El pròxim 1 de gener de 2026 entra en vigor l’obligació d’adaptar-se als nous sistemes informàtics de facturació VERI*FACTU, d’acord amb el Reial decret 1007/2023, de 5 de desembre, i la normativa de desenvolupament, que estableix un marc normatiu avançat per a la digitalització i el control dels processos de facturació en l’àmbit empresarial.
El sistema Verifactu obliga empreses i professionals a utilitzar sistemes de facturació verificables que compleixin els requisits tècnics definits per Hisenda, i afecta a totes les persones i entitats que utilitzin sistemes informàtics de facturació per al desenvolupament d’activitats econòmiques, ja siguin contribuents de l’impost sobre societats com contribuents de l’IRPF sempre que facin activitats econòmiques.
Tanmateix, la normativa preveu diversos supòsits d’exoneració i determinades entitats queden fora de la seva aplicació; entre d’altres:
L’entrada en vigor d’aquesta obligació serà el pròxim 1 de gener del 2026 per als contribuents de l’impost sobre societats; per a la resta d’empreses i autònoms, l’adaptació serà obligatòria abans de l’1 de juliol del 2026. Els desenvolupadors de programari, per la seva banda, han tingut l’obligació de posar a disposició sistemes adaptats des del 29 de juliol del 2025.
L’aplicació del VERI*FACTU està generant nombrosos dubtes entre empreses i professionals, per la qual cosa es recomana iniciar amb antelació els treballs d’adequació als nous requisits per evitar incidències i garantir-ne la plena operativitat. Per tal de resoldre dubtes i facilitar l’accés a la informació, l’Agència Tributària, ha habilitat l’accés a informació sobre els Sistemes Informàtics de Facturació (SIF) i VERI*FACTU a la seva seu electrònica:
A més, ja es troba disponible una aplicació gratuïta de facturació habilitada per l’Administració Tributària, adreçada especialment a autònoms, professionals i empreses amb un volum reduït de factures, que permet generar i enviar factures electròniques directament a l’Agència Tributària d’acord amb el reglament VERI*FACTU:
Accés a l’aplicació gratuïta de facturació de l’Agència Tributària
A partir de les dates esmentades, l’ús de sistemes de facturació no verificats pot comportar sancions de fins a 50.000€, i per això resulta recomanable assegurar-se que es compleix correctament amb la normativa d’aplicació i:
Des de Faura-Casas t’assessorem i et donem suport durant tot el procés d’adaptació a VERI*FACTU, assegurant una transició segura i eficient, minimitzant riscos i sancions, i garantint una gestió òptima de la facturació electrònica.
Departament Fiscal
Abans de marxar de vacances, recorda sol·licitar els dies de cortesia per evitar rebre notificacions electròniques de l’Agència Tributària durant aquest període.
L’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT) permet a les persones obligades a rebre notificacions electròniques a través de la Direcció Electrònica Habilitada (DEH) sol·licitar fins a 30 dies naturals a l’any en què no s’enviaran notificacions. Aquests dies són coneguts com a “vacances fiscals”.
Característiques principals:
Com sol·licitar-los?
Cal accedir a la Seu Electrònica de l’AEAT, a l’apartat “Les meves notificacions” > “Sol·licitar dies en què no es posaran notificacions en DEH”. És necessari identificar-se amb DNI electrònic, certificat digital o Cl@ve PIN.
Per a més informació, consulta el següent enllaç
Àrea Fiscal
La Llei estableix una exempció amb un límit màxim de fins a 180.000 € per les indemnitzacions que els treballadors percebin com a conseqüència de l’extinció unilateral de la relació laboral. Segons aquestes resolucions, qualsevol indemnització serà sospitosa de ser un pacte i de tributar íntegrament. A partir d’ara, l’AEAT faria tributar les indemnitzacions per acomiadament basant-se en certs indicis que poden ser l’edat, l’antiguitat, etc.
Fins al moment, per tenir dret a l’exempció, l’únic requisit fonamental era el previ compliment del procediment de conciliació laboral. No obstant això, tant el Tribunal Economicoadministratiu Central (TEAC) com l’Audiència Nacional, han confirmat a través de les seves resolucions que, a pesar que hi hagi hagut un acte de conciliació davant l’òrgan corresponent, aquest no determina la naturalesa jurídica de l’extinció de la relació laboral. Així mateix, confirma que es troba dins de l’àmbit de les competències de la Inspecció Tributària el realitzar l’anàlisi jurídica i determinar si es tracta realment d’un acomiadament resultant d’una decisió unilateral de l’empresa. Per aquest motiu, a pesar que la conciliació és un procés que ha de dur-se a terme, no és impediment per a demostrar que l’acomiadament ha estat consensuat.
És per això, per la qual cosa l’Agència Tributària ha trobat una nova via per engrossir les arques públiques que recaurà una vegada més en el contribuent mitjà i que, en la meva opinió, l’única cosa que fan és augmentar la litigiositat en un sistema tributari ja de per si complicat.
La posició adoptada per l’òrgan administratiu i judicial no pot implicar la denegació sistemàtica i en massa de l’aplicació de l’exempció. En el cas sobre el qual ha resolt el TEAC, considera lògic que la Inspecció determini que l’extinció de la relació laboral ha estat pactada per l’existència d’un conjunt d’indicis.
Com a conseqüència d’aquesta recent interpretació, els motius de l’acomiadament del treballador per part de l’empresa constituiran una prova imprescindible per la determinació de la naturalesa jurídica d’aquest.
Pel que s’esperen una ingent quantitat d’inspeccions i comprovacions, ja que afectaria un gran nombre de contribuents que van veure la seva indemnització exempta durant els últims 4 anys.
Amb la nova interpretació, la inspecció intentarà dificultar l’aplicació de l’exempció recaptant indicis que acreditin l’existència d’un pacte, fet que suposarà un impediment pel contribuent i augmentarà la recaptació.
QUART. Els indicis a partir dels quals l’Administració conclou que va existir un acord extintiu entre la demandant i dotze dels seus treballadors són els següents:
a) Els relatius a l’edat dels treballadors i la quantia de la indemnització. Els treballadors, l’edat dels quals superava, en tot cas els 60 anys, van passar a cobrar fins als 65 anys el subsidi de desocupació satisfeta pel servei Públic d’Ocupació estatal i, posteriorment, la pensió de jubilació (a excepció d’un d’ells que va passar a cobrar directament la referida pensió de jubilació). Tots ells han acceptat indemnitzacions molt inferiors (en alguns casos notòriament inferiors) a les quals procedirien d’acord amb la normativa laboral en cas de resultar improcedent l’acomiadament; sense que, d’altra banda, existeixi relació entre la indemnització i els anys de servei. Així mateix, els Convenis Col·lectius General del Sector de la Construcció per al período2002-2006 i per a 2007-2011, contemplen respectivament, en els articles 101.1.A) i 93.1, que “Les parts signants d’aquest, estableixen la jubilació obligatòria als seixanta-cinc anys d’edat… “; pel que, resulta inexplicable des de la perspectiva del comportament racional, que identifica el quefer mercantil de les empreses, que satisfacin aquelles indemnitzacions per acomiadament improcedents d’empleats als quals resten escassos mesos o anys per a aconseguir l’edat de jubilació forçosa.
b) Els relatius a la carta d’acomiadament i els motius d’acomiadament disciplinari. Assenyala la Inspecció que, els motius d’acomiadament que figuren en les cartes d’acomiadament no tenen un contingut concret ni precís. Així, en les mateixes es reflecteixen: