bretxa digigal

D’entre els molts efectes i conseqüències d’aquesta pandèmia, que ho ha trastocat tot, és just reconèixer que no tot ha estat negatiu. La necessitat de confinar-se i mantenir distàncies en previsió de contagis ha forçat, de retruc, un salt inesperat en la digitalització de processos administratius i en el desenvolupament del teletreball, la teleassistència (sanitària) i l’ensenyament telemàtic; activitats que abans es duien a terme de forma necessàriament presencial, hem descobert ara que es poden fer per videoconferència, amb resultats molt semblants o fins i tot millors, en alguns casos, en termes d’eficàcia. Realment ja ho sabíem abans, però històricament els canvis no esdevenen definitius i irreversibles fins que no es produeixen situacions de crisi, com quan, durant la primera guerra mundial, el cotxe va substituir el cavall com a mitjà de transport preferit dels éssers humans, cosa que a ningú no se li hauria acudit abans de la guerra.  

És evident que la tendència a la digitalització de procediments necessaris per a la vida en societat (com el fet que ja només es puguin realitzar determinats tràmits legals mitjançant internet) i la difusió de la videoconferència com a eina de treball funcional requereixen uns mínims recursos econòmics i competencials que no es troben a l’abast de tothom. La nostra societat és complexa i diversa, i qualsevol canvi que alteri el precari equilibri del sistema fa traspuar les profundes diferències que ja existien.

La cara fosca de la moneda són els que han quedat exclosos d’aquest nou salt, els que no tindran accés a aquestes noves possibilitats, bé perquè no poden costejar-se els recursos informàtics o l’accés a internet, bé perquè no tenen l’experiència o coneixements necessaris. No cal dir que aquesta “bretxa digital” pot tenir conseqüències catastròfiques en termes d’igualtat i drets fonamentals: no se’n parla gaire aquests dies, però la canalla de famílies més desfavorides es veurà privada, amb conseqüències potser irreversibles, del seu dret fonamental a l’educació. I parlem de la canalla, perquè són els més vulnerables, però molts altres sectors de la societat tampoc no podran superar aquesta “bretxa digital”, com ara persones grans o amb pocs recursos en general.

Aquest és un dels riscos del progrés: sempre hi ha els que no poden seguir. Com que tots els esforços es concentren ara en les mesures contra la pandèmia, no els volem veure, però hi són i se’ls ha d’ajudar.

Precisament, quan la “bretxa digital” s’ha fet més evident, hem de convertir també aquest efecte colateral en una oportunitat per solucionar el problema. Correspon a la societat en general assumir aquesta necessitat. Les administracions i empreses han d’assumir el repte d’homogeneïtzar recursos i competències en relació a internet, i el Dia d’Internet és un bon dia per recordar-ho. No ens podem permetre de cap manera construir una societat en què internet sigui necessari per viure plenament, però hi hagi persones que no hi tinguin accés. El principi d’igualtat d’oportunitats, més que no pas un principi, ha de ser una realitat palpable. Sobretot a partir del moment en què, per necessitats imperioses, ho hem hagut de virtualitzar gairebé tot.