GestióPública

La implantació dels Plans de Mesures Antifrau (PMA) va representar un primer pas imprescindible en la gestió dels fons Next Generation EU. Tanmateix, l’actual marc normatiu i els criteris de supervisió consoliden la idea que el PMA, tot i necessari, no és suficient per si sol. La Guia de control de nivell 1 publicada per la Generalitat de Catalunya reforça l’exigència de disposar d’un sistema complet de control intern de nivell 1, estructurat mitjançant una Unitat de Verificació Independent (UVI) i un Pla de Control Intern (PCI) operatiu, capaç de verificar, documentar i acreditar el compliment de fites, objectius i principis transversals.

La implementació dels fons vinculats al Mecanisme de Recuperació i Resiliència ha comportat un procés d’adaptació intens per part de les entitats públiques, organismes instrumentals i entitats dependents. En una primera etapa, la prioritat es va situar en la configuració dels Plans de Mesures Antifrau, concebuts com a resposta immediata a les exigències europees en matèria de prevenció del frau, corrupció, conflictes d’interès i doble finançament. Aquell esforç permetia establir un marc mínim d’integritat institucional i de protecció dels interessos financers de la Unió.

Amb el pas del temps, el model de governança del MRR ha evolucionat cap a una concepció més integral del control. Els òrgans supervisors han desplaçat progressivament el focus des de la mera existència formal de determinats instruments cap a l’anàlisi del funcionament efectiu dels sistemes interns de gestió i verificació. Aquesta evolució respon a una lògica clara: la solidesa del sistema no depèn únicament de disposar de documents aprovats, sinó de la capacitat de les entitats per demostrar, amb evidències consistents, que aquests instruments s’apliquen realment i que el conjunt del model de gestió funciona de manera adequada.

En aquest context, la publicació de la Guia de control de nivell 1 per a l’elaboració del Pla de Control Intern (PCI) per part del Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya adquireix una rellevància singular. La Guia no introdueix obligacions substancialment noves, sinó que ordena i sistematitza exigències ja presents en el marc europeu i estatal, especialment en el Reglament del MRR i en l’Ordre HFP/1030/2021. El seu principal valor rau en clarificar que el Pla de Mesures Antifrau, malgrat la seva importància, constitueix només una peça dins d’un sistema de control intern necessàriament més ampli.

El PMA identifica riscos específics i defineix mesures preventives i correctores. El PCI, en canvi, respon a una funció diferent: articular un sistema integral de verificació interna destinat a comprovar que el conjunt del model de gestió (incloses les mesures antifrau) s’aplica correctament i genera evidències suficients. Aquesta distinció conceptual és essencial, ja que el control intern de nivell 1 ha de permetre verificar de manera independent, sistemàtica i documentada el correcte funcionament del sistema de gestió, el compliment efectiu de les fites i objectius, l’aplicació real dels principis transversals i la coherència de la informació pressupostària i comptable vinculada a les actuacions finançades.

Aquest sistema s’articula, necessàriament, mitjançant la designació d’una Unitat de Verificació Independent (UVI) amb separació funcional respecte de les unitats gestores. La independència no és un requisit formal accessori, sinó una condició estructural del model de control, atès que garanteix la credibilitat i objectivitat de les verificacions. A aquesta arquitectura s’hi afegeix l’elaboració d’un Pla de Control Intern (PCI) que defineixi l’abast, la metodologia, el cronograma de verificacions, els criteris de mostreig i el sistema d’informes i seguiment de les incidències detectades. El PCI esdevé així un instrument operatiu que ordena l’activitat verificadora i assegura la traçabilitat del sistema.

La importància pràctica d’aquest reforç del control intern s’ha d’interpretar en el context de la fase actual del MRR. L’execució material de les inversions conviu amb una intensificació progressiva dels controls ex post, tant a escala estatal com europea. En aquest escenari, la capacitat de les entitats per acreditar documentalment que les actuacions s’han executat conforme a la normativa aplicable, que les fites i objectius s’han assolit de manera efectiva i que els principis transversals han estat respectats esdevé un element central. No n’hi ha prou amb executar correctament; cal poder demostrar-ho de manera robusta i sistemàtica.

Aquesta exigència es veu reforçada pel desenvolupament normatiu recent en matèria de procediments de reintegrament dels fons MRR, que identifica com a causes de reintegrament no només els incompliments materials, sinó també la manca d’emissió o acreditació adequada d’informes de gestió o la insuficiència de documentació i evidències requerides pels òrgans de control. Això posa de manifest que el risc jurídic i financer pot derivar tant d’una execució incorrecta com d’un sistema de control intern insuficient o no adequadament documentat.

