El Decret 160/2026 regula el nou sistema de compra pública corporativa de la Generalitat. La seva aplicació obliga algunes entitats a integrar-s’hi, permet l’adhesió voluntària d’altres i exigeix revisar les adhesions anteriors.

La Generalitat de Catalunya ha aprovat, mitjançant el Decret 160/2026, de 8 de setembre, el Reglament del sistema de compra pública corporativa. Sota la denominació Catalunya Compra Pública, el nou model amplia les funcions de l’antiga Comissió Central de Subministraments: incorpora la planificació de necessitats i l’agregació de demanda, i preveu l’ús d’instruments com els acords marc, els sistemes dinàmics d’adquisició, les subhastes i els catàlegs electrònics.

Per a les entitats del sector públic, la primera qüestió és determinar quina relació tenen amb el nou sistema. La integració és obligatòria per als departaments de la Generalitat, les entitats autònomes administratives i el Servei Català de la Salut. En canvi, la resta d’entitats del sector públic de la Generalitat, les universitats públiques, les entitats locals i els seus respectius sectors públics poden adherir-s’hi voluntàriament. Cal tenir present que una futura ordre podrà ampliar la vinculació obligatòria a determinades entitats participades majoritàriament per la Generalitat i a altres entitats del seu sector públic.

El canvi també afecta les entitats que ja participaven en el sistema anterior. Aquestes disposen de tres mesos per ratificar l’adhesió; si no ho fan, causaran baixa del nou sistema, sens perjudici de les adhesions específiques que continuïn vigents. Per tant, convé identificar les adhesions existents i comprovar quines actuacions requereixen dins del termini transitori.

Pel que fa a les noves adhesions, la decisió mereix una anàlisi prèvia. L’adhesió específica a un acord marc o a un sistema dinàmic comporta el compromís de mantenir-s’hi durant tota la seva vigència, incloses les pròrrogues, i de canalitzar-hi les contractacions compreses en el seu objecte. Abans d’adoptar-la, cada entitat hauria de contrastar les categories i necessitats cobertes amb la seva previsió de compra, examinar les condicions del sistema i valorar el marge d’autonomia contractual i les excepcions aplicables.

El Reglament preserva inicialment els sistemes sectorials existents, entre d’altres, en els àmbits sanitari, tecnològic, acadèmic i científic. La convivència d’aquests sistemes amb Catalunya Compra Pública exigirà delimitar bé l’abast de cadascun quan una entitat pugui recórrer a més d’una via de contractació.

La compra centralitzada pot facilitar l’accés a instruments de contractació i reduir la càrrega de preparar determinades licitacions. Alhora, demana anticipar necessitats, coordinar les unitats internes i seguir l’execució dels contractes. La decisió immediata és concreta: comprovar si l’entitat està obligada a integrar-se, si ha de ratificar una adhesió anterior o si li convé adherir-se voluntàriament a un instrument determinat.

La Comissió Europea proposa un reglament únic, directament aplicable, que simplifica els procediments, reforça el pes de la qualitat i converteix la compra pública en una eina de política industrial i autonomia estratègica. Si prospera, obligarà a replantejar profundament l’actual LCSP.

La Comissió Europea ha presentat la seva proposta de nou Reglament sobre contractació pública i concessions. El text, encara en una fase inicial de la tramitació legislativa, planteja una reforma de gran abast: substituir les tres directives de 2014 (contractació pública, sectors especials i concessions) per un únic reglament europeu.

El canvi d’instrument jurídic no és menor ja que a diferència d’una directiva, un reglament és directament aplicable als estats membres, sense necessitat de transposició. La proposta pretén reduir les diferències entre legislacions nacionals i avançar cap a un mercat europeu de la contractació més homogeni.

Per al sistema espanyol, això exigiria revisar en profunditat la Llei de contractes del sector públic (LCSP). Bona part del règim aplicable als contractes subjectes a regulació harmonitzada quedaria directament coberta per la norma europea. La LCSP continuaria sent necessària per regular els contractes inferiors als llindars europeus, les especialitats organitzatives i altres qüestions pròpies del dret administratiu intern, però deixaria de ser l’eix exclusiu del sistema.

En tot cas, no estem davant d’una norma vigent ni definitiva. La proposta haurà de ser negociada pel Parlament Europeu i el Consell, i el text resultant pot experimentar modificacions substancials. A més, la Comissió preveu que el reglament sigui aplicable dos anys després de la seva entrada en vigor.

La proposta reorganitza els procediments entorn de tres grans modalitats: procediment obert, procediment dinàmic i procediment d’innovació.

La novetat no és únicament terminològica. Dins d’aquestes categories es permeten combinacions més flexibles: amb selecció prèvia o sense, amb negociació o sense, i amb diferents formes d’ordenar la participació dels operadors econòmics.

Un exemple especialment significatiu apareix en el procediment dinàmic. Quan no hi hagi selecció prèvia i es rebin més de cinc manifestacions d’interès, l’òrgan de contractació podria limitar les invitacions a un mínim de cinc empreses seleccionades mitjançant un algoritme aleatori i no discriminatori.

Aquest mecanisme contrasta amb el sistema dinàmic d’adquisició regulat actualment per la LCSP, que obliga a convidar totes les empreses admeses a presentar oferta en cada contracte específic. La mesura pot agilitzar la gestió, però també planteja interrogants evidents: és compatible l’aleatorietat amb l’elecció de l’oferta més adequada? Com s’hauria d’auditar l’algoritme? Quines garanties tindrien les empreses que, tot i complir els requisits, no fossin convidades?

És un bon exemple de la tensió que recorre tota la proposta: simplificar els procediments sense reduir la transparència, la competència ni les garanties jurídiques.

