Indemnitzacions per acomiadament. Nou objectiu de l’Agència Tributària

La Llei estableix una exempció amb un límit màxim de fins a 180.000 € per les indemnitzacions que els treballadors percebin com a conseqüència de l’extinció unilateral de la relació laboral. Segons aquestes resolucions, qualsevol indemnització serà sospitosa de ser un pacte i de tributar íntegrament. A partir d’ara, l’AEAT faria tributar les indemnitzacions per acomiadament basant-se en certs indicis que poden ser l’edat, l’antiguitat, etc.

Fins al moment, per tenir dret a l’exempció, l’únic requisit fonamental era el previ compliment del procediment de conciliació laboral. No obstant això, tant el Tribunal Economicoadministratiu Central (TEAC) com l’Audiència Nacional, han confirmat a través de les seves resolucions que, a pesar que hi hagi hagut un acte de conciliació davant l’òrgan corresponent, aquest no determina la naturalesa jurídica de l’extinció de la relació laboral. Així mateix, confirma que es troba dins de l’àmbit de les competències de la Inspecció Tributària el realitzar l’anàlisi jurídica i determinar si es tracta realment d’un acomiadament resultant d’una decisió unilateral de l’empresa. Per aquest motiu, a pesar que la conciliació és un procés que ha de dur-se a terme, no és impediment per a demostrar que l’acomiadament ha estat consensuat.

És per això, per la qual cosa l’Agència Tributària ha trobat una nova via per  engrossir les arques públiques que recaurà una vegada més en el contribuent mitjà i que, en la meva opinió, l’única cosa que fan és augmentar la litigiositat en un sistema tributari ja de per si complicat.

La posició adoptada per l’òrgan administratiu i judicial no pot implicar la denegació sistemàtica i en massa de l’aplicació de l’exempció. En el cas sobre el qual ha resolt el TEAC, considera lògic que la Inspecció determini que l’extinció de la relació laboral ha estat pactada per l’existència d’un conjunt d’indicis.

Com a conseqüència d’aquesta recent interpretació, els motius de l’acomiadament del treballador per part de l’empresa constituiran una prova imprescindible per  la determinació de la naturalesa jurídica d’aquest.

Pel que s’esperen una ingent quantitat d’inspeccions i comprovacions, ja que afectaria un gran nombre de contribuents que van veure la seva indemnització exempta durant els últims 4 anys.

Amb la nova interpretació, la inspecció intentarà dificultar l’aplicació de l’exempció recaptant indicis que acreditin l’existència d’un pacte, fet que suposarà un impediment pel contribuent i augmentarà la recaptació.

QUART. Els indicis a partir dels quals l’Administració conclou que va existir un acord extintiu entre la demandant i dotze dels seus treballadors són els següents:

a) Els relatius a l’edat dels treballadors i la quantia de la indemnització. Els treballadors, l’edat dels quals superava, en tot cas els 60 anys, van passar a cobrar fins als 65 anys el subsidi de desocupació satisfeta pel servei Públic d’Ocupació estatal i, posteriorment, la pensió de jubilació (a excepció d’un d’ells que va passar a cobrar directament la referida pensió de jubilació). Tots ells han acceptat indemnitzacions molt inferiors (en alguns casos notòriament inferiors) a les quals procedirien d’acord amb la normativa laboral en cas de resultar improcedent l’acomiadament; sense que, d’altra banda, existeixi relació entre la indemnització i els anys de servei. Així mateix, els Convenis Col·lectius General del Sector de la Construcció per al período2002-2006 i per a 2007-2011, contemplen respectivament, en els articles 101.1.A) i 93.1, que “Les parts signants d’aquest, estableixen la jubilació obligatòria als seixanta-cinc anys d’edat… “; pel que, resulta inexplicable des de la perspectiva del comportament racional, que identifica el quefer mercantil de les empreses, que satisfacin aquelles indemnitzacions per acomiadament improcedents d’empleats als quals resten escassos mesos o anys per a aconseguir l’edat de jubilació forçosa.

b) Els relatius a la carta d’acomiadament i els motius d’acomiadament disciplinari. Assenyala la Inspecció que, els motius d’acomiadament que figuren en les cartes d’acomiadament no tenen un contingut concret ni precís. Així, en les mateixes es reflecteixen:

Faltar al treball dos, tres o quatre dies dins del mes sense causa o motiu que el justifiqui (sense fer-se referència a la realitat concreta de cada cas ni als efectes que la falta ha causat, com exigeix la doctrina jurisprudencial).
Desobediència, fent cas omís a les instruccions del superior (sense especificar-se en què consistia l’ordre ni identificar-se al cap immediat).
Disminució de manera reiterada i voluntària del rendiment normal del seu treball (sense incloure’s cap element de comparació ni subjectiu ni objectiu).
 
