administraciópública

El 9 de juliol de 2026 es van aprovar dues normes que configuren el marc pressupostari i fiscal de la Generalitat de Catalunya per a aquest exercici, publicades al DOGC el 13 de juliol:

• Llei 10/2026, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2026.
• Llei 11/2026, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic (la coneguda “llei d’acompanyament”).

Es tracta dels primers pressupostos que aprova el Parlament des del 2023, després d’un llarg període de pròrroga pressupostària. A continuació us n’exposem les principals novetats i els aspectes amb més incidència pràctica per a les entitats, tant del sector públic com del sector privat.

1. Llei 10/2026: els pressupostos de la Generalitat

1.1 Xifres globals

Els comptes aprovats preveuen una despesa consolidada de 49.162 milions d’euros, un 22,8% més que els darrers pressupostos vigents (els de 2023) i un 10,3% més que l’exercici 2025. Els beneficis fiscals estimats associats als tributs propis i als tributs estatals cedits a la Generalitat s’estimen en 14.329,4 milions d’euros. El pressupost incorpora, a més, uns 893 milions d’euros mitjançant disposicions addicionals derivades dels acords parlamentaris que en van fer possible l’aprovació, amb un impacte total proper als 4.700 milions d’euros per al període 2026-2030.

Un tret rellevant d’aquest exercici és l’acceleració de la inversió pública: excloent els fons finalistes, la inversió creix un 45% respecte a l’anterior pressupost (una injecció addicional d’uns 1.257 milions d’euros), fins a situar-se en 4.146 milions d’euros. Aquest salt s’explica, en bona part, pel superàvit corrent més elevat de la sèrie històrica de la Generalitat.

Per departaments, les dotacions més altes corresponen a Salut (13.840 M€), Educació i Formació Professional (8.356 M€), Drets Socials i Inclusió (4.248 M€) i Territori, Habitatge i Transició Ecològica (3.453 M€).

1.2 Principals partides sectorials

• Salut: 616 milions d’euros addicionals per a l’atenció primària i 5.911 noves places de personal sanitari i administratiu.
• Educació: incorporació de 4.162 mestres al sistema, duplicació de la partida d’ajuts al transport i menjador escolar (253 M€), creació de 900 places d’escola bressol pública i 314 milions d’euros per construir, ampliar o reformar centres educatius (als quals s’hi sumen 400 M€ addicionals en millora d’equipaments educatius dins el paquet d’inversions pactat).
• Drets socials: creació de 15 noves residències públiques (unes 1.000 noves places residencials) i un increment de 118 milions d’euros del contracte programa de serveis socials amb els ens locals, que assoleix una dotació rècord de 450 milions d’euros.
• Habitatge: dotació de 1.900 milions d’euros amb caràcter general (màxim històric), que s’insereix en un paquet més ampli d’unes 2.500 milions d’euros al llarg de la legislatura —inclosos 1.000 milions en préstecs de l’ICF— per incrementar l’habitatge de protecció oficial i facilitar el lloguer assequible, juntament amb el programa Regenera de rehabilitació del parc residencial.
• Transport: manteniment de les bonificacions de la T-Usual i la T-Jove per a tota la legislatura (194 M€), 355 milions d’euros per a Rodalies de Catalunya, 311 milions per a infraestructures ferroviàries i de metro, i 101 milions per al nou tramvia del Camp de Tarragona.
• Administració local: 185 milions d’euros del Fons de Cooperació Local de Catalunya.
• Altres partides destacades: consolidació del programa ICREA d’atracció i retenció de talent científic (uns 48 M€), reforç de l’Agència Tributària de Catalunya (122 M€ en l’exercici, dins d’un compromís més ampli de 527 M€ fins al 2029 per preparar l’ATC davant un eventual traspàs de la gestió de l’IRPF), més de 90 milions d’euros per a la promoció i defensa de la llengua catalana, i el Pla de Pobles (400 M€) per a la revitalització de nuclis urbans petits.

El quadre macroeconòmic que acompanya els pressupostos preveu un creixement del PIB català del 2,1% el 2026 (després d’un 2,7% el 2025) i una reducció progressiva de la ràtio deute/PIB, que es podria accentuar si es materialitza la cancel·lació parcial (20%) del deute amb el Fons de Liquiditat Autonòmica.

1.3 Aspectes tècnics de gestió pressupostària: continuïtat i novetats respecte al règim vigent

Un element rellevant per als departaments financers i d’intervenció és que la Llei 10/2026 no trenca amb el model jurídic-pressupostari aplicat fins ara: reprodueix, amb petits ajustos, l’estructura de títols i articles de la Llei 2/2023 (la norma que ha regit la pròrroga pressupostària des de finals de 2025). Per tant, les entitats que han operat sota el règim de pròrroga no haurien de trobar-se amb canvis de fons en els mecanismes de gestió, sinó principalment amb l’actualització de xifres, referències temporals i alguns aspectes puntuals que detallem a continuació.

a) Àmbit d’aplicació i estat d’ingressos i despeses

L’àmbit d’aplicació (article 1) es manté sense variacions substancials: pressupost de l’Administració de la Generalitat, del Servei Català de la Salut, de les entitats autònomes i de les entitats participades no majoritàriament que es classifiquen dins el sector “Administració pública de la Generalitat” d’acord amb el Sistema Europeu de Comptes. Com a novetat quantitativa rellevant respecte a l’exercici anterior:

• El pressupost de l’Administració de la Generalitat (estat d’ingressos i despeses del Govern, el Parlament i els organismes estatutaris i consultius sense pressupost propi) s’aprova per un import de 56.937.011.408,90 euros, xifra que cal distingir de la despesa consolidada del sector públic (49.162 M€), atès que inclou operacions internes i finançament no consolidat entre seccions i entitats.
• Els ingressos no financers de la Generalitat s’estimen en 48.231 M€, un 27,9% més (+10.527 M€) que en els darrers pressupostos aprovats (2023). D’aquest import, 32.894 M€ provenen del model de finançament (bestretes i liquidacions), amb un increment del 30,3% (+7.658 M€); 6.481 M€ de la recaptació de tributs propis i cedits, un 30,6% més (+1.517 M€); i 7.886 M€ de recursos finalistes.

b) Règim de modificacions de crèdit (capítol II, articles 4 a 17)

Els mecanismes de modificació pressupostària es mantenen essencialment iguals que en el règim anterior, amb els mateixos instruments: transferències de crèdit (art. 8), generació de crèdits (art. 9), crèdits ampliables (art. 10), incorporació de romanents de crèdit (art. 11), competències específiques en matèria de modificacions (art. 12), retencions de saldos pressupostaris (art. 13), transferències o aportacions a determinades entitats i gestió de romanents de tresoreria (art. 14), comptabilització de transferències internes (art. 15), Fons de Contingència (art. 16) i gestió dels fons procedents del Mecanisme de Recuperació i Resiliència (art. 17). La diferència pràctica més rellevant respecte a l’exercici anterior és de caràcter temporal: la incorporació de romanents de crèdit finançats amb fons finalistes es refereix ara als romanents existents el 31 de desembre de 2025 (en comptes del 2024), i es manté la limitació —ja existent en la normativa anterior— que no es poden incorporar romanents que ja hagin estat incorporats en els dos exercicis precedents, llevat que el període d’execució del projecte ho justifiqui.

c) Normes sobre gestió pressupostària i despesa pública (títol II, articles 18 a 23)

Es manté la mateixa bateria d’articles que en els pressupostos anteriors: pressupostos de les universitats públiques (art. 18), limitació de l’augment de la despesa i compliment dels objectius d’estabilitat pressupostària (art. 19, en el marc del quadre macroeconòmic que preveu un creixement del PIB del 2,1% i una reducció progressiva de la ràtio deute/PIB), compromisos de despesa d’exercicis anteriors (art. 20), despeses amb càrrec a pressupostos futurs (art. 21) i identificació i seguiment pressupostari dels projectes d’inversió (art. 22).

Una novetat que sí que té un impacte quantitatiu directe és la del contingut de l’article 23 i l’annex 1, relatiu als mòduls econòmics dels centres educatius privats concertats, que introdueix un increment significatiu respecte als imports vigents fins ara: els centres amb més del 30% d’alumnat amb necessitats educatives específiques d’origen socioeconòmic (NESE B) veuran incrementat el mòdul de despeses de funcionament en un 50%, i la resta de centres concertats en un 25%, per al 2026. Aquest increment s’emmarca en un calendari plurianual pactat: un increment lineal del 5% el 2027, seguit d’increments diferenciats (22% i 31,5% per a centres amb més alumnat NESE B, i 14% i 10% per a la resta) el 2028 i el 2029, i un increment del 53,4% del mòdul dels centres amb menys alumnat NESE B el 2030. A més, el mòdul de finançament de l’escolaritat vinculat a les “motxilles escolars” per alumnat NESE B s’incrementa un 19,6% a partir de setembre de 2026, passant de 988,10 euros a 1.181,65 euros per alumne.

d) Despeses de personal (títol III, articles 24 a 37)

El règim de retribucions, acreditació, oferta d’ocupació pública (art. 32) i contractació temporal (art. 33) manté l’estructura de la normativa anterior. La diferència quantitativa rellevant per al 2026 és l’increment retributiu de l’1,5% aplicat a les taules salarials del personal funcionari, estatutari i laboral respecte a l’any anterior. Aquest increment s’ha d’entendre en el marc de l’acord estatal plurianual amb els sindicats (que preveu increments successius fins al 2028): l’increment del 2,5% aplicat el 2025 i l’1,5% del 2026 configuren una pujada acumulada del 4% en aquests dos exercicis. Els triennis i la resta de conceptes retributius bàsics s’actualitzen amb el mateix percentatge.

2. Llei 11/2026: mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic

Aquesta llei d’acompanyament s’estructura en quatre grans parts —fiscal, financera, sector públic i administrativa— i modifica un nombre elevat de disposicions legals vigents (decrets llei, decrets legislatius i lleis ordinàries). En destaquem els aspectes amb més incidència pràctica.

2.1 Mesures fiscals

Tributs cedits (Impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats -ITPiAJD- i Impost de successions i donacions -ISD-):

• ITPiAJD: Es reajusta la definició de gran tenidor als efectes de l’aplicació del tipus del 20% en la transmissió onerosa d’habitatges (règim introduït prèviament pel Decret llei 5/2025): es considera gran tenidor la persona física o jurídica propietària de més de deu immobles urbans d’ús residencial, o amb una superfície construïda superior a 1.500 m² d’ús residencial situats a Catalunya. Aquest ajust en la definició és especialment rellevant per a clients amb carteres immobiliàries de mida mitjana o gran, que han de reavaluar si es troben (o no) dins l’àmbit subjectiu de la mesura.
• En l’Impost sobre successions i donacions, es deroga el règim de reduccions previst per a determinades donacions per causa de mort en les quals es pacta la transmissió immediata de la propietat subjecta a condició resolutòria de revocació o premoriència del donatari (apartat 4 de l’article 632-1 del llibre quart del Codi civil de Catalunya).
• Es preveu un nou formulari electrònic per a l’autoliquidació de l’impost sobre els actius no productius de les persones jurídiques, que simplifica el compliment d’aquesta obligació per a les societats afectades.

IRPF — noves deduccions autonòmiques:

• Deducció en la quota íntegra autonòmica pels ajuts públics rebuts per persones afectades per la talidomida a Espanya durant el període 1950-1985.
• Deducció de 250 euros per cada membre de la unitat familiar amb malaltia celíaca diagnosticada.
• Deducció del 15% (amb el límit del 5% de la quota) per inversions no productives i de prevenció d’incendis, aplicable als titulars de terrenys forestals amb un instrument d’ordenació forestal aprovat i vigent.
• Nova deducció per a titulars de finques inscrites al Registre de Finques amb Iniciatives de Conservació del Patrimoni Natural i la Biodiversitat: 300 euros si la finca es troba en un espai natural protegit, 200 euros en la resta de casos, amb un tram addicional d’1 euro per hectàrea (fins a un màxim de 500 hectàrees) si la finca s’inclou, a més, dins la xarxa Natura 2000. En tots els casos, la iniciativa de conservació ha de tenir una durada mínima de deu anys.

Altres tributs:

• S’actualitzen els tipus de gravamen de l’Impost sobre dipòsit de residus controlats per al període 2026-2031.
• Es revisen les bases de càlcul del cànon de l’aigua per als usos domèstics, industrials i ramaders (no actualitzades des del 2017), amb l’objectiu de dotar l’Agència Catalana de l’Aigua d’un marc econòmic estable que permeti complir el principi de recuperació de costos del cicle de l’aigua previst per la normativa europea.
• Es modifica el règim de comunicació a l’Agència Tributària de Catalunya dels cartrons jugats a les sales de bingo, dins els tributs sobre el joc.

Taxes: en clau de simplificació, s’eliminen 22 taxes i se’n modifiquen 70, amb l’objectiu de reduir la càrrega administrativa i actualitzar els imports al cost real dels serveis prestats.

