La nostra opinió

La Sala del Social del Tribunal Suprem va dictar sentència, el passat 23 d’abril, en la que confirma i reitera que la remuneració que els treballadors han de cobrar en vacances és la mateixa que quan estan treballant. És a dir, els complements salarials han d’incloure’s com a conceptes computables per al càlcul de la nòmina corresponent al període de descans.

La sentència és rellevant, ja que confirma la inclusió en la nòmina de vacances,  del promig anual dels complements variables cobrats pels treballadors anteriorment, i indica el criteri dels conceptes que s’han d’incloure.

La sentència dictamina el següent:

– Confirmar la procedència  d’incloure  com a conceptes computables en el càlcul de la retribució de vacances -a part dels conceptes ja recollits en el Conveni Col·lectiu d’aplicació- els complements de “hores de presència”, treball nocturn, “festivitats i diumenges”.

– Declarar el dret dels qui percebin tals complements sis o més mesos d’entre els  onze precedents (en la mateixa proporció si la prestació de serveis fos inferior), a que en la retribució de vacances se li aboni la mitjana satisfeta per aquest conceptes.

L’Alt Tribunal deixa clar que els conceptes a considerar només seran aquells que s’hagin cobrat durant sis mesos seguits o alterns, en el període dels onze mesos anterior a la paga de vacances.

Durant aquests darrers anys han estat nombrosos els dubtes i qüestions plantejades en el si dels òrgans de contractació en relació amb la possibilitat d’incloure com a requisit de solvència o criteri d’adjudicació l’arrelament territorial del licitador o d’instal·lacions per a l’execució del contracte. (more…)

Recentment, la Inspecció de Treball ha fet públic al seu web el Criteri 101/2019 sobre actuació de la Inspecció de Treball i Seguretat Social en matèria de registre de jornada.  L’objectiu és fixar els criteris d’actuació dels inspectors de treball respecte al registre de jornada pel que fa als contractes a temps complet. (more…)

El passat 15 de maig, a la jornada organitzada per l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades per valorar el compliment del Reglament General de Protecció de Dades un any després de la seva aplicació, es va presentar l’Informe de conclusions sobre l’auditoria per verificar el compliment de la legislació sobre protecció de dades personals, en la publicitat activa als portals de la transparència de les entitats en l’àmbit d’actuació de l’APDCAT. (more…)

Malgrat els dubtes elementals que planteja l’establiment d’una nova normativa en matèria de protecció de dades, de mica en mica, anem veient la tasca necessària que desenvolupen les autoritats de control a l’hora d’aclarir alguns conceptes dubtosos. L’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (APDCAT), amb els Dictàmens CNS 15/2019 i 18/2019, per exemple, ha contribuït a il·luminar alguns dels aspectes més controvertits del nou marc legal, aplicats, en aquest cas, al sector de la investigació en el sector salut. I no estem parlant de qüestions menors, sinó de què hem d’entendre per investigació en salut, de com s’ha d’aplicar la pseudonimització i de quan es requereix o no el consentiment de l’interessat.

(more…)

El darrer 7 de març de 2019, es va publicar el Reial Decret Llei 6/2019, d’1 de març, per a garantir la igualtat de tracte i d’oportunitats entre dones i homes en matèria d’ocupació que va modificar entre altres aspectes de les relacions laborals,  la suspensió del contracte per filiació i la reducció de jornada per a la cura de lactant.

Suspensió del contracte de treball per filiació: les modificacions principals son:

• Desapareixen les suspensions per “maternitat” i “paternitat” que són substituïdes per una nova situació; la de “naixement i cura de menor de dotze mesos”.
• S’igualen la durada i distribució de la suspensió entre ambdós progenitors.
• Passa a constituir un dret individual d’ambdós progenitors (adoptants o acollidors) i esdevé intransferible entre ells.

(more…)

El Tribunal Suprem en dues sentències consecutives, de data 28 de març i 9 d’abril, ha aclarit alguns aspectes relatius a l’exempció en l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) aplicable als rendiments del treball derivats de desplaçaments realitzats a l’estranger.

L’article 7, lletra p) de la Llei de 35/2006, de l’IRPF, estableix que quant un treballador es desplaça a l’estranger per realitzar treballs per una entitat no resident, pot aplicar una exempció sobre les rendes del treball, per la part proporcional del temps en que ha estat desplaçat. Aquest exempció està limitada quantitativament fins a la xifra de 60.100 euros anuals.

La controvèrsia es produïa quant els treballs realitzats a l’estranger, eren per una entitat vinculada. Fins al moment, l’Administració tributària ha vingut interpretant que en aquest cas, els serveis prestat havien de comportar una avantatge o utilitat a l’entitat destinatària. De manera que,  en els casos que els serveis prestats fossin de supervisió i control, determinava que es tractaven d’activitat genèriques que no produïen cap benefici a la filial a l’estranger o que el benefici quedava en seu de la matriu espanyola.

Els nous criteris interpretatius que estableixen les noves sentències del T.S. aclareixen aquest conceptes i fan una interpretació clara de la norma en benefici del contribuent:

• L’article 7.p), resulta aplicable als rendiments percebuts per personal laboral destinat a la prestació d’un servei en una entitat internacional situada l’estranger, sempre que els treballs es realitzin materialment fora del territori nacional i beneficiïn a una entitat internacional, amb independència que beneficiï així mateix a l’ocupador del treballador o/i a una altra o altres entitats.
• Aquest precepte no prohibeix que els treballs efectivament realitzats fora d’Espanya consisteixin en labors de supervisió o coordinació, i no reclama la norma que els viatges a l’estranger siguin prolongats o tinguin lloc de forma continuada, sense interrupcions.

En conclusió, a criteri de l’alt tribunal:

• la norma no exigeix que l’entitat estrangera sigui l’única beneficiària dels serveis realitzats a l’estranger.
• la norma permet l’exempció en cas que es tracti de treballs de supervisió i control.
• així mateix la norma no exigeix un mínim de durada de temps desplaçat.

En data 5 de juliol de 2017 el Tribunal Econòmic Administratiu Central (TEAC) va emetre resolució sobre la unificació del criteri d’aplicació de la Disposició Transitòria Segona, de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, sobre l’IRPF de les Mutualitats de Previsió Social.

La referida Disposició Transitòria estableix un règim transitori aplicable a les prestacions per jubilació i invalidesa derivades de contractes d’assegurances concertades amb mutualitats de previsió social les aportacions de les quals, es van realitzar amb anterioritat a l’1 de gener de 1999 i on les quotes d’aquestes no van poder ser objecte de reducció o minoració en la base imposable de l’Impost sobre la Renda dels beneficiaris.

Les mutualitats de previsió social com a entitats asseguradores que tenien la consideració d’entitats substitutòries de la Seguretat Social, eren entitats on els treballadors venien cotitzant i, un cop jubilats, percebien a través d’aquestes la seva jubilació. Aquestes mutualitats van anar desapareixent i es van anar integrant al Règim General de la Seguretat Social, fet que va suposar la alliberació del pagament de les prestacions causades o que es meritessin en el futur essent assumides pel Règim General de la Seguretat Social.

Per aquest motiu, s’estableix un règim transitori només aplicable a les mutualitats de previsió social que afecta a certs col·lectius (banca i telefonia entre d’altres) on, respecte de les aportacions realitzades a les mutualitats de previsió social amb anterioritat a l’1 de gener de 1999, o en data anterior, segons sigui el cas, podran aplicar les previsions de la Disposició Transitòria 2ª de la LIRPF,  això és, una reducció o minoració en la base imposable de l’impost, per evitar una doble tributació, si en el moment de realitzar les aportacions no van poder ser objecte de reducció o minoració de la base imposable.

En el cas que no es pugui acreditar la quantia concreta de les aportacions realitzades que no hagin pogut esser objecte de reducció o minoració, la norma preveu que s’integrarà com a rendiment del treball només el 75% de la part proporcional de la pensió que correspongui a les aportacions a la Mutualitat. Mentre que sobre la part de la pensió derivada d’aportacions realitzades amb posterioritat a aquesta data no gaudiran de reducció alguna i haurà d’integrar-se al 100%.

