de fons, ja que la planificació adequada de la contractació continua essent l’opció més eficient, i el recurs reiterat al contracte menor hauria de reservar-se als casos en què realment no hi hagi dubte sobre la seva procedència.

La gestió dels projectes finançats a través del Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MRR) continua essent un repte rellevant per a les administracions públiques, que han d’operar en un entorn caracteritzat per una elevada exigència normativa i una cultura de control orientada al resultat. Aquest model de gestió obliga a integrar en el dia a dia una metodologia basada en la traçabilitat, la transparència i l’evidència documental, amb procediments molt concrets que garanteixen que els recursos europeus s’utilitzen de manera eficient i conforme als criteris del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència.

Una de les peces centrals d’aquest sistema és el seguiment de fites i objectius, que ha de quedar registrat i validat mitjançant la plataforma CoFFEE, l’eina oficial que permet monitorar l’execució i assegurar que cada actuació avança en la direcció acordada. Aquesta digitalització del seguiment ha suposat un canvi important en la cultura administrativa, ja que requereix introduir dades de forma sistemàtica, acreditar evidències i mantenir actualitzat l’estat de cada projecte. La vinculació entre finançament i compliment objectivable fa que CoFFEE sigui un mecanisme de control essencial i, al mateix temps, un instrument que reforça la planificació estratègica interna.

A aquesta dimensió de seguiment se li suma l’exigència de complir amb els criteris de contribució verda i digital, que obliguen a justificar de manera precisa com cada actuació participa en les transicions ecològica i tecnològica. Aquest etiquetatge, aparentment formal, determina una part substancial de l’elegibilitat de les despeses i condiciona la redacció inicial dels projectes. Les modificacions que puguin alterar aquest impacte han de revisar-se amb cura per evitar desajustos amb els compromisos adquirits.

Un altre dels requisits que vertebra el sistema és el compliment del principi de no causar perjudicis significatius al medi ambient, conegut com a DNSH. Aquesta condició, que s’aplica a tots els projectes finançats amb fons MRR, obliga a incorporar avaluacions ambientals, declaracions responsables i documentació justificativa que permeti acreditar que les actuacions no comprometen els objectius de sostenibilitat fixats per la Unió Europea. Aquest enfocament acompanya les entitats executores durant tot el cicle de vida del projecte i s’estén igualment a contractistes i subcontractistes.

La integritat en la gestió es reforça mitjançant l’aplicació del Pla de mesures antifrau i les declaracions d’absència de conflicte d’interès, que s’han de verificar a través de la plataforma MINERVA, una eina que analitza possibles vincles entre responsables públics i operadors econòmics. MINERVA ha esdevingut un filtre imprescindible per assegurar que no existeixen conflictes que puguin comprometre la imparcialitat del procediment i, alhora, representa un instrument preventiu que contribueix a reforçar la confiança en la gestió dels recursos públics.

Aquest conjunt de requisits es completa amb obligacions estrictes de traçabilitat financera, que inclouen la identificació dels perceptors finals, la comprovació dels titulars reals i la prevenció del doble finançament.

En definitiva, la gestió dels fons MRR requereix una planificació acurada, una documentació exhaustiva i una cultura organitzativa orientada al resultat i la transparència. És un model exigent però, alhora, una oportunitat perquè les administracions reforcin la seva capacitat de gestió i consolidin pràctiques que poden perdurar més enllà del marc temporal del Pla de Recuperació.

El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC núm. 9521, de 16 d’octubre de 2025) ha publicat l’Acord GOV/234/2025, de 14 d’octubre, pel qual s’impulsen mesures urgents per a la restauració dels danys ocasionats per la DANA Alice a les Terres de l’Ebre. Aquest episodi de precipitacions torrencials, ocorregut els dies 12 i 13 d’octubre, ha afectat greument municipis del Montsià, Baix Ebre, Ribera d’Ebre i Terra Alta, deixant un important impacte en infraestructures, conreus i activitats econòmiques.

L’Acord parteix de la constatació que el canvi climàtic està incrementant la freqüència i intensitat d’episodis meteorològics extrems, i que les administracions públiques han de disposar d’instruments legals i financers que permetin una resposta ràpida i coordinada davant d’aquest tipus de situacions. En aquest context, el Govern estableix tres grans línies d’actuació: ajuts directes, finançament preferent i mesures de contractació pública d’emergència.