2.2 Mesures financeres

En l’àmbit del règim jurídic de les finances públiques, la llei modifica la Llei 16/1984, de l’estatut de la funció interventora, i el text refós de la Llei de finances públiques de Catalunya (Decret legislatiu 3/2002), amb els efectes següents:

• Es reforcen i s’actualitzen les funcions de fiscalització de la Intervenció General, incorporant expressament com a objecte de control la comprovació material de la despesa efectuada amb cabals públics i de tot acte o operació que impliqui una variació patrimonial, i ampliant l’àmbit de fiscalització a les adquisicions de béns, drets i altres inversions.
• S’habilita que, en casos justificats, la fiscalització es pugui fer en la fase de resolució de l’expedient i no abans, amb l’objectiu de reduir terminis i guanyar eficiència en la tramitació.
• Se simplifica la normativa reguladora del control intern de les entitats del sector públic.
• Es regula la possibilitat de concedir subvencions sense concurrència competitiva quan l’especificitat de l’activitat subvencionada ho justifiqui.

2.3 Mesures en l’àmbit del sector públic

• S’introdueixen membres independents en els òrgans de govern d’algunes entitats del sector públic.
• S’amplia l’àmbit d’actuació de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) a l’àmbit dels drets socials i l’atenció integrada, per generar sinergies i optimitzar recursos.
• S’estenen les funcions d’auditoria de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya al Parlament de Catalunya i a altres òrgans estatutaris i institucions independents.
• Se suprimeix el Consell Català de l’Esport, les competències del qual assumeix directament el Departament d’Esports.
• Es reforça el paper estratègic del CTTI (Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de la Generalitat), declarant els seus serveis TIC com a essencials i reconeixent la utilitat pública de les seves infraestructures per garantir serveis crítics i cobertura de comunicacions.
• S’introdueixen modificacions organitzatives puntuals en l’Institut Català d’Energia, el Patronat de la Muntanya de Montserrat, l’Institut Català de la Salut (competències del Consell d’Administració per organitzar centres i unitats), i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural (nova figura de gerent amb contracte laboral d’alta direcció, sota supervisió del Consell d’Administració). També s’incorporen entitats sanitàries transfrontereres al règim d’autonomia de gestió.

2.4 Mesures administratives

 Aquest és, probablement, el bloc amb més transcendència pràctica transversal, tant per al sector públic com per al privat:

• Tramitació d’urgència legislativa: per primera vegada, s’habilita la tramitació d’urgència per a avantprojectes de llei i disposicions reglamentàries, la qual cosa permetrà reduir a la meitat la majoria dels terminis dels tràmits administratius associats.
• Normes experimentals i sandboxes: es crea un procediment per aprovar normes de caràcter temporal que permetin valorar-ne l’eficàcia abans de la seva consolidació definitiva, i s’habiliten espais de proves controlats (sandboxes regulatoris) per testar nous productes, tecnologies i processos. Es preveuen convocatòries d’idees perquè ens locals, associacions empresarials, sindicats i ciutadania puguin proposar normes experimentals i espais de proves.
• Transformació digital de procediments: en un termini màxim de dos anys, s’ha de completar la transformació digital dels processos vinculats a activitats econòmiques, urbanístiques i ambientals, amb l’objectiu d’eliminar documentació redundant i reduir els terminis de tramitació, en línia amb el principi de “dada única” (la ciutadania i les empreses no han de tornar a aportar dades que ja consten en poder de l’Administració).
• Dret d’accés a dades pròpies: es regula el dret de la ciutadania a accedir a les dades personals o de la seva activitat que estiguin en poder de l’Administració, per poder-les aportar en altres procediments administratius.
• Contractació pública: s’autoritza els secretaris generals i òrgans transversals dels departaments a adjudicar contractes d’obres i concessions d’obres i de serveis amb un valor estimat igual o superior als llindars harmonitzats (5.538.000 euros), amb l’objectiu d’agilitar l’execució d’inversions públiques. S’obre, a més, la porta a la creació d’un Tribunal de Contractes propi amb seu a Barcelona, i es regula el règim jurídic d’Infraestructures de Catalunya, SAU, com a mitjà propi respecte dels ens locals catalans.
• Habitatge i urbanisme:
  • S’obliga les administracions que disposen d’informació sobre contractes de lloguer (Hisenda, ajuntaments, organismes d’habitatge) a compartir-la amb l’Institut Català del Sòl.
  • Es reforça l’obligació de dipositar les fiances de lloguer al Registre de fiances, acompanyada del contracte que n’acrediti l’import d’acord amb l’índex de preus de referència.
  • S’amplia l’accés al registre de grans tenidors de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, permetent la consulta també a persones físiques que acreditin un interès legítim, amb les garanties de protecció de dades corresponents.
  • Es facilita la rehabilitació d’edificis mitjançant l’ocupació temporal i excepcional de sòl reservat a zones verdes o equipaments quan sigui indispensable per instal·lar ascensors o altres elements d’accessibilitat, o per reduir la demanda energètica de climatització.
  • S’amplia el concepte d’equipament comunitari per incloure els anomenats “allotjaments dotacionals”: formes d’allotjament temporal (no habitatge ordinari, ni HPO, ni hoteler) destinades a situacions d’emergència habitacional, mobilitat laboral o formativa, o reallotjaments temporals.

La Junta Consultiva de Contractació Pública de l’Estat ha aprovat, el 15 de juliol de 2026, l’Informe 50/25, que dona resposta a una qüestió pràctica molt present en la gestió diària dels òrgans de contractació: fins a quin punt es pot recórrer al contracte menor per atendre despeses de caràcter periòdic o recurrent, com ara un subministrament de poca quantia que es repeteix any rere any. La consulta partia d’un cas concret, però la resposta té un abast general que afecta qualsevol entitat del sector públic.

El punt de partida de l’informe és clar, la contractació menor és, per definició, un supòsit d’adjudicació directa i excepcional, pensat per a necessitats puntuals i de poca entitat, no per planificar de manera sistemàtica prestacions que es coneixen amb antelació. Per això, la Junta reitera que, com a regla general, no està justificat acudir al contracte menor quan l’objecte respon a necessitats periòdiques i previsibles que s’allargaran en el temps, encara que cada contractació individual no superi els llindars econòmics. Fer-ho de manera sistemàtica podria emmascarar un fraccionament indegut, contrari a l’article 99.2 de la LCSP, i privar l’Administració d’una millor oferta econòmica que sovint s’obté quan es licita per un termini més llarg.

Ara bé, l’informe també reconeix una via excepcional. Partint del règim dels avançaments de caixa fixa (articles 118.5 i 63.4 de la LCSP), pensat justament per a despeses periòdiques de quantia mínima, la Junta admet que es pugui recórrer al contracte menor per cobrir necessitats recurrents sempre que el valor estimat agregat de totes les prestacions vinculades no arribi, en un període de cinc anys (el termini màxim de durada, amb pròrrogues, d’un contracte de serveis o subministraments), als 15.000 euros. Aquest termini de cinc anys, i no el de tres que plantejava la consulta, és la referència que fixa l’informe per descartar el fraccionament. A més, la Junta aclareix que sol·licitar tres o més pressupostos abans d’adjudicar un contracte menor és només una bona pràctica recomanable per afavorir la concurrència, mai una obligació legal.