Després de la publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) de la Llei 6/2017, del 9 de maig, de l‘impost sobre els actius no-productius de les persones jurídiques el 12 de maig del 2017, i de la interposició del recurs d’inconstitucionalitat per part del govern espanyol, el passat 28 de febrer el Tribunal Constitucional va publicar la Sentència 28/2019 en relació a l’esmentat recurs.

Tot i que la resolució del Tribunal Constitucional és favorable a la constitucionalitat de l’impost, el govern de la Generalitat de Catalunya ha publicat el Decret Llei 8/2019, de 14 de maig, de modificació de la Llei 6/2017, del 9 de maig, de l’impost sobre els actius no productius de les persones jurídiques modificant alguns preceptes de la norma, la qual queda determinada de la següent manera.

Tal i com s’explica en l’exposició de motius de la Llei, l’Impost té com a objecte gravar els béns no-productius situats a Catalunya que formin part de l’actiu de les persones jurídiques i entitats i no estiguin afectes a l’activitat econòmica de la pròpia empresa.

El fet imposable de l’Impost és la mera tinença dels següents actius no productius situats a Catalunya i determinats drets que recauen sobre aquests béns que formen part de l’actiu del subjecte passiu:

• Béns immobles
• Vehicles de motor amb potència igual o superior a 200CV
• Embarcacions de lleure
• Aeronaus
• Objectes d’art i antiguitats amb un valor superior al que estableix la Llei del patrimoni històric.
• Joies

La pròpia llei estipula en quins supòsits els actius esmentats es consideren no-productius a efectes de l’Impost:

• Actius cedits gratuïtament als propietaris, socis i partícips del subjecte passiu o persones vinculades a aquests, directament o per mitjà d’entitats participades per qualsevol d’ells i que els destinen totalment o parcialment a l’ús privat.
• Actius cedits onerosament als propietaris, socis i partícips del subjecte passiu o persones vinculades directament o indirectament que els destinen totalment o parcialment a l’ús privat, amb excepció que se’n pagui el preu de mercat o que treballin de manera efectiva a l’empresa rebent per això una retribució superior al preu de cessió.
• Actius no afectats per cap activitat econòmica, amb excepció del béns no-productius amb un preu d’adquisició inferior a l’import dels beneficis no distribuïts el mateix any d’adquisició de l’actiu i els deu anys anteriors

Són subjectes passius, a títol de contribuents, les persones jurídiques i les entitats que, sense tenir personalitat jurídica, constitueixen una unitat econòmica o patrimoni separat, definides com a obligats tributaris per la normativa tributària general. En qualsevol cas, el subjecte passiu ha de tenir objecte mercantil. Els béns immobles de les administracions públiques i els organismes i entitats de dret públic, fundacions i en general de les entitats sense ànim de lucre, estaran exempts sempre que es destinin de forma exclusiva a llurs finalitats pròpies no lucratives.

La base imposable de l’Impost està constituïda per la suma dels valors corresponents a tots els actius improductius valorats, en el cas dels immobles pel seu valor cadastral, i en la resta de béns pel valor de mercat en la data de meritació.

La quota íntegra de l’Impost es calcula per l’aplicació a la base liquidable d’uns tipus progressius situats entre el 0,21% i el tipus màxim del 2,75%.:

Els contribuents obligats a presentar l’autoliquidació de l’impost i a efectuar-ne l’ingrés corresponent, ho hauran de fer entre l’1 i el 30 del següent mes de juny posterior a la data de meritació de l’impost, per via telemàtica a la seu electrònica de l’Agència Tributària de Catalunya, si bé el model de l’autoliquidació encara ha de ser aprovat per ordre del conseller competent.

D’altra banda, pel que fa a la liquidació dels exercicis 2017, 2018 i 2019, les autoliquidacions corresponents s’hauran de presentar entre 1’1 d’octubre i el 30 de novembre de 2019.

Des del 12 de maig de 2019 ja es troba en vigor el Real Decret Llei 8/2019, de 8 de març, de mesures urgents de protecció social i de lluita contra la precarietat laboral a la jornada de treball. La norma que ha modificat l’article 34 de l’Estatut dels Treballadors ha establert l’obligatorietat d’enregistrar l’inici i finalització de la jornada de treball.

L’enregistrament de les hores de treball es pot realitzar de diferents formes, ja siguin manuals, digitals o tecnològiques. Una de les formes que es proposen és el fitxatge mitjançant l’empremta dactilar del treballador.

