#AuditoriaPublica

Intel·ligència artificial i auditoria pública: Auditar amb IA i auditar la IA

La intel·ligència artificial (IA) ja no és una tecnologia de futur. La seva incorporació als processos de les administracions públiques és una realitat i, previsiblement, ho serà cada vegada més. Aquesta evolució planteja una doble qüestió per a l’auditoria pública: com podem utilitzar la IA per millorar els nostres treballs i com hem d’auditar els processos en què la IA ja intervé?

La resposta a aquesta doble pregunta comença a prendre forma. La recent Instrucció ONA 1/2026 sobre l’ús responsable de la intel·ligència artificial en l’auditoria i el control financer i la GPF-ICEX 5381, Guia d’auditoria de processos de gestió que integren IA Generativa, ofereixen un marc especialment interessant per entendre cap a on evoluciona l’auditoria pública.

Auditar amb IA

La primera dimensió és la més intuïtiva: utilitzar la IA com a eina de suport a l’auditor.

En aquest àmbit, les possibilitats són àmplies. La IA pot ajudar a tractar i organitzar grans volums d’informació, resumir expedients i documents, extreure dades rellevants i comparar textos o versions. També pot identificar patrons, tendències o anomalies i donar suport a les proves de detall i a la preparació dels papers de treball.

En l’auditoria pública sovint treballem amb molts expedients, contractes, factures, bases de dades i normativa. Aquesta capacitat d’anàlisi pot representar un canvi important. La IA pot ajudar a identificar, dins del conjunt de les dades, els elements que mereixen una atenció específica, més enllà de la revisió d’una mostra limitada.

Però aquí apareix una idea essencial: la IA és una eina de suport, no un substitut del judici professional de l’auditor. Els resultats generats per una eina d’IA poden ser útils per orientar, analitzar o preparar el treball, però han de ser revisats i validats. Entre els riscos identificats hi ha la manca de qualitat o contextualització de les dades, la variabilitat dels resultats, els problemes d’explicabilitat i, especialment, l’acceptació acrítica de resultats que no hagin estat contrastats.

Això obliga a mantenir, i fins i tot reforçar, principis tan propis de l’auditoria com l’escepticisme professional, la revisió humana i la necessitat d’obtenir evidència suficient i adequada.

I si la IA forma part del procés que auditem?

Aquí apareix el segon repte, probablement el més nou.

L’auditor pot trobar-se amb una administració que utilitza IA per classificar expedients, detectar riscos, tramitar subvencions, prendre decisions o generar informació que posteriorment forma part dels registres administratius o financers.

En aquests casos ja no n’hi ha prou amb utilitzar la IA com a eina d’auditoria. Cal entendre i, si escau, auditar el sistema d’IA que forma part del procés de gestió.

La GPF-ICEX 5381 planteja precisament aquest enfocament. L’auditor ha de comprendre el procés, identificar el tipus d’IA que s’utilitza, com està desplegada, quines dades empra i quins controls s’han establert. A partir d’aquí, ha d’identificar i valorar els riscos específics associats a la IA, com ara els biaixos, les inexactituds, les “al·lucinacions” o la manca de traçabilitat. També ha de revisar els controls destinats a mitigar-los.

Això comporta una evolució del mateix concepte d’auditoria. No es tracta de determinar si una tecnologia és “bona” o “dolenta”, sinó de comprovar si els riscos que genera estan identificats, gestionats i controlats adequadament. També cal valorar quin impacte tenen sobre l’àmbit objecte de fiscalització.

Una nova manera d’entendre els equips d’auditoria

Aquest nou escenari també tindrà conseqüències sobre les competències necessàries en els equips d’auditoria.

Comprendre els processos basats en IA pot requerir coneixements en tecnologies de la informació, dades, seguretat i funcionament dels models. En alguns casos, també caldran coneixements específics d’intel·ligència artificial. La mateixa GPF-ICEX 5381 assenyala que, quan els riscos associats a la IA són rellevants, la participació d’especialistes en TI i IA pot contribuir a obtenir una evidència d’auditoria més sòlida.

Per tant, l’auditor del futur probablement haurà de combinar cada vegada més coneixements financers, de control, jurídics i tecnològics.

Més tecnologia, però també més control

La incorporació de la IA no significa que l’auditoria pública perdi els seus principis tradicionals. Més aviat els reforça.

Cal garantir la qualitat de les dades, la traçabilitat dels processos, la supervisió humana, la seguretat de la informació i la fiabilitat dels resultats. Això fa que alguns principis essencials de l’auditoria adquireixin una nova dimensió.

Les proves poden incloure, per exemple, la verificació de les regles i validacions del sistema, proves d’entrada i sortida amb dades de referència, anàlisi dels resultats produïts per la IA o revisió de la documentació tècnica i dels mecanismes de monitorització.

En definitiva, la IA pot fer que l’auditoria sigui més eficient, però també pot fer-la més exigent.

El repte no és només incorporar la intel·ligència artificial a les eines de treball. Cal entendre com aquesta tecnologia transforma els processos que auditem i adaptar-hi les metodologies, els controls i les competències dels equips.

En aquesta nova etapa, l’auditoria pública haurà d’aprendre a fer dues coses alhora: auditar amb intel·ligència artificial i auditar la intel·ligència artificial.

 

Facebooktwittergoogle_pluslinkedinmail

El control intern en els fons Next Generation EU: del Pla de Mesures Antifrau al Pla de Control Intern (PCI)

La implantació dels Plans de Mesures Antifrau (PMA) va representar un primer pas imprescindible en la gestió dels fons Next Generation EU. Tanmateix, l’actual marc normatiu i els criteris de supervisió consoliden la idea que el PMA, tot i necessari, no és suficient per si sol. La Guia de control de nivell 1 publicada per la Generalitat de Catalunya reforça l’exigència de disposar d’un sistema complet de control intern de nivell 1, estructurat mitjançant una Unitat de Verificació Independent (UVI) i un Pla de Control Intern (PCI) operatiu, capaç de verificar, documentar i acreditar el compliment de fites, objectius i principis transversals.

