#Concurrència

La Comissió Europea proposa un reglament únic, directament aplicable, que simplifica els procediments, reforça el pes de la qualitat i converteix la compra pública en una eina de política industrial i autonomia estratègica. Si prospera, obligarà a replantejar profundament l’actual LCSP.

La Comissió Europea ha presentat la seva proposta de nou Reglament sobre contractació pública i concessions. El text, encara en una fase inicial de la tramitació legislativa, planteja una reforma de gran abast: substituir les tres directives de 2014 (contractació pública, sectors especials i concessions) per un únic reglament europeu.

El canvi d’instrument jurídic no és menor ja que a diferència d’una directiva, un reglament és directament aplicable als estats membres, sense necessitat de transposició. La proposta pretén reduir les diferències entre legislacions nacionals i avançar cap a un mercat europeu de la contractació més homogeni.

Per al sistema espanyol, això exigiria revisar en profunditat la Llei de contractes del sector públic (LCSP). Bona part del règim aplicable als contractes subjectes a regulació harmonitzada quedaria directament coberta per la norma europea. La LCSP continuaria sent necessària per regular els contractes inferiors als llindars europeus, les especialitats organitzatives i altres qüestions pròpies del dret administratiu intern, però deixaria de ser l’eix exclusiu del sistema.

En tot cas, no estem davant d’una norma vigent ni definitiva. La proposta haurà de ser negociada pel Parlament Europeu i el Consell, i el text resultant pot experimentar modificacions substancials. A més, la Comissió preveu que el reglament sigui aplicable dos anys després de la seva entrada en vigor.

La proposta reorganitza els procediments entorn de tres grans modalitats: procediment obert, procediment dinàmic i procediment d’innovació.

La novetat no és únicament terminològica. Dins d’aquestes categories es permeten combinacions més flexibles: amb selecció prèvia o sense, amb negociació o sense, i amb diferents formes d’ordenar la participació dels operadors econòmics.

Un exemple especialment significatiu apareix en el procediment dinàmic. Quan no hi hagi selecció prèvia i es rebin més de cinc manifestacions d’interès, l’òrgan de contractació podria limitar les invitacions a un mínim de cinc empreses seleccionades mitjançant un algoritme aleatori i no discriminatori.

Aquest mecanisme contrasta amb el sistema dinàmic d’adquisició regulat actualment per la LCSP, que obliga a convidar totes les empreses admeses a presentar oferta en cada contracte específic. La mesura pot agilitzar la gestió, però també planteja interrogants evidents: és compatible l’aleatorietat amb l’elecció de l’oferta més adequada? Com s’hauria d’auditar l’algoritme? Quines garanties tindrien les empreses que, tot i complir els requisits, no fossin convidades?

És un bon exemple de la tensió que recorre tota la proposta: simplificar els procediments sense reduir la transparència, la competència ni les garanties jurídiques.

Un altre dels canvis rellevants és el reforç de la qualitat en els criteris d’adjudicació. La proposta estableix, com a regla general, que els criteris qualitatius representin almenys un 30% de la puntuació. En els serveis intensius en mà d’obra, aquest mínim s’elevaria al 50%.

La mesura connecta amb una crítica recurrent a la contractació pública: el pes excessiu del preu i la dificultat per valorar adequadament aspectes com la qualitat tècnica, la innovació, la sostenibilitat o les condicions d’execució.

El reglament permet, però, excepcions quan la qualitat ja quedi garantida mitjançant les prescripcions tècniques, les condicions d’execució o una combinació d’ambdues. També preveu la possibilitat de fixar el preu i fer competir les empreses exclusivament per la qualitat.

En comparació amb la LCSP, la proposta europea formula una regla general més clara. La legislació espanyola ja exigeix una majoria de criteris qualitatius en alguns contractes, com els serveis de caràcter intel·lectual o determinats serveis de l’annex IV, però no estableix un percentatge mínim transversal per al conjunt de les licitacions.