Un altre dels canvis rellevants és el reforç de la qualitat en els criteris d’adjudicació. La proposta estableix, com a regla general, que els criteris qualitatius representin almenys un 30% de la puntuació. En els serveis intensius en mà d’obra, aquest mínim s’elevaria al 50%.

La mesura connecta amb una crítica recurrent a la contractació pública: el pes excessiu del preu i la dificultat per valorar adequadament aspectes com la qualitat tècnica, la innovació, la sostenibilitat o les condicions d’execució.

El reglament permet, però, excepcions quan la qualitat ja quedi garantida mitjançant les prescripcions tècniques, les condicions d’execució o una combinació d’ambdues. També preveu la possibilitat de fixar el preu i fer competir les empreses exclusivament per la qualitat.

En comparació amb la LCSP, la proposta europea formula una regla general més clara. La legislació espanyola ja exigeix una majoria de criteris qualitatius en alguns contractes, com els serveis de caràcter intel·lectual o determinats serveis de l’annex IV, però no estableix un percentatge mínim transversal per al conjunt de les licitacions.

La qüestió decisiva, tanmateix, no serà només quant pesa la qualitat, sinó com es defineix i com s’avalua. Augmentar-ne formalment la ponderació aporta poc si els criteris són genèrics, no permeten diferenciar les ofertes o depenen d’una motivació insuficient.

La proposta també reforça la dimensió estratègica de la compra pública. Ja no es tracta únicament d’incorporar clàusules socials o ambientals, sinó d’utilitzar la contractació per protegir la resiliència econòmica, la seguretat de subministrament i l’autonomia estratègica de la Unió.

El text preveu diferents instruments de preferència europea: restriccions a la participació d’operadors de tercers països, requisits sobre l’origen dels productes o avantatges en l’avaluació de les ofertes europees. Fins i tot es podria rebutjar una oferta quan menys del 50% dels productes o serveis tinguessin origen europeu o procedissin d’un país amb acords que garanteixin un accés equivalent al mercat.

Aquest plantejament pot tenir un impacte especialment important en sectors considerats estratègics. També generarà debats jurídics i econòmics sobre la concurrència, la proporcionalitat de les mesures i la manera de determinar l’origen real d’un producte o servei dins de cadenes de subministrament globals.

La digitalització és un altre dels pilars de la reforma. La proposta impulsa serveis europeus per acreditar l’aptitud de les empreses, credencials digitals verificables, sistemes d’interoperabilitat i espais nacionals de dades de contractació pública.

L’objectiu és avançar cap al principi de “només una vegada”: que les empreses no hagin d’aportar reiteradament informació que ja està en poder de l’Administració. Això pot reduir càrregues administratives, facilitar la participació transfronterera i millorar l’accés de les pimes al mercat públic.

Però la transformació no dependrà només de disposar de noves plataformes. Caldrà garantir la qualitat de les dades, la compatibilitat entre sistemes i una governança clara sobre l’ús de la informació i dels algoritmes.

Europa vol menys fragmentació normativa, procediments més flexibles, més pes de la qualitat, una digitalització real i una contractació pública alineada amb els objectius industrials i estratègics de la Unió.

Si el reglament prospera, no n’hi haurà prou amb modificar alguns articles de la LCSP. Caldrà repensar l’arquitectura de la llei, la relació entre el dret europeu i el dret intern i, sobretot, la manera com planifiquem, tramitem i gestionem els contractes públics.

La reforma tot just comença. També hauria de començar, des d’ara, el debat sobre com ens hi volem adaptar.

La Gesetz zur Beschleunigung der Vergabe öffentlicher Aufträge, en vigor a Alemanya des de l’1 de juliol de 2026, simplifica la justificació de la solvència, eleva el llindar de la contractació directa fins a 50.000 euros i digitalitza íntegrament el procediment de recurs. La reforma es presenta a Europa com la primera traducció normativa del diagnòstic de pèrdua de competitivitat dels informes Letta i Draghi, i s’anticipa a un futur Public Procurement Act europeu encara no presentat formalment.

La contractació pública mou al voltant del 14 % del PIB de la Unió Europea, una xifra que els informes Letta i Draghi situen al centre del debat sobre competitivitat: si Europa vol reduir la seva bretxa de productivitat respecte als Estats Units i la Xina, difícilment pot permetre’s un sistema de compra pública lent, fragmentat i excessivament formalista. Alemanya ha estat el primer Estat membre a traduir aquest diagnòstic en Derecho positiu, i la seva reforma val la pena conèixer-la amb detall perquè funciona com a indicador avançat del que previsiblement acabarà arribant, en una forma o altra, a la resta de la Unió.

La mesura més rellevant afecta la manera d’acreditar la solvència i l’absència de causes d’exclusió. Fins ara, els operadors havien d’aportar documentació exhaustiva des del primer moment del procediment; amb la reforma, n’hi ha prou amb declaracions responsables, i només es reclama la documentació completa als candidats que efectivament tenen opcions de resultar adjudicataris. El canvi desplaça el control d’un moment ex ante generalitzat a una verificació ex post selectiva, i està especialment pensat per facilitar l’accés d’empreses joves i innovadores que sovint no disposen de l’historial documental que exigeix el model clàssic.

La reforma també eleva fins a 50.000 euros el llindar per adjudicar directament sense procediment formal, sempre que es respectin els principis d’economia i s’alterni, quan sigui possible, entre diferents empreses. És una xifra notablement superior als llindars que coneixem al nostre entorn per al contracte menor, i planteja una pregunta que val la pena traslladar a la pràctica pròpia: si es vol guanyar agilitat en les compres de poc import, la resposta no hauria de ser només elevar quanties, sinó reforçar la traçabilitat de dades que permeti detectar fraccionament o recurrència injustificada amb els mateixos proveïdors.