L’Acord preveu un paquet inicial de 10 milions d’euros, ampliable, destinat a ajuntaments i titulars d’activitats econòmiques que hagin patit danys significatius. Els ens locals de les Terres de l’Ebre podran actuar com a entitats col·laboradores de la Generalitat per gestionar aquests fons i tramitar les sol·licituds de subvenció, la qual cosa permetrà agilitzar els procediments i adaptar-los a la realitat territorial.

A més, es preveu que els departaments competents valorin la possibilitat d’impulsar noves línies d’ajuts en l’àmbit agrari o per a sectors especialment afectats, en coordinació amb l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE).

L’Acord GOV/234/2025 també autoritza la creació d’una línia de préstecs de 50 milions d’euros per a empreses i entitats afectades per situacions d’emergència, gestionada conjuntament pel Departament d’Economia i Finances i l’Institut Català de Finances (ICF). D’aquesta dotació, el 75% correspon a l’ICF i el 25% al Departament. Els préstecs es podran retornar en un termini de fins a 10 anys, amb període de carència i tipus d’interès fix preferent, i s’adreçaran a finançar actuacions de recuperació acreditades i vinculades a danys efectius.

Un dels aspectes més rellevants des del punt de vista jurídic és que l’Acord reconeix que els contractes per a la reparació o reposició d’infraestructures afectades poden tramitar-se mitjançant el procediment d’emergència previst a l’article 120 de la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic (LCSP).

Aquest mecanisme permet iniciar immediatament les actuacions necessàries per restablir serveis essencials o evitar danys majors, reduint terminis i simplificant tràmits, sempre que l’òrgan de contractació justifiqui adequadament la concurrència de la situació d’emergència. Es tracta, per tant, d’una aplicació pràctica d’aquesta figura excepcional, que posa en relleu la importància de la planificació i la transparència en la gestió de recursos públics fins i tot en contextos de crisi.

Finalment, l’Acord impulsa la creació d’un grup de treball interdepartamental, amb representants de diversos departaments i entitats públiques com l’ACA i Infraestructures.cat, encarregat d’avaluar els danys i coordinar les actuacions de reparació. També es preveu la dotació de recursos per millorar les infraestructures de protecció civil i el desenvolupament d’un futur Centre Logístic d’Emergències Catalunya Sud, amb la finalitat de reforçar la capacitat de resposta dels municipis.

Amb aquest Acord, la Generalitat estableix un marc integral d’intervenció davant situacions d’emergència, que combina ajuts econòmics, finançament i contractació pública d’urgència sota criteris de legalitat i eficiència. Es tracta d’un pas endavant en la gestió resilient del territori, que evidencia com la normativa de contractació pública pot adaptar-se a les necessitats reals de la societat en contextos d’excepcionalitat.

El marc normatiu de la contractació pública a Catalunya ha experimentat canvis significatius amb l’entrada en vigor dels Decrets Llei 2/2025 i 3/2025, aprovats el 25 de febrer i el 4 de març, respectivament. Aquestes normatives introdueixen mesures destinades a agilitzar processos, flexibilitzar la contractació i garantir més eficiència en la gestió pública.

Una de les principals novetats és la possibilitat de contractar conjuntament la redacció del projecte i l’execució de l’obra en determinades situacions. Aquesta mesura es podrà aplicar en obres de curta durada, contractes per sota del llindar del procediment obert simplificat, projectes d’eficiència energètica i sostenibilitat, així com en casos de tramitació urgent. També es preveu per a actuacions vinculades a plans estratègics del Govern. L’objectiu és evitar retards administratius i assegurar una major coherència entre la concepció inicial i l’execució del projecte.

D’altra banda, es reforça l’obligació de dividir els contractes en lots per fomentar la competència i evitar adjudicacions excessives a un mateix operador. En cas que no sigui possible la divisió, caldrà justificar-ne les raons tècniques. A més, es limita el nombre de lots que poden ser adjudicats a una sola empresa per garantir una distribució més equitativa dels contractes i fomentar la participació de més operadors econòmics.

Pel que fa als contractes menors, s’estableix que aquells amb un valor igual o inferior a 5.000 euros (IVA exclòs) es podran formalitzar únicament amb l’aprovació de la despesa i la presentació de la factura, sense requerir tràmits administratius addicionals. Això permetrà agilitzar la contractació de petits serveis i subministraments. Tot i això, es manté la necessitat de diversificar els proveïdors sempre que sigui possible per evitar concentracions en una única empresa.

