#CompraPública

Catalunya Compra Pública: què canvia per a les entitats del Sector Públic?

El Decret 160/2026 regula el nou sistema de compra pública corporativa de la Generalitat. La seva aplicació obliga algunes entitats a integrar-s’hi, permet l’adhesió voluntària d’altres i exigeix revisar les adhesions anteriors.

La Generalitat de Catalunya ha aprovat, mitjançant el Decret 160/2026, de 8 de setembre, el Reglament del sistema de compra pública corporativa. Sota la denominació Catalunya Compra Pública, el nou model amplia les funcions de l’antiga Comissió Central de Subministraments: incorpora la planificació de necessitats i l’agregació de demanda, i preveu l’ús d’instruments com els acords marc, els sistemes dinàmics d’adquisició, les subhastes i els catàlegs electrònics.

Per a les entitats del sector públic, la primera qüestió és determinar quina relació tenen amb el nou sistema. La integració és obligatòria per als departaments de la Generalitat, les entitats autònomes administratives i el Servei Català de la Salut. En canvi, la resta d’entitats del sector públic de la Generalitat, les universitats públiques, les entitats locals i els seus respectius sectors públics poden adherir-s’hi voluntàriament. Cal tenir present que una futura ordre podrà ampliar la vinculació obligatòria a determinades entitats participades majoritàriament per la Generalitat i a altres entitats del seu sector públic.

El canvi també afecta les entitats que ja participaven en el sistema anterior. Aquestes disposen de tres mesos per ratificar l’adhesió; si no ho fan, causaran baixa del nou sistema, sens perjudici de les adhesions específiques que continuïn vigents. Per tant, convé identificar les adhesions existents i comprovar quines actuacions requereixen dins del termini transitori.

Pel que fa a les noves adhesions, la decisió mereix una anàlisi prèvia. L’adhesió específica a un acord marc o a un sistema dinàmic comporta el compromís de mantenir-s’hi durant tota la seva vigència, incloses les pròrrogues, i de canalitzar-hi les contractacions compreses en el seu objecte. Abans d’adoptar-la, cada entitat hauria de contrastar les categories i necessitats cobertes amb la seva previsió de compra, examinar les condicions del sistema i valorar el marge d’autonomia contractual i les excepcions aplicables.

El Reglament preserva inicialment els sistemes sectorials existents, entre d’altres, en els àmbits sanitari, tecnològic, acadèmic i científic. La convivència d’aquests sistemes amb Catalunya Compra Pública exigirà delimitar bé l’abast de cadascun quan una entitat pugui recórrer a més d’una via de contractació.

La compra centralitzada pot facilitar l’accés a instruments de contractació i reduir la càrrega de preparar determinades licitacions. Alhora, demana anticipar necessitats, coordinar les unitats internes i seguir l’execució dels contractes. La decisió immediata és concreta: comprovar si l’entitat està obligada a integrar-se, si ha de ratificar una adhesió anterior o si li convé adherir-se voluntàriament a un instrument determinat.

 

Facebooktwittergoogle_pluslinkedinmail

Tres directives, un reglament: Europa redibuixa la contractació pública

La Comissió Europea proposa un reglament únic, directament aplicable, que simplifica els procediments, reforça el pes de la qualitat i converteix la compra pública en una eina de política industrial i autonomia estratègica. Si prospera, obligarà a replantejar profundament l’actual LCSP.

La Comissió Europea ha presentat la seva proposta de nou Reglament sobre contractació pública i concessions. El text, encara en una fase inicial de la tramitació legislativa, planteja una reforma de gran abast: substituir les tres directives de 2014 (contractació pública, sectors especials i concessions) per un únic reglament europeu.

El canvi d’instrument jurídic no és menor ja que a diferència d’una directiva, un reglament és directament aplicable als estats membres, sense necessitat de transposició. La proposta pretén reduir les diferències entre legislacions nacionals i avançar cap a un mercat europeu de la contractació més homogeni.

Per al sistema espanyol, això exigiria revisar en profunditat la Llei de contractes del sector públic (LCSP). Bona part del règim aplicable als contractes subjectes a regulació harmonitzada quedaria directament coberta per la norma europea. La LCSP continuaria sent necessària per regular els contractes inferiors als llindars europeus, les especialitats organitzatives i altres qüestions pròpies del dret administratiu intern, però deixaria de ser l’eix exclusiu del sistema.

En tot cas, no estem davant d’una norma vigent ni definitiva. La proposta haurà de ser negociada pel Parlament Europeu i el Consell, i el text resultant pot experimentar modificacions substancials. A més, la Comissió preveu que el reglament sigui aplicable dos anys després de la seva entrada en vigor.