Aquesta doctrina no és aliena a Catalunya, sinó que hi troba un paral·lelisme molt directe. El Decret llei 3/2025, de 4 de març, de mesures urgents en matèria de contractació pública, va introduir la figura dels pagaments menors: els contractes d’obres, serveis i subministraments de valor estimat igual o inferior a 5.000 euros (IVA exclòs) que, a l’efecte de tramitació, només requereixen l’aprovació de la despesa i la factura corresponent, sense necessitat de l’informe justificatiu que exigeix amb caràcter general l’article 118.2 de la LCSP. El mateix precepte permet expressament subscriure aquests contractes per cobrir necessitats periòdiques o recurrents, sempre que el valor conjunt no superi, en cada anualitat, el llindar de la contractació menor.

La Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya s’hi ha pronunciat en l’Informe 21/2025, de 15 d’octubre, arran de consultes dels ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet i Aitona. Les conclusions són plenament coherents amb el criteri estatal, ja que el caràcter recurrent d’una necessitat no impedeix, per si sol, utilitzar el contracte menor, però cal vigilar el fraccionament indegut, i un criteri raonable per descartar-lo és comprovar que el valor agregat de les prestacions al llarg d’un període de cinc anys no superi els 15.000 euros. La Junta catalana afegeix, a més, que la tramitació dels pagaments menors no requereix l’informe jurídic de secretaria previst a la disposició addicional tercera de la LCSP, i que el règim s’aplica també als contractes privats de l’Administració, sense que en cap cas s’alteri l’obligació de publicitat que imposa la normativa catalana de transparència.

La coincidència entre els dos informes reforça la seguretat jurídica dels òrgans de contractació catalans, ja que tant des de l’Estat com des de Catalunya s’admet, amb caràcter excepcional i restrictiu, l’ús del contracte menor per a despeses recurrents de quantia molt reduïda, sempre sota el paràmetre dels cinc anys i els 15.000 euros, i sense que sigui exigible sol·licitar diverses ofertes. Amb tot, ambdues juntes coincideixen en un missatge de fons, ja que la planificació adequada de la contractació continua essent l’opció més eficient, i el recurs reiterat al contracte menor hauria de reservar-se als casos en què realment no hi hagi dubte sobre la seva procedència.

Al DOUE de l’11 de juny de 2026 s’ha publicat el Reglament d’Execució (UE) 2026/1197 de la Comissió, de 5 de juny de 2026, pel qual s’estableix una llista d’indicadors comuns sobre el funcionament dels organismes d’igualtat designats d’acord amb la Directiva (UE) 2024/1500. Aquesta disposició estableix el marc per a la recopilació i la comunicació d’informació que servirà de base per als informes de seguiment que els estats membres hauran de trametre a la Comissió.

Aquest reglament desenvolupa les previsions de la Directiva (UE) 2024/1500, que va establir uns requisits mínims aplicables al funcionament dels organismes d’igualtat amb la finalitat de reforçar-ne l’eficàcia i garantir-ne la independència. En aquest context, el Reglament d’Execució (UE) 2026/1197 concreta una relació comuna d’indicadors destinada a harmonitzar les dades que els estats membres han de recopilar a escala nacional i comunicar posteriorment a la Comissió Europea.

Segons disposa la norma, els indicadors comprenen, entre altres aspectes, els recursos humans, tècnics i financers dels organismes d’igualtat, les garanties d’independència en l’exercici de les seves funcions, l’accessibilitat dels seus serveis, l’eficàcia de la seva actuació i les eventuals modificacions del seu mandat, de les seves competències o de la seva estructura organitzativa. La finalitat és assegurar que la informació obtinguda sigui homogènia, objectiva, fiable i comparable a tot el territori de la Unió Europea.

Contingut de l’annex

L’annex del reglament estructura la llista d’indicadors en tres grans apartats. El primer fa referència a la configuració nacional i al funcionament organitzatiu dels organismes d’igualtat. El segon recull els indicadors relatius al funcionament operatiu durant el període de referència. El tercer incorpora la informació de retorn facilitada pels mateixos organismes sobre el compliment dels requisits previstos a la Directiva (UE) 2024/1500.

Aquests apartats inclouen indicadors relatius a l’estructura i el mandat dels organismes, les garanties d’independència, els mecanismes de finançament, les competències per a la tramitació de denúncies, els procediments de resolució alternativa de litigis, les actuacions d’investigació, l’emissió de decisions o dictàmens, l’activitat jurisdiccional, l’elaboració d’informes, l’accessibilitat dels locals i dels serveis, així com la igualtat d’accés als canals de denúncia.

Eina comuna i protecció de dades

Amb la finalitat de facilitar la recopilació i la transmissió de la informació, el reglament preveu que la Comissió pugui posar a disposició dels estats membres i dels organismes d’igualtat una eina informàtica d’ús senzill, amb camps d’introducció de dades adaptats als indicadors aprovats. Així mateix, l’article 1 estableix expressament que les dades recopilades d’acord amb aquests indicadors no poden contenir dades personals en el sentit del Reglament general de protecció de dades (RGPD).

Terminis de comunicació

D’acord amb el que estableix l’annex, els estats membres hauran de facilitar la informació relativa a la configuració nacional, al funcionament operatiu i a la informació de retorn, com a màxim, el 19 de juny de 2031. Posteriorment, diversos d’aquests blocs d’informació s’hauran d’actualitzar amb una periodicitat quinquennal, de conformitat amb l’article 18 de la Directiva (UE) 2024/1500. Amb caràcter general, els indicadors es calcularan prenent com a referència l’any natural.

Entrada en vigor i incidència pràctica

L’article 2 del Reglament d’Execució (UE) 2026/1197 estableix que aquesta disposició entrarà en vigor al cap de vint dies de la seva publicació al Diari Oficial de la Unió Europea. Atès que es tracta d’un reglament, serà obligatori en tots els seus elements i directament aplicable a tots els estats membres.

Des d’una perspectiva pràctica, aquesta norma dota la Comissió i els estats membres d’una metodologia comuna de seguiment destinada a avaluar el funcionament dels organismes d’igualtat en l’àmbit de la igualtat de tracte i d’oportunitats entre dones i homes en matèria d’ocupació i treball. Aquest sistema permetrà disposar d’informació homogènia sobre aspectes com la independència, els recursos disponibles, l’accessibilitat i els resultats de l’activitat desenvolupada, i constituirà un instrument de suport per a l’elaboració dels futurs informes d’aplicació de la Directiva (UE) 2024/1500.

El 30 de maig va entrar en vigor la Llei 6/2026, de 28 de maig, del tercer sector social. Aquesta llei té com a objectiu reconèixer i regular les entitats socials sense ànim de lucre que treballen per garantir els drets socials i ajudar les persones en situació de vulnerabilitat.

