administraciópública

Una recent decisió de l’autoritat austríaca de protecció de dades (DSB) ha tornat a posar Microsoft al centre del debat sobre la privacitat digital, especialment quan es tracta de menors. Arran d’una denúncia presentada per l’organització Noyb, la DSB ha conclòs que Microsoft va instal·lar cookies de rastreig en el dispositiu d’un alumne que utilitzava Microsoft 365 Education sense haver obtingut el seu consentiment. Segons la pròpia política de privacitat de l’empresa, aquestes cookies serveixen per analitzar el comportament de l’usuari, recopilar dades del navegador i utilitzar-les amb finalitats publicitàries. L’autoritat ha donat a Microsoft un termini de quatre setmanes per posar fi a aquest rastreig i adaptar-se a la normativa europea.

Aquest cas no és un fet aïllat. El juny de 2024, Noyb ja havia presentat dues reclamacions davant l’autoritat austríaca relacionades amb l’ús de Microsoft 365 Education a les escoles. La primera es va resoldre a l’octubre de 2025, quan l’autoritat va considerar que Microsoft havia vulnerat el dret d’accés reconegut a l’article 15 del Reglament general de protecció de dades (RGPD). En aquell moment, l’organització denunciava que Microsoft vulnerava la privacitat dels infants mentre traslladava la responsabilitat legal a les escoles i a les autoritats educatives locals.

Un dels problemes de fons que destaca Noyb és el desequilibri de poder entre les grans empreses tecnològiques i les escoles o administracions públiques. Proveïdors com Microsoft tenen una posició de mercat tan dominant que poden imposar contractes i condicions d’ús sota una lògica de “o ho acceptes o te’n quedes fora”. En aquest context, les escoles no tenen cap capacitat real de negociar com es tracten les dades dels alumnes, ni d’influir en les decisions tècniques que pren la companyia. Tot i això, Microsoft acostuma a presentar-se com un simple “encarregat del tractament”, mentre que trasllada la major part de la responsabilitat legal a les escoles, que formalment actuen com a “responsables del tractament”.

A la pràctica, aquest repartiment de rols no reflecteix la realitat. Les escoles no decideixen ni els mitjans ni les finalitats reals del tractament de dades, tal com exigeix el RGPD per ser considerades responsables efectives. Malgrat això, són elles les que acaben assumint els riscos legals.

Les conseqüències d’aquest sistema són especialment greus per a les persones afectades, en aquest cas els estudiants. Quan intenten exercir els seus drets de protecció de dades, com ara el dret d’accés, sovint es troben que Microsoft no respon a les sol·licituds, mentre que les escoles no poden donar-hi resposta perquè no disposen de tota la informació ni del control efectiu sobre les dades. Això crea una situació de “compliment formal”, però buida de contingut real, que acaba negant drets bàsics reconeguts pel RGPD.

A tot això s’hi afegeix una notable manca de transparència. Determinar quines polítiques de privacitat, contractes o documents s’apliquen realment a l’ús de Microsoft 365 Education és una tasca complexa fins i tot per a professionals del dret. La informació es troba dispersa en múltiples documents, sovint amb continguts vagues o contradictoris, i sense explicar clarament què passa amb les dades dels menors. Tal com assenyala Maartje de Graaf, advocada especialitzada en protecció de dades a Noyb, la informació facilitada per Microsoft és tan imprecisa que “ni tan sols un advocat qualificat pot entendre completament com es tracten les dades personals a Microsoft 365 Education”.

La segona denúncia resolta recentment fa encara més evident la gravetat de la situació. L’autoritat austríaca ha confirmat que Microsoft va instal·lar cookies de seguiment en el dispositiu d’un menor sense el seu consentiment, i que aquestes cookies s’utilitzen amb finalitats publicitàries. Tant l’escola com el Ministeri d’Educació austríac van afirmar que desconeixien completament l’existència d’aquest rastreig. Això planteja un escenari preocupant: milions de menors a Europa podrien estar sent rastrejats sense base legal ni coneixement de les institucions educatives que utilitzen aquests serveis.