En matèria d’infraestructures, la llei introdueix una excepció temporal al principi de divisió en lots per als grans projectes vinculats al fons especial d’infraestructures i neutralitat climàtica, amb l’obligació que el Govern federal informi el Bundestag abans del 30 de setembre de 2027 sobre els seus efectes reals en la participació de pimes i en l’execució pressupostària. És un exemple interessant de com introduir flexibilitat sense renunciar al control: la Doctrina, tot i mantenir la regla general de divisió en lots, es reserva la comprovació empírica dels seus efectes abans de consolidar-la.

La digitalització no s’atura en la fase de licitació. El procediment de recurs davant les Vergabekammern es tramita ja íntegrament per via electrònica, amb vistes per videoconferència i un termini de resolució de cinc setmanes des de l’entrada de la sol·licitud, prorrogable només per dificultats especials justificades. I es consolida un servei nacional de dades de contractació pública, ubicat al ministeri federal de l’Interior, concebut per permetre una anàlisi sistèmica (concentració de mercat, ús de la contractació directa, participació real de pimes) que la simple publicitat d’anuncis i adjudicacions no permet.

Per a les entitats i empreses que operem amb la Llei de contractes del sector públic, l’interès d’aquesta reforma no rau només en la seva novetat alemanya, sinó en la seva capacitat orientativa cap a on apunten els documents institucionals europeus que previsiblement inspiraran la futura revisió de les directives de 2014. La pràctica totalitat de les eines que Alemanya introdueix ara (declaracions responsables amb verificació selectiva, dades estructurades, digitalització integral del recurs, atenció a la ciberseguretat) ja tenen, d’una manera o altra, equivalent a la LCSP; el que revela la comparació és que la qüestió no és tant disposar de l’instrument, com aconseguir que funcioni de manera sistemàtica i no com a excepció puntual ben gestionada.

Convé, per tant, no esperar a la futura reforma europea per revisar com s’articulen, a la pràctica, la justificació de la solvència, la traçabilitat de les compres de poc import i la interoperabilitat dels registres propis.

La Resolució 239/2026 del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic anul·la uns plecs per manca de justificació dels requisits de solvència exigits i reforça la idea que la discrecionalitat de l’òrgan de contractació no eximeix del deure de motivar adequadament les seves decisions.

La configuració dels requisits de solvència és, probablement, un dels àmbits en què els òrgans de contractació disposen d’un marge d’actuació més ampli. Correspon a cada administració definir quines capacitats econòmiques, tècniques o professionals considera necessàries per garantir una correcta execució del contracte i, en conseqüència, determinar quines empreses poden accedir a la licitació. Aquesta facultat forma part de l’anomenada discrecionalitat tècnica i resulta imprescindible per permetre que cada contracte s’adapti a les seves necessitats específiques.

Ara bé, aquesta discrecionalitat no és il·limitada. La Llei de contractes del sector públic exigeix que els requisits de solvència mantinguin una relació directa amb l’objecte contractual, siguin proporcionals a les prestacions a executar i no introdueixin restriccions injustificades a la competència. Precisament sobre aquesta qüestió es pronuncia la Resolució 239/2026, d’11 de juny, del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic, dictada amb motiu del recurs especial interposat contra els plecs d’un contracte de serveis d’abalisament integral de les platges del municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.

La licitació exigia, entre altres requisits, haver executat determinats contractes similars durant els darrers anys, disposar de diverses certificacions ISO i acreditar la titularitat d’una embarcació equipada amb una grua d’una determinada capacitat. Una empresa del sector va impugnar els plecs considerant que aquestes exigències no estaven justificades i que restringien indegudament la concurrència.

El més rellevant de la resolució no és, però, la valoració concreta d’aquests requisits sinó que el que resulta especialment interessant és el raonament que utilitza el Tribunal per arribar a la seva conclusió. El TCCSP recorda que els òrgans de contractació poden exigir els nivells de solvència que considerin necessaris, però també que aquesta decisió ha d’aparèixer degudament motivada dins del mateix expedient de contractació. No n’hi ha prou que la justificació existeixi de manera implícita o pugui reconstruir-se posteriorment. Cal que l’expedient expliqui per què s’exigeix un determinat requisit, quina finalitat persegueix i quina relació guarda amb les prestacions objecte del contracte.

En aquest sentit, la resolució insisteix en una doctrina ja consolidada però que continua generant incidències pràctiques. Les motivacions aportades per l’òrgan de contractació durant la tramitació del recurs no poden substituir les justificacions que haurien d’haver format part de l’expedient des del moment de la seva aprovació. La memòria justificativa i els plecs no constitueixen un simple requisit formal, sinó l’instrument que permet acreditar que les decisions adoptades responen a criteris objectius, proporcionats i compatibles amb els principis de la contractació pública.

La resolució resulta igualment significativa pel tractament que atorga a les certificacions ISO. El Tribunal recorda que la solvència i els mitjans per acreditar-la són conceptes jurídicament diferents. La solvència és la capacitat que es considera necessària per executar correctament el contracte; els certificats constitueixen únicament una forma d’acreditar aquesta capacitat. Per aquest motiu, considera insuficient exigir determinades certificacions sense identificar prèviament quin aspecte concret de la solvència es pretén acreditar ni justificar adequadament la seva necessitat en relació amb l’objecte contractual.

També és especialment revelador que el Tribunal posi en relació els requisits exigits amb el resultat efectiu de la licitació. Tot i que la presentació d’una única oferta no determina per si sola la il·legalitat dels plecs, la resolució apunta que aquesta circumstància obliga a examinar amb especial cautela si els requisits establerts poden haver actuat com una barrera d’accés al mercat. La solvència ha de servir per garantir que el futur contractista disposa de la capacitat necessària per executar el contracte, però no pot convertir-se en un mecanisme que limiti artificialment la competència o redueixi injustificadament el nombre d’operadors econòmics que poden presentar oferta.