La nova llei defineix el tercer sector social com “el conjunt d’entitats privades sense ànim de lucre, amb personalitat jurídica pròpia, seu a Catalunya i nascudes de la iniciativa ciutadana, que desenvolupen activitats d’interès general amb criteris de transparència, participació i compromís social”.

• Entre els aspectes més destacats de la norma hi ha el reconeixement del dret de les entitats a participar en l’elaboració de polítiques públiques i en els processos de decisió vinculats al seu àmbit d’actuació. En aquest sentit, es vol reforçar la participació activa del tercer sector en el disseny, seguiment i avaluació de les polítiques públiques d’atenció a les persones en situació de vulnerabilitat, així com consolidar una relació d’interlocució estable i de corresponsabilitat amb les administracions públiques.
• La nova llei també reforça els mecanismes de col·laboració entre l’Administració i el tercer sector, especialment a través de fórmules com l’acció concertada social i la gestió delegada, amb l’objectiu de garantir serveis de qualitat i una resposta més propera a les necessitats de la ciutadania. És per això que el text estableix la concertació social com la forma preferent de relació amb les administracions, tot i que la regulació específica dels instruments de provisió de serveis socials es desenvoluparà en la futura llei impulsada pel Departament de Drets Socials i Inclusió.
• Un punt significatiu és que per primer cop, es regula el finançament estable de les entitats representatives del tercer sector i es reforcen les subvencions estructurals per millorar el suport econòmic i la sostenibilitat de les entitats.
• Així mateix, s’inclouen mesures orientades a la millora de les condicions laborals de les professionals del sector social i fixa l’objectiu d’avançar progressivament cap a l’equiparació amb el sector públic, per reforçar i dignificar el sector social.
• A més, la nova regulació preveu la creació d’un cens públic d’entitats del tercer sector social, amb l’objectiu de reforçar la transparència, el reconeixement institucional i la seguretat jurídica del conjunt del sector.

Finalment, la llei consolida el tercer sector com un agent essencial per construir una societat més justa, inclusiva i solidària.

Més informació a Llei 6/2026, de 28 de maig, del tercer sector social

Serveis Jurídics

La Resolució 239/2026 del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic anul·la uns plecs per manca de justificació dels requisits de solvència exigits i reforça la idea que la discrecionalitat de l’òrgan de contractació no eximeix del deure de motivar adequadament les seves decisions.

La configuració dels requisits de solvència és, probablement, un dels àmbits en què els òrgans de contractació disposen d’un marge d’actuació més ampli. Correspon a cada administració definir quines capacitats econòmiques, tècniques o professionals considera necessàries per garantir una correcta execució del contracte i, en conseqüència, determinar quines empreses poden accedir a la licitació. Aquesta facultat forma part de l’anomenada discrecionalitat tècnica i resulta imprescindible per permetre que cada contracte s’adapti a les seves necessitats específiques.

Ara bé, aquesta discrecionalitat no és il·limitada. La Llei de contractes del sector públic exigeix que els requisits de solvència mantinguin una relació directa amb l’objecte contractual, siguin proporcionals a les prestacions a executar i no introdueixin restriccions injustificades a la competència. Precisament sobre aquesta qüestió es pronuncia la Resolució 239/2026, d’11 de juny, del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic, dictada amb motiu del recurs especial interposat contra els plecs d’un contracte de serveis d’abalisament integral de les platges del municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.

La licitació exigia, entre altres requisits, haver executat determinats contractes similars durant els darrers anys, disposar de diverses certificacions ISO i acreditar la titularitat d’una embarcació equipada amb una grua d’una determinada capacitat. Una empresa del sector va impugnar els plecs considerant que aquestes exigències no estaven justificades i que restringien indegudament la concurrència.

El més rellevant de la resolució no és, però, la valoració concreta d’aquests requisits sinó que el que resulta especialment interessant és el raonament que utilitza el Tribunal per arribar a la seva conclusió. El TCCSP recorda que els òrgans de contractació poden exigir els nivells de solvència que considerin necessaris, però també que aquesta decisió ha d’aparèixer degudament motivada dins del mateix expedient de contractació. No n’hi ha prou que la justificació existeixi de manera implícita o pugui reconstruir-se posteriorment. Cal que l’expedient expliqui per què s’exigeix un determinat requisit, quina finalitat persegueix i quina relació guarda amb les prestacions objecte del contracte.

En aquest sentit, la resolució insisteix en una doctrina ja consolidada però que continua generant incidències pràctiques. Les motivacions aportades per l’òrgan de contractació durant la tramitació del recurs no poden substituir les justificacions que haurien d’haver format part de l’expedient des del moment de la seva aprovació. La memòria justificativa i els plecs no constitueixen un simple requisit formal, sinó l’instrument que permet acreditar que les decisions adoptades responen a criteris objectius, proporcionats i compatibles amb els principis de la contractació pública.

La resolució resulta igualment significativa pel tractament que atorga a les certificacions ISO. El Tribunal recorda que la solvència i els mitjans per acreditar-la són conceptes jurídicament diferents. La solvència és la capacitat que es considera necessària per executar correctament el contracte; els certificats constitueixen únicament una forma d’acreditar aquesta capacitat. Per aquest motiu, considera insuficient exigir determinades certificacions sense identificar prèviament quin aspecte concret de la solvència es pretén acreditar ni justificar adequadament la seva necessitat en relació amb l’objecte contractual.

També és especialment revelador que el Tribunal posi en relació els requisits exigits amb el resultat efectiu de la licitació. Tot i que la presentació d’una única oferta no determina per si sola la il·legalitat dels plecs, la resolució apunta que aquesta circumstància obliga a examinar amb especial cautela si els requisits establerts poden haver actuat com una barrera d’accés al mercat. La solvència ha de servir per garantir que el futur contractista disposa de la capacitat necessària per executar el contracte, però no pot convertir-se en un mecanisme que limiti artificialment la competència o redueixi injustificadament el nombre d’operadors econòmics que poden presentar oferta.

Podeu llegir la resolució en el següent enllaç: resolucio_num._239_2026

Una recent decisió de l’autoritat austríaca de protecció de dades (DSB) ha tornat a posar Microsoft al centre del debat sobre la privacitat digital, especialment quan es tracta de menors. Arran d’una denúncia presentada per l’organització Noyb, la DSB ha conclòs que Microsoft va instal·lar cookies de rastreig en el dispositiu d’un alumne que utilitzava Microsoft 365 Education sense haver obtingut el seu consentiment. Segons la pròpia política de privacitat de l’empresa, aquestes cookies serveixen per analitzar el comportament de l’usuari, recopilar dades del navegador i utilitzar-les amb finalitats publicitàries. L’autoritat ha donat a Microsoft un termini de quatre setmanes per posar fi a aquest rastreig i adaptar-se a la normativa europea.