Les possibles conseqüències d’aquesta decisió van molt més enllà del cas concret. Milions d’estudiants i docents a tota Europa utilitzen Microsoft 365 Education, i milions més fan servir Microsoft 365 en empreses i administracions públiques. El rastreig d’usuaris sense consentiment vulnera clarament la normativa europea de protecció de dades i posa en risc la conformitat legal de totes les organitzacions que utilitzen aquestes eines. De fet, algunes autoritats de protecció de dades, com les alemanyes, ja havien expressat dubtes seriosos sobre la compatibilitat de Microsoft 365 amb el RGPD.

En resum, aquest cas exemplifica un problema estructural: les grans empreses tecnològiques concentren el poder de decisió i els beneficis, però intenten traslladar les obligacions legals als seus clients europeus. Tal com resumeix Max Schrems, fundador de Noyb, si Microsoft no canvia de manera profunda el funcionament i la governança dels seus productes, moltes organitzacions europees simplement no podran complir amb les seves obligacions legals en matèria de protecció de dades. La decisió austríaca és, doncs, un toc d’alerta que va molt més enllà d’un sol cas o d’un sol país.

Reflexions a partir de l’Informe 26/2025 de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya sobre els límits jurídics, materials i probatoris de l’article 168.a.2 de la LCSP en contractes vinculats a prestacions prèvies i concessions en execució.

La contractació pública contemporània es caracteritza per una tensió constant entre l’objectiu d’eficiència en la prestació dels serveis públics i l’exigència de respecte als principis estructurals que informen el sistema contractual: la lliure concurrència, la igualtat de tracte i la transparència. Aquesta tensió es manifesta amb especial intensitat en l’ús dels procediments excepcionals, i singularment en el procediment negociat sense publicitat per manca de competència per raons tècniques, previst a l’article 168.a.2 de la Llei de Contractes del Sector Públic.

En aquest context, l’Informe 26/2025, de 27 de novembre, de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya ofereix una anàlisi especialment rellevant i oportuna, en abordar un supòsit habitual en la pràctica administrativa: la contractació de prestacions estretament vinculades a contractes precedents o en fase d’execució, particularment concessions de serveis de llarga durada, i la temptació d’acudir a l’adjudicació directa a l’operador incumbent al·legant raons d’integració tècnica, continuïtat del servei o interès general.

La Junta parteix d’una consideració metodològica que resulta clau: l’article 168.a.2 LCSP no pot interpretar-se de manera aïllada, sinó necessàriament en connexió amb l’article 32.2.b de la Directiva 2014/24/UE. Aquesta norma comunitària, que estableix el marc material del procediment negociat sense publicitat, exigeix no només la inexistència d’alternatives raonables al mercat, sinó també que la manca de competència no sigui conseqüència d’una restricció artificial creada pel propi poder adjudicador. Malgrat que aquesta darrera exigència va desaparèixer del tenor literal de la LCSP arran de la reforma de 2023, la Junta recorda que continua essent plenament operativa per aplicació del principi de primacia del dret de la Unió i del deure d’interpretació conforme.

A partir d’aquest marc, l’Informe reafirma el caràcter estrictament excepcional del procediment negociat sense publicitat i subratlla que la seva utilització només és jurídicament admissible quan concorre una situació d’exclusivitat tècnica objectiva, real i degudament acreditada. No es tracta, doncs, d’identificar l’operador més idoni o el que ofereix majors garanties operatives, sinó de constatar que, objectivament, només un operador econòmic pot executar la prestació i que la resta no poden assolir els resultats exigits.

