contractaciópública

El 9 de juliol de 2026 es van aprovar dues normes que configuren el marc pressupostari i fiscal de la Generalitat de Catalunya per a aquest exercici, publicades al DOGC el 13 de juliol:

• Llei 10/2026, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2026.
• Llei 11/2026, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic (la coneguda “llei d’acompanyament”).

Es tracta dels primers pressupostos que aprova el Parlament des del 2023, després d’un llarg període de pròrroga pressupostària. A continuació us n’exposem les principals novetats i els aspectes amb més incidència pràctica per a les entitats, tant del sector públic com del sector privat.

1. Llei 10/2026: els pressupostos de la Generalitat

1.1 Xifres globals

Els comptes aprovats preveuen una despesa consolidada de 49.162 milions d’euros, un 22,8% més que els darrers pressupostos vigents (els de 2023) i un 10,3% més que l’exercici 2025. Els beneficis fiscals estimats associats als tributs propis i als tributs estatals cedits a la Generalitat s’estimen en 14.329,4 milions d’euros. El pressupost incorpora, a més, uns 893 milions d’euros mitjançant disposicions addicionals derivades dels acords parlamentaris que en van fer possible l’aprovació, amb un impacte total proper als 4.700 milions d’euros per al període 2026-2030.

Un tret rellevant d’aquest exercici és l’acceleració de la inversió pública: excloent els fons finalistes, la inversió creix un 45% respecte a l’anterior pressupost (una injecció addicional d’uns 1.257 milions d’euros), fins a situar-se en 4.146 milions d’euros. Aquest salt s’explica, en bona part, pel superàvit corrent més elevat de la sèrie històrica de la Generalitat.

Per departaments, les dotacions més altes corresponen a Salut (13.840 M€), Educació i Formació Professional (8.356 M€), Drets Socials i Inclusió (4.248 M€) i Territori, Habitatge i Transició Ecològica (3.453 M€).

1.2 Principals partides sectorials

• Salut: 616 milions d’euros addicionals per a l’atenció primària i 5.911 noves places de personal sanitari i administratiu.
• Educació: incorporació de 4.162 mestres al sistema, duplicació de la partida d’ajuts al transport i menjador escolar (253 M€), creació de 900 places d’escola bressol pública i 314 milions d’euros per construir, ampliar o reformar centres educatius (als quals s’hi sumen 400 M€ addicionals en millora d’equipaments educatius dins el paquet d’inversions pactat).
• Drets socials: creació de 15 noves residències públiques (unes 1.000 noves places residencials) i un increment de 118 milions d’euros del contracte programa de serveis socials amb els ens locals, que assoleix una dotació rècord de 450 milions d’euros.
• Habitatge: dotació de 1.900 milions d’euros amb caràcter general (màxim històric), que s’insereix en un paquet més ampli d’unes 2.500 milions d’euros al llarg de la legislatura —inclosos 1.000 milions en préstecs de l’ICF— per incrementar l’habitatge de protecció oficial i facilitar el lloguer assequible, juntament amb el programa Regenera de rehabilitació del parc residencial.
• Transport: manteniment de les bonificacions de la T-Usual i la T-Jove per a tota la legislatura (194 M€), 355 milions d’euros per a Rodalies de Catalunya, 311 milions per a infraestructures ferroviàries i de metro, i 101 milions per al nou tramvia del Camp de Tarragona.
• Administració local: 185 milions d’euros del Fons de Cooperació Local de Catalunya.
• Altres partides destacades: consolidació del programa ICREA d’atracció i retenció de talent científic (uns 48 M€), reforç de l’Agència Tributària de Catalunya (122 M€ en l’exercici, dins d’un compromís més ampli de 527 M€ fins al 2029 per preparar l’ATC davant un eventual traspàs de la gestió de l’IRPF), més de 90 milions d’euros per a la promoció i defensa de la llengua catalana, i el Pla de Pobles (400 M€) per a la revitalització de nuclis urbans petits.

El quadre macroeconòmic que acompanya els pressupostos preveu un creixement del PIB català del 2,1% el 2026 (després d’un 2,7% el 2025) i una reducció progressiva de la ràtio deute/PIB, que es podria accentuar si es materialitza la cancel·lació parcial (20%) del deute amb el Fons de Liquiditat Autonòmica.

1.3 Aspectes tècnics de gestió pressupostària: continuïtat i novetats respecte al règim vigent

Un element rellevant per als departaments financers i d’intervenció és que la Llei 10/2026 no trenca amb el model jurídic-pressupostari aplicat fins ara: reprodueix, amb petits ajustos, l’estructura de títols i articles de la Llei 2/2023 (la norma que ha regit la pròrroga pressupostària des de finals de 2025). Per tant, les entitats que han operat sota el règim de pròrroga no haurien de trobar-se amb canvis de fons en els mecanismes de gestió, sinó principalment amb l’actualització de xifres, referències temporals i alguns aspectes puntuals que detallem a continuació.

a) Àmbit d’aplicació i estat d’ingressos i despeses

L’àmbit d’aplicació (article 1) es manté sense variacions substancials: pressupost de l’Administració de la Generalitat, del Servei Català de la Salut, de les entitats autònomes i de les entitats participades no majoritàriament que es classifiquen dins el sector “Administració pública de la Generalitat” d’acord amb el Sistema Europeu de Comptes. Com a novetat quantitativa rellevant respecte a l’exercici anterior:

• El pressupost de l’Administració de la Generalitat (estat d’ingressos i despeses del Govern, el Parlament i els organismes estatutaris i consultius sense pressupost propi) s’aprova per un import de 56.937.011.408,90 euros, xifra que cal distingir de la despesa consolidada del sector públic (49.162 M€), atès que inclou operacions internes i finançament no consolidat entre seccions i entitats.
• Els ingressos no financers de la Generalitat s’estimen en 48.231 M€, un 27,9% més (+10.527 M€) que en els darrers pressupostos aprovats (2023). D’aquest import, 32.894 M€ provenen del model de finançament (bestretes i liquidacions), amb un increment del 30,3% (+7.658 M€); 6.481 M€ de la recaptació de tributs propis i cedits, un 30,6% més (+1.517 M€); i 7.886 M€ de recursos finalistes.

b) Règim de modificacions de crèdit (capítol II, articles 4 a 17)

Els mecanismes de modificació pressupostària es mantenen essencialment iguals que en el règim anterior, amb els mateixos instruments: transferències de crèdit (art. 8), generació de crèdits (art. 9), crèdits ampliables (art. 10), incorporació de romanents de crèdit (art. 11), competències específiques en matèria de modificacions (art. 12), retencions de saldos pressupostaris (art. 13), transferències o aportacions a determinades entitats i gestió de romanents de tresoreria (art. 14), comptabilització de transferències internes (art. 15), Fons de Contingència (art. 16) i gestió dels fons procedents del Mecanisme de Recuperació i Resiliència (art. 17). La diferència pràctica més rellevant respecte a l’exercici anterior és de caràcter temporal: la incorporació de romanents de crèdit finançats amb fons finalistes es refereix ara als romanents existents el 31 de desembre de 2025 (en comptes del 2024), i es manté la limitació —ja existent en la normativa anterior— que no es poden incorporar romanents que ja hagin estat incorporats en els dos exercicis precedents, llevat que el període d’execució del projecte ho justifiqui.

c) Normes sobre gestió pressupostària i despesa pública (títol II, articles 18 a 23)

Es manté la mateixa bateria d’articles que en els pressupostos anteriors: pressupostos de les universitats públiques (art. 18), limitació de l’augment de la despesa i compliment dels objectius d’estabilitat pressupostària (art. 19, en el marc del quadre macroeconòmic que preveu un creixement del PIB del 2,1% i una reducció progressiva de la ràtio deute/PIB), compromisos de despesa d’exercicis anteriors (art. 20), despeses amb càrrec a pressupostos futurs (art. 21) i identificació i seguiment pressupostari dels projectes d’inversió (art. 22).

Una novetat que sí que té un impacte quantitatiu directe és la del contingut de l’article 23 i l’annex 1, relatiu als mòduls econòmics dels centres educatius privats concertats, que introdueix un increment significatiu respecte als imports vigents fins ara: els centres amb més del 30% d’alumnat amb necessitats educatives específiques d’origen socioeconòmic (NESE B) veuran incrementat el mòdul de despeses de funcionament en un 50%, i la resta de centres concertats en un 25%, per al 2026. Aquest increment s’emmarca en un calendari plurianual pactat: un increment lineal del 5% el 2027, seguit d’increments diferenciats (22% i 31,5% per a centres amb més alumnat NESE B, i 14% i 10% per a la resta) el 2028 i el 2029, i un increment del 53,4% del mòdul dels centres amb menys alumnat NESE B el 2030. A més, el mòdul de finançament de l’escolaritat vinculat a les “motxilles escolars” per alumnat NESE B s’incrementa un 19,6% a partir de setembre de 2026, passant de 988,10 euros a 1.181,65 euros per alumne.

d) Despeses de personal (títol III, articles 24 a 37)

El règim de retribucions, acreditació, oferta d’ocupació pública (art. 32) i contractació temporal (art. 33) manté l’estructura de la normativa anterior. La diferència quantitativa rellevant per al 2026 és l’increment retributiu de l’1,5% aplicat a les taules salarials del personal funcionari, estatutari i laboral respecte a l’any anterior. Aquest increment s’ha d’entendre en el marc de l’acord estatal plurianual amb els sindicats (que preveu increments successius fins al 2028): l’increment del 2,5% aplicat el 2025 i l’1,5% del 2026 configuren una pujada acumulada del 4% en aquests dos exercicis. Els triennis i la resta de conceptes retributius bàsics s’actualitzen amb el mateix percentatge.

2. Llei 11/2026: mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic

Aquesta llei d’acompanyament s’estructura en quatre grans parts —fiscal, financera, sector públic i administrativa— i modifica un nombre elevat de disposicions legals vigents (decrets llei, decrets legislatius i lleis ordinàries). En destaquem els aspectes amb més incidència pràctica.

2.1 Mesures fiscals

Tributs cedits (Impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats -ITPiAJD- i Impost de successions i donacions -ISD-):

• ITPiAJD: Es reajusta la definició de gran tenidor als efectes de l’aplicació del tipus del 20% en la transmissió onerosa d’habitatges (règim introduït prèviament pel Decret llei 5/2025): es considera gran tenidor la persona física o jurídica propietària de més de deu immobles urbans d’ús residencial, o amb una superfície construïda superior a 1.500 m² d’ús residencial situats a Catalunya. Aquest ajust en la definició és especialment rellevant per a clients amb carteres immobiliàries de mida mitjana o gran, que han de reavaluar si es troben (o no) dins l’àmbit subjectiu de la mesura.
• En l’Impost sobre successions i donacions, es deroga el règim de reduccions previst per a determinades donacions per causa de mort en les quals es pacta la transmissió immediata de la propietat subjecta a condició resolutòria de revocació o premoriència del donatari (apartat 4 de l’article 632-1 del llibre quart del Codi civil de Catalunya).
• Es preveu un nou formulari electrònic per a l’autoliquidació de l’impost sobre els actius no productius de les persones jurídiques, que simplifica el compliment d’aquesta obligació per a les societats afectades.

IRPF — noves deduccions autonòmiques:

• Deducció en la quota íntegra autonòmica pels ajuts públics rebuts per persones afectades per la talidomida a Espanya durant el període 1950-1985.
• Deducció de 250 euros per cada membre de la unitat familiar amb malaltia celíaca diagnosticada.
• Deducció del 15% (amb el límit del 5% de la quota) per inversions no productives i de prevenció d’incendis, aplicable als titulars de terrenys forestals amb un instrument d’ordenació forestal aprovat i vigent.
• Nova deducció per a titulars de finques inscrites al Registre de Finques amb Iniciatives de Conservació del Patrimoni Natural i la Biodiversitat: 300 euros si la finca es troba en un espai natural protegit, 200 euros en la resta de casos, amb un tram addicional d’1 euro per hectàrea (fins a un màxim de 500 hectàrees) si la finca s’inclou, a més, dins la xarxa Natura 2000. En tots els casos, la iniciativa de conservació ha de tenir una durada mínima de deu anys.

Altres tributs:

• S’actualitzen els tipus de gravamen de l’Impost sobre dipòsit de residus controlats per al període 2026-2031.
• Es revisen les bases de càlcul del cànon de l’aigua per als usos domèstics, industrials i ramaders (no actualitzades des del 2017), amb l’objectiu de dotar l’Agència Catalana de l’Aigua d’un marc econòmic estable que permeti complir el principi de recuperació de costos del cicle de l’aigua previst per la normativa europea.
• Es modifica el règim de comunicació a l’Agència Tributària de Catalunya dels cartrons jugats a les sales de bingo, dins els tributs sobre el joc.

Taxes: en clau de simplificació, s’eliminen 22 taxes i se’n modifiquen 70, amb l’objectiu de reduir la càrrega administrativa i actualitzar els imports al cost real dels serveis prestats.

2.2 Mesures financeres

En l’àmbit del règim jurídic de les finances públiques, la llei modifica la Llei 16/1984, de l’estatut de la funció interventora, i el text refós de la Llei de finances públiques de Catalunya (Decret legislatiu 3/2002), amb els efectes següents:

• Es reforcen i s’actualitzen les funcions de fiscalització de la Intervenció General, incorporant expressament com a objecte de control la comprovació material de la despesa efectuada amb cabals públics i de tot acte o operació que impliqui una variació patrimonial, i ampliant l’àmbit de fiscalització a les adquisicions de béns, drets i altres inversions.
• S’habilita que, en casos justificats, la fiscalització es pugui fer en la fase de resolució de l’expedient i no abans, amb l’objectiu de reduir terminis i guanyar eficiència en la tramitació.
• Se simplifica la normativa reguladora del control intern de les entitats del sector públic.
• Es regula la possibilitat de concedir subvencions sense concurrència competitiva quan l’especificitat de l’activitat subvencionada ho justifiqui.

2.3 Mesures en l’àmbit del sector públic

• S’introdueixen membres independents en els òrgans de govern d’algunes entitats del sector públic.
• S’amplia l’àmbit d’actuació de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) a l’àmbit dels drets socials i l’atenció integrada, per generar sinergies i optimitzar recursos.
• S’estenen les funcions d’auditoria de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya al Parlament de Catalunya i a altres òrgans estatutaris i institucions independents.
• Se suprimeix el Consell Català de l’Esport, les competències del qual assumeix directament el Departament d’Esports.
• Es reforça el paper estratègic del CTTI (Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de la Generalitat), declarant els seus serveis TIC com a essencials i reconeixent la utilitat pública de les seves infraestructures per garantir serveis crítics i cobertura de comunicacions.
• S’introdueixen modificacions organitzatives puntuals en l’Institut Català d’Energia, el Patronat de la Muntanya de Montserrat, l’Institut Català de la Salut (competències del Consell d’Administració per organitzar centres i unitats), i l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural (nova figura de gerent amb contracte laboral d’alta direcció, sota supervisió del Consell d’Administració). També s’incorporen entitats sanitàries transfrontereres al règim d’autonomia de gestió.

2.4 Mesures administratives

 Aquest és, probablement, el bloc amb més transcendència pràctica transversal, tant per al sector públic com per al privat:

• Tramitació d’urgència legislativa: per primera vegada, s’habilita la tramitació d’urgència per a avantprojectes de llei i disposicions reglamentàries, la qual cosa permetrà reduir a la meitat la majoria dels terminis dels tràmits administratius associats.
• Normes experimentals i sandboxes: es crea un procediment per aprovar normes de caràcter temporal que permetin valorar-ne l’eficàcia abans de la seva consolidació definitiva, i s’habiliten espais de proves controlats (sandboxes regulatoris) per testar nous productes, tecnologies i processos. Es preveuen convocatòries d’idees perquè ens locals, associacions empresarials, sindicats i ciutadania puguin proposar normes experimentals i espais de proves.
• Transformació digital de procediments: en un termini màxim de dos anys, s’ha de completar la transformació digital dels processos vinculats a activitats econòmiques, urbanístiques i ambientals, amb l’objectiu d’eliminar documentació redundant i reduir els terminis de tramitació, en línia amb el principi de “dada única” (la ciutadania i les empreses no han de tornar a aportar dades que ja consten en poder de l’Administració).
• Dret d’accés a dades pròpies: es regula el dret de la ciutadania a accedir a les dades personals o de la seva activitat que estiguin en poder de l’Administració, per poder-les aportar en altres procediments administratius.
• Contractació pública: s’autoritza els secretaris generals i òrgans transversals dels departaments a adjudicar contractes d’obres i concessions d’obres i de serveis amb un valor estimat igual o superior als llindars harmonitzats (5.538.000 euros), amb l’objectiu d’agilitar l’execució d’inversions públiques. S’obre, a més, la porta a la creació d’un Tribunal de Contractes propi amb seu a Barcelona, i es regula el règim jurídic d’Infraestructures de Catalunya, SAU, com a mitjà propi respecte dels ens locals catalans.
• Habitatge i urbanisme:
  • S’obliga les administracions que disposen d’informació sobre contractes de lloguer (Hisenda, ajuntaments, organismes d’habitatge) a compartir-la amb l’Institut Català del Sòl.
  • Es reforça l’obligació de dipositar les fiances de lloguer al Registre de fiances, acompanyada del contracte que n’acrediti l’import d’acord amb l’índex de preus de referència.
  • S’amplia l’accés al registre de grans tenidors de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, permetent la consulta també a persones físiques que acreditin un interès legítim, amb les garanties de protecció de dades corresponents.
  • Es facilita la rehabilitació d’edificis mitjançant l’ocupació temporal i excepcional de sòl reservat a zones verdes o equipaments quan sigui indispensable per instal·lar ascensors o altres elements d’accessibilitat, o per reduir la demanda energètica de climatització.
  • S’amplia el concepte d’equipament comunitari per incloure els anomenats “allotjaments dotacionals”: formes d’allotjament temporal (no habitatge ordinari, ni HPO, ni hoteler) destinades a situacions d’emergència habitacional, mobilitat laboral o formativa, o reallotjaments temporals.

La Junta Consultiva de Contractació Pública de l’Estat ha aprovat, el 15 de juliol de 2026, l’Informe 50/25, que dona resposta a una qüestió pràctica molt present en la gestió diària dels òrgans de contractació: fins a quin punt es pot recórrer al contracte menor per atendre despeses de caràcter periòdic o recurrent, com ara un subministrament de poca quantia que es repeteix any rere any. La consulta partia d’un cas concret, però la resposta té un abast general que afecta qualsevol entitat del sector públic.

El punt de partida de l’informe és clar, la contractació menor és, per definició, un supòsit d’adjudicació directa i excepcional, pensat per a necessitats puntuals i de poca entitat, no per planificar de manera sistemàtica prestacions que es coneixen amb antelació. Per això, la Junta reitera que, com a regla general, no està justificat acudir al contracte menor quan l’objecte respon a necessitats periòdiques i previsibles que s’allargaran en el temps, encara que cada contractació individual no superi els llindars econòmics. Fer-ho de manera sistemàtica podria emmascarar un fraccionament indegut, contrari a l’article 99.2 de la LCSP, i privar l’Administració d’una millor oferta econòmica que sovint s’obté quan es licita per un termini més llarg.

Ara bé, l’informe també reconeix una via excepcional. Partint del règim dels avançaments de caixa fixa (articles 118.5 i 63.4 de la LCSP), pensat justament per a despeses periòdiques de quantia mínima, la Junta admet que es pugui recórrer al contracte menor per cobrir necessitats recurrents sempre que el valor estimat agregat de totes les prestacions vinculades no arribi, en un període de cinc anys (el termini màxim de durada, amb pròrrogues, d’un contracte de serveis o subministraments), als 15.000 euros. Aquest termini de cinc anys, i no el de tres que plantejava la consulta, és la referència que fixa l’informe per descartar el fraccionament. A més, la Junta aclareix que sol·licitar tres o més pressupostos abans d’adjudicar un contracte menor és només una bona pràctica recomanable per afavorir la concurrència, mai una obligació legal.

Aquesta doctrina no és aliena a Catalunya, sinó que hi troba un paral·lelisme molt directe. El Decret llei 3/2025, de 4 de març, de mesures urgents en matèria de contractació pública, va introduir la figura dels pagaments menors: els contractes d’obres, serveis i subministraments de valor estimat igual o inferior a 5.000 euros (IVA exclòs) que, a l’efecte de tramitació, només requereixen l’aprovació de la despesa i la factura corresponent, sense necessitat de l’informe justificatiu que exigeix amb caràcter general l’article 118.2 de la LCSP. El mateix precepte permet expressament subscriure aquests contractes per cobrir necessitats periòdiques o recurrents, sempre que el valor conjunt no superi, en cada anualitat, el llindar de la contractació menor.

La Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya s’hi ha pronunciat en l’Informe 21/2025, de 15 d’octubre, arran de consultes dels ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet i Aitona. Les conclusions són plenament coherents amb el criteri estatal, ja que el caràcter recurrent d’una necessitat no impedeix, per si sol, utilitzar el contracte menor, però cal vigilar el fraccionament indegut, i un criteri raonable per descartar-lo és comprovar que el valor agregat de les prestacions al llarg d’un període de cinc anys no superi els 15.000 euros. La Junta catalana afegeix, a més, que la tramitació dels pagaments menors no requereix l’informe jurídic de secretaria previst a la disposició addicional tercera de la LCSP, i que el règim s’aplica també als contractes privats de l’Administració, sense que en cap cas s’alteri l’obligació de publicitat que imposa la normativa catalana de transparència.

La coincidència entre els dos informes reforça la seguretat jurídica dels òrgans de contractació catalans, ja que tant des de l’Estat com des de Catalunya s’admet, amb caràcter excepcional i restrictiu, l’ús del contracte menor per a despeses recurrents de quantia molt reduïda, sempre sota el paràmetre dels cinc anys i els 15.000 euros, i sense que sigui exigible sol·licitar diverses ofertes. Amb tot, ambdues juntes coincideixen en un missatge de fons, ja que la planificació adequada de la contractació continua essent l’opció més eficient, i el recurs reiterat al contracte menor hauria de reservar-se als casos en què realment no hi hagi dubte sobre la seva procedència.

La Resolució 239/2026 del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic anul·la uns plecs per manca de justificació dels requisits de solvència exigits i reforça la idea que la discrecionalitat de l’òrgan de contractació no eximeix del deure de motivar adequadament les seves decisions.

La configuració dels requisits de solvència és, probablement, un dels àmbits en què els òrgans de contractació disposen d’un marge d’actuació més ampli. Correspon a cada administració definir quines capacitats econòmiques, tècniques o professionals considera necessàries per garantir una correcta execució del contracte i, en conseqüència, determinar quines empreses poden accedir a la licitació. Aquesta facultat forma part de l’anomenada discrecionalitat tècnica i resulta imprescindible per permetre que cada contracte s’adapti a les seves necessitats específiques.

Ara bé, aquesta discrecionalitat no és il·limitada. La Llei de contractes del sector públic exigeix que els requisits de solvència mantinguin una relació directa amb l’objecte contractual, siguin proporcionals a les prestacions a executar i no introdueixin restriccions injustificades a la competència. Precisament sobre aquesta qüestió es pronuncia la Resolució 239/2026, d’11 de juny, del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic, dictada amb motiu del recurs especial interposat contra els plecs d’un contracte de serveis d’abalisament integral de les platges del municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.

La licitació exigia, entre altres requisits, haver executat determinats contractes similars durant els darrers anys, disposar de diverses certificacions ISO i acreditar la titularitat d’una embarcació equipada amb una grua d’una determinada capacitat. Una empresa del sector va impugnar els plecs considerant que aquestes exigències no estaven justificades i que restringien indegudament la concurrència.

El més rellevant de la resolució no és, però, la valoració concreta d’aquests requisits sinó que el que resulta especialment interessant és el raonament que utilitza el Tribunal per arribar a la seva conclusió. El TCCSP recorda que els òrgans de contractació poden exigir els nivells de solvència que considerin necessaris, però també que aquesta decisió ha d’aparèixer degudament motivada dins del mateix expedient de contractació. No n’hi ha prou que la justificació existeixi de manera implícita o pugui reconstruir-se posteriorment. Cal que l’expedient expliqui per què s’exigeix un determinat requisit, quina finalitat persegueix i quina relació guarda amb les prestacions objecte del contracte.

En aquest sentit, la resolució insisteix en una doctrina ja consolidada però que continua generant incidències pràctiques. Les motivacions aportades per l’òrgan de contractació durant la tramitació del recurs no poden substituir les justificacions que haurien d’haver format part de l’expedient des del moment de la seva aprovació. La memòria justificativa i els plecs no constitueixen un simple requisit formal, sinó l’instrument que permet acreditar que les decisions adoptades responen a criteris objectius, proporcionats i compatibles amb els principis de la contractació pública.

La resolució resulta igualment significativa pel tractament que atorga a les certificacions ISO. El Tribunal recorda que la solvència i els mitjans per acreditar-la són conceptes jurídicament diferents. La solvència és la capacitat que es considera necessària per executar correctament el contracte; els certificats constitueixen únicament una forma d’acreditar aquesta capacitat. Per aquest motiu, considera insuficient exigir determinades certificacions sense identificar prèviament quin aspecte concret de la solvència es pretén acreditar ni justificar adequadament la seva necessitat en relació amb l’objecte contractual.

També és especialment revelador que el Tribunal posi en relació els requisits exigits amb el resultat efectiu de la licitació. Tot i que la presentació d’una única oferta no determina per si sola la il·legalitat dels plecs, la resolució apunta que aquesta circumstància obliga a examinar amb especial cautela si els requisits establerts poden haver actuat com una barrera d’accés al mercat. La solvència ha de servir per garantir que el futur contractista disposa de la capacitat necessària per executar el contracte, però no pot convertir-se en un mecanisme que limiti artificialment la competència o redueixi injustificadament el nombre d’operadors econòmics que poden presentar oferta.

Podeu llegir la resolució en el següent enllaç: resolucio_num._239_2026

La Resolució 172/2026 posa de manifest els límits dels criteris d’adjudicació avaluables mitjançant fórmula quan la seva aplicació es desvia dels termes dels plecs. L’anàlisi evidencia com la reinterpretació ex post de les ofertes pot desdibuixar la seva naturalesa objectiva. En aquest context, es reforça la necessitat d’alinear amb rigor el disseny dels criteris amb la seva aplicació efectiva.

El cas analitzat parteix d’una licitació en què es valorava la millora dels nivells de servei (SLA) a partir de dos paràmetres aparentment objectius: el temps de resposta i el temps de resolució. Malgrat aquesta configuració, la controvèrsia sorgeix en el moment de la seva aplicació, quan l’òrgan de contractació es veu obligat a interpretar el contingut d’una de les ofertes per poder encaixar-la dins del criteri previst.

En concret, l’oferta adjudicatària no formulava els paràmetres en els termes dels plecs, sinó mitjançant una estructura diferent basada en fases d’actuació i nivells de prioritat. Davant d’això, l’òrgan de contractació va assimilar aquests conceptes als previstos en el criteri i va atribuir la puntuació màxima.

El Tribunal considera que aquesta operació excedeix la naturalesa dels criteris automàtics. La seva funció no és interpretar o reconstruir les ofertes, sinó verificar de manera objectiva si compleixen els paràmetres definits. Quan aquesta verificació requereix una adaptació o equivalència no prevista en els plecs, s’introdueix un marge de discrecionalitat incompatible amb aquest tipus de criteris.

La resolució posa de manifest, a més, dues disfuncions especialment significatives: d’una banda, la valoració incompleta del criteri (en tant que només es puntua un dels paràmetres previstos); de l’altra, la comparació en peu d’igualtat entre una oferta ajustada als plecs i una altra que requereix una interpretació per ser considerada equivalent.

Aquest conjunt de circumstàncies condueix a l’estimació del recurs i a la retroacció de les actuacions, amb la finalitat de practicar una nova valoració estrictament ajustada als termes dels plecs.

Més enllà del cas concret, la resolució evidencia un risc recurrent en la pràctica: la flexibilització dels criteris automàtics en el moment de la seva aplicació. Aquest desplaçament desdibuixa la seva funció (reduir la discrecionalitat i garantir la comparabilitat de les ofertes) i pot comprometre els principis d’igualtat i transparència.

En definitiva, la Resolució 172/2026 reforça una idea essencial: els criteris avaluables mitjançant fórmula només compleixen la seva funció si es configuren amb precisió i s’apliquen amb rigor, sense reinterpretacions ni ajustos ex post.

Tenir un pla d’igualtat degudament registrat no és només una obligació legal de les empreses de més de 50 treballadors des de l’any 2020, sinó també una necessitat absoluta, ja que no tenir-lo pot tenir conseqüències imprevistes i desproporcionades: multes per incompliment d’obligació legal (que poden arribar a més de 200.000 euros en casos greus), risc reputacional, limitacions en licitacions i concursos i pèrdua de subvencions i ajudes. Com a mostra de les conseqüències que pot tenir la manca d’un pla d’igualtat hi ha el contracte de ciberseguretat de l’Estat, que no s’ha pogut concedir ni a Telefònica ni a MasOrange per culpa que un dels seus socis no tenia pla d’igualtat registrat.

La necessitat absoluta del pla d’igualtat contrasta, tanmateix amb la dificultat que suposa per a moltes empreses emprendre un projecte d’aquest tipus, tal com està previst legalment. No ens podem enganyar i pensar que es tracta d’una simple formalitat. El pla d’igualtat, tal com preveu la legislació, requereix una negociació amb la representació legal dels treballadors que tingui l’empresa (generalment, el Comitè d’Empresa) o amb els sindicats més representatius, si l’empresa no té representants dels treballadors, i implica l’elaboració d’una anàlisi exhaustiva sobre la situació retributiva de l’empresa i la valoració dels llocs de treball, a més d’una diagnosi estructurada sobre diferents aspectes relatius a la igualtat. D’altra banda, el pla negociat ha de contenir mesures detallades amb calendari d’execució, destinació de recursos, persones assignades i previsió de valoració. Sovint es tracta d’un projecte que es pot allargar durant mesos i que, en dependre d’una negociació, pot plantejar problemes seriosos a l’hora de ser aprovat. A tot això hem d’afegir el fet que el registre examina amb molta atenció que s’hagin satisfet totes les formalitats previstes per la llei i, en cas que no sigui així, denega el registre, deixant l’empresa en situació d’incompliment. Per tant, és molt important que tot el projecte tingui en compte aquells aspectes formals més fonamentals.

La normativa vigent sobre plans d’igualtat, en definitiva, planteja un repte important per a totes les empreses, ja que suposa un esforç significatiu en temps, recursos i dedicació, però és un esforç que manifestament no pot deixar de fer-se, tenint en compte que l’incompliment té conseqüències encara més costoses.

Reflexions a partir de l’Informe 26/2025 de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya sobre els límits jurídics, materials i probatoris de l’article 168.a.2 de la LCSP en contractes vinculats a prestacions prèvies i concessions en execució.

La contractació pública contemporània es caracteritza per una tensió constant entre l’objectiu d’eficiència en la prestació dels serveis públics i l’exigència de respecte als principis estructurals que informen el sistema contractual: la lliure concurrència, la igualtat de tracte i la transparència. Aquesta tensió es manifesta amb especial intensitat en l’ús dels procediments excepcionals, i singularment en el procediment negociat sense publicitat per manca de competència per raons tècniques, previst a l’article 168.a.2 de la Llei de Contractes del Sector Públic.

En aquest context, l’Informe 26/2025, de 27 de novembre, de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya ofereix una anàlisi especialment rellevant i oportuna, en abordar un supòsit habitual en la pràctica administrativa: la contractació de prestacions estretament vinculades a contractes precedents o en fase d’execució, particularment concessions de serveis de llarga durada, i la temptació d’acudir a l’adjudicació directa a l’operador incumbent al·legant raons d’integració tècnica, continuïtat del servei o interès general.

La Junta parteix d’una consideració metodològica que resulta clau: l’article 168.a.2 LCSP no pot interpretar-se de manera aïllada, sinó necessàriament en connexió amb l’article 32.2.b de la Directiva 2014/24/UE. Aquesta norma comunitària, que estableix el marc material del procediment negociat sense publicitat, exigeix no només la inexistència d’alternatives raonables al mercat, sinó també que la manca de competència no sigui conseqüència d’una restricció artificial creada pel propi poder adjudicador. Malgrat que aquesta darrera exigència va desaparèixer del tenor literal de la LCSP arran de la reforma de 2023, la Junta recorda que continua essent plenament operativa per aplicació del principi de primacia del dret de la Unió i del deure d’interpretació conforme.

A partir d’aquest marc, l’Informe reafirma el caràcter estrictament excepcional del procediment negociat sense publicitat i subratlla que la seva utilització només és jurídicament admissible quan concorre una situació d’exclusivitat tècnica objectiva, real i degudament acreditada. No es tracta, doncs, d’identificar l’operador més idoni o el que ofereix majors garanties operatives, sinó de constatar que, objectivament, només un operador econòmic pot executar la prestació i que la resta no poden assolir els resultats exigits.

Un dels aspectes més valuosos de l’Informe és l’esforç per precisar que no pot entendre’s com a “raó tècnica” en el sentit de l’article 168.a.2 LCSP. Així, la Junta descarta que la complexitat tècnica de les prestacions, la major experiència de l’operador actual, el seu coneixement acumulat del sistema o la seva posició avantatjosa en termes d’informació constitueixin, per si sols, causes habilitants del procediment negociat sense publicitat. Tampoc ho són, de manera automàtica, les necessitats d’interoperabilitat, integració amb sistemes existents o la garantia de la continuïtat d’un servei públic essencial. Aquests elements poden justificar una millor posició competitiva en un procediment amb concurrència, però no eliminen la possibilitat d’altres operadors ni acrediten una impossibilitat tècnica pràctica.

Especialment rellevant és la reflexió de la Junta sobre l’interès general. L’Informe reconeix que la continuïtat i la qualitat de determinats serveis públics, com el cicle integral de l’aigua, constitueixen un objectiu d’interès públic indiscutible. No obstant això, recorda que aquest interès no pot operar com una clàusula general d’excepció que permeti prescindir de la concurrència quan aquesta és possible. L’interès públic en l’eficiència del servei ha de ponderar-se amb l’interès públic en la competència efectiva, la igualtat i la transparència, sense que cap d’aquests valors pugui ser automàticament sacrificat.

L’Informe també posa l’accent en la imputabilitat de la situació d’exclusivitat. La manca de competència per raons tècniques no pot ser atribuïble al propi poder adjudicador, ni com a conseqüència directa de les seves decisions, ni com a resultat de l’acumulació de decisions tècniques i contractuals que hagin generat un tancament progressiu del mercat. En aquest sentit, la Junta apunta cap a un deure positiu dels òrgans de contractació de no només evitar la creació de restriccions artificials, sinó també de remoure, en la mesura del raonable, aquells obstacles a la competència que puguin derivar de la seva pròpia actuació prèvia.

Pel que fa a l’estàndard probatori, la doctrina és clara: la càrrega de la prova recau íntegrament sobre l’Administració i exigeix una justificació reforçada, basada en informes tècnics rigorosos i, preferentment, independents, així com en una anàlisi real i efectiva del mercat. No és suficient acreditar que altres operadors es troben en una posició menys avantatjosa; cal demostrar que, raonablement, no poden executar la prestació.

Finalment, en l’àmbit de les concessions, l’Informe introdueix una advertència especialment significativa: quan les obres o prestacions que es pretenen contractar no estaven clarament previstes en l’objecte del contracte ni degudament valorades en l’estudi de viabilitat econòmica, no poden ser atribuïdes automàticament al concessionari ni justificades mitjançant un procediment negociat sense publicitat. En aquests supòsits, la solució jurídica adequada passarà, si escau, per una modificació contractual ajustada als límits legals o per una nova licitació amb publicitat i concurrència.

Informe 26-2025-CP

Les implicacions del principi de motivació, del dret a ser escoltat i de la condició de “inexistència de control” del tercer país en contractació pública del Agencia de la Unión Europea para el Programa Espacial (EUSPA)

En la decisió que dictà el Tribunal General el 19 de novembre de 2025 en l’assumpte T-41/24, les empreses demandants, LGAI Technological Center, S.A. i jtsec Beyond IT Security, S.L., impugnaren dues decisions de la EUSPA mitjançant les quals se’ls notificava que no havien estat seleccionades en la licitació EUSPA/OP/01/23 per a la prestació de «serveis de suport a l’acreditació de seguretat». La qüestió central gira entorn de l’aplicació d’una condició de participació establerta en el plec: que l’entitat jurídica adjudicatària “no estigui subjecta al control d’un tercer país o d’una entitat d’un tercer país”.

El Tribunal procedeix a diferenciar i resoldre (en primer lloc) la inadmissibilitat del recurs respecte de la primera decisió impugnada, en considerar que aquest havia quedat sense objecte perquè la pròpia EUSPA l’havia “anul·lat” abans de la intervenció jurisdiccional. En segon lloc, examina en profunditat el fons del recurs referit a la segona decisió impugnada, analitzant successivament el dret a ser escoltat (article 41 de la Carta dels Drets Fonamentals), l’obligació de motivació (article 296 TUE i article 170 del Reglament financer), l’obligació d’avaluar les ofertes segons els criteris del plec, la interpretació i aplicació de la condició de “inexistència de control” i, finalment, el principi de proporcionalitat i de maximització de la competència.

Pel que fa al dret a ser escoltat, el Tribunal constata que les demandants van aportar la documentació exigida i van respondre a les sol·licituds d’aclariment formulades per la EUSPA en relació amb la seva estructura accionaral i el control. D’aquesta manera, considera que es va garantir el dret a presentar el punt de vista i no existeix vulneració. En relació amb la motivació de la decisió, el Tribunal conclou que aquesta era suficient atès que s’identificava la no-prova del compliment de la condició de control, i a més s’adjuntava un resum de les conclusions del comitè d’avaluació que explicava la qüestió. Per tant, no es vulnera l’obligació de motivar.