Aquest cas no és un fet aïllat. El juny de 2024, Noyb ja havia presentat dues reclamacions davant l’autoritat austríaca relacionades amb l’ús de Microsoft 365 Education a les escoles. La primera es va resoldre a l’octubre de 2025, quan l’autoritat va considerar que Microsoft havia vulnerat el dret d’accés reconegut a l’article 15 del Reglament general de protecció de dades (RGPD). En aquell moment, l’organització denunciava que Microsoft vulnerava la privacitat dels infants mentre traslladava la responsabilitat legal a les escoles i a les autoritats educatives locals.

Un dels problemes de fons que destaca Noyb és el desequilibri de poder entre les grans empreses tecnològiques i les escoles o administracions públiques. Proveïdors com Microsoft tenen una posició de mercat tan dominant que poden imposar contractes i condicions d’ús sota una lògica de “o ho acceptes o te’n quedes fora”. En aquest context, les escoles no tenen cap capacitat real de negociar com es tracten les dades dels alumnes, ni d’influir en les decisions tècniques que pren la companyia. Tot i això, Microsoft acostuma a presentar-se com un simple “encarregat del tractament”, mentre que trasllada la major part de la responsabilitat legal a les escoles, que formalment actuen com a “responsables del tractament”.

A la pràctica, aquest repartiment de rols no reflecteix la realitat. Les escoles no decideixen ni els mitjans ni les finalitats reals del tractament de dades, tal com exigeix el RGPD per ser considerades responsables efectives. Malgrat això, són elles les que acaben assumint els riscos legals.

Les conseqüències d’aquest sistema són especialment greus per a les persones afectades, en aquest cas els estudiants. Quan intenten exercir els seus drets de protecció de dades, com ara el dret d’accés, sovint es troben que Microsoft no respon a les sol·licituds, mentre que les escoles no poden donar-hi resposta perquè no disposen de tota la informació ni del control efectiu sobre les dades. Això crea una situació de “compliment formal”, però buida de contingut real, que acaba negant drets bàsics reconeguts pel RGPD.

A tot això s’hi afegeix una notable manca de transparència. Determinar quines polítiques de privacitat, contractes o documents s’apliquen realment a l’ús de Microsoft 365 Education és una tasca complexa fins i tot per a professionals del dret. La informació es troba dispersa en múltiples documents, sovint amb continguts vagues o contradictoris, i sense explicar clarament què passa amb les dades dels menors. Tal com assenyala Maartje de Graaf, advocada especialitzada en protecció de dades a Noyb, la informació facilitada per Microsoft és tan imprecisa que “ni tan sols un advocat qualificat pot entendre completament com es tracten les dades personals a Microsoft 365 Education”.

La segona denúncia resolta recentment fa encara més evident la gravetat de la situació. L’autoritat austríaca ha confirmat que Microsoft va instal·lar cookies de seguiment en el dispositiu d’un menor sense el seu consentiment, i que aquestes cookies s’utilitzen amb finalitats publicitàries. Tant l’escola com el Ministeri d’Educació austríac van afirmar que desconeixien completament l’existència d’aquest rastreig. Això planteja un escenari preocupant: milions de menors a Europa podrien estar sent rastrejats sense base legal ni coneixement de les institucions educatives que utilitzen aquests serveis.

Les possibles conseqüències d’aquesta decisió van molt més enllà del cas concret. Milions d’estudiants i docents a tota Europa utilitzen Microsoft 365 Education, i milions més fan servir Microsoft 365 en empreses i administracions públiques. El rastreig d’usuaris sense consentiment vulnera clarament la normativa europea de protecció de dades i posa en risc la conformitat legal de totes les organitzacions que utilitzen aquestes eines. De fet, algunes autoritats de protecció de dades, com les alemanyes, ja havien expressat dubtes seriosos sobre la compatibilitat de Microsoft 365 amb el RGPD.

En resum, aquest cas exemplifica un problema estructural: les grans empreses tecnològiques concentren el poder de decisió i els beneficis, però intenten traslladar les obligacions legals als seus clients europeus. Tal com resumeix Max Schrems, fundador de Noyb, si Microsoft no canvia de manera profunda el funcionament i la governança dels seus productes, moltes organitzacions europees simplement no podran complir amb les seves obligacions legals en matèria de protecció de dades. La decisió austríaca és, doncs, un toc d’alerta que va molt més enllà d’un sol cas o d’un sol país.

Reflexions a partir de l’Informe 26/2025 de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya sobre els límits jurídics, materials i probatoris de l’article 168.a.2 de la LCSP en contractes vinculats a prestacions prèvies i concessions en execució.

La contractació pública contemporània es caracteritza per una tensió constant entre l’objectiu d’eficiència en la prestació dels serveis públics i l’exigència de respecte als principis estructurals que informen el sistema contractual: la lliure concurrència, la igualtat de tracte i la transparència. Aquesta tensió es manifesta amb especial intensitat en l’ús dels procediments excepcionals, i singularment en el procediment negociat sense publicitat per manca de competència per raons tècniques, previst a l’article 168.a.2 de la Llei de Contractes del Sector Públic.

En aquest context, l’Informe 26/2025, de 27 de novembre, de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya ofereix una anàlisi especialment rellevant i oportuna, en abordar un supòsit habitual en la pràctica administrativa: la contractació de prestacions estretament vinculades a contractes precedents o en fase d’execució, particularment concessions de serveis de llarga durada, i la temptació d’acudir a l’adjudicació directa a l’operador incumbent al·legant raons d’integració tècnica, continuïtat del servei o interès general.

La Junta parteix d’una consideració metodològica que resulta clau: l’article 168.a.2 LCSP no pot interpretar-se de manera aïllada, sinó necessàriament en connexió amb l’article 32.2.b de la Directiva 2014/24/UE. Aquesta norma comunitària, que estableix el marc material del procediment negociat sense publicitat, exigeix no només la inexistència d’alternatives raonables al mercat, sinó també que la manca de competència no sigui conseqüència d’una restricció artificial creada pel propi poder adjudicador. Malgrat que aquesta darrera exigència va desaparèixer del tenor literal de la LCSP arran de la reforma de 2023, la Junta recorda que continua essent plenament operativa per aplicació del principi de primacia del dret de la Unió i del deure d’interpretació conforme.

A partir d’aquest marc, l’Informe reafirma el caràcter estrictament excepcional del procediment negociat sense publicitat i subratlla que la seva utilització només és jurídicament admissible quan concorre una situació d’exclusivitat tècnica objectiva, real i degudament acreditada. No es tracta, doncs, d’identificar l’operador més idoni o el que ofereix majors garanties operatives, sinó de constatar que, objectivament, només un operador econòmic pot executar la prestació i que la resta no poden assolir els resultats exigits.