Un dels aspectes més valuosos de l’Informe és l’esforç per precisar que no pot entendre’s com a “raó tècnica” en el sentit de l’article 168.a.2 LCSP. Així, la Junta descarta que la complexitat tècnica de les prestacions, la major experiència de l’operador actual, el seu coneixement acumulat del sistema o la seva posició avantatjosa en termes d’informació constitueixin, per si sols, causes habilitants del procediment negociat sense publicitat. Tampoc ho són, de manera automàtica, les necessitats d’interoperabilitat, integració amb sistemes existents o la garantia de la continuïtat d’un servei públic essencial. Aquests elements poden justificar una millor posició competitiva en un procediment amb concurrència, però no eliminen la possibilitat d’altres operadors ni acrediten una impossibilitat tècnica pràctica.

Especialment rellevant és la reflexió de la Junta sobre l’interès general. L’Informe reconeix que la continuïtat i la qualitat de determinats serveis públics, com el cicle integral de l’aigua, constitueixen un objectiu d’interès públic indiscutible. No obstant això, recorda que aquest interès no pot operar com una clàusula general d’excepció que permeti prescindir de la concurrència quan aquesta és possible. L’interès públic en l’eficiència del servei ha de ponderar-se amb l’interès públic en la competència efectiva, la igualtat i la transparència, sense que cap d’aquests valors pugui ser automàticament sacrificat.

L’Informe també posa l’accent en la imputabilitat de la situació d’exclusivitat. La manca de competència per raons tècniques no pot ser atribuïble al propi poder adjudicador, ni com a conseqüència directa de les seves decisions, ni com a resultat de l’acumulació de decisions tècniques i contractuals que hagin generat un tancament progressiu del mercat. En aquest sentit, la Junta apunta cap a un deure positiu dels òrgans de contractació de no només evitar la creació de restriccions artificials, sinó també de remoure, en la mesura del raonable, aquells obstacles a la competència que puguin derivar de la seva pròpia actuació prèvia.

Pel que fa a l’estàndard probatori, la doctrina és clara: la càrrega de la prova recau íntegrament sobre l’Administració i exigeix una justificació reforçada, basada en informes tècnics rigorosos i, preferentment, independents, així com en una anàlisi real i efectiva del mercat. No és suficient acreditar que altres operadors es troben en una posició menys avantatjosa; cal demostrar que, raonablement, no poden executar la prestació.

Finalment, en l’àmbit de les concessions, l’Informe introdueix una advertència especialment significativa: quan les obres o prestacions que es pretenen contractar no estaven clarament previstes en l’objecte del contracte ni degudament valorades en l’estudi de viabilitat econòmica, no poden ser atribuïdes automàticament al concessionari ni justificades mitjançant un procediment negociat sense publicitat. En aquests supòsits, la solució jurídica adequada passarà, si escau, per una modificació contractual ajustada als límits legals o per una nova licitació amb publicitat i concurrència.

Informe 26-2025-CP

La gestió dels projectes finançats a través del Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MRR) continua essent un repte rellevant per a les administracions públiques, que han d’operar en un entorn caracteritzat per una elevada exigència normativa i una cultura de control orientada al resultat. Aquest model de gestió obliga a integrar en el dia a dia una metodologia basada en la traçabilitat, la transparència i l’evidència documental, amb procediments molt concrets que garanteixen que els recursos europeus s’utilitzen de manera eficient i conforme als criteris del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència.

Una de les peces centrals d’aquest sistema és el seguiment de fites i objectius, que ha de quedar registrat i validat mitjançant la plataforma CoFFEE, l’eina oficial que permet monitorar l’execució i assegurar que cada actuació avança en la direcció acordada. Aquesta digitalització del seguiment ha suposat un canvi important en la cultura administrativa, ja que requereix introduir dades de forma sistemàtica, acreditar evidències i mantenir actualitzat l’estat de cada projecte. La vinculació entre finançament i compliment objectivable fa que CoFFEE sigui un mecanisme de control essencial i, al mateix temps, un instrument que reforça la planificació estratègica interna.