Quant a l’exigència d’avaluació conforme al plec, es sosté que la condició de l’anunci (punt 2.2.1.1 c) del plec i article 24(2)(c) del Reglament (UE) 2021/696) exigia que l’entitat jurídica “no estigui subjecta al control” d’un tercer país o entitat d’un tercer país, entès aquest concepte com la capacitat de l’entitat d’exercir una influència decisiva, directament o indirectament, bé per una, bé per diverses entitats interposades. El Tribunal valida la interpretació adoptada per l’EUSPA que entén que la capacitat pot venir d’un conjunt de propietaris no concertats i que aquesta no exigeix, com pretengueren les demandants, la demostració d’un acord explícit de concertació.

En l’aplicació concreta de la condició, el comitè d’avaluació va concloure que la societat matriu de les demandants tenia accionistes de tercers països (Estats Units) amb participacions significatives i la capacitat per convocar juntes i adoptar decisions rellevants, cosa que feia de la demandant una entitat sota control segons la definició normativa. Així doncs, no s’identificà error manifest d’apreciació en la valoració dels elements fets i jurídics rellevants.

Finalment, pel que fa al principi de proporcionalitat i al de maximització de la competència, el Tribunal recorda que la finalitat del Reglament del Programa Espacial és protegir interessos essencials de seguretat de la Unió, i que això justifica que la condició de control tingui una tipologia més exigent en aquest context. La interpretació adoptada per l’EUSPA no suposa una restricció arbitrària de la competència, sinó una mesura objectivament dirigida al compliment de l’objectiu legislatiu.

Aquesta sentència, per tant, estableix rellevants punts de fixació per als procediments de contractació pública en l’àmbit de programes de la UE amb exigències de seguretat elevada: (i) el dret a ser escoltat i la motivació dels actes administratius es mantenen com a garanties fonamentals; (ii) la definició de “control” pot comprendre la capacitat d’acció de diverses entitats no concertades formalment; (iii) l’òrgan de contractació disposa d’una àmplia facultat d’apreciació sempre que justifiqui adequadament la seva valoració i (iv) l’objectiu de seguretat prevalgué, a aquest nivell de contractació, davant de la maximització de la competència.

Text íntegre sentència:

https://curia.europa.eu/juris/document/document.jsf?text=&docid=306329&pageIndex=0&doclang=es&mode=req&dir=&occ=first&part=1&cid=9058376

La gestió dels projectes finançats a través del Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MRR) continua essent un repte rellevant per a les administracions públiques, que han d’operar en un entorn caracteritzat per una elevada exigència normativa i una cultura de control orientada al resultat. Aquest model de gestió obliga a integrar en el dia a dia una metodologia basada en la traçabilitat, la transparència i l’evidència documental, amb procediments molt concrets que garanteixen que els recursos europeus s’utilitzen de manera eficient i conforme als criteris del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència.

Una de les peces centrals d’aquest sistema és el seguiment de fites i objectius, que ha de quedar registrat i validat mitjançant la plataforma CoFFEE, l’eina oficial que permet monitorar l’execució i assegurar que cada actuació avança en la direcció acordada. Aquesta digitalització del seguiment ha suposat un canvi important en la cultura administrativa, ja que requereix introduir dades de forma sistemàtica, acreditar evidències i mantenir actualitzat l’estat de cada projecte. La vinculació entre finançament i compliment objectivable fa que CoFFEE sigui un mecanisme de control essencial i, al mateix temps, un instrument que reforça la planificació estratègica interna.

A aquesta dimensió de seguiment se li suma l’exigència de complir amb els criteris de contribució verda i digital, que obliguen a justificar de manera precisa com cada actuació participa en les transicions ecològica i tecnològica. Aquest etiquetatge, aparentment formal, determina una part substancial de l’elegibilitat de les despeses i condiciona la redacció inicial dels projectes. Les modificacions que puguin alterar aquest impacte han de revisar-se amb cura per evitar desajustos amb els compromisos adquirits.

Un altre dels requisits que vertebra el sistema és el compliment del principi de no causar perjudicis significatius al medi ambient, conegut com a DNSH. Aquesta condició, que s’aplica a tots els projectes finançats amb fons MRR, obliga a incorporar avaluacions ambientals, declaracions responsables i documentació justificativa que permeti acreditar que les actuacions no comprometen els objectius de sostenibilitat fixats per la Unió Europea. Aquest enfocament acompanya les entitats executores durant tot el cicle de vida del projecte i s’estén igualment a contractistes i subcontractistes.

La integritat en la gestió es reforça mitjançant l’aplicació del Pla de mesures antifrau i les declaracions d’absència de conflicte d’interès, que s’han de verificar a través de la plataforma MINERVA, una eina que analitza possibles vincles entre responsables públics i operadors econòmics. MINERVA ha esdevingut un filtre imprescindible per assegurar que no existeixen conflictes que puguin comprometre la imparcialitat del procediment i, alhora, representa un instrument preventiu que contribueix a reforçar la confiança en la gestió dels recursos públics.

Aquest conjunt de requisits es completa amb obligacions estrictes de traçabilitat financera, que inclouen la identificació dels perceptors finals, la comprovació dels titulars reals i la prevenció del doble finançament.

En definitiva, la gestió dels fons MRR requereix una planificació acurada, una documentació exhaustiva i una cultura organitzativa orientada al resultat i la transparència. És un model exigent però, alhora, una oportunitat perquè les administracions reforcin la seva capacitat de gestió i consolidin pràctiques que poden perdurar més enllà del marc temporal del Pla de Recuperació.

El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC núm. 9521, de 16 d’octubre de 2025) ha publicat l’Acord GOV/234/2025, de 14 d’octubre, pel qual s’impulsen mesures urgents per a la restauració dels danys ocasionats per la DANA Alice a les Terres de l’Ebre. Aquest episodi de precipitacions torrencials, ocorregut els dies 12 i 13 d’octubre, ha afectat greument municipis del Montsià, Baix Ebre, Ribera d’Ebre i Terra Alta, deixant un important impacte en infraestructures, conreus i activitats econòmiques.

L’Acord parteix de la constatació que el canvi climàtic està incrementant la freqüència i intensitat d’episodis meteorològics extrems, i que les administracions públiques han de disposar d’instruments legals i financers que permetin una resposta ràpida i coordinada davant d’aquest tipus de situacions. En aquest context, el Govern estableix tres grans línies d’actuació: ajuts directes, finançament preferent i mesures de contractació pública d’emergència.

