#ComplimentNormatiu

D’acord amb el que estableix l’article 5 del Reial decret 1451/1983, d’11 de maig, pel qual es regula l’ocupació selectiva i les mesures de foment del treball dels treballadors minusvàlids, les empreses que hi estiguin obligades hauran de comunicar al Servei Públic d’Ocupació de la comunitat autònoma corresponent, abans del 31 de març de cada any, la llista detallada dels llocs de treball ocupats per persones amb discapacitat i aquells que, per les seves característiques, quedin reservats per a aquest col·lectiu.

L’article 42 del Reial decret legislatiu 1/2013 determina que les empreses amb una plantilla de 50 o més empleats estan obligades a reservar, com a mínim, un 2% dels seus llocs de treball per a persones amb discapacitat.

Per determinar si s’arriba a aquest llindar dels 50 treballadors, s’ha de tenir en compte:

• La suma de la plantilla de tots els centres de treball de l’empresa.
• Qualsevol modalitat contractual, incloent-hi el personal contractat a través d’empreses de treball temporal (ETT) mitjançant contractes de posada a disposició.

Excepcionalment, les empreses poden quedar totalment o parcialment exemptes d’aquesta contractació directa (via negociació col·lectiva o per decisió de l’empresari comunicada a l’autoritat laboral) si apliquen alguna de les mesures alternatives previstes al Reial decret 364/2005, de 8 d’abril, pel qual es regula el compliment alternatiu, amb caràcter excepcional, de la quota de reserva en favor dels treballadors amb discapacitat.

En cas de no poder complir la quota de reserva, l’empresa ha de:

• Sol·licitar la declaració d’excepcionalitat i l’autorització per a les mesures alternatives.
• Presentar, dins del primer trimestre de l’exercici següent, la memòria de seguiment durant els tres anys següents mentre l’autorització estigui vigent.

Les conseqüències de l’incompliment de la norma per no respectar la reserva de llocs de treball ni aplicar les mesures alternatives poden comportar sancions, ja que es considera una infracció tipificada en l’article 15 del Reial decret legislatiu 5/2000, de 4 d’agost, pel qual s’aprova el text refós de la Llei sobre infraccions i sancions en l’ordre social (LISOS).

Una recent decisió de l’autoritat austríaca de protecció de dades (DSB) ha tornat a posar Microsoft al centre del debat sobre la privacitat digital, especialment quan es tracta de menors. Arran d’una denúncia presentada per l’organització Noyb, la DSB ha conclòs que Microsoft va instal·lar cookies de rastreig en el dispositiu d’un alumne que utilitzava Microsoft 365 Education sense haver obtingut el seu consentiment. Segons la pròpia política de privacitat de l’empresa, aquestes cookies serveixen per analitzar el comportament de l’usuari, recopilar dades del navegador i utilitzar-les amb finalitats publicitàries. L’autoritat ha donat a Microsoft un termini de quatre setmanes per posar fi a aquest rastreig i adaptar-se a la normativa europea.

Aquest cas no és un fet aïllat. El juny de 2024, Noyb ja havia presentat dues reclamacions davant l’autoritat austríaca relacionades amb l’ús de Microsoft 365 Education a les escoles. La primera es va resoldre a l’octubre de 2025, quan l’autoritat va considerar que Microsoft havia vulnerat el dret d’accés reconegut a l’article 15 del Reglament general de protecció de dades (RGPD). En aquell moment, l’organització denunciava que Microsoft vulnerava la privacitat dels infants mentre traslladava la responsabilitat legal a les escoles i a les autoritats educatives locals.

Un dels problemes de fons que destaca Noyb és el desequilibri de poder entre les grans empreses tecnològiques i les escoles o administracions públiques. Proveïdors com Microsoft tenen una posició de mercat tan dominant que poden imposar contractes i condicions d’ús sota una lògica de “o ho acceptes o te’n quedes fora”. En aquest context, les escoles no tenen cap capacitat real de negociar com es tracten les dades dels alumnes, ni d’influir en les decisions tècniques que pren la companyia. Tot i això, Microsoft acostuma a presentar-se com un simple “encarregat del tractament”, mentre que trasllada la major part de la responsabilitat legal a les escoles, que formalment actuen com a “responsables del tractament”.

A la pràctica, aquest repartiment de rols no reflecteix la realitat. Les escoles no decideixen ni els mitjans ni les finalitats reals del tractament de dades, tal com exigeix el RGPD per ser considerades responsables efectives. Malgrat això, són elles les que acaben assumint els riscos legals.

Les conseqüències d’aquest sistema són especialment greus per a les persones afectades, en aquest cas els estudiants. Quan intenten exercir els seus drets de protecció de dades, com ara el dret d’accés, sovint es troben que Microsoft no respon a les sol·licituds, mentre que les escoles no poden donar-hi resposta perquè no disposen de tota la informació ni del control efectiu sobre les dades. Això crea una situació de “compliment formal”, però buida de contingut real, que acaba negant drets bàsics reconeguts pel RGPD.

A tot això s’hi afegeix una notable manca de transparència. Determinar quines polítiques de privacitat, contractes o documents s’apliquen realment a l’ús de Microsoft 365 Education és una tasca complexa fins i tot per a professionals del dret. La informació es troba dispersa en múltiples documents, sovint amb continguts vagues o contradictoris, i sense explicar clarament què passa amb les dades dels menors. Tal com assenyala Maartje de Graaf, advocada especialitzada en protecció de dades a Noyb, la informació facilitada per Microsoft és tan imprecisa que “ni tan sols un advocat qualificat pot entendre completament com es tracten les dades personals a Microsoft 365 Education”.

La segona denúncia resolta recentment fa encara més evident la gravetat de la situació. L’autoritat austríaca ha confirmat que Microsoft va instal·lar cookies de seguiment en el dispositiu d’un menor sense el seu consentiment, i que aquestes cookies s’utilitzen amb finalitats publicitàries. Tant l’escola com el Ministeri d’Educació austríac van afirmar que desconeixien completament l’existència d’aquest rastreig. Això planteja un escenari preocupant: milions de menors a Europa podrien estar sent rastrejats sense base legal ni coneixement de les institucions educatives que utilitzen aquests serveis.

Les possibles conseqüències d’aquesta decisió van molt més enllà del cas concret. Milions d’estudiants i docents a tota Europa utilitzen Microsoft 365 Education, i milions més fan servir Microsoft 365 en empreses i administracions públiques. El rastreig d’usuaris sense consentiment vulnera clarament la normativa europea de protecció de dades i posa en risc la conformitat legal de totes les organitzacions que utilitzen aquestes eines. De fet, algunes autoritats de protecció de dades, com les alemanyes, ja havien expressat dubtes seriosos sobre la compatibilitat de Microsoft 365 amb el RGPD.

En resum, aquest cas exemplifica un problema estructural: les grans empreses tecnològiques concentren el poder de decisió i els beneficis, però intenten traslladar les obligacions legals als seus clients europeus. Tal com resumeix Max Schrems, fundador de Noyb, si Microsoft no canvia de manera profunda el funcionament i la governança dels seus productes, moltes organitzacions europees simplement no podran complir amb les seves obligacions legals en matèria de protecció de dades. La decisió austríaca és, doncs, un toc d’alerta que va molt més enllà d’un sol cas o d’un sol país.

Tenir un pla d’igualtat degudament registrat no és només una obligació legal de les empreses de més de 50 treballadors des de l’any 2020, sinó també una necessitat absoluta, ja que no tenir-lo pot tenir conseqüències imprevistes i desproporcionades: multes per incompliment d’obligació legal (que poden arribar a més de 200.000 euros en casos greus), risc reputacional, limitacions en licitacions i concursos i pèrdua de subvencions i ajudes. Com a mostra de les conseqüències que pot tenir la manca d’un pla d’igualtat hi ha el contracte de ciberseguretat de l’Estat, que no s’ha pogut concedir ni a Telefònica ni a MasOrange per culpa que un dels seus socis no tenia pla d’igualtat registrat.

La necessitat absoluta del pla d’igualtat contrasta, tanmateix amb la dificultat que suposa per a moltes empreses emprendre un projecte d’aquest tipus, tal com està previst legalment. No ens podem enganyar i pensar que es tracta d’una simple formalitat. El pla d’igualtat, tal com preveu la legislació, requereix una negociació amb la representació legal dels treballadors que tingui l’empresa (generalment, el Comitè d’Empresa) o amb els sindicats més representatius, si l’empresa no té representants dels treballadors, i implica l’elaboració d’una anàlisi exhaustiva sobre la situació retributiva de l’empresa i la valoració dels llocs de treball, a més d’una diagnosi estructurada sobre diferents aspectes relatius a la igualtat. D’altra banda, el pla negociat ha de contenir mesures detallades amb calendari d’execució, destinació de recursos, persones assignades i previsió de valoració. Sovint es tracta d’un projecte que es pot allargar durant mesos i que, en dependre d’una negociació, pot plantejar problemes seriosos a l’hora de ser aprovat. A tot això hem d’afegir el fet que el registre examina amb molta atenció que s’hagin satisfet totes les formalitats previstes per la llei i, en cas que no sigui així, denega el registre, deixant l’empresa en situació d’incompliment. Per tant, és molt important que tot el projecte tingui en compte aquells aspectes formals més fonamentals.

La normativa vigent sobre plans d’igualtat, en definitiva, planteja un repte important per a totes les empreses, ja que suposa un esforç significatiu en temps, recursos i dedicació, però és un esforç que manifestament no pot deixar de fer-se, tenint en compte que l’incompliment té conseqüències encara més costoses.

Les implicacions del principi de motivació, del dret a ser escoltat i de la condició de “inexistència de control” del tercer país en contractació pública del Agencia de la Unión Europea para el Programa Espacial (EUSPA)

En la decisió que dictà el Tribunal General el 19 de novembre de 2025 en l’assumpte T-41/24, les empreses demandants, LGAI Technological Center, S.A. i jtsec Beyond IT Security, S.L., impugnaren dues decisions de la EUSPA mitjançant les quals se’ls notificava que no havien estat seleccionades en la licitació EUSPA/OP/01/23 per a la prestació de «serveis de suport a l’acreditació de seguretat». La qüestió central gira entorn de l’aplicació d’una condició de participació establerta en el plec: que l’entitat jurídica adjudicatària “no estigui subjecta al control d’un tercer país o d’una entitat d’un tercer país”.

El Tribunal procedeix a diferenciar i resoldre (en primer lloc) la inadmissibilitat del recurs respecte de la primera decisió impugnada, en considerar que aquest havia quedat sense objecte perquè la pròpia EUSPA l’havia “anul·lat” abans de la intervenció jurisdiccional. En segon lloc, examina en profunditat el fons del recurs referit a la segona decisió impugnada, analitzant successivament el dret a ser escoltat (article 41 de la Carta dels Drets Fonamentals), l’obligació de motivació (article 296 TUE i article 170 del Reglament financer), l’obligació d’avaluar les ofertes segons els criteris del plec, la interpretació i aplicació de la condició de “inexistència de control” i, finalment, el principi de proporcionalitat i de maximització de la competència.

Pel que fa al dret a ser escoltat, el Tribunal constata que les demandants van aportar la documentació exigida i van respondre a les sol·licituds d’aclariment formulades per la EUSPA en relació amb la seva estructura accionaral i el control. D’aquesta manera, considera que es va garantir el dret a presentar el punt de vista i no existeix vulneració. En relació amb la motivació de la decisió, el Tribunal conclou que aquesta era suficient atès que s’identificava la no-prova del compliment de la condició de control, i a més s’adjuntava un resum de les conclusions del comitè d’avaluació que explicava la qüestió. Per tant, no es vulnera l’obligació de motivar.

Quant a l’exigència d’avaluació conforme al plec, es sosté que la condició de l’anunci (punt 2.2.1.1 c) del plec i article 24(2)(c) del Reglament (UE) 2021/696) exigia que l’entitat jurídica “no estigui subjecta al control” d’un tercer país o entitat d’un tercer país, entès aquest concepte com la capacitat de l’entitat d’exercir una influència decisiva, directament o indirectament, bé per una, bé per diverses entitats interposades. El Tribunal valida la interpretació adoptada per l’EUSPA que entén que la capacitat pot venir d’un conjunt de propietaris no concertats i que aquesta no exigeix, com pretengueren les demandants, la demostració d’un acord explícit de concertació.

En l’aplicació concreta de la condició, el comitè d’avaluació va concloure que la societat matriu de les demandants tenia accionistes de tercers països (Estats Units) amb participacions significatives i la capacitat per convocar juntes i adoptar decisions rellevants, cosa que feia de la demandant una entitat sota control segons la definició normativa. Així doncs, no s’identificà error manifest d’apreciació en la valoració dels elements fets i jurídics rellevants.

Finalment, pel que fa al principi de proporcionalitat i al de maximització de la competència, el Tribunal recorda que la finalitat del Reglament del Programa Espacial és protegir interessos essencials de seguretat de la Unió, i que això justifica que la condició de control tingui una tipologia més exigent en aquest context. La interpretació adoptada per l’EUSPA no suposa una restricció arbitrària de la competència, sinó una mesura objectivament dirigida al compliment de l’objectiu legislatiu.

Aquesta sentència, per tant, estableix rellevants punts de fixació per als procediments de contractació pública en l’àmbit de programes de la UE amb exigències de seguretat elevada: (i) el dret a ser escoltat i la motivació dels actes administratius es mantenen com a garanties fonamentals; (ii) la definició de “control” pot comprendre la capacitat d’acció de diverses entitats no concertades formalment; (iii) l’òrgan de contractació disposa d’una àmplia facultat d’apreciació sempre que justifiqui adequadament la seva valoració i (iv) l’objectiu de seguretat prevalgué, a aquest nivell de contractació, davant de la maximització de la competència.

Text íntegre sentència:

https://curia.europa.eu/juris/document/document.jsf?text=&docid=306329&pageIndex=0&doclang=es&mode=req&dir=&occ=first&part=1&cid=9058376

La gestió dels projectes finançats a través del Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MRR) continua essent un repte rellevant per a les administracions públiques, que han d’operar en un entorn caracteritzat per una elevada exigència normativa i una cultura de control orientada al resultat. Aquest model de gestió obliga a integrar en el dia a dia una metodologia basada en la traçabilitat, la transparència i l’evidència documental, amb procediments molt concrets que garanteixen que els recursos europeus s’utilitzen de manera eficient i conforme als criteris del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència.

Una de les peces centrals d’aquest sistema és el seguiment de fites i objectius, que ha de quedar registrat i validat mitjançant la plataforma CoFFEE, l’eina oficial que permet monitorar l’execució i assegurar que cada actuació avança en la direcció acordada. Aquesta digitalització del seguiment ha suposat un canvi important en la cultura administrativa, ja que requereix introduir dades de forma sistemàtica, acreditar evidències i mantenir actualitzat l’estat de cada projecte. La vinculació entre finançament i compliment objectivable fa que CoFFEE sigui un mecanisme de control essencial i, al mateix temps, un instrument que reforça la planificació estratègica interna.

A aquesta dimensió de seguiment se li suma l’exigència de complir amb els criteris de contribució verda i digital, que obliguen a justificar de manera precisa com cada actuació participa en les transicions ecològica i tecnològica. Aquest etiquetatge, aparentment formal, determina una part substancial de l’elegibilitat de les despeses i condiciona la redacció inicial dels projectes. Les modificacions que puguin alterar aquest impacte han de revisar-se amb cura per evitar desajustos amb els compromisos adquirits.