A aquesta dimensió de seguiment se li suma l’exigència de complir amb els criteris de contribució verda i digital, que obliguen a justificar de manera precisa com cada actuació participa en les transicions ecològica i tecnològica. Aquest etiquetatge, aparentment formal, determina una part substancial de l’elegibilitat de les despeses i condiciona la redacció inicial dels projectes. Les modificacions que puguin alterar aquest impacte han de revisar-se amb cura per evitar desajustos amb els compromisos adquirits.

Un altre dels requisits que vertebra el sistema és el compliment del principi de no causar perjudicis significatius al medi ambient, conegut com a DNSH. Aquesta condició, que s’aplica a tots els projectes finançats amb fons MRR, obliga a incorporar avaluacions ambientals, declaracions responsables i documentació justificativa que permeti acreditar que les actuacions no comprometen els objectius de sostenibilitat fixats per la Unió Europea. Aquest enfocament acompanya les entitats executores durant tot el cicle de vida del projecte i s’estén igualment a contractistes i subcontractistes.

La integritat en la gestió es reforça mitjançant l’aplicació del Pla de mesures antifrau i les declaracions d’absència de conflicte d’interès, que s’han de verificar a través de la plataforma MINERVA, una eina que analitza possibles vincles entre responsables públics i operadors econòmics. MINERVA ha esdevingut un filtre imprescindible per assegurar que no existeixen conflictes que puguin comprometre la imparcialitat del procediment i, alhora, representa un instrument preventiu que contribueix a reforçar la confiança en la gestió dels recursos públics.

Aquest conjunt de requisits es completa amb obligacions estrictes de traçabilitat financera, que inclouen la identificació dels perceptors finals, la comprovació dels titulars reals i la prevenció del doble finançament.

En definitiva, la gestió dels fons MRR requereix una planificació acurada, una documentació exhaustiva i una cultura organitzativa orientada al resultat i la transparència. És un model exigent però, alhora, una oportunitat perquè les administracions reforcin la seva capacitat de gestió i consolidin pràctiques que poden perdurar més enllà del marc temporal del Pla de Recuperació.

El passat 12 de setembre de 2025 va entrar en aplicació el Reglament (UE) 2023/2854 del Parlament Europeu i del Consell, de 13 de desembre de 2023, sobre normes harmonitzades per a un accés just a les dades i la seva utilització, i pel qual es modifiquen el Reglament (UE) 2017/2394 i la Directiva (UE) 2020/1828. Aquest text, més comunament conegut com a “Data Act” o “Llei de Dades”, marca un abans i un després en la manera com es regulen les dades generades pels productes connectats o “Internet of things” (IoT),  i els serveis digitals a la Unió Europea. La norma és una de les peces centrals de l’estratègia europea de dades i es presenta com un instrument fonamental per assolir els objectius de la Dècada Digital i impulsar la transformació tecnològica de la Unió Europea.

La gran novetat del Data Act és que deixa enrere la idea de “propietat” de la dada per posar l’accent en el control d’accés. Fins ara, els fabricants i proveïdors eren els principals custodis de la informació que generaven els dispositius IoT. Els usuaris -tant consumidors com empreses- sovint es trobaven en situació de dependència, sense possibilitat real de recuperar o reutilitzar les seves pròpies dades. El nou reglament corregeix aquesta asimetria establint un conjunt de drets clars per als usuaris i d’obligacions concretes per als titulars de les dades, amb l’objectiu de construir un mercat més just, interoperable i competitiu.

Un dels pilars del Data Act és el dret d’accés (art. 4). Quan un usuari utilitza un producte connectat, com ara un vehicle intel·ligent, una màquina industrial o un televisor amb connexió a internet, genera un flux constant d’informació: dades de rendiment, de consum, d’entorn o d’interacció. Fins ara, aquest flux quedava en mans del fabricant. A partir d’ara, els usuaris tindran el dret a obtenir aquestes dades sense cap cost addicional, sense demora i en formats estructurats i llegibles per màquina. La norma estableix que aquestes condicions han de ser sempre justes, transparents i no discriminatòries, i alhora garanteix que es preservin secrets comercials, drets de propietat intel·lectual i dades personals.