Podeu llegir la resolució en el següent enllaç: resolucio_num._239_2026

El calendari fixat per la Comissió Europea ha esdevingut inajornable: el 31 d’agost de 2026 marca la data límit per acreditar el compliment de les fites i objectius del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, i el 30 de setembre de 2026 la darrera sol·licitud de desemborsament. En aquesta fase final, la pràctica dels primers informes de fiscalització revela una realitat preocupant: una part significativa de les entitats executores arriba al tram decisiu amb expedients executats materialment però documentalment incomplets, amb un reporting a CoFFEE fragmentari i amb un control intern de nivell 1 més formal que efectiu.

El Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MRR) s’articula, a diferència de la resta de fons europeus, com un instrument basat en la justificació de resultats i no de despesa. El desemborsament dels fons per part de la Comissió Europea als estats membres queda condicionat al compliment satisfactori de les fites i objectius previstos en els respectius plans nacionals. Aquesta lògica, aparentment senzilla en la seva formulació, desplega una arquitectura d’obligacions documentals i de control que resulta qualitativament diferent de la que les entitats executores coneixien en el marc dels fons estructurals clàssics, i que en aquesta fase terminal del programa s’està revelant especialment exigent.

La Comunicació de la Comissió de 4 de juny de 2025, coneguda com a Road to 2026, ha consolidat un calendari que no admet ja cap pròrroga. La pròpia Comissió ha denegat expressament les peticions d’ampliació formulades pel Parlament Europeu i per alguns estats membres, i ha urgit els estats a accelerar la implementació dels seus plans i la sol·licitud dels desemborsaments previstos. Les alternatives que ofereix la Comissió per preservar l’assignació de fons (ampliació de mesures que funcionen, segmentació de projectes no realitzables, transferència al programa InvestEU o aportacions al Programa Europeu per a la Indústria de Defensa) no eliminen la fita temporal, sinó que la confirmen. A escala interna, l’aprovació el gener de 2026 de la setena Addenda al PRTR, la denominada Addenda de Simplificació, ha reordenat el conjunt de fites i objectius (passant en l’àmbit estatal de 594 a 446 i en el de la Generalitat de Catalunya de 105 a 86), però no ha alterat la substància del règim de justificació i control, que continua ancorat en l’Ordre HFP/1030/2021 i en l’eina CoFFEE.

En aquest context, cal entendre que la justificació dels fons MRR opera simultàniament en dos plans que no es poden treballar separadament ni de manera successiva. D’una banda, la justificació específica del compliment dels vuit principis transversals que vertebren tot el sistema: compliment de fites i objectius, prevenció del frau, la corrupció i els conflictes d’interès, compatibilitat amb el règim d’ajudes d’Estat, identificació dels perceptors finals dels fons, evitació del doble finançament, principi de no causar dany significatiu al medi ambient (DNSH), etiquetatge verd i digital i comunicació. De l’altra, la justificació econòmica-administrativa ordinària, és a dir, l’acreditació documental de la despesa, la traçabilitat comptable específica vinculada al MRR mitjançant un codi comptable propi i el compliment de la normativa interna aplicable, particularment la Llei de Contractes del Sector Públic i la legislació en matèria de subvencions. Tota aquesta informació ha de bolcar-se de manera coherent a CoFFEE en totes les seves dimensions (documents de conflicte d’interès, destinataris, contractistes i subcontractistes, indicadors de fites i objectius, mecanismes de verificació i documents annexos), i ha d’anar acompanyada dels informes preceptius previstos a l’Ordre HFP/1030/2021: informe mensual de seguiment, informe trimestral de previsions, informe semestral de gestió i certificat de compliment recurrent, tots ells validats prèviament per les unitats gestores i les unitats verificadores abans de la signatura per part de l’òrgan gestor.

La distinció entre aquests dos plans no és merament formal. La pràctica dels primers controls ex post està posant de manifest que la correcta execució material d’una inversió no eximeix de res si no va acompanyada d’evidències suficients i sistematitzades del compliment de les obligacions específiques del MRR. Els informes finals de fiscalització emesos fins ara per la Intervenció General de la Generalitat (cinc finalitzats i tres més en curs, amb cinc més previstos) revelen un patró d’incidències recurrents: declaracions d’absència de conflicte d’interès (DACI) no actualitzades després de canvis en els equips intervinents; utilització de models de DACI que no incorporen les referències normatives de les ordres ministerials aplicables; manca d’evidència del cartell permanent amb indicació del finançament comunitari; discrepàncies entre els imports registrats a CoFFEE i els efectivament atorgats; absència de procediment documentat per al seguiment del principi de no reversió de fites i objectius (que el Reglament Financer projecta sobre un horitzó de fins a cinc anys); insuficient acreditació de la verificació del doble finançament; o manca de pista d’auditoria adequada en relació amb el principi DNSH. Cap d’aquestes incidències implica necessàriament una irregularitat material, però totes elles, considerades en conjunt, poden determinar una valoració desfavorable del sistema i, en els pitjors casos, fonamentar propostes de correcció financera.

L’amenaça d’aquestes correccions ha esdevingut més tangible amb la presentació, el febrer de 2026, del projecte d’Ordre estatal de reintegraments dels fons MRR, que regula les causes i especialitats d’aquest procediment. El text, en la seva redacció actual, contempla com a causes de reintegrament no només la no realització total o parcial de la despesa i l’incompliment total o parcial de fites i objectius, sinó que preveu l’aplicació del règim tributari de recaptació executiva, amb les conseqüències que això comporta en matèria d’interessos de demora i procediments de constrenyiment. La Generalitat ha presentat al·legacions per tal que el redactat s’adapti a la realitat de la justificació per resultats i al principi de col·laboració institucional, però el missatge de fons és inequívoc: el règim de devolució dels fons no executats o no justificats adequadament està en procés de formalització i no admet lectures benèvoles.