La proposta reorganitza els procediments entorn de tres grans modalitats: procediment obert, procediment dinàmic i procediment d’innovació.

La novetat no és únicament terminològica. Dins d’aquestes categories es permeten combinacions més flexibles: amb selecció prèvia o sense, amb negociació o sense, i amb diferents formes d’ordenar la participació dels operadors econòmics.

Un exemple especialment significatiu apareix en el procediment dinàmic. Quan no hi hagi selecció prèvia i es rebin més de cinc manifestacions d’interès, l’òrgan de contractació podria limitar les invitacions a un mínim de cinc empreses seleccionades mitjançant un algoritme aleatori i no discriminatori.

Aquest mecanisme contrasta amb el sistema dinàmic d’adquisició regulat actualment per la LCSP, que obliga a convidar totes les empreses admeses a presentar oferta en cada contracte específic. La mesura pot agilitzar la gestió, però també planteja interrogants evidents: és compatible l’aleatorietat amb l’elecció de l’oferta més adequada? Com s’hauria d’auditar l’algoritme? Quines garanties tindrien les empreses que, tot i complir els requisits, no fossin convidades?

És un bon exemple de la tensió que recorre tota la proposta: simplificar els procediments sense reduir la transparència, la competència ni les garanties jurídiques.

Un altre dels canvis rellevants és el reforç de la qualitat en els criteris d’adjudicació. La proposta estableix, com a regla general, que els criteris qualitatius representin almenys un 30% de la puntuació. En els serveis intensius en mà d’obra, aquest mínim s’elevaria al 50%.

La mesura connecta amb una crítica recurrent a la contractació pública: el pes excessiu del preu i la dificultat per valorar adequadament aspectes com la qualitat tècnica, la innovació, la sostenibilitat o les condicions d’execució.

El reglament permet, però, excepcions quan la qualitat ja quedi garantida mitjançant les prescripcions tècniques, les condicions d’execució o una combinació d’ambdues. També preveu la possibilitat de fixar el preu i fer competir les empreses exclusivament per la qualitat.

En comparació amb la LCSP, la proposta europea formula una regla general més clara. La legislació espanyola ja exigeix una majoria de criteris qualitatius en alguns contractes, com els serveis de caràcter intel·lectual o determinats serveis de l’annex IV, però no estableix un percentatge mínim transversal per al conjunt de les licitacions.

La qüestió decisiva, tanmateix, no serà només quant pesa la qualitat, sinó com es defineix i com s’avalua. Augmentar-ne formalment la ponderació aporta poc si els criteris són genèrics, no permeten diferenciar les ofertes o depenen d’una motivació insuficient.

La proposta també reforça la dimensió estratègica de la compra pública. Ja no es tracta únicament d’incorporar clàusules socials o ambientals, sinó d’utilitzar la contractació per protegir la resiliència econòmica, la seguretat de subministrament i l’autonomia estratègica de la Unió.

El text preveu diferents instruments de preferència europea: restriccions a la participació d’operadors de tercers països, requisits sobre l’origen dels productes o avantatges en l’avaluació de les ofertes europees. Fins i tot es podria rebutjar una oferta quan menys del 50% dels productes o serveis tinguessin origen europeu o procedissin d’un país amb acords que garanteixin un accés equivalent al mercat.

Aquest plantejament pot tenir un impacte especialment important en sectors considerats estratègics. També generarà debats jurídics i econòmics sobre la concurrència, la proporcionalitat de les mesures i la manera de determinar l’origen real d’un producte o servei dins de cadenes de subministrament globals.

La digitalització és un altre dels pilars de la reforma. La proposta impulsa serveis europeus per acreditar l’aptitud de les empreses, credencials digitals verificables, sistemes d’interoperabilitat i espais nacionals de dades de contractació pública.

L’objectiu és avançar cap al principi de “només una vegada”: que les empreses no hagin d’aportar reiteradament informació que ja està en poder de l’Administració. Això pot reduir càrregues administratives, facilitar la participació transfronterera i millorar l’accés de les pimes al mercat públic.

Però la transformació no dependrà només de disposar de noves plataformes. Caldrà garantir la qualitat de les dades, la compatibilitat entre sistemes i una governança clara sobre l’ús de la informació i dels algoritmes.

Europa vol menys fragmentació normativa, procediments més flexibles, més pes de la qualitat, una digitalització real i una contractació pública alineada amb els objectius industrials i estratègics de la Unió.

Si el reglament prospera, no n’hi haurà prou amb modificar alguns articles de la LCSP. Caldrà repensar l’arquitectura de la llei, la relació entre el dret europeu i el dret intern i, sobretot, la manera com planifiquem, tramitem i gestionem els contractes públics.

La reforma tot just comença. També hauria de començar, des d’ara, el debat sobre com ens hi volem adaptar.

Facebooktwittergoogle_pluslinkedinmail

La llei alemanya d’acceleració de la contractació pública: què n’hem d’aprendre abans que arribi la reforma europea

La Gesetz zur Beschleunigung der Vergabe öffentlicher Aufträge, en vigor a Alemanya des de l’1 de juliol de 2026, simplifica la justificació de la solvència, eleva el llindar de la contractació directa fins a 50.000 euros i digitalitza íntegrament el procediment de recurs. La reforma es presenta a Europa com la primera traducció normativa del diagnòstic de pèrdua de competitivitat dels informes Letta i Draghi, i s’anticipa a un futur Public Procurement Act europeu encara no presentat formalment.

La contractació pública mou al voltant del 14 % del PIB de la Unió Europea, una xifra que els informes Letta i Draghi situen al centre del debat sobre competitivitat: si Europa vol reduir la seva bretxa de productivitat respecte als Estats Units i la Xina, difícilment pot permetre’s un sistema de compra pública lent, fragmentat i excessivament formalista. Alemanya ha estat el primer Estat membre a traduir aquest diagnòstic en Derecho positiu, i la seva reforma val la pena conèixer-la amb detall perquè funciona com a indicador avançat del que previsiblement acabarà arribant, en una forma o altra, a la resta de la Unió.

La mesura més rellevant afecta la manera d’acreditar la solvència i l’absència de causes d’exclusió. Fins ara, els operadors havien d’aportar documentació exhaustiva des del primer moment del procediment; amb la reforma, n’hi ha prou amb declaracions responsables, i només es reclama la documentació completa als candidats que efectivament tenen opcions de resultar adjudicataris. El canvi desplaça el control d’un moment ex ante generalitzat a una verificació ex post selectiva, i està especialment pensat per facilitar l’accés d’empreses joves i innovadores que sovint no disposen de l’historial documental que exigeix el model clàssic.

La reforma també eleva fins a 50.000 euros el llindar per adjudicar directament sense procediment formal, sempre que es respectin els principis d’economia i s’alterni, quan sigui possible, entre diferents empreses. És una xifra notablement superior als llindars que coneixem al nostre entorn per al contracte menor, i planteja una pregunta que val la pena traslladar a la pràctica pròpia: si es vol guanyar agilitat en les compres de poc import, la resposta no hauria de ser només elevar quanties, sinó reforçar la traçabilitat de dades que permeti detectar fraccionament o recurrència injustificada amb els mateixos proveïdors.

En matèria d’infraestructures, la llei introdueix una excepció temporal al principi de divisió en lots per als grans projectes vinculats al fons especial d’infraestructures i neutralitat climàtica, amb l’obligació que el Govern federal informi el Bundestag abans del 30 de setembre de 2027 sobre els seus efectes reals en la participació de pimes i en l’execució pressupostària. És un exemple interessant de com introduir flexibilitat sense renunciar al control: la Doctrina, tot i mantenir la regla general de divisió en lots, es reserva la comprovació empírica dels seus efectes abans de consolidar-la.

La digitalització no s’atura en la fase de licitació. El procediment de recurs davant les Vergabekammern es tramita ja íntegrament per via electrònica, amb vistes per videoconferència i un termini de resolució de cinc setmanes des de l’entrada de la sol·licitud, prorrogable només per dificultats especials justificades. I es consolida un servei nacional de dades de contractació pública, ubicat al ministeri federal de l’Interior, concebut per permetre una anàlisi sistèmica (concentració de mercat, ús de la contractació directa, participació real de pimes) que la simple publicitat d’anuncis i adjudicacions no permet.

Per a les entitats i empreses que operem amb la Llei de contractes del sector públic, l’interès d’aquesta reforma no rau només en la seva novetat alemanya, sinó en la seva capacitat orientativa cap a on apunten els documents institucionals europeus que previsiblement inspiraran la futura revisió de les directives de 2014. La pràctica totalitat de les eines que Alemanya introdueix ara (declaracions responsables amb verificació selectiva, dades estructurades, digitalització integral del recurs, atenció a la ciberseguretat) ja tenen, d’una manera o altra, equivalent a la LCSP; el que revela la comparació és que la qüestió no és tant disposar de l’instrument, com aconseguir que funcioni de manera sistemàtica i no com a excepció puntual ben gestionada.