Un altre dels requisits que vertebra el sistema és el compliment del principi de no causar perjudicis significatius al medi ambient, conegut com a DNSH. Aquesta condició, que s’aplica a tots els projectes finançats amb fons MRR, obliga a incorporar avaluacions ambientals, declaracions responsables i documentació justificativa que permeti acreditar que les actuacions no comprometen els objectius de sostenibilitat fixats per la Unió Europea. Aquest enfocament acompanya les entitats executores durant tot el cicle de vida del projecte i s’estén igualment a contractistes i subcontractistes.

La integritat en la gestió es reforça mitjançant l’aplicació del Pla de mesures antifrau i les declaracions d’absència de conflicte d’interès, que s’han de verificar a través de la plataforma MINERVA, una eina que analitza possibles vincles entre responsables públics i operadors econòmics. MINERVA ha esdevingut un filtre imprescindible per assegurar que no existeixen conflictes que puguin comprometre la imparcialitat del procediment i, alhora, representa un instrument preventiu que contribueix a reforçar la confiança en la gestió dels recursos públics.

Aquest conjunt de requisits es completa amb obligacions estrictes de traçabilitat financera, que inclouen la identificació dels perceptors finals, la comprovació dels titulars reals i la prevenció del doble finançament.

En definitiva, la gestió dels fons MRR requereix una planificació acurada, una documentació exhaustiva i una cultura organitzativa orientada al resultat i la transparència. És un model exigent però, alhora, una oportunitat perquè les administracions reforcin la seva capacitat de gestió i consolidin pràctiques que poden perdurar més enllà del marc temporal del Pla de Recuperació.

El pròxim 1 de gener de 2026 entra en vigor l’obligació d’adaptar-se als nous sistemes informàtics de facturació VERI*FACTU, d’acord amb el Reial decret 1007/2023, de 5 de desembre, i la normativa de desenvolupament, que estableix un marc normatiu avançat per a la digitalització i el control dels processos de facturació en l’àmbit empresarial.

El sistema Verifactu obliga empreses i professionals a utilitzar sistemes de facturació verificables que compleixin els requisits tècnics definits per Hisenda, i  afecta a totes les persones i entitats que utilitzin sistemes informàtics de facturació per al desenvolupament d’activitats econòmiques, ja siguin contribuents de l’impost sobre societats com contribuents de l’IRPF sempre que facin activitats econòmiques.

Tanmateix, la normativa preveu diversos supòsits d’exoneració i determinades entitats queden fora de la seva aplicació;  entre d’altres:

• Les persones jurídiques que apliquin el Subministrament Immediat d’Informació (SII),
• Les entitats exemptes previstes a l’article 9.1 de la Llei 27/2014 de l’Impost sobre societats.
• Les entitats parcialment exemptes de l’article 9.2, 9.3 i 9.4 de la mateixa Llei, si be restaran subjectes a les obligacions de facturació previstes al Reial decret 1007/2023 per les operacions que generin rendes que estiguin subjectes i no exemptes de l’Impost sobre Societats.

L’entrada en vigor d’aquesta obligació serà el pròxim 1 de gener del 2026 per als contribuents de l’impost sobre societats; per a la resta d’empreses i autònoms, l’adaptació serà obligatòria abans de l’1 de juliol del 2026. Els desenvolupadors de programari, per la seva banda, han tingut l’obligació de posar a disposició sistemes adaptats des del 29 de juliol del 2025.

L’aplicació del VERI*FACTU està generant nombrosos dubtes entre empreses i professionals, per la qual cosa es recomana iniciar amb antelació els treballs d’adequació als nous requisits per evitar incidències i garantir-ne la plena operativitat. Per tal de resoldre dubtes i facilitar l’accés a la informació, l’Agència Tributària, ha habilitat l’accés a informació sobre els Sistemes Informàtics de Facturació (SIF) i VERI*FACTU a la seva seu electrònica:

https://sede.agenciatributaria.gob.es/Sede/ca_es/iva/sistemas-informaticos-facturacion-verifactu.html