El reglament també introdueix un element transformador: la possibilitat que els usuaris comparteixin les seves dades amb tercers de la seva elecció (art.5). Això significa que un agricultor podrà enviar directament la informació de rendiment de la seva maquinària a un proveïdor de serveis d’anàlisi independent, o que un consumidor podrà autoritzar un taller local a rebre les dades del seu vehicle connectat per fer reparacions més eficients. Aquesta obertura pretén fomentar una competència més sana i trencar monopolis encoberts, ampliant les opcions disponibles per a usuaris i empreses.

A més, la norma preveu supòsits especials, com el dret de les administracions públiques a accedir a dades del sector privat en situacions d’emergència (art. 15). En aquests casos, les dades s’hauran de facilitar sense cost, però el titular rebrà un reconeixement públic pel seu paper en la gestió de la crisi. Aquest mecanisme busca equilibrar l’interès general amb la necessitat de mantenir la confiança entre actors públics i privats.

No obstant, el desplegament pràctic del Data Act no serà senzill. Les empreses hauran de coordinar equips tècnics, legals i comercials per garantir el compliment de les obligacions. Caldrà revisar contractes, repensar processos interns i redissenyar productes perquè siguin compatibles amb el principi d’accessibilitat. Però aquesta mateixa complexitat amaga una oportunitat. Les organitzacions que s’hi adaptin amb rapidesa no només compliran amb la llei, sinó que podran posicionar-se al capdavant d’un mercat de dades més dinàmic, divers i obert.

En definitiva, el Data Act no atorga la propietat de les dades als usuaris, però sí que trenca els murs que impedien el seu accés i ús. És una norma que obre portes a noves formes de competència i col·laboració i que, ben aplicada, pot convertir-se en un motor de creixement i innovació per a tot l’ecosistema europeu. Les empreses i institucions que entenguin aquest canvi no com una càrrega, sinó com una oportunitat, tindran molt de guanyat en la cursa cap a la nova economia de la dada.

En tot cas, convé destacar que la nova regulació s’aplica tant a dades personals com a no personals i, per tant, es troba en interacció amb el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD). Quan es tractin dades de caràcter personal, el RGPD continua sent la norma de referència i preval sobre la Data Act com a legislació especial. Això implica, en altres paraules, que ambdues normes seran complementàries l’una de l’altra, i hauran d’actuar de manera coordinada.

El Tribunal Suprem ha fet una passa important a favor de la transparència. En una decisió històrica, la sentència núm. 1119/2025, d’11de setembre de 2025, ha donat la raó a la Fundació Ciudadana Civio, i ha establert que els ciutadans tenen dret a accedir al codi font dels programes informàtics que fa servir l’Administració per prendre decisions automàtiques.

El cas concret es basa en l’aplicació BOSCO, que el Ministeri de Transició Ecològica utilitza per decidir qui pot rebre el bo social, una ajuda per a la factura elèctrica. La Fundació Civio volia saber exactament com funcionava l’algorisme de l’aplicació per comprovar que no hi hagués errors o que es fes servir de manera justa.

Tant el Consell de Transparència com l’Audiència Nacional havien negat l’accés, argumentant que el codi font estava protegit per la propietat intel·lectual i que divulgar-lo podria comprometre la seguretat.

El Tribunal Suprem, però, ha rebatut aquests arguments:

• Naturalesa del dret d’accés a la informació pública: La sentència recalca que el dret d’accés a la informació pública no és només un principi orientador per a l’administració, sinó un dret constitucional subjectiu exercitable pels ciutadans. Aquest dret esdevé particularment rellevant amb l’ús de noves tecnologies, com els sistemes de presa de decisions automatitzades.
• Principi de transparència algorítmica: La sentència reconeix la importància de la “transparència algorítmica” per garantir la rendició de comptes i evitar l’opacitat en les decisions públiques.
• Ponderació de drets i límits: El Tribunal Suprem resol que la simple invocació de la propietat intel·lectual no és suficient per denegar l’accés, especialment quan el programa ha estat desenvolupat per una administració pública per a l’exercici de funcions públiques.
• Seguretat Pública vs. Transparència: Respecte a l’argument de la seguretat pública, el Tribunal Suprem considera que la mera afirmació que la revelació del codi font augmenta la vulnerabilitat del sistema no és un motiu suficient per denegar l’accés. S’assenyala que la transparència pot, de fet, contribuir a la millora del codi i a la seva seguretat, i que, en qualsevol cas, els riscos poden ser gestionats amb mesures com la prohibició de la difusió no autoritzada o la signatura de compromisos de confidencialitat.
• La Funció Pública de BOSCO: La sentència destaca la rellevància pública de l’aplicació BOSCO, ja que serveix per a l’exercici d’una funció pública amb una important projecció social: la protecció dels consumidors vulnerables i la lluita contra la pobresa energètica. El Tribunal Suprem subratlla que la Fundació Ciudadana Civio, com a entitat de vigilància social, té un interès legítim en verificar si l’algorisme de l’aplicació s’ajusta a la llei per evitar possibles errors o discriminacions.

Aquesta sentència anul·la les decisions anteriors i obliga el govern a donar el codi font de l’aplicació BOSCO a la fundació. Això obre la porta a un control més efectiu sobre l’ús de la tecnologia per part de les administracions i dels ciutadans especialment quan afecta els drets i les llibertats d’aquests.

La Secretaria Tècnica de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya anuncia la integració funcional entre la Plataforma de Serveis de Contractació Pública (PSCP) i el Registre Públic de Contractes (RPC) amb l’objectiu de millorar l’eficiència, la coherència de les dades i el compliment normatiu.

La contractació pública a Catalunya fa un pas important cap a la digitalització integral amb la posada en marxa de la integració entre la PSCP i el RPC. Aquesta actuació, prevista dins l’Estratègia Catalana de Millora de la Compra Pública 2022-2026, té com a finalitat reforçar la fiabilitat de les dades contractuals, reduir càrregues administratives i evitar la duplicació d’informació entre sistemes. La integració permetrà que determinades dades publicades a la PSCP siguin traslladades de manera automatitzada al RPC, donant compliment al principi de “només una vegada” i reforçant la traçabilitat dels expedients. Aquesta operació implica canvis tècnics en les plataformes i en els sistemes gestors d’expedients, així com l’activació progressiva d’un conjunt de camps i validacions que esdevindran obligatoris.

El desplegament es durà a terme en fases. En una primera etapa s’ha iniciat un pilotatge amb entitats seleccionades de l’àmbit de la Generalitat i del món local. A partir del segon semestre de 2025 es preveu l’activació gradual de la resta d’òrgans de contractació, amb contacte personalitzat, accés a formació i guies operatives. Finalment, el 2026 es posarà en marxa el nou RPC, moment en què es desactivaran els serveis web previs, i la PSCP esdevindrà l’únic canal habilitat per a l’enviament de dades al registre.

L’abast de la integració cobreix diverses fases del cicle contractual, incloent adjudicacions, formalitzacions, execució, modificacions, pròrrogues, extincions i publicacions agregades. Tot i això, determinades casuístiques (com els contractes multiadjudicats, els encàrrecs a mitjà propi, les compres precomercials o les modificacions subjectives) restaran fora del circuit automatitzat i hauran de continuar informant-se manualment al RPC fins a la posada en funcionament de la nova versió. Per facilitar el seguiment del procés, s’ha habilitat una consola per consultar l’estat dels enviaments i detectar possibles incidències, que seran notificades als perfils validadors designats.

Aquesta integració representa un avenç rellevant en la consolidació d’un model corporatiu de contractació electrònica interoperable, eficient i alineat amb els requeriments de la LCSP i les exigències de transparència i rendició de comptes. Per part dels òrgans de contractació, serà essencial preveure les adaptacions tecnològiques i organitzatives necessàries, revisar els procediments interns i garantir la capacitació dels equips tècnics per tal d’assegurar una implementació efectiva.