A aquesta pressió externa s’hi suma, en l’arquitectura del sistema, un règim de control intern que sovint s’ha entès més com a formalitat que com a exigència estructural. El sistema de control del PRTR s’estructura en tres nivells. El nivell 1 correspon a la pròpia entitat executora i es vertebra mitjançant la designació d’una unitat de verificació independent (UVI), funcionalment separada de les unitats gestores, l’aprovació d’un Pla de Control Intern (PCI) que defineixi l’abast, la metodologia, el cronograma de verificacions administratives i sobre el terreny, el sistema d’informes de compliment i el seguiment de les incidències detectades, i l’actuació coordinada amb el referent antifrau. El nivell 2 correspon al control intern previ de l’òrgan interventor, amb autonomia i independència respecte dels òrgans gestors. El nivell 3 és el règim d’auditories ex post atribuït a la IGAE com a autoritat de control del MRR, sense perjudici de les competències de la Intervenció General autonòmica, del Tribunal de Comptes, de la Comissió, l’OLAF, el Tribunal de Comptes Europeu i la Fiscalia Europea. La Resolució de la IGAE de 30 de desembre de 2025 ha aprovat el Pla de Control de Fons Europeus per a l’any 2025-2026, que preveu l’execució d’unes 180 auditories d’inversions per mostreig, a banda de les auditories de sistemes, les de seguiment dels resultats d’exercicis anteriors i les de sol·licitud de pagament a la Secretaria General de Fons Europeus.

L’experiència acumulada permet constatar que moltes entitats executores disposen d’un Pla de Mesures Antifrau formalment aprovat però no han implementat de manera efectiva la resta de peces del sistema. La inexistència d’una UVI clarament designada, l’absència d’un PCI operatiu, la manca d’un manual de procediments per a la implementació dels diferents principis transversals, la no elaboració d’un pla d’acció quan la matriu d’avaluació de riscos identifica un risc mitjà o alt, l’absència de qüestionaris d’autoavaluació dels annexos II i III de l’Ordre HFP/1030/2021 emplenats amb la periodicitat exigida, o la realització de verificacions sense metodologia homogènia, són situacions que no impliquen necessàriament irregularitats materials però que debiliten significativament la posició de l’entitat davant els controls ex post. La Guia de control de nivell 1 publicada per la Direcció General de Fons Europeus i Ajuts d’Estat de la Generalitat de Catalunya proporciona una metodologia uniforme per a aquesta funció, amb models de PCI, de quadre de verificació i d’informe de compliment anual, però la seva sola existència no eximeix cada entitat de l’esforç d’adaptació a la seva realitat organitzativa.

La conclusió que es desprèn d’aquesta arquitectura és inequívoca i convé afrontar-la sense circumloquis. En la recta final del MRR, una part molt rellevant del risc jurídic i financer no deriva de l’execució incorrecta de les actuacions sinó d’un sistema de justificació i control internament feble o insuficientment documentat. Les mancances que avui semblen menors (una DACI no actualitzada, un cartell d’obra no acreditat, un import a CoFFEE discrepant amb l’efectivament atorgat, un procediment de no reversió no formalitzat) són precisament les que els informes de fiscalització ja en curs estan identificant com a incidències rellevants, i les que el projecte d’Ordre de reintegraments podria activar com a causa de devolució amb interessos de demora. La fortalesa del model no depèn exclusivament de la diligència en l’execució, sinó de la capacitat de l’entitat per demostrar, amb evidències consistents i sistematitzades, que tot el que s’ha realitzat s’ajusta a la normativa aplicable i als principis transversals del MRR. Aquest és, en els mesos que queden, l’exercici que convé abordar amb criteri tècnic, amb anticipació i, quan la complexitat del marc ho aconselli, amb el suport metodològic especialitzat que permeti revisar l’encaix del model existent, identificar les bretxes en l’adequació dels expedients i en el reporting a CoFFEE, i reforçar el control intern de nivell 1 sense alterar la naturalesa pròpia i indelegable d’aquesta funció.

La Resolució 172/2026 posa de manifest els límits dels criteris d’adjudicació avaluables mitjançant fórmula quan la seva aplicació es desvia dels termes dels plecs. L’anàlisi evidencia com la reinterpretació ex post de les ofertes pot desdibuixar la seva naturalesa objectiva. En aquest context, es reforça la necessitat d’alinear amb rigor el disseny dels criteris amb la seva aplicació efectiva.

El cas analitzat parteix d’una licitació en què es valorava la millora dels nivells de servei (SLA) a partir de dos paràmetres aparentment objectius: el temps de resposta i el temps de resolució. Malgrat aquesta configuració, la controvèrsia sorgeix en el moment de la seva aplicació, quan l’òrgan de contractació es veu obligat a interpretar el contingut d’una de les ofertes per poder encaixar-la dins del criteri previst.

En concret, l’oferta adjudicatària no formulava els paràmetres en els termes dels plecs, sinó mitjançant una estructura diferent basada en fases d’actuació i nivells de prioritat. Davant d’això, l’òrgan de contractació va assimilar aquests conceptes als previstos en el criteri i va atribuir la puntuació màxima.

El Tribunal considera que aquesta operació excedeix la naturalesa dels criteris automàtics. La seva funció no és interpretar o reconstruir les ofertes, sinó verificar de manera objectiva si compleixen els paràmetres definits. Quan aquesta verificació requereix una adaptació o equivalència no prevista en els plecs, s’introdueix un marge de discrecionalitat incompatible amb aquest tipus de criteris.

La resolució posa de manifest, a més, dues disfuncions especialment significatives: d’una banda, la valoració incompleta del criteri (en tant que només es puntua un dels paràmetres previstos); de l’altra, la comparació en peu d’igualtat entre una oferta ajustada als plecs i una altra que requereix una interpretació per ser considerada equivalent.

Aquest conjunt de circumstàncies condueix a l’estimació del recurs i a la retroacció de les actuacions, amb la finalitat de practicar una nova valoració estrictament ajustada als termes dels plecs.

Més enllà del cas concret, la resolució evidencia un risc recurrent en la pràctica: la flexibilització dels criteris automàtics en el moment de la seva aplicació. Aquest desplaçament desdibuixa la seva funció (reduir la discrecionalitat i garantir la comparabilitat de les ofertes) i pot comprometre els principis d’igualtat i transparència.

En definitiva, la Resolució 172/2026 reforça una idea essencial: els criteris avaluables mitjançant fórmula només compleixen la seva funció si es configuren amb precisió i s’apliquen amb rigor, sense reinterpretacions ni ajustos ex post.

La publicació del Reial decret llei 7/2026, de 20 de març, ha introduït una modificació molt concreta en la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic, però amb una transcendència pràctica gens menor en un àmbit especialment sensible: la promoció d’habitatge social o a preu assequible sobre sòl o immobles públics. La reforma es materialitza mitjançant la incorporació d’una nova disposició addicional 57a, que configura un règim jurídic singular per a determinades concessions amb l’objectiu de reduir rigideses, alleugerir la preparació contractual i facilitar la viabilitat econòmica de les promocions.

No es tracta d’una reforma estructural del règim general de les concessions, ni de la creació d’una nova categoria contractual autònoma sinó que mantenen les figures ordinàries de la concessió d’obres i de la concessió de serveis, però se’ls aplica (en aquest àmbit concret) un conjunt d’excepcions orientades a simplificar la preparació, accelerar la licitació i afavorir la viabilitat econòmica de les promocions.

La primera novetat d’abast és la relativa al termini concessional. La nova disposició permet que el límit màxim previst a l’article 29.6 LCSP pugui arribar fins a vuitanta anys, en funció del període estimat de recuperació de la inversió. La previsió és extraordinàriament significativa, perquè flexibilitza un dels elements centrals de l’equació concessional i evidencia la voluntat del legislador de fer possibles operacions que, per la seva naturalesa social i per la intensitat de la inversió inicial, difícilment podrien sostenir-se dins dels horitzons temporals ordinaris. Ara bé, l’ampliació del límit legal no elimina la necessitat de justificar adequadament el termini: continua essent imprescindible que existeixi una connexió raonable entre inversió, risc i període de retorn.

La segona modificació rellevant afecta la fase de preparació del contracte. La nova DA 57a estableix que no serà exigible la redacció prèvia per part de l’Administració concedent de l’avantprojecte i del projecte als quals es refereixen els articles 248 i 249 LCSP. Es tracta d’una simplificació clara, que desplaça part de la càrrega de definició tècnica cap al mercat i permet esquemes més flexibles en la configuració de la concessió. Tanmateix, aquesta desformalització no pot confondre’s amb una descripció insuficient de l’objecte contractual: la necessitat, les condicions de la promoció i les exigències funcionals i socials de l’actuació continuen havent de quedar definides amb la precisió necessària per preservar la seguretat jurídica i la igualtat entre licitadors.

També es modifica de manera apreciable el règim de l’estudi de viabilitat econòmica i financera. La norma manté que aquest estudi s’ha d’aprovar abans de licitar, però elimina tres tràmits o controls especialment intensos: no caldrà informació pública, tampoc serà preceptiu l’informe de l’Oficina Nacional de Evaluación, ni el del Comité Superior de Precios de Contratos del Estado. Paral·lelament, el legislador atribueix a l’adjudicatari la realització de determinats estudis tècnics i de riscos vinculats a la construcció i explotació. La lògica és transparent: es manté el nucli econòmic de la viabilitat, però es redueix la densitat formal i el pes dels controls previs, traslladant part de l’esforç de robustesa al propi disseny intern de l’expedient.

Una altra especialitat de gran transcendència és la relativa al càlcul del període de recuperació de la inversió. La nova disposició permet no aplicar obligatòriament la taxa de descompte prevista al Reial decret 55/2017 i substituir-la per una taxa situada entre el rendiment mitjà del deute de l’Estat a deu anys dels darrers sis mesos i aquest mateix rendiment incrementat en 400 punts bàsics. Aquesta flexibilització no és menor atès que afecta directament la modelització financera de la concessió i pot facilitar que operacions de rendibilitat continguda, però funcionalment necessàries des de la perspectiva de la política d’habitatge, resultin finalment viables. Precisament per això, exigirà un esforç reforçat de motivació en cada expedient, perquè l’òrgan de contractació haurà de poder explicar per què la taxa adoptada és congruent amb el repartiment de riscos i amb la finalitat social de l’operació.

La reforma també introdueix una flexibilització en el contingut dels plecs de clàusules administratives particulars, en excloure l’obligació d’incorporar certes referències previstes a l’article 250 LCSP, com ara el llindar mínim de beneficis i la distribució dels riscos rellevants entre Administració i concessionari. Aquesta previsió mereix una lectura prudent. El que es relaxa és la càrrega formal d’explicitació en els plecs, però no desapareix l’exigència material que hi hagi una veritable transferència de risc operacional suficient per mantenir la naturalesa concessional del negoci. La concessió pot simplificar-se; el risc, en canvi, no pot evaporar-se per deferència normativa.