La qüestió decisiva, tanmateix, no serà només quant pesa la qualitat, sinó com es defineix i com s’avalua. Augmentar-ne formalment la ponderació aporta poc si els criteris són genèrics, no permeten diferenciar les ofertes o depenen d’una motivació insuficient.

La proposta també reforça la dimensió estratègica de la compra pública. Ja no es tracta únicament d’incorporar clàusules socials o ambientals, sinó d’utilitzar la contractació per protegir la resiliència econòmica, la seguretat de subministrament i l’autonomia estratègica de la Unió.

El text preveu diferents instruments de preferència europea: restriccions a la participació d’operadors de tercers països, requisits sobre l’origen dels productes o avantatges en l’avaluació de les ofertes europees. Fins i tot es podria rebutjar una oferta quan menys del 50% dels productes o serveis tinguessin origen europeu o procedissin d’un país amb acords que garanteixin un accés equivalent al mercat.

Aquest plantejament pot tenir un impacte especialment important en sectors considerats estratègics. També generarà debats jurídics i econòmics sobre la concurrència, la proporcionalitat de les mesures i la manera de determinar l’origen real d’un producte o servei dins de cadenes de subministrament globals.

La digitalització és un altre dels pilars de la reforma. La proposta impulsa serveis europeus per acreditar l’aptitud de les empreses, credencials digitals verificables, sistemes d’interoperabilitat i espais nacionals de dades de contractació pública.

L’objectiu és avançar cap al principi de “només una vegada”: que les empreses no hagin d’aportar reiteradament informació que ja està en poder de l’Administració. Això pot reduir càrregues administratives, facilitar la participació transfronterera i millorar l’accés de les pimes al mercat públic.

Però la transformació no dependrà només de disposar de noves plataformes. Caldrà garantir la qualitat de les dades, la compatibilitat entre sistemes i una governança clara sobre l’ús de la informació i dels algoritmes.

Europa vol menys fragmentació normativa, procediments més flexibles, més pes de la qualitat, una digitalització real i una contractació pública alineada amb els objectius industrials i estratègics de la Unió.

Si el reglament prospera, no n’hi haurà prou amb modificar alguns articles de la LCSP. Caldrà repensar l’arquitectura de la llei, la relació entre el dret europeu i el dret intern i, sobretot, la manera com planifiquem, tramitem i gestionem els contractes públics.

La reforma tot just comença. També hauria de començar, des d’ara, el debat sobre com ens hi volem adaptar.

La Resolució 239/2026 del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic anul·la uns plecs per manca de justificació dels requisits de solvència exigits i reforça la idea que la discrecionalitat de l’òrgan de contractació no eximeix del deure de motivar adequadament les seves decisions.

La configuració dels requisits de solvència és, probablement, un dels àmbits en què els òrgans de contractació disposen d’un marge d’actuació més ampli. Correspon a cada administració definir quines capacitats econòmiques, tècniques o professionals considera necessàries per garantir una correcta execució del contracte i, en conseqüència, determinar quines empreses poden accedir a la licitació. Aquesta facultat forma part de l’anomenada discrecionalitat tècnica i resulta imprescindible per permetre que cada contracte s’adapti a les seves necessitats específiques.

Ara bé, aquesta discrecionalitat no és il·limitada. La Llei de contractes del sector públic exigeix que els requisits de solvència mantinguin una relació directa amb l’objecte contractual, siguin proporcionals a les prestacions a executar i no introdueixin restriccions injustificades a la competència. Precisament sobre aquesta qüestió es pronuncia la Resolució 239/2026, d’11 de juny, del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic, dictada amb motiu del recurs especial interposat contra els plecs d’un contracte de serveis d’abalisament integral de les platges del municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.

La licitació exigia, entre altres requisits, haver executat determinats contractes similars durant els darrers anys, disposar de diverses certificacions ISO i acreditar la titularitat d’una embarcació equipada amb una grua d’una determinada capacitat. Una empresa del sector va impugnar els plecs considerant que aquestes exigències no estaven justificades i que restringien indegudament la concurrència.