Abans de marxar de vacances, recorda sol·licitar els dies de cortesia per evitar rebre notificacions electròniques de l’Agència Tributària durant aquest període.

L’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT) permet a les persones obligades a rebre notificacions electròniques a través de la Direcció Electrònica Habilitada (DEH) sol·licitar fins a 30 dies naturals a l’any en què no s’enviaran notificacions. Aquests dies són coneguts com a “vacances fiscals”.

Característiques principals:

• Es poden sol·licitar fins a 30 dies naturals (incloent-hi caps de setmana).
• La sol·licitud s’ha de fer amb un mínim de 7 dies d’antelació respecte a l’inici del període desitjat.
• El retard en la notificació durant aquests dies no es considera responsabilitat de l’Administració, sempre que es compleixin els requisits.

Com sol·licitar-los?

Cal accedir a la Seu Electrònica de l’AEAT, a l’apartat “Les meves notificacions” > “Sol·licitar dies en què no es posaran notificacions en DEH”. És necessari identificar-se amb DNI electrònic, certificat digital o Cl@ve PIN.

Per a més informació, consulta el següent enllaç

Àrea Fiscal

El Decret 40/2025 regula el RELIC i el RPC amb novetats per garantir més transparència i eficiència en la contractació pública.

El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) ha publicat el Decret 40/2025, de l’11 de març, que regula el Registre d’empreses licitadores i classificades de Catalunya (RELIC) i el Registre públic de contractes de Catalunya (RPC). Aquesta normativa introdueix diverses millores per optimitzar la qualitat de la informació, afavorir la transparència i avançar en la contractació pública electrònica.

Entre les principals novetats, destaca la inscripció d’ofici al RELIC de la documentació presentada en les sol·licituds de classificació empresarial, així com l’obligació dels òrgans de contractació d’informar sobre canvis en els requisits per contractar o sobre la detecció d’informació falsa. A més, s’estableixen sancions per manca d’actualització de les dades, amb suspensions de cinc anys i cancel·lacions de deu anys.

Pel que fa al RPC, tots els òrgans de contractació de Catalunya hauran de comunicar-hi les dades bàsiques dels contractes sense necessitat de conveni previ. En el cas de l’Administració de la Generalitat i el seu sector públic, també serà obligatori informar sobre el compliment i l’avaluació dels contractes. A més, s’agilitza la comunicació amb la Sindicatura de Comptes i el Registre de contractes estatal a través de la Secretaria Tècnica de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya.

El decret també garanteix l’accés públic a determinada informació durant els últims cinc anys sense necessitat d’identificació prèvia i preveu la interoperabilitat entre el Sistema corporatiu de contractació pública electrònica de Catalunya i el Directori d’empreses de la Llei 18/2020.

Aquesta nova regulació entrarà en vigor el 2 d’abril de 2025 i es completarà amb la posada en marxa d’una nova eina informàtica per a la gestió del RELIC.

El marc normatiu de la contractació pública a Catalunya ha experimentat canvis significatius amb l’entrada en vigor dels Decrets Llei 2/2025 i 3/2025, aprovats el 25 de febrer i el 4 de març, respectivament. Aquestes normatives introdueixen mesures destinades a agilitzar processos, flexibilitzar la contractació i garantir més eficiència en la gestió pública.

Una de les principals novetats és la possibilitat de contractar conjuntament la redacció del projecte i l’execució de l’obra en determinades situacions. Aquesta mesura es podrà aplicar en obres de curta durada, contractes per sota del llindar del procediment obert simplificat, projectes d’eficiència energètica i sostenibilitat, així com en casos de tramitació urgent. També es preveu per a actuacions vinculades a plans estratègics del Govern. L’objectiu és evitar retards administratius i assegurar una major coherència entre la concepció inicial i l’execució del projecte.