En l’àmbit local la disposició també incorpora una especialitat específica en establir que no serà necessària la tramitació conjunta amb l’estudi de viabilitat de l’expedient de conveniència i oportunitat al qual es refereix l’apartat 5 de la disposició addicional tercera LCSP. La utilitat pràctica d’aquesta previsió per als ens locals és evident, especialment en actuacions patrimonials o de promoció pública d’habitatge on l’acumulació d’informes previs acostuma a esdevenir un factor de retard. Ara bé, novament, la reducció d’una formalitat legal no equival a una dispensa de motivació atès que la decisió de recórrer a una concessió sobre patrimoni públic continua exigint una justificació sòlida des del punt de vista de l’interès públic, la sostenibilitat econòmica i la coherència amb la finalitat social perseguida.

La recent Sentència del Tribunal Suprem núm. 130/2026, de 10 de febrer, aporta una precisió especialment rellevant en la configuració jurídica dels encàrrecs a mitjans propis, en particular en aquells supòsits en què la relació instrumental es construeix respecte de diverses administracions públiques. Lluny de qüestionar la viabilitat de les estructures de mitjà propi compartit, la resolució consolida una línia jurisprudencial que en reforça la coherència interna i n’eleva el nivell d’exigència, desplaçant el centre de gravetat des dels elements formals cap a l’anàlisi material del control.

L’article 32 de la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic, permet que un poder adjudicador encarregui prestacions a una altra entitat sense necessitat de licitació quan aquesta actua com a mitjà propi personificat. Aquesta tècnica es fonamenta en la idea que no existeix una relació contractual entre subjectes autònoms, sinó una forma d’autoorganització interna. Ara bé, aquest desplaçament fora de les regles de concurrència només és admissible quan es compleixen estrictament els requisits legals, entre els quals ocupa un lloc central el denominat control anàleg.

Quan el mitjà propi és compartit per diversos poders adjudicadors, la pròpia llei admet expressament que aquest control pugui exercir-se de manera conjunta. Això respon a una realitat organitzativa evident, especialment en l’àmbit local, on són freqüents les estructures instrumentals participades per múltiples entitats. La jurisprudència del Tribunal Suprem ha assumit aquesta configuració i ha deixat clar que no és necessari que cada administració disposi d’un control individual ni d’una posició majoritària sobre l’entitat instrumental.

En aquest sentit, les resolucions més recents (i de manera destacada la Sentència 1547/2025) han contribuït a desfer una lectura excessivament rígida del control anàleg, afirmant que la seva existència ha d’analitzar-se des d’una perspectiva conjunta i no fragmentària. La participació minoritària d’un dels ens no exclou, per si sola, la possibilitat de considerar-lo integrat en una relació in house, sempre que el conjunt d’administracions exerceixi una influència efectiva sobre l’entitat.

La STS 130/2026 no altera aquest plantejament, però introdueix un matís decisiu que en condiciona l’aplicació pràctica. El Tribunal no qüestiona la validesa del control anàleg conjunt, però rebutja que aquest pugui construir-se sobre bases merament formals. La presència de totes les entitats en el capital o en els òrgans de govern no és suficient si, en la pràctica, la capacitat de decisió es concentra en una única administració.

El cas analitzat és especialment il·lustratiu. Una societat pública plurimunicipal amb capital íntegrament públic i amb representació formal de tots els ens participants és considerada pel Tribunal com a no apte per actuar com a mitjà propi respecte d’un dels seus socis, en la mesura que aquest no disposava d’una capacitat real d’influència sobre les decisions estratègiques. El règim de majories i la configuració dels òrgans socials permetien a l’entitat dominant adoptar decisions de manera unilateral, deixant la resta d’administracions en una posició essencialment accessòria.

A partir d’aquesta constatació, el Tribunal Suprem formula una idea que, sense ser nova, adquireix ara una centralitat operativa indiscutible: el control anàleg conjunt només existeix quan totes les entitats que poden efectuar encàrrecs participen realment en la direcció estratègica i en les decisions significatives del mitjà propi. Quan el control descansa de fet en un únic ens, la figura es desvirtua, encara que es compleixin formalment els requisits legals.

Aquest plantejament comporta un desplaçament clar del focus d’anàlisi. El percentatge de participació en el capital o la mera presència en òrgans de govern deixen de ser elements determinants per si sols. El que passa a ser rellevant és el disseny efectiu de la governança: el sistema de majories, la possibilitat d’influir o bloquejar decisions, la distribució real del poder en els òrgans decisoris i, en definitiva, la capacitat de cada entitat per incidir en l’orientació de l’entitat instrumental.

No es tracta, per tant, d’un enduriment de la figura del mitjà propi en si mateixa, sinó d’una exigència més gran de coherència entre la seva configuració formal i el seu funcionament real. La jurisprudència recent del Tribunal Suprem pot llegir-se, en aquest sentit, com un equilibri entre dues idees aparentment tensionades però en realitat complementàries: d’una banda, una certa flexibilitat en l’admissió d’estructures de control compartit, fins i tot amb participacions desiguals; de l’altra, una exigència reforçada que aquest control sigui efectiu, compartit i no merament nominal.

La conseqüència és clara. Les estructures de mitjà propi compartit continuen essent una eina vàlida i necessària en l’organització del sector públic, però requereixen una revisió més acurada del seu disseny institucional. El repte no és tant definir qui participa en l’entitat, sinó com es distribueix i s’exerceix realment el poder de decisió.

La implantació dels Plans de Mesures Antifrau (PMA) va representar un primer pas imprescindible en la gestió dels fons Next Generation EU. Tanmateix, l’actual marc normatiu i els criteris de supervisió consoliden la idea que el PMA, tot i necessari, no és suficient per si sol. La Guia de control de nivell 1 publicada per la Generalitat de Catalunya reforça l’exigència de disposar d’un sistema complet de control intern de nivell 1, estructurat mitjançant una Unitat de Verificació Independent (UVI) i un Pla de Control Intern (PCI) operatiu, capaç de verificar, documentar i acreditar el compliment de fites, objectius i principis transversals.