L’experiència acumulada en aquests anys permet constatar que moltes entitats han desplegat amb rigor els seus Plans de Mesures Antifrau, però encara presenten bretxes en la formalització o execució del control intern de nivell 1. La inexistència d’una UVI clarament definida, la manca d’un PCI operatiu o la realització de verificacions sense metodologia homogènia són situacions relativament habituals. Aquestes disfuncions no impliquen necessàriament irregularitats materials, però poden debilitar la posició de l’entitat davant auditories o actuacions de control.

El control intern continua essent una funció pròpia de cada entitat. Tanmateix, la complexitat tècnica i normativa del marc MRR fa sovint recomanable disposar de suport jurídic i metodològic especialitzat que permeti analitzar l’encaix del model existent, identificar possibles bretxes i definir instruments de verificació alineats amb els criteris actuals de control. Aquest acompanyament contribueix a reforçar la solidesa i seguretat jurídica del sistema, sense alterar la naturalesa pròpia i indelegable de les funcions de control intern.

Reflexions a partir de l’Informe 26/2025 de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya sobre els límits jurídics, materials i probatoris de l’article 168.a.2 de la LCSP en contractes vinculats a prestacions prèvies i concessions en execució.

La contractació pública contemporània es caracteritza per una tensió constant entre l’objectiu d’eficiència en la prestació dels serveis públics i l’exigència de respecte als principis estructurals que informen el sistema contractual: la lliure concurrència, la igualtat de tracte i la transparència. Aquesta tensió es manifesta amb especial intensitat en l’ús dels procediments excepcionals, i singularment en el procediment negociat sense publicitat per manca de competència per raons tècniques, previst a l’article 168.a.2 de la Llei de Contractes del Sector Públic.

En aquest context, l’Informe 26/2025, de 27 de novembre, de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya ofereix una anàlisi especialment rellevant i oportuna, en abordar un supòsit habitual en la pràctica administrativa: la contractació de prestacions estretament vinculades a contractes precedents o en fase d’execució, particularment concessions de serveis de llarga durada, i la temptació d’acudir a l’adjudicació directa a l’operador incumbent al·legant raons d’integració tècnica, continuïtat del servei o interès general.

La Junta parteix d’una consideració metodològica que resulta clau: l’article 168.a.2 LCSP no pot interpretar-se de manera aïllada, sinó necessàriament en connexió amb l’article 32.2.b de la Directiva 2014/24/UE. Aquesta norma comunitària, que estableix el marc material del procediment negociat sense publicitat, exigeix no només la inexistència d’alternatives raonables al mercat, sinó també que la manca de competència no sigui conseqüència d’una restricció artificial creada pel propi poder adjudicador. Malgrat que aquesta darrera exigència va desaparèixer del tenor literal de la LCSP arran de la reforma de 2023, la Junta recorda que continua essent plenament operativa per aplicació del principi de primacia del dret de la Unió i del deure d’interpretació conforme.

A partir d’aquest marc, l’Informe reafirma el caràcter estrictament excepcional del procediment negociat sense publicitat i subratlla que la seva utilització només és jurídicament admissible quan concorre una situació d’exclusivitat tècnica objectiva, real i degudament acreditada. No es tracta, doncs, d’identificar l’operador més idoni o el que ofereix majors garanties operatives, sinó de constatar que, objectivament, només un operador econòmic pot executar la prestació i que la resta no poden assolir els resultats exigits.

Un dels aspectes més valuosos de l’Informe és l’esforç per precisar que no pot entendre’s com a “raó tècnica” en el sentit de l’article 168.a.2 LCSP. Així, la Junta descarta que la complexitat tècnica de les prestacions, la major experiència de l’operador actual, el seu coneixement acumulat del sistema o la seva posició avantatjosa en termes d’informació constitueixin, per si sols, causes habilitants del procediment negociat sense publicitat. Tampoc ho són, de manera automàtica, les necessitats d’interoperabilitat, integració amb sistemes existents o la garantia de la continuïtat d’un servei públic essencial. Aquests elements poden justificar una millor posició competitiva en un procediment amb concurrència, però no eliminen la possibilitat d’altres operadors ni acrediten una impossibilitat tècnica pràctica.

Especialment rellevant és la reflexió de la Junta sobre l’interès general. L’Informe reconeix que la continuïtat i la qualitat de determinats serveis públics, com el cicle integral de l’aigua, constitueixen un objectiu d’interès públic indiscutible. No obstant això, recorda que aquest interès no pot operar com una clàusula general d’excepció que permeti prescindir de la concurrència quan aquesta és possible. L’interès públic en l’eficiència del servei ha de ponderar-se amb l’interès públic en la competència efectiva, la igualtat i la transparència, sense que cap d’aquests valors pugui ser automàticament sacrificat.

L’Informe també posa l’accent en la imputabilitat de la situació d’exclusivitat. La manca de competència per raons tècniques no pot ser atribuïble al propi poder adjudicador, ni com a conseqüència directa de les seves decisions, ni com a resultat de l’acumulació de decisions tècniques i contractuals que hagin generat un tancament progressiu