D’altra banda, es reforça l’obligació de dividir els contractes en lots per fomentar la competència i evitar adjudicacions excessives a un mateix operador. En cas que no sigui possible la divisió, caldrà justificar-ne les raons tècniques. A més, es limita el nombre de lots que poden ser adjudicats a una sola empresa per garantir una distribució més equitativa dels contractes i fomentar la participació de més operadors econòmics.

Pel que fa als contractes menors, s’estableix que aquells amb un valor igual o inferior a 5.000 euros (IVA exclòs) es podran formalitzar únicament amb l’aprovació de la despesa i la presentació de la factura, sense requerir tràmits administratius addicionals. Això permetrà agilitzar la contractació de petits serveis i subministraments. Tot i això, es manté la necessitat de diversificar els proveïdors sempre que sigui possible per evitar concentracions en una única empresa.

Una altra modificació rellevant és l’aplicació de noves normes en matèria de subcontractació. La normativa estableix mecanismes de protecció per als subcontractistes en cas d’impagament per part del contractista principal. En contractes subjectes a regulació harmonitzada amb subcontractacions superiors al 10% del valor total, si la demora en el pagament supera un mes, el subcontractista podrà sol·licitar el pagament directe a l’òrgan de contractació, que podrà descomptar l’import de les factures pendents o de la garantia del contractista principal. A més, s’estableix l’obligació que aquest últim expedeixi certificats de bona execució en un termini màxim de deu dies, millorant així la transparència i el reconeixement del treball realitzat per tercers.

Finalment, el Decret Llei 2/2025 modifica la Llei de l’Arquitectura per permetre que la direcció d’execució d’obra pugui ser contractada conjuntament amb la redacció del projecte. Així mateix, es deroga la norma que exigia la separació estricta entre el projecte i la direcció d’obra, permetent una gestió més integrada i adaptada a les necessitats dels projectes.

Les noves normatives tenen com a objectiu simplificar determinats procediments de contractació pública, garantir més celeritat i seguretat jurídica, i fomentar una major competència entre les empreses.

L’Informe 32/2024, de 12 de desembre, de la Junta Consultiva de Contractació Pública de l’Estat (JCCPE), preveu, en relació amb l’art. 29.2 de la LCSP,  que “l’òrgan de contractació acordi la pròrroga del contracte prevista als plecs de clàusules administratives particulars quan no ha tingut lloc el preavís contemplat amb l’antelació prevista, sempre que hi hagi acceptació de la pròrroga pel contractista”.

L’informe repassa la regulació de l’art. 29.2 de la LCSP, i els supòsits en què la pròrroga és obligatòria per al contractista. I addicionalment, raona que la regulació de la pròrroga efectuada per aquest art. 29.2 de la LCSP “no limita la possibilitat de pròrroga al supòsit que sigui obligatòria per al contractista”.

Aquest informe considera que aquest precepte “estableix unes garanties en benefici de l’empresari per a una seguretat jurídica més gran (cas del preavís) i perquè la pròrroga del contracte no li sigui excessivament gravosa (cas del supòsit de demora de l’Administració en el pagament) del preu)”. Però al marge del supòsit de pròrroga obligatòria, “de cap manera veda la possibilitat de donar el seu consentiment a un acord de pròrroga adoptat per l’òrgan de contractació fora dels marges per als quals resulta obligatori, consentiment que, en tot cas, haurà de ser exprés”.

Per tot això la JCCPE conclou que “d’acord amb allò previst a l’article 29.2 de la LCSP, resulta possible que l’òrgan de contractació acordi la pròrroga del contracte prevista als plecs de clàusules administratives particulars quan no ha tingut lloc el preavís amb l’antelació prevista de dos mesos d’antelació a la finalització del termini de durada del contracte, llevat que al plec que regeixi el contracte  se n’estableixi un de major, sempre que hi hagi acceptació expressa de la pròrroga pel contractista”