El més rellevant de la resolució no és, però, la valoració concreta d’aquests requisits sinó que el que resulta especialment interessant és el raonament que utilitza el Tribunal per arribar a la seva conclusió. El TCCSP recorda que els òrgans de contractació poden exigir els nivells de solvència que considerin necessaris, però també que aquesta decisió ha d’aparèixer degudament motivada dins del mateix expedient de contractació. No n’hi ha prou que la justificació existeixi de manera implícita o pugui reconstruir-se posteriorment. Cal que l’expedient expliqui per què s’exigeix un determinat requisit, quina finalitat persegueix i quina relació guarda amb les prestacions objecte del contracte.

En aquest sentit, la resolució insisteix en una doctrina ja consolidada però que continua generant incidències pràctiques. Les motivacions aportades per l’òrgan de contractació durant la tramitació del recurs no poden substituir les justificacions que haurien d’haver format part de l’expedient des del moment de la seva aprovació. La memòria justificativa i els plecs no constitueixen un simple requisit formal, sinó l’instrument que permet acreditar que les decisions adoptades responen a criteris objectius, proporcionats i compatibles amb els principis de la contractació pública.

La resolució resulta igualment significativa pel tractament que atorga a les certificacions ISO. El Tribunal recorda que la solvència i els mitjans per acreditar-la són conceptes jurídicament diferents. La solvència és la capacitat que es considera necessària per executar correctament el contracte; els certificats constitueixen únicament una forma d’acreditar aquesta capacitat. Per aquest motiu, considera insuficient exigir determinades certificacions sense identificar prèviament quin aspecte concret de la solvència es pretén acreditar ni justificar adequadament la seva necessitat en relació amb l’objecte contractual.

També és especialment revelador que el Tribunal posi en relació els requisits exigits amb el resultat efectiu de la licitació. Tot i que la presentació d’una única oferta no determina per si sola la il·legalitat dels plecs, la resolució apunta que aquesta circumstància obliga a examinar amb especial cautela si els requisits establerts poden haver actuat com una barrera d’accés al mercat. La solvència ha de servir per garantir que el futur contractista disposa de la capacitat necessària per executar el contracte, però no pot convertir-se en un mecanisme que limiti artificialment la competència o redueixi injustificadament el nombre d’operadors econòmics que poden presentar oferta.

Podeu llegir la resolució en el següent enllaç: resolucio_num._239_2026

Reflexions a partir de l’Informe 26/2025 de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya sobre els límits jurídics, materials i probatoris de l’article 168.a.2 de la LCSP en contractes vinculats a prestacions prèvies i concessions en execució.

La contractació pública contemporània es caracteritza per una tensió constant entre l’objectiu d’eficiència en la prestació dels serveis públics i l’exigència de respecte als principis estructurals que informen el sistema contractual: la lliure concurrència, la igualtat de tracte i la transparència. Aquesta tensió es manifesta amb especial intensitat en l’ús dels procediments excepcionals, i singularment en el procediment negociat sense publicitat per manca de competència per raons tècniques, previst a l’article 168.a.2 de la Llei de Contractes del Sector Públic.

En aquest context, l’Informe 26/2025, de 27 de novembre, de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya ofereix una anàlisi especialment rellevant i oportuna, en abordar un supòsit habitual en la pràctica administrativa: la contractació de prestacions estretament vinculades a contractes precedents o en fase d’execució, particularment concessions de serveis de llarga durada, i la temptació d’acudir a l’adjudicació directa a l’operador incumbent al·legant raons d’integració tècnica, continuïtat del servei o interès general.