L’empremta dactilar, com preveu l’article 4.14 del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD), és una dada personal obtinguda a partir d’un tractament tècnic específic, referent a les característiques físiques, fisiològiques o conductuals d’una persona física que permeten o confirmen la identificació única de l’esmentada persona. L’empremta dactilar és una categoria especial de dada personal. En aquest sentit, el tractament d’aquesta dada personal requereix no només la concurrència d’una de les bases jurídiques establertes a l’article 6 del RGPD sinó que, a més, haurà de concórrer alguna de les excepcions establertes a l’article 9.2 del RGPD. Pel que respecta a l’article 6 del RGPD, les bases jurídiques són les previstes al punt 1 lletra c) consistent en el tractament necessari pel compliment d’una obligació legal aplicable al responsable del tractament, concretament l’obligació d’enregistrar la jornada de treball del treballador. Amb relació a les excepcions previstes a l’article 9.2 del RGPD, encaixa la circumstància establerta a la lletra b) de l’esmentat punt 2 de l’article del RGPD que estableix que el tractament és necessari pel compliment d’obligacions i l’exercici de drets específics del responsable del tractament o del interessat en l’àmbit del Dret Laboral, en la mesura en que així ho autoritza el Dret de la Unió o dels Estats Membres. En consonància, no cal el consentiment del treballador per a la utilització de l’empremta dactilar del mateix per la finalitat de control horari. No obstant, sí que aplica  l’obligatorietat de facilitar al treballador la informació prevista a l’article 13 del RGPD pel que respecta al tractament d’aquesta dada personal.

Per tal d’aplicar l’empremta dactilar com control horari cal preveure l’aplicació del principi de minimització de dades previst a l’article 5.1 lletra c) del RGPD. L’esmentat principi estableix que les dades han de ser adequades, pertinents i limitades al tractament necessari en relació als fins pels quals són tractades.

L’Agència Espanyola de Protecció de Dades ha assenyalat a les seves preguntes freqüents (FAQS), de forma prèvia a l’entrada en vigor del control horari i considerant la sentència de 4 de març de 2010 de l’Audiència Nacional, que el sistema que s’utilitzi no incorpori la dada de l’empremta dactilar, sinó únicament el relacionat amb un identificador numèric obtingut a partir de la mateixa que s’emmagatzema en les targetes de proximitat dels empleats. L’Agència, en consonància amb l’esmentada sentència, aclareix que el lector generarà l’identificador número de l’empremta que ha de correspondre amb el de la targeta, entenent-se que s’ha produït l’accés al lloc de treball com a  conseqüència de la coincidència entre l’identificador generat i el que consta a l’empremta.

A diferència de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades va resoldre, de forma prèvia a l’entrada en vigor del control horari, al dictamen CNS 63/2018 que l’ús de l’empremta dactilar pel control horari exigeix la realització d’una avaluació d’impacte referent a la protecció de dades per aplicació del principi de minimització. En aquest sentit, a l’esmentat dictamen l’Autoritat va assenyalar que la protecció de dades des del disseny establerta a l’article 25.1 del RGPD i el principi de minimització (article 5.1 lletra c) del RGPD) obliguen a escollir la tecnologia que resulti menys intrusiva. En aquest sentit, el principi de minimització de dades comporta que si es pot aconseguir la finalitat sense tractar dades de categories especials, ha de prevaldre aquesta opció front la que utilitza la dada de categoria especial.

Es fa notar que la Commission Nationale de l’informatique et des libertés (CNIL), autoritat de control de protecció de dades francesa, i Garante per la protezione dei dati personali, l’autoritat de control italiana, no han admès la utilització de les dades biomètriques com a sistema generalitzat de control horari dels treballadors per part de l’empresari.

Si l’empresa o entitat es troba dins l’àmbit d’actuació de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, per aplicació de l’article 3 de la Llei 32/2010, de l’1 d’octubre, haurà de realitzar l’avaluació d’impacte per utilitzar l’empremta dactilar del treballador pel control horari per tal d’avaluar tant la legitimitat del tractament i la seva proporcionalitat, com la determinació dels riscos existents i les mesures per mitigar-los.