Una altra modificació rellevant és l’aplicació de noves normes en matèria de subcontractació. La normativa estableix mecanismes de protecció per als subcontractistes en cas d’impagament per part del contractista principal. En contractes subjectes a regulació harmonitzada amb subcontractacions superiors al 10% del valor total, si la demora en el pagament supera un mes, el subcontractista podrà sol·licitar el pagament directe a l’òrgan de contractació, que podrà descomptar l’import de les factures pendents o de la garantia del contractista principal. A més, s’estableix l’obligació que aquest últim expedeixi certificats de bona execució en un termini màxim de deu dies, millorant així la transparència i el reconeixement del treball realitzat per tercers.

Finalment, el Decret Llei 2/2025 modifica la Llei de l’Arquitectura per permetre que la direcció d’execució d’obra pugui ser contractada conjuntament amb la redacció del projecte. Així mateix, es deroga la norma que exigia la separació estricta entre el projecte i la direcció d’obra, permetent una gestió més integrada i adaptada a les necessitats dels projectes.

Les noves normatives tenen com a objectiu simplificar determinats procediments de contractació pública, garantir més celeritat i seguretat jurídica, i fomentar una major competència entre les empreses.

Recentment, el Tribunal Català de Contractes del Sector Públic (TCCSP) ha emès la resolució núm. 315/2024 mitjançant la qual es posa el focus en la necessitat de garantir la transparència i la igualtat de tracte en els procediments de contractació pública. El cas en qüestió analitzava la valoració de les ofertes en un contracte públic per a la prestació de serveis, que va acabar amb la revisió d’una adjudicació a causa d’una falta de motivació suficient i d’una possible aplicació desigual dels criteris d’avaluació entre els licitadors.

El fons del cas se centra en la interpretació dels plecs de condicions, en particular pel que fa als certificats de qualitat exigits a les empreses participants. El tribunal va identificar que l’òrgan de contractació havia rebutjat un certificat aportat per un dels licitadors amb l’argument que no complia literalment amb els requisits establerts. Tanmateix, no va justificar adequadament per què considerava que aquest certificat no era vàlid, més enllà d’una explicació genèrica. Aquesta manca de motivació va ser considerada insuficient per complir amb els principis de transparència que exigeix la normativa de contractació pública.

Un altre punt clau del cas va ser la manera desigual amb què es van valorar certificats similars aportats per altres licitadors. Segons el tribunal, l’òrgan de contractació havia aplicat criteris diferents en funció del licitador, acceptant certs documents complementaris en uns casos i rebutjant-los en d’altres. Aquesta situació va ser considerada una vulneració del principi d’igualtat i no discriminació, que ha de regir en tot procediment de contractació pública.

La resolució posa èmfasi en diversos aspectes fonamentals per garantir la legalitat i la justícia en els processos de contractació. En primer lloc, destaca que la motivació de les decisions preses per l’òrgan de contractació ha de ser clara, detallada i comprensible. No es pot limitar a una afirmació genèrica o a l’aplicació estricta i literal dels plecs, sinó que cal analitzar cada cas concret i oferir una explicació suficient que permeti als licitadors entendre els criteris emprats.

En segon lloc, el tribunal remarca que la igualtat de tracte entre els licitadors és un principi fonamental. Això inclou donar oportunitats a totes les empreses per aclarir o complementar la documentació presentada, en cas que sigui necessari, garantint així que totes competeixin en igualtat de condicions. La falta d’aquesta oportunitat pot crear desequilibris que perjudiquin la confiança en el procés.

A conseqüència de la resolució, el tribunal ha ordenat retrotraure les actuacions a un punt anterior del procediment per tal de corregir aquestes mancances i tornar a avaluar les ofertes d’acord amb els principis de transparència i igualtat.

Aquesta decisió subratlla la importància que els òrgans de contractació compleixin amb els estàndards més elevats de rigor i objectivitat. A més, és un recordatori per a totes les parts implicades en processos de contractació pública de la necessitat d’interpretar els plecs amb flexibilitat i d’assegurar que les seves decisions estiguin sempre motivades i justificades adequadament.