La implementació dels fons vinculats al Mecanisme de Recuperació i Resiliència ha comportat un procés d’adaptació intens per part de les entitats públiques, organismes instrumentals i entitats dependents. En una primera etapa, la prioritat es va situar en la configuració dels Plans de Mesures Antifrau, concebuts com a resposta immediata a les exigències europees en matèria de prevenció del frau, corrupció, conflictes d’interès i doble finançament. Aquell esforç permetia establir un marc mínim d’integritat institucional i de protecció dels interessos financers de la Unió.

Amb el pas del temps, el model de governança del MRR ha evolucionat cap a una concepció més integral del control. Els òrgans supervisors han desplaçat progressivament el focus des de la mera existència formal de determinats instruments cap a l’anàlisi del funcionament efectiu dels sistemes interns de gestió i verificació. Aquesta evolució respon a una lògica clara: la solidesa del sistema no depèn únicament de disposar de documents aprovats, sinó de la capacitat de les entitats per demostrar, amb evidències consistents, que aquests instruments s’apliquen realment i que el conjunt del model de gestió funciona de manera adequada.

En aquest context, la publicació de la Guia de control de nivell 1 per a l’elaboració del Pla de Control Intern (PCI) per part del Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya adquireix una rellevància singular. La Guia no introdueix obligacions substancialment noves, sinó que ordena i sistematitza exigències ja presents en el marc europeu i estatal, especialment en el Reglament del MRR i en l’Ordre HFP/1030/2021. El seu principal valor rau en clarificar que el Pla de Mesures Antifrau, malgrat la seva importància, constitueix només una peça dins d’un sistema de control intern necessàriament més ampli.

El PMA identifica riscos específics i defineix mesures preventives i correctores. El PCI, en canvi, respon a una funció diferent: articular un sistema integral de verificació interna destinat a comprovar que el conjunt del model de gestió (incloses les mesures antifrau) s’aplica correctament i genera evidències suficients. Aquesta distinció conceptual és essencial, ja que el control intern de nivell 1 ha de permetre verificar de manera independent, sistemàtica i documentada el correcte funcionament del sistema de gestió, el compliment efectiu de les fites i objectius, l’aplicació real dels principis transversals i la coherència de la informació pressupostària i comptable vinculada a les actuacions finançades.

Aquest sistema s’articula, necessàriament, mitjançant la designació d’una Unitat de Verificació Independent (UVI) amb separació funcional respecte de les unitats gestores. La independència no és un requisit formal accessori, sinó una condició estructural del model de control, atès que garanteix la credibilitat i objectivitat de les verificacions. A aquesta arquitectura s’hi afegeix l’elaboració d’un Pla de Control Intern (PCI) que defineixi l’abast, la metodologia, el cronograma de verificacions, els criteris de mostreig i el sistema d’informes i seguiment de les incidències detectades. El PCI esdevé així un instrument operatiu que ordena l’activitat verificadora i assegura la traçabilitat del sistema.

La importància pràctica d’aquest reforç del control intern s’ha d’interpretar en el context de la fase actual del MRR. L’execució material de les inversions conviu amb una intensificació progressiva dels controls ex post, tant a escala estatal com europea. En aquest escenari, la capacitat de les entitats per acreditar documentalment que les actuacions s’han executat conforme a la normativa aplicable, que les fites i objectius s’han assolit de manera efectiva i que els principis transversals han estat respectats esdevé un element central. No n’hi ha prou amb executar correctament; cal poder demostrar-ho de manera robusta i sistemàtica.

Aquesta exigència es veu reforçada pel desenvolupament normatiu recent en matèria de procediments de reintegrament dels fons MRR, que identifica com a causes de reintegrament no només els incompliments materials, sinó també la manca d’emissió o acreditació adequada d’informes de gestió o la insuficiència de documentació i evidències requerides pels òrgans de control. Això posa de manifest que el risc jurídic i financer pot derivar tant d’una execució incorrecta com d’un sistema de control intern insuficient o no adequadament documentat.

L’experiència acumulada en aquests anys permet constatar que moltes entitats han desplegat amb rigor els seus Plans de Mesures Antifrau, però encara presenten bretxes en la formalització o execució del control intern de nivell 1. La inexistència d’una UVI clarament definida, la manca d’un PCI operatiu o la realització de verificacions sense metodologia homogènia són situacions relativament habituals. Aquestes disfuncions no impliquen necessàriament irregularitats materials, però poden debilitar la posició de l’entitat davant auditories o actuacions de control.

El control intern continua essent una funció pròpia de cada entitat. Tanmateix, la complexitat tècnica i normativa del marc MRR fa sovint recomanable disposar de suport jurídic i metodològic especialitzat que permeti analitzar l’encaix del model existent, identificar possibles bretxes i definir instruments de verificació alineats amb els criteris actuals de control. Aquest acompanyament contribueix a reforçar la solidesa i seguretat jurídica del sistema, sense alterar la naturalesa pròpia i indelegable de les funcions de control intern.

El debat suscitat per l’eventual introducció del preu com a únic criteri d’adjudicació als contractes públics evidencia un desconeixement profund del model europeu vigent. Tant la normativa com la majoria de doctrines insisteixen que la contractació pública no s’ha d’orientar al cost immediat més baix, sinó al valor econòmic i social generat per la millor relació qualitat-preu. Convertir el preu en l’únic paràmetre de decisió no simplifica el sistema: l’empobreix, soscava l’eficiència i contradiu els principis de proporcionalitat, transparència i bona administració que sustenten la Llei de contractes del sector públic.

Article publicat  a la web del Obsertario de Contratación Pública  https://www.obcp.es/opiniones/el-precio-como-unico-criterio-de-adjudicacion-una-involucion-contraria-al-modelo-europeo