La implementació dels fons vinculats al Mecanisme de Recuperació i Resiliència ha comportat un procés d’adaptació intens per part de les entitats públiques, organismes instrumentals i entitats dependents. En una primera etapa, la prioritat es va situar en la configuració dels Plans de Mesures Antifrau, concebuts com a resposta immediata a les exigències europees en matèria de prevenció del frau, corrupció, conflictes d’interès i doble finançament. Aquell esforç permetia establir un marc mínim d’integritat institucional i de protecció dels interessos financers de la Unió.

Amb el pas del temps, el model de governança del MRR ha evolucionat cap a una concepció més integral del control. Els òrgans supervisors han desplaçat progressivament el focus des de la mera existència formal de determinats instruments cap a l’anàlisi del funcionament efectiu dels sistemes interns de gestió i verificació. Aquesta evolució respon a una lògica clara: la solidesa del sistema no depèn únicament de disposar de documents aprovats, sinó de la capacitat de les entitats per demostrar, amb evidències consistents, que aquests instruments s’apliquen realment i que el conjunt del model de gestió funciona de manera adequada.

En aquest context, la publicació de la Guia de control de nivell 1 per a l’elaboració del Pla de Control Intern (PCI) per part del Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya adquireix una rellevància singular. La Guia no introdueix obligacions substancialment noves, sinó que ordena i sistematitza exigències ja presents en el marc europeu i estatal, especialment en el Reglament del MRR i en l’Ordre HFP/1030/2021. El seu principal valor rau en clarificar que el Pla de Mesures Antifrau, malgrat la seva importància, constitueix només una peça dins d’un sistema de control intern necessàriament més ampli.

El PMA identifica riscos específics i defineix mesures preventives i correctores. El PCI, en canvi, respon a una funció diferent: articular un sistema integral de verificació interna destinat a comprovar que el conjunt del model de gestió (incloses les mesures antifrau) s’aplica correctament i genera evidències suficients. Aquesta distinció conceptual és essencial, ja que el control intern de nivell 1 ha de permetre verificar de manera independent, sistemàtica i documentada el correcte funcionament del sistema de gestió, el compliment efectiu de les fites i objectius, l’aplicació real dels principis transversals i la coherència de la informació pressupostària i comptable vinculada a les actuacions finançades.

Aquest sistema s’articula, necessàriament, mitjançant la designació d’una Unitat de Verificació Independent (UVI) amb separació funcional respecte de les unitats gestores. La independència no és un requisit formal accessori, sinó una condició estructural del model de control, atès que garanteix la credibilitat i objectivitat de les verificacions. A aquesta arquitectura s’hi afegeix l’elaboració d’un Pla de Control Intern (PCI) que defineixi l’abast, la metodologia, el cronograma de verificacions, els criteris de mostreig i el sistema d’informes i seguiment de les incidències detectades. El PCI esdevé així un instrument operatiu que ordena l’activitat verificadora i assegura la traçabilitat del sistema.

La importància pràctica d’aquest reforç del control intern s’ha d’interpretar en el context de la fase actual del MRR. L’execució material de les inversions conviu amb una intensificació progressiva dels controls ex post, tant a escala estatal com europea. En aquest escenari, la capacitat de les entitats per acreditar documentalment que les actuacions s’han executat conforme a la normativa aplicable, que les fites i objectius s’han assolit de manera efectiva i que els principis transversals han estat respectats esdevé un element central. No n’hi ha prou amb executar correctament; cal poder demostrar-ho de manera robusta i sistemàtica.

Aquesta exigència es veu reforçada pel desenvolupament normatiu recent en matèria de procediments de reintegrament dels fons MRR, que identifica com a causes de reintegrament no només els incompliments materials, sinó també la manca d’emissió o acreditació adequada d’informes de gestió o la insuficiència de documentació i evidències requerides pels òrgans de control. Això posa de manifest que el risc jurídic i financer pot derivar tant d’una execució incorrecta com d’un sistema de control intern insuficient o no adequadament documentat.

L’experiència acumulada en aquests anys permet constatar que moltes entitats han desplegat amb rigor els seus Plans de Mesures Antifrau, però encara presenten bretxes en la formalització o execució del control intern de nivell 1. La inexistència d’una UVI clarament definida, la manca d’un PCI operatiu o la realització de verificacions sense metodologia homogènia són situacions relativament habituals. Aquestes disfuncions no impliquen necessàriament irregularitats materials, però poden debilitar la posició de l’entitat davant auditories o actuacions de control.

El control intern continua essent una funció pròpia de cada entitat. Tanmateix, la complexitat tècnica i normativa del marc MRR fa sovint recomanable disposar de suport jurídic i metodològic especialitzat que permeti analitzar l’encaix del model existent, identificar possibles bretxes i definir instruments de verificació alineats amb els criteris actuals de control. Aquest acompanyament contribueix a reforçar la solidesa i seguretat jurídica del sistema, sense alterar la naturalesa pròpia i indelegable de les funcions de control intern.

 

Facebooktwittergoogle_pluslinkedinmail

Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers per obtenir informació dels seus hàbits de cerca i intentar millorar la qualitat dels nostres serveis i de la navegació pel nostre lloc web. Si està d’acord fes click a ACCEPTAR o segueixi navegant. Més informació. aquí.

ACEPTAR
Aviso de cookies