Un dels aspectes més valuosos de l’Informe és l’esforç per precisar que no pot entendre’s com a “raó tècnica” en el sentit de l’article 168.a.2 LCSP. Així, la Junta descarta que la complexitat tècnica de les prestacions, la major experiència de l’operador actual, el seu coneixement acumulat del sistema o la seva posició avantatjosa en termes d’informació constitueixin, per si sols, causes habilitants del procediment negociat sense publicitat. Tampoc ho són, de manera automàtica, les necessitats d’interoperabilitat, integració amb sistemes existents o la garantia de la continuïtat d’un servei públic essencial. Aquests elements poden justificar una millor posició competitiva en un procediment amb concurrència, però no eliminen la possibilitat d’altres operadors ni acrediten una impossibilitat tècnica pràctica.

Especialment rellevant és la reflexió de la Junta sobre l’interès general. L’Informe reconeix que la continuïtat i la qualitat de determinats serveis públics, com el cicle integral de l’aigua, constitueixen un objectiu d’interès públic indiscutible. No obstant això, recorda que aquest interès no pot operar com una clàusula general d’excepció que permeti prescindir de la concurrència quan aquesta és possible. L’interès públic en l’eficiència del servei ha de ponderar-se amb l’interès públic en la competència efectiva, la igualtat i la transparència, sense que cap d’aquests valors pugui ser automàticament sacrificat.

L’Informe també posa l’accent en la imputabilitat de la situació d’exclusivitat. La manca de competència per raons tècniques no pot ser atribuïble al propi poder adjudicador, ni com a conseqüència directa de les seves decisions, ni com a resultat de l’acumulació de decisions tècniques i contractuals que hagin generat un tancament progressiu del mercat. En aquest sentit, la Junta apunta cap a un deure positiu dels òrgans de contractació de no només evitar la creació de restriccions artificials, sinó també de remoure, en la mesura del raonable, aquells obstacles a la competència que puguin derivar de la seva pròpia actuació prèvia.

Pel que fa a l’estàndard probatori, la doctrina és clara: la càrrega de la prova recau íntegrament sobre l’Administració i exigeix una justificació reforçada, basada en informes tècnics rigorosos i, preferentment, independents, així com en una anàlisi real i efectiva del mercat. No és suficient acreditar que altres operadors es troben en una posició menys avantatjosa; cal demostrar que, raonablement, no poden executar la prestació.

Finalment, en l’àmbit de les concessions, l’Informe introdueix una advertència especialment significativa: quan les obres o prestacions que es pretenen contractar no estaven clarament previstes en l’objecte del contracte ni degudament valorades en l’estudi de viabilitat econòmica, no poden ser atribuïdes automàticament al concessionari ni justificades mitjançant un procediment negociat sense publicitat. En aquests supòsits, la solució jurídica adequada passarà, si escau, per una modificació contractual ajustada als límits legals o per una nova licitació amb publicitat i concurrència.

Informe 26-2025-CP

La gestió dels projectes finançats a través del Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MRR) continua essent un repte rellevant per a les administracions públiques, que han d’operar en un entorn caracteritzat per una elevada exigència normativa i una cultura de control orientada al resultat. Aquest model de gestió obliga a integrar en el dia a dia una metodologia basada en la traçabilitat, la transparència i l’evidència documental, amb procediments molt concrets que garanteixen que els recursos europeus s’utilitzen de manera eficient i conforme als criteris del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència.

Una de les peces centrals d’aquest sistema és el seguiment de fites i objectius, que ha de quedar registrat i validat mitjançant la plataforma CoFFEE, l’eina oficial que permet monitorar l’execució i assegurar que cada actuació avança en la direcció acordada. Aquesta digitalització del seguiment ha suposat un canvi important en la cultura administrativa, ja que requereix introduir dades de forma sistemàtica, acreditar evidències i mantenir actualitzat l’estat de cada projecte. La vinculació entre finançament i compliment objectivable fa que CoFFEE sigui un mecanisme de control essencial i, al mateix temps, un instrument que reforça la planificació estratègica interna.

A aquesta dimensió de seguiment se li suma l’exigència de complir amb els criteris de contribució verda i digital, que obliguen a justificar de manera precisa com cada actuació participa en les transicions ecològica i tecnològica. Aquest etiquetatge, aparentment formal, determina una part substancial de l’elegibilitat de les despeses i condiciona la redacció inicial dels projectes. Les modificacions que puguin alterar aquest impacte han de revisar-se amb cura per evitar desajustos amb els compromisos adquirits.

Un altre dels requisits que vertebra el sistema és el compliment del principi de no causar perjudicis significatius al medi ambient, conegut com a DNSH. Aquesta condició, que s’aplica a tots els projectes finançats amb fons MRR, obliga a incorporar avaluacions ambientals, declaracions responsables i documentació justificativa que permeti acreditar que les actuacions no comprometen els objectius de sostenibilitat fixats per la Unió Europea. Aquest enfocament acompanya les entitats executores durant tot el cicle de vida del projecte i s’estén igualment a contractistes i subcontractistes.

La integritat en la gestió es reforça mitjançant l’aplicació del Pla de mesures antifrau i les declaracions d’absència de conflicte d’interès, que s’han de verificar a través de la plataforma MINERVA, una eina que analitza possibles vincles entre responsables públics i operadors econòmics. MINERVA ha esdevingut un filtre imprescindible per assegurar que no existeixen conflictes que puguin comprometre la imparcialitat del procediment i, alhora, representa un instrument preventiu que contribueix a reforçar la confiança en la gestió dels recursos públics.

Aquest conjunt de requisits es completa amb obligacions estrictes de traçabilitat financera, que inclouen la identificació dels perceptors finals, la comprovació dels titulars reals i la prevenció del doble finançament.

En definitiva, la gestió dels fons MRR requereix una planificació acurada, una documentació exhaustiva i una cultura organitzativa orientada al resultat i la transparència. És un model exigent però, alhora, una oportunitat perquè les administracions reforcin la seva capacitat de gestió i consolidin pràctiques que poden perdurar més enllà del marc temporal del Pla de Recuperació.

El passat 12 de setembre de 2025 va entrar en aplicació el Reglament (UE) 2023/2854 del Parlament Europeu i del Consell, de 13 de desembre de 2023, sobre normes harmonitzades per a un accés just a les dades i la seva utilització, i pel qual es modifiquen el Reglament (UE) 2017/2394 i la Directiva (UE) 2020/1828. Aquest text, més comunament conegut com a “Data Act” o “Llei de Dades”, marca un abans i un després en la manera com es regulen les dades generades pels productes connectats o “Internet of things” (IoT),  i els serveis digitals a la Unió Europea. La norma és una de les peces centrals de l’estratègia europea de dades i es presenta com un instrument fonamental per assolir els objectius de la Dècada Digital i impulsar la transformació tecnològica de la Unió Europea.

La gran novetat del Data Act és que deixa enrere la idea de “propietat” de la dada per posar l’accent en el control d’accés. Fins ara, els fabricants i proveïdors eren els principals custodis de la informació que generaven els dispositius IoT. Els usuaris -tant consumidors com empreses- sovint es trobaven en situació de dependència, sense possibilitat real de recuperar o reutilitzar les seves pròpies dades. El nou reglament corregeix aquesta asimetria establint un conjunt de drets clars per als usuaris i d’obligacions concretes per als titulars de les dades, amb l’objectiu de construir un mercat més just, interoperable i competitiu.

Un dels pilars del Data Act és el dret d’accés (art. 4). Quan un usuari utilitza un producte connectat, com ara un vehicle intel·ligent, una màquina industrial o un televisor amb connexió a internet, genera un flux constant d’informació: dades de rendiment, de consum, d’entorn o d’interacció. Fins ara, aquest flux quedava en mans del fabricant. A partir d’ara, els usuaris tindran el dret a obtenir aquestes dades sense cap cost addicional, sense demora i en formats estructurats i llegibles per màquina. La norma estableix que aquestes condicions han de ser sempre justes, transparents i no discriminatòries, i alhora garanteix que es preservin secrets comercials, drets de propietat intel·lectual i dades personals.

El reglament també introdueix un element transformador: la possibilitat que els usuaris comparteixin les seves dades amb tercers de la seva elecció (art.5). Això significa que un agricultor podrà enviar directament la informació de rendiment de la seva maquinària a un proveïdor de serveis d’anàlisi independent, o que un consumidor podrà autoritzar un taller local a rebre les dades del seu vehicle connectat per fer reparacions més eficients. Aquesta obertura pretén fomentar una competència més sana i trencar monopolis encoberts, ampliant les opcions disponibles per a usuaris i empreses.

A més, la norma preveu supòsits especials, com el dret de les administracions públiques a accedir a dades del sector privat en situacions d’emergència (art. 15). En aquests casos, les dades s’hauran de facilitar sense cost, però el titular rebrà un reconeixement públic pel seu paper en la gestió de la crisi. Aquest mecanisme busca equilibrar l’interès general amb la necessitat de mantenir la confiança entre actors públics i privats.

No obstant, el desplegament pràctic del Data Act no serà senzill. Les empreses hauran de coordinar equips tècnics, legals i comercials per garantir el compliment de les obligacions. Caldrà revisar contractes, repensar processos interns i redissenyar productes perquè siguin compatibles amb el principi d’accessibilitat. Però aquesta mateixa complexitat amaga una oportunitat. Les organitzacions que s’hi adaptin amb rapidesa no només compliran amb la llei, sinó que podran posicionar-se al capdavant d’un mercat de dades més dinàmic, divers i obert.

En definitiva, el Data Act no atorga la propietat de les dades als usuaris, però sí que trenca els murs que impedien el seu accés i ús. És una norma que obre portes a noves formes de competència i col·laboració i que, ben aplicada, pot convertir-se en un motor de creixement i innovació per a tot l’ecosistema europeu. Les empreses i institucions que entenguin aquest canvi no com una càrrega, sinó com una oportunitat, tindran molt de guanyat en la cursa cap a la nova economia de la dada.

En tot cas, convé destacar que la nova regulació s’aplica tant a dades personals com a no personals i, per tant, es troba en interacció amb el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD). Quan es tractin dades de caràcter personal, el RGPD continua sent la norma de referència i preval sobre la Data Act com a legislació especial. Això implica, en altres paraules, que ambdues normes seran complementàries l’una de l’altra, i hauran d’actuar de manera coordinada.

El Tribunal Suprem ha fet una passa important a favor de la transparència. En una decisió històrica, la sentència núm. 1119/2025, d’11de setembre de 2025, ha donat la raó a la Fundació Ciudadana Civio, i ha establert que els ciutadans tenen dret a accedir al codi font dels programes informàtics que fa servir l’Administració per prendre decisions automàtiques.

El cas concret es basa en l’aplicació BOSCO, que el Ministeri de Transició Ecològica utilitza per decidir qui pot rebre el bo social, una ajuda per a la factura elèctrica. La Fundació Civio volia saber exactament com funcionava l’algorisme de l’aplicació per comprovar que no hi hagués errors o que es fes servir de manera justa.

Tant el Consell de Transparència com l’Audiència Nacional havien negat l’accés, argumentant que el codi font estava protegit per la propietat intel·lectual i que divulgar-lo podria comprometre la seguretat.

El Tribunal Suprem, però, ha rebatut aquests arguments:

• Naturalesa del dret d’accés a la informació pública: La sentència recalca que el dret d’accés a la informació pública no és només un principi orientador per a l’administració, sinó un dret constitucional subjectiu exercitable pels ciutadans. Aquest dret esdevé particularment rellevant amb l’ús de noves tecnologies, com els sistemes de presa de decisions automatitzades.
• Principi de transparència algorítmica: La sentència reconeix la importància de la “transparència algorítmica” per garantir la rendició de comptes i evitar l’opacitat en les decisions públiques.
• Ponderació de drets i límits: El Tribunal Suprem resol que la simple invocació de la propietat intel·lectual no és suficient per denegar l’accés, especialment quan el programa ha estat desenvolupat per una administració pública per a l’exercici de funcions públiques.
• Seguretat Pública vs. Transparència: Respecte a l’argument de la seguretat pública, el Tribunal Suprem considera que la mera afirmació que la revelació del codi font augmenta la vulnerabilitat del sistema no és un motiu suficient per denegar l’accés. S’assenyala que la transparència pot, de fet, contribuir a la millora del codi i a la seva seguretat, i que, en qualsevol cas, els riscos poden ser gestionats amb mesures com la prohibició de la difusió no autoritzada o la signatura de compromisos de confidencialitat.
• La Funció Pública de BOSCO: La sentència destaca la rellevància pública de l’aplicació BOSCO, ja que serveix per a l’exercici d’una funció pública amb una important projecció social: la protecció dels consumidors vulnerables i la lluita contra la pobresa energètica. El Tribunal Suprem subratlla que la Fundació Ciudadana Civio, com a entitat de vigilància social, té un interès legítim en verificar si l’algorisme de l’aplicació s’ajusta a la llei per evitar possibles errors o discriminacions.

Aquesta sentència anul·la les decisions anteriors i obliga el govern a donar el codi font de l’aplicació BOSCO a la fundació. Això obre la porta a un control més efectiu sobre l’ús de la tecnologia per part de les administracions i dels ciutadans especialment quan afecta els drets i les llibertats d’aquests.