A més, ja es troba disponible una aplicació gratuïta de facturació habilitada per l’Administració Tributària, adreçada especialment a autònoms, professionals i empreses amb un volum reduït de factures, que permet generar i enviar factures electròniques directament a l’Agència Tributària d’acord amb el reglament VERI*FACTU:

Accés a l’aplicació gratuïta de facturació de l’Agència Tributària

A partir de les dates esmentades, l’ús de sistemes de facturació no verificats pot comportar sancions de fins a 50.000€, i per això resulta recomanable assegurar-se que es compleix correctament amb la normativa d’aplicació i:

• Revisar i actualitzar el programari de facturació.
• Comprovar que els registres i les factures estan correctament encadenats.
• Assegurar que els codis QR de verificació estiguin correctament integrats.

Des de Faura-Casas t’assessorem i et donem suport durant tot el procés d’adaptació a VERI*FACTU, assegurant una transició segura i eficient, minimitzant riscos i sancions, i garantint una gestió òptima de la facturació electrònica.

Departament Fiscal

El passat 2 de juliol, el Comitè Europeu de Protecció de Dades (CEPD) va adoptar la Declaració de Helsiniki¹ que marca un punt d’inflexió en el camí cap a una aplicació més harmònica i eficaç del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) a la Unió Europea.  

Un dels principals reptes que aborda el CEPD és la fragmentació interpretativa del RGPD. Si bé és cert que el reglament té per objecte establir un marc comú a tota la UE, la realitat mostra que la seva aplicació varia entre les diferents autoritats de protecció de dades, podent arribar a generar inseguretat jurídica i dificultats pràctiques per responsables i encarregats del tractament, en especial per aquells que operen en diversos Estats membres. (more…)

Definir la mida d’una empresa és important per molts motius. El primer que ens ve al cap és el més operatiu, és a dir, els aspectes relacionats amb el compliment legal i normatiu, com ara les obligacions fiscals, les obligacions laborals o els tràmits administratius. Tanmateix, la importància de la definició de la mida de les empreses va més enllà, ja que afecta també la seva estratègia i la seva capacitat per competir en el mercat, un mercat cada vegada més canviant i dinàmic.

La pertinença a una o altra categoria empresarial incideix directament en l’estratègia financera. En principi, les empreses grans tenen més accés a finançament, talent o tecnologia; ara bé, també es pot donar el cas que el canvi de categoria permeti a algunes empreses accedir a subvencions específiques per a micropimes o pimes, fet que els pot obrir noves oportunitats de negoci.

També és interessant per a les empreses, com comentàvem, que l’ajust dels límits suposa una reducció substancial de les obligacions comptables, fiscals i laborals — menys detalls i menys informació en els comptes anuals, entre d’altres. Això es tradueix en una simplificació de la gestió administrativa i fa que les empreses esdevinguin més àgils i menys burocràtiques.

En conclusió, la mida de l’empresa determina en gran mesura la seva estructura, la seva estratègia i la seva competitivitat. No existeix una “millor dimensió” d’empresa, ja que això dependrà del sector, dels objectius i de l’entorn, entre d’altres factors.

Recordar que Espanya encara no ha fet la transposició completa de la Directiva Delegada (UE) 2023/2775, que modifica els límits per definir la mida d’una empresa i que podrien quedar establerts de la manera següent:

• Microempreses: aquelles amb un balanç que no superi els 450.000 euros i un volum de negoci que no superi els 900.000 euros.
• Petites empreses: aquelles amb un balanç que no superi els 5 milions d’euros i un volum de negoci que no superi els 10 milions d’euros.
• Mitjanes empreses: aquelles amb un balanç que no superi els 25 milions d’euros i un volum de negoci que no superi els 50 milions d’euros.

A més, els estats membres poden establir límits superiors per a les petites empreses, sempre que no superin els 7,5 milions d’euros en balanç i els 15 milions d’euros en volum de negoci.

En resum, la situació actual és que Espanya encara està en procés de transposició de la directiva europea i, per tant, caldrà estar atents a les properes modificacions legals que implementin aquests nous límits.