Convé, per tant, no esperar a la futura reforma europea per revisar com s’articulen, a la pràctica, la justificació de la solvència, la traçabilitat de les compres de poc import i la interoperabilitat dels registres propis.

Facebooktwittergoogle_pluslinkedinmail

La configuració dels requisits de solvència sota la lupa del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic

La Resolució 239/2026 del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic anul·la uns plecs per manca de justificació dels requisits de solvència exigits i reforça la idea que la discrecionalitat de l’òrgan de contractació no eximeix del deure de motivar adequadament les seves decisions.

La configuració dels requisits de solvència és, probablement, un dels àmbits en què els òrgans de contractació disposen d’un marge d’actuació més ampli. Correspon a cada administració definir quines capacitats econòmiques, tècniques o professionals considera necessàries per garantir una correcta execució del contracte i, en conseqüència, determinar quines empreses poden accedir a la licitació. Aquesta facultat forma part de l’anomenada discrecionalitat tècnica i resulta imprescindible per permetre que cada contracte s’adapti a les seves necessitats específiques.

Ara bé, aquesta discrecionalitat no és il·limitada. La Llei de contractes del sector públic exigeix que els requisits de solvència mantinguin una relació directa amb l’objecte contractual, siguin proporcionals a les prestacions a executar i no introdueixin restriccions injustificades a la competència. Precisament sobre aquesta qüestió es pronuncia la Resolució 239/2026, d’11 de juny, del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic, dictada amb motiu del recurs especial interposat contra els plecs d’un contracte de serveis d’abalisament integral de les platges del municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.

La licitació exigia, entre altres requisits, haver executat determinats contractes similars durant els darrers anys, disposar de diverses certificacions ISO i acreditar la titularitat d’una embarcació equipada amb una grua d’una determinada capacitat. Una empresa del sector va impugnar els plecs considerant que aquestes exigències no estaven justificades i que restringien indegudament la concurrència.

El més rellevant de la resolució no és, però, la valoració concreta d’aquests requisits sinó que el que resulta especialment interessant és el raonament que utilitza el Tribunal per arribar a la seva conclusió. El TCCSP recorda que els òrgans de contractació poden exigir els nivells de solvència que considerin necessaris, però també que aquesta decisió ha d’aparèixer degudament motivada dins del mateix expedient de contractació. No n’hi ha prou que la justificació existeixi de manera implícita o pugui reconstruir-se posteriorment. Cal que l’expedient expliqui per què s’exigeix un determinat requisit, quina finalitat persegueix i quina relació guarda amb les prestacions objecte del contracte.

En aquest sentit, la resolució insisteix en una doctrina ja consolidada però que continua generant incidències pràctiques. Les motivacions aportades per l’òrgan de contractació durant la tramitació del recurs no poden substituir les justificacions que haurien d’haver format part de l’expedient des del moment de la seva aprovació. La memòria justificativa i els plecs no constitueixen un simple requisit formal, sinó l’instrument que permet acreditar que les decisions adoptades responen a criteris objectius, proporcionats i compatibles amb els principis de la contractació pública.

La resolució resulta igualment significativa pel tractament que atorga a les certificacions ISO. El Tribunal recorda que la solvència i els mitjans per acreditar-la són conceptes jurídicament diferents. La solvència és la capacitat que es considera necessària per executar correctament el contracte; els certificats constitueixen únicament una forma d’acreditar aquesta capacitat. Per aquest motiu, considera insuficient exigir determinades certificacions sense identificar prèviament quin aspecte concret de la solvència es pretén acreditar ni justificar adequadament la seva necessitat en relació amb l’objecte contractual.

També és especialment revelador que el Tribunal posi en relació els requisits exigits amb el resultat efectiu de la licitació. Tot i que la presentació d’una única oferta no determina per si sola la il·legalitat dels plecs, la resolució apunta que aquesta circumstància obliga a examinar amb especial cautela si els requisits establerts poden haver actuat com una barrera d’accés al mercat. La solvència ha de servir per garantir que el futur contractista disposa de la capacitat necessària per executar el contracte, però no pot convertir-se en un mecanisme que limiti artificialment la competència o redueixi injustificadament el nombre d’operadors econòmics que poden presentar oferta.

Podeu llegir la resolució en el següent enllaç: resolucio_num._239_2026

Facebooktwittergoogle_pluslinkedinmail

Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers per obtenir informació dels seus hàbits de cerca i intentar millorar la qualitat dels nostres serveis i de la navegació pel nostre lloc web. Si està d’acord fes click a ACCEPTAR o segueixi navegant. Més informació. aquí.

ACEPTAR
Aviso de cookies