La Junta parteix d’una consideració metodològica que resulta clau: l’article 168.a.2 LCSP no pot interpretar-se de manera aïllada, sinó necessàriament en connexió amb l’article 32.2.b de la Directiva 2014/24/UE. Aquesta norma comunitària, que estableix el marc material del procediment negociat sense publicitat, exigeix no només la inexistència d’alternatives raonables al mercat, sinó també que la manca de competència no sigui conseqüència d’una restricció artificial creada pel propi poder adjudicador. Malgrat que aquesta darrera exigència va desaparèixer del tenor literal de la LCSP arran de la reforma de 2023, la Junta recorda que continua essent plenament operativa per aplicació del principi de primacia del dret de la Unió i del deure d’interpretació conforme.

A partir d’aquest marc, l’Informe reafirma el caràcter estrictament excepcional del procediment negociat sense publicitat i subratlla que la seva utilització només és jurídicament admissible quan concorre una situació d’exclusivitat tècnica objectiva, real i degudament acreditada. No es tracta, doncs, d’identificar l’operador més idoni o el que ofereix majors garanties operatives, sinó de constatar que, objectivament, només un operador econòmic pot executar la prestació i que la resta no poden assolir els resultats exigits.

Un dels aspectes més valuosos de l’Informe és l’esforç per precisar que no pot entendre’s com a “raó tècnica” en el sentit de l’article 168.a.2 LCSP. Així, la Junta descarta que la complexitat tècnica de les prestacions, la major experiència de l’operador actual, el seu coneixement acumulat del sistema o la seva posició avantatjosa en termes d’informació constitueixin, per si sols, causes habilitants del procediment negociat sense publicitat. Tampoc ho són, de manera automàtica, les necessitats d’interoperabilitat, integració amb sistemes existents o la garantia de la continuïtat d’un servei públic essencial. Aquests elements poden justificar una millor posició competitiva en un procediment amb concurrència, però no eliminen la possibilitat d’altres operadors ni acrediten una impossibilitat tècnica pràctica.

Especialment rellevant és la reflexió de la Junta sobre l’interès general. L’Informe reconeix que la continuïtat i la qualitat de determinats serveis públics, com el cicle integral de l’aigua, constitueixen un objectiu d’interès públic indiscutible. No obstant això, recorda que aquest interès no pot operar com una clàusula general d’excepció que permeti prescindir de la concurrència quan aquesta és possible. L’interès públic en l’eficiència del servei ha de ponderar-se amb l’interès públic en la competència efectiva, la igualtat i la transparència, sense que cap d’aquests valors pugui ser automàticament sacrificat.

L’Informe també posa l’accent en la imputabilitat de la situació d’exclusivitat. La manca de competència per raons tècniques no pot ser atribuïble al propi poder adjudicador, ni com a conseqüència directa de les seves decisions, ni com a resultat de l’acumulació de decisions tècniques i contractuals que hagin generat un tancament progressiu del mercat. En aquest sentit, la Junta apunta cap a un deure positiu dels òrgans de contractació de no només evitar la creació de restriccions artificials, sinó també de remoure, en la mesura del raonable, aquells obstacles a la competència que puguin derivar de la seva pròpia actuació prèvia.

Pel que fa a l’estàndard probatori, la doctrina és clara: la càrrega de la prova recau íntegrament sobre l’Administració i exigeix una justificació reforçada, basada en informes tècnics rigorosos i, preferentment, independents, així com en una anàlisi real i efectiva del mercat. No és suficient acreditar que altres operadors es troben en una posició menys avantatjosa; cal demostrar que, raonablement, no poden executar la prestació.

Finalment, en l’àmbit de les concessions, l’Informe introdueix una advertència especialment significativa: quan les obres o prestacions que es pretenen contractar no estaven clarament previstes en l’objecte del contracte ni degudament valorades en l’estudi de viabilitat econòmica, no poden ser atribuïdes automàticament al concessionari ni justificades mitjançant un procediment negociat sense publicitat. En aquests supòsits, la solució jurídica adequada passarà, si escau, per una modificació contractual ajustada als límits legals o per una nova licitació amb publicitat i concurrència.

Informe 26-2025-CP