c) Els relatius a la papereta-demanda de conciliació. Assenyalen els acords impugnats que: ” En totes les paperetes de conciliació aportades per l’obligat tributari (deu dels dotze treballadors acomiadats), es fa constar, per part del treballador, que “Considero que se m’ha efectuat un acomiadament improcedent ja que els fets que em diuen en la carta d’acomiadament no són certs i que haig de ser readmès per l’empresa o indemnitzat conforme a la legalitat vigent”, és a dir, es limiten a manifestar que l’acomiadament és improcedent i a negar la certesa dels fets que se’ls imputa en la carta d’acomiadament “.
 
d) Els relatius a l’acte de conciliació. En la totalitat de les actes de conciliació aportades per l’obligat tributari aquest reconeix la improcedència de l’acomiadament, és a dir, accepta que no pot acreditar els motius esgrimits en les cartes d’acomiadament (no sols les faltes molt greus al·legades de desobediència i baix rendiment, sinó també la falta d’assistència al lloc de treball); no optant mai per la readmissió del treballador sinó sempre pel pagament de la indemnització.
 
El Ple del Tribunal Constitucional (TC) ha fet públic la part dispositiva d’una sentència que avala l’extinció d’un contracte laboral per causes objectives si hi ha faltes d’assistència justificades encara que siguin intermitents.
 
La sentència, que compta amb tres vots particulars, respon a una qüestió d’inconstitucionalitat presentada per un Jutjat social de Barcelona respecte a l’article 52 apartat d de l’Estatut dels Treballadors.
 
Aquest article estableix que un contracte de treball podrà extingir-se per faltes d’assistència al treball, encara justificades però intermitents, que aconsegueixin el 20% de les jornades hàbils en dos mesos consecutius, sempre que el total de faltes d’assistència en els dotze mesos anteriors abast el 5% de les jornades hàbils o el 25% en quatre mesos discontinus dins d’un període de 12 mesos.
 
Aquesta qüestió d’inconstitucionalitat es va plantejar després que una treballadora fos acomiadada del seu treball per causes objectives en virtut del que s’estableix en l’article de l’Estatut dels Treballadors abans citat, ja que, segons la companyia, la treballadora es va absentar nou dies hàbils dels quaranta disponibles en dos mesos continus, superant el 20% establert en l’Estatut dels Treballadors.
 
A més, a la carta d’acomiadament, també s’afirmava que les absències en els dotze mesos anteriors aconseguien el 5% de les jornades hàbils.
 
No obstant això, l’empleada va interposar una demanda sol·licitant que es declarés la nul·litat de l’acomiadament per vulneració dels drets humans i sostenia que l’article 52 apartat de l’Estatut dels Treballadors comportava una “evident amenaça de coacció cap al treballador malalt en dissuadir-li de romandre en situació d’incapacitat temporal per temor a ser acomiadat”.
 
Per al Tribunal Constitucional, una determinada actuació empresarial relacionada amb les baixes per malaltia del treballador només podria reputar-se quan existís un risc rellevant que la lesió pugui arribar a produir-se, és a dir, quan es genera un perill greu i cert per a la salut de l’afectat. No obstant això, la sentència apunta que “aquesta circumstància no s’adverteix que concorri en el supòsit de la norma que es qüestiona”.
 
“És difícil trobar una connexió directa entre el dret a la integritat física i l’actuació d’un empresari que, a l’empara del precepte legal qüestionat, acomiadi a un treballador amb motiu del nombre de vegades que en un determinat període de temps hagi faltat al treball per estar afligit d’una malaltia de curta durada”, explica.
 
A més, recorda que no s’ha d’oblidar que la causa d’acomiadament no era el mer fet d’estar malalt, sinó la reiteració intermitent del nombre de faltes d’assistència al treball, justificades o no, que han tingut lloc en un determinat període de temps.
 
Per al TC, l’article 52 apartat d de l’Estatut dels Treballadors “no genera un perill greu i cert per a la salut dels treballadors afectats per la decisió extintiva que a la seva empara pugui adoptar-se per l’empresari, abonant la indemnització corresponent”.
 
De fet, creu que la decisió d’acomiadar als treballadors per superar un nombre de faltes d’assistència al treball intermitents en un determinat període de temps “no comporta una actuació susceptible d’afectar la salut o recuperació del treballador afectat ni pot ser adoptada en el cas de malalties greus o de llarga durada”.
 
La sentència compta amb tres vots particulars presentats pels magistrats Juan Antonio Xiol Ríos, María Luisa Balaguer Carreró i Fernando Valdés Dal-Ré, a aquesta última s’ha adherit el magistrat Cándido Conde-Pumpido Tourón.
 
 
 
 
 

 

 

 

Facebooktwittergoogle_pluslinkedinmail

@ Faura-Casas

Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers per obtenir informació dels seus hàbits de cerca i intentar millorar la qualitat dels nostres serveis i de la navegació pel nostre lloc web. Si està d’acord fes click a ACCEPTAR o segueixi navegant. Més informació. aquí.

ACEPTAR
Aviso de cookies