En definitiva, la resolució del tribunal reafirma que la contractació pública no només ha de ser legal, sinó també equitativa i transparent, per preservar la confiança de les empreses i la ciutadania en el sistema públic.

La Sentència 1205/2024 de 4 de juliol dictada per la Secció Tercera de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem, aborda una qüestió important sobre la interpretació del control anàleg conjunt en els encàrrecs de gestió de serveis públics. Aquest concepte és clau per determinar si una entitat, sigui pública o privada, pot ser considerada com a “mitjà propi” d’una administració pública, permetent-li rebre encàrrecs de gestió sense necessitat de licitació.

La decisió del Tribunal Suprem ha tingut repercussions en anul·lar una sentència prèvia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que havia aplicat una interpretació restrictiva d’aquest control. Segons el TSJC, per complir amb el requisit de control anàleg conjunt, cada poder adjudicador havia d’exercir un control individual efectiu sobre l’entitat gestora. Aquest criteri invalidava certs encàrrecs de gestió si algun poder adjudicador tenia una participació minoritària o limitada.

El Tribunal Suprem, però, va adoptar una postura més flexible, basada en la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Segons aquesta nova doctrina, no és necessari que cada poder adjudicador exerceixi un control absolut o individual sobre l’entitat, sinó que es permet un control conjunt i funcional. El rellevant és que els poders adjudicadors tinguin la capacitat d’influir de manera decisiva en les decisions estratègiques i operatives de l’entitat encarregada de la gestió, encara que no tots participin de manera igualitària.

El cas en qüestió es va originar quan l’Ajuntament d’Esparreguera va decidir delegar la gestió de la residència Can Comelles a Sumar, S.L., una societat pública. Diversos grups municipals van impugnar aquesta decisió al·legant que l’Ajuntament no tenia un control suficient sobre l’entitat gestora. El TSJC va fallar a favor seu, però el Tribunal Suprem va revocar aquesta sentència.

La nova interpretació del Tribunal Suprem subratlla que el control anàleg conjunt no s’ha d’entendre de forma restrictiva, sinó com una capacitat d’influència conjunta sobre les decisions de l’entitat. A més, estableix que no és necessari que tots els poders adjudicadors tinguin participació en el capital de l’entitat per exercir aquest control. Aquesta sentència reforça un enfocament més funcional i pràctic, reconeixent que el control pot exercir-se de manera col·lectiva, sense que cada entitat pública ho faci de manera independent.

Aquesta decisió suposa un precedent important en la interpretació del control anàleg conjunt, permetent una major flexibilitat en la gestió pública i ajustant-se a les realitats de col·laboració entre entitats públiques i privades.

En el marc legal de prohibicions per a contractar amb l’Administració Pública, establert per la Llei de Contractes del Sector Públic (LCSP), s’ha convertit en un element crucial per a les empreses que desitgen participar en processos de licitació i contractació pública. Aquest conjunt de disposicions, recollides en els articles 71 a 73 de la LCSP, aborda una àmplia gamma de circumstàncies que poden impedir que una empresa pugui contractar amb les entitats públiques.

Entre les prohibicions destacades, es troben aspectes tan rellevants com la condemna per delictes greus com el terrorisme, la corrupció o el frau fiscal. Aquestes sancions penals poden resultar en l’exclusió automàtica de l’empresa de futurs processos de licitació. A més, les sancions per infraccions greus en matèria laboral, mediambiental o professional també poden conduir a la prohibició de contractar amb l’Administració Pública.

És rellevant destacar que, en el marc d’aquestes prohibicions, la LCSP estableix requisits específics, com ara l’obligació de complir amb les obligacions tributàries i de Seguretat Social, o l’exigència d’assegurar que un percentatge mínim dels treballadors de l’empresa siguin persones amb discapacitat. Així mateix, la falta de compliment amb l’elaboració d’un pla d’igualtat també pot conduir a la prohibició de contractar.

Per a les empreses, la prova de no estar afectades per aquestes prohibicions esdevé un procés delicat, ja que implica, d’acord amb l’article 85 de la LCSP, la presentació de testimonis judicials o certificats administratius que acreditin el compliment de les disposicions legals. A més, és necessari presentar una declaració responsable que confirmi que l’empresa compleix amb els requisits legals establerts per la LCSP. Tanmateix, aquesta declaració només reflecteix la situació en el moment de la seva emissió i no garanteix la veracitat dels seus continguts.

D’altra banda, el marc legal de prohibicions per a contractar està dissenyat per assegurar la transparència i la legalitat en els processos de contractació pública. Aquest conjunt de disposicions té com a objectiu protegir valors fonamentals com la imparcialitat en les relacions laborals entre les empreses i les entitats públiques. Així, la prohibició per a contractar esdevé una eina administrativa essencial per a garantir la confiança en les institucions i en el correcte funcionament del sistema contractual del sector públic.

Recentment, s’ha publicat al BOE l’Ordre HFP/1352/2023, de 15 de desembre, on es donen a conèixer els nous límits per als diferents tipus de contractes del sector públic amb efectes a partir de l’1 de gener de 2024. Aquesta ordre té repercussions importants per a la contractació pública i suposa una resposta als Reglaments Delegats (UE) 2023/2510, 2023/2497, 2023/2495 i 2023/2496 de la Comissió, publicats al Diari Oficial de la Unió Europea el 16 de novembre de 2023.

En la seva exposició de motius, es destaca que aquesta ordre busca evitar possibles infraccions de les directives europees, especialment pel que fa a la utilització de fons comunitaris pel finançament dels contractes corresponents. A continuació, es ressalta alguns dels canvis fets en els llindars dels contractes que afecten a la Llei 9/2017 de Contractes del Sector Públic (LCSP):

• S’estableix un canvi en l’import indicat a l’article 20.1 de la LCSP referent al llindar dels contractes d’obres harmonitzats, el qual passa a ser de 5.538.000€
• Es modifica l’import establert a l’article 21.1.b) i 22.1.b) en relació amb el llindar dels contractes de serveis i subministrament harmonitzats, que ara és de 221.000€

Aquestes noves directrius, sorgides com a resposta a regulacions europees actualitzades, proporcionen als actors del sector públic una visió clara dels nous paràmetres a seguir en els procediments de contractació. Aquesta informació és crucial per a les empreses que participen en aquests processos, ja que condiciona la seva adaptació als nous límits establerts per la legislació.

Així doncs, aquesta ordre representa un canvi significatiu en la dinàmica de la contractació pública, obrint la porta a una major transparència i adaptació als estàndards europeus, i demana una atenció especial als operadors del sector per ajustar les seves estratègies a aquests nous paràmetres establerts per la Comissió Europea.

La Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 16 de juny de 2022 (assumpte C-376/21) ha tingut un impacte fonamental en les dinàmiques de les licitacions, particularment en relació amb els procediments negociats sense publicitat. Aquesta decisió ha impactat directament sobre la Llei de Contractes del Sector Públic (LCSP) aplicable a Espanya, ampliant les opcions disponibles de les quals disposa l’òrgan de contractació davant d’un procediment de contractació que ha quedat desert.

Abans d’aquesta sentència, hi havia dues normes fonamentals que regulaven els procediments negociats sense publicitat. Primer, era un requisit convidar com a mínim a tres empreses a participar en aquests procediments. I segon, si una licitació quedava deserta perquè les ofertes presentades eren inacceptables, es considerava obligatori convidar aquests licitadors a participar en un futur procediment negociat sense publicitat. (more…)

En l’àmbit de la contractació pública, la subrogació de treballadors després d’un canvi de contractista és un tema recurrent que ha generat múltiples pronunciaments per part dels Tribunals de Recursos Contractuals. Una qüestió que sovint es planteja en determinar el cost econòmic de la licitació és si aquest pot ser inferior al cost econòmic associat a la subrogació del personal.

En aquest sentit, destaquem la recent Resolució núm. 622/2023 (Recurs núm. 441/2023) del Tribunal Administratiu Central de Recursos Contractuals (TACRC) que ha tornat a posar de manifest la importància de comprendre les obligacions relacionades amb la subrogació i el paper dels plecs en aquest context.

En la seva resolució, el TACRC recalca que l’obligació de l’adjudicatari de subrogar-se en les relacions laborals vigents amb el contractista sortint no deriva del plec, sinó d’un conveni col·lectiu que afecta el sector d’activitat en qüestió. Això significa que l’òrgan de contractació no ha d’avaluar quins dels treballadors són estructurals o si les seves condicions salarials són excessives,  la seva responsabilitat es limita a publicitar la informació proporcionada per l’empresa que actualment presta el servei. (more…)