L’Acord preveu un paquet inicial de 10 milions d’euros, ampliable, destinat a ajuntaments i titulars d’activitats econòmiques que hagin patit danys significatius. Els ens locals de les Terres de l’Ebre podran actuar com a entitats col·laboradores de la Generalitat per gestionar aquests fons i tramitar les sol·licituds de subvenció, la qual cosa permetrà agilitzar els procediments i adaptar-los a la realitat territorial.

A més, es preveu que els departaments competents valorin la possibilitat d’impulsar noves línies d’ajuts en l’àmbit agrari o per a sectors especialment afectats, en coordinació amb l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE).

L’Acord GOV/234/2025 també autoritza la creació d’una línia de préstecs de 50 milions d’euros per a empreses i entitats afectades per situacions d’emergència, gestionada conjuntament pel Departament d’Economia i Finances i l’Institut Català de Finances (ICF). D’aquesta dotació, el 75% correspon a l’ICF i el 25% al Departament. Els préstecs es podran retornar en un termini de fins a 10 anys, amb període de carència i tipus d’interès fix preferent, i s’adreçaran a finançar actuacions de recuperació acreditades i vinculades a danys efectius.

Un dels aspectes més rellevants des del punt de vista jurídic és que l’Acord reconeix que els contractes per a la reparació o reposició d’infraestructures afectades poden tramitar-se mitjançant el procediment d’emergència previst a l’article 120 de la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic (LCSP).

Aquest mecanisme permet iniciar immediatament les actuacions necessàries per restablir serveis essencials o evitar danys majors, reduint terminis i simplificant tràmits, sempre que l’òrgan de contractació justifiqui adequadament la concurrència de la situació d’emergència. Es tracta, per tant, d’una aplicació pràctica d’aquesta figura excepcional, que posa en relleu la importància de la planificació i la transparència en la gestió de recursos públics fins i tot en contextos de crisi.

Finalment, l’Acord impulsa la creació d’un grup de treball interdepartamental, amb representants de diversos departaments i entitats públiques com l’ACA i Infraestructures.cat, encarregat d’avaluar els danys i coordinar les actuacions de reparació. També es preveu la dotació de recursos per millorar les infraestructures de protecció civil i el desenvolupament d’un futur Centre Logístic d’Emergències Catalunya Sud, amb la finalitat de reforçar la capacitat de resposta dels municipis.

Amb aquest Acord, la Generalitat estableix un marc integral d’intervenció davant situacions d’emergència, que combina ajuts econòmics, finançament i contractació pública d’urgència sota criteris de legalitat i eficiència. Es tracta d’un pas endavant en la gestió resilient del territori, que evidencia com la normativa de contractació pública pot adaptar-se a les necessitats reals de la societat en contextos d’excepcionalitat.

L’Informe 21/2025, de 15 d’octubre de 2025, de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya (JCCPC), ofereix una anàlisi precisa sobre una qüestió que fa anys divideix doctrina i pràctica: la compatibilitat dels pagaments menors amb la prohibició de fraccionament indegut prevista a l’article 99.2 de la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic (LCSP).

L’esmentat text interpreta l’article 4 del Decret llei 3/2025, de 4 de març, pel qual s’adopten mesures urgents en matèria de contractació pública, i ho fa arran de consultes formulades per diversos ajuntaments que buscaven aclarir si és lícit utilitzar contractes menors per atendre necessitats periòdiques o recurrents.

El Decret llei introdueix la categoria dels “pagaments menors”: contractes d’obres, serveis o subministraments de valor estimat igual o inferior a 5.000 euros (IVA exclòs). La seva tramitació es redueix a l’aprovació de la despesa i la incorporació de la factura corresponent, sense necessitat d’informe jurídic ni memòria justificativa.

Ara bé, aquesta agilitat no eximeix de complir els principis generals de la LCSP ni el règim de publicitat activa. Així, a Catalunya, l’article 13 de la Llei 19/2014, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, obliga a publicar tots els contractes menors, fins i tot els inferiors a 5.000 euros, al perfil del contractant corresponent.

El nucli doctrinal de l’informe és clar: la reiteració d’una mateixa necessitat no converteix per si sola el contracte menor en irregular. La Junta distingeix entre recurrència legítima i fraccionament indegut segons tres criteris:

1. Unitat funcional de l’objecte: només hi ha fraccionament quan la divisió impedeix satisfer completament la necessitat o eludeix la publicitat.
2. Valor estimat agregat: dins d’una mateixa anualitat, el conjunt de contractes no pot superar el llindar del contracte menor (15.000 € per a serveis i subministraments; 40.000 € per a obres).
3. Criteri quinquennal: si, fins i tot agrupant cinc exercicis (durada màxima dels contractes de tracte successiu segons l’art. 29.4 LCSP), el valor total no supera el llindar, no s’ha de considerar fraccionament indegut.

Aquest plantejament permet donar resposta pràctica a situacions freqüents en petits ens locals, entre d’altres, sense incórrer en infracció administrativa.

Tot i aquesta flexibilitat, la JCCPC adverteix que complir les condicions del contracte menor no obliga a emprar-lo. L’òrgan de contractació ha de ponderar l’eficiència en l’ús dels recursos públics i, si la licitació pública (encara que simplificada) resulta més adequada, cal optar per aquesta via.

També recomana diversificar els operadors econòmics per evitar dependències i fomentar la competència efectiva.

El règim dels pagaments menors és aplicable tant als contractes administratius com als privats de l’Administració, i la seva tramitació no requereix l’informe de Secretaria previst a la disposició addicional tercera de la LCSP.

Encara que el criteri és vinculant només a Catalunya, la seva argumentació és plenament coherent amb la doctrina estatal (Informes JCCPE 14/2020 i 7/2023) i amb la interpretació de la OIReScon i el TACRC, que defensen una concepció funcional del contracte menor com a instrument d’eficiència i no d’elusió.

L’Informe 21/2025 estableix una doctrina equilibrada: la contractació menor pot donar resposta a necessitats recurrents sense vulnerar la LCSP, sempre que s’utilitzi amb prudència, transparència i justificació econòmica. No és el caràcter periòdic el que genera irregularitat, sinó l’abús.

La contractació menor no és una escletxa, sinó una eina. L’ús que en fem és el que en determina la legitimitat.

Informe 21-2025