contractespúblics

La Resolució 239/2026 del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic anul·la uns plecs per manca de justificació dels requisits de solvència exigits i reforça la idea que la discrecionalitat de l’òrgan de contractació no eximeix del deure de motivar adequadament les seves decisions.

La configuració dels requisits de solvència és, probablement, un dels àmbits en què els òrgans de contractació disposen d’un marge d’actuació més ampli. Correspon a cada administració definir quines capacitats econòmiques, tècniques o professionals considera necessàries per garantir una correcta execució del contracte i, en conseqüència, determinar quines empreses poden accedir a la licitació. Aquesta facultat forma part de l’anomenada discrecionalitat tècnica i resulta imprescindible per permetre que cada contracte s’adapti a les seves necessitats específiques.

Ara bé, aquesta discrecionalitat no és il·limitada. La Llei de contractes del sector públic exigeix que els requisits de solvència mantinguin una relació directa amb l’objecte contractual, siguin proporcionals a les prestacions a executar i no introdueixin restriccions injustificades a la competència. Precisament sobre aquesta qüestió es pronuncia la Resolució 239/2026, d’11 de juny, del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic, dictada amb motiu del recurs especial interposat contra els plecs d’un contracte de serveis d’abalisament integral de les platges del municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.

La licitació exigia, entre altres requisits, haver executat determinats contractes similars durant els darrers anys, disposar de diverses certificacions ISO i acreditar la titularitat d’una embarcació equipada amb una grua d’una determinada capacitat. Una empresa del sector va impugnar els plecs considerant que aquestes exigències no estaven justificades i que restringien indegudament la concurrència.

El més rellevant de la resolució no és, però, la valoració concreta d’aquests requisits sinó que el que resulta especialment interessant és el raonament que utilitza el Tribunal per arribar a la seva conclusió. El TCCSP recorda que els òrgans de contractació poden exigir els nivells de solvència que considerin necessaris, però també que aquesta decisió ha d’aparèixer degudament motivada dins del mateix expedient de contractació. No n’hi ha prou que la justificació existeixi de manera implícita o pugui reconstruir-se posteriorment. Cal que l’expedient expliqui per què s’exigeix un determinat requisit, quina finalitat persegueix i quina relació guarda amb les prestacions objecte del contracte.

En aquest sentit, la resolució insisteix en una doctrina ja consolidada però que continua generant incidències pràctiques. Les motivacions aportades per l’òrgan de contractació durant la tramitació del recurs no poden substituir les justificacions que haurien d’haver format part de l’expedient des del moment de la seva aprovació. La memòria justificativa i els plecs no constitueixen un simple requisit formal, sinó l’instrument que permet acreditar que les decisions adoptades responen a criteris objectius, proporcionats i compatibles amb els principis de la contractació pública.

La resolució resulta igualment significativa pel tractament que atorga a les certificacions ISO. El Tribunal recorda que la solvència i els mitjans per acreditar-la són conceptes jurídicament diferents. La solvència és la capacitat que es considera necessària per executar correctament el contracte; els certificats constitueixen únicament una forma d’acreditar aquesta capacitat. Per aquest motiu, considera insuficient exigir determinades certificacions sense identificar prèviament quin aspecte concret de la solvència es pretén acreditar ni justificar adequadament la seva necessitat en relació amb l’objecte contractual.

També és especialment revelador que el Tribunal posi en relació els requisits exigits amb el resultat efectiu de la licitació. Tot i que la presentació d’una única oferta no determina per si sola la il·legalitat dels plecs, la resolució apunta que aquesta circumstància obliga a examinar amb especial cautela si els requisits establerts poden haver actuat com una barrera d’accés al mercat. La solvència ha de servir per garantir que el futur contractista disposa de la capacitat necessària per executar el contracte, però no pot convertir-se en un mecanisme que limiti artificialment la competència o redueixi injustificadament el nombre d’operadors econòmics que poden presentar oferta.

Podeu llegir la resolució en el següent enllaç: resolucio_num._239_2026

L’Informe 32/2024, de 12 de desembre, de la Junta Consultiva de Contractació Pública de l’Estat (JCCPE), preveu, en relació amb l’art. 29.2 de la LCSP,  que “l’òrgan de contractació acordi la pròrroga del contracte prevista als plecs de clàusules administratives particulars quan no ha tingut lloc el preavís contemplat amb l’antelació prevista, sempre que hi hagi acceptació de la pròrroga pel contractista”.

L’informe repassa la regulació de l’art. 29.2 de la LCSP, i els supòsits en què la pròrroga és obligatòria per al contractista. I addicionalment, raona que la regulació de la pròrroga efectuada per aquest art. 29.2 de la LCSP “no limita la possibilitat de pròrroga al supòsit que sigui obligatòria per al contractista”.

Aquest informe considera que aquest precepte “estableix unes garanties en benefici de l’empresari per a una seguretat jurídica més gran (cas del preavís) i perquè la pròrroga del contracte no li sigui excessivament gravosa (cas del supòsit de demora de l’Administració en el pagament) del preu)”. Però al marge del supòsit de pròrroga obligatòria, “de cap manera veda la possibilitat de donar el seu consentiment a un acord de pròrroga adoptat per l’òrgan de contractació fora dels marges per als quals resulta obligatori, consentiment que, en tot cas, haurà de ser exprés”.

Per tot això la JCCPE conclou que “d’acord amb allò previst a l’article 29.2 de la LCSP, resulta possible que l’òrgan de contractació acordi la pròrroga del contracte prevista als plecs de clàusules administratives particulars quan no ha tingut lloc el preavís amb l’antelació prevista de dos mesos d’antelació a la finalització del termini de durada del contracte, llevat que al plec que regeixi el contracte  se n’estableixi un de major, sempre que hi hagi acceptació expressa de la pròrroga pel contractista”

És clau per garantir la perspectiva de gènere en la contractació pública, que des dels poders públics de Catalunya es vetlli per aplicar en totes les etapes del procediment de contractació, els canvis necessaris per evitar perpetuar desigualtats que afectin el col·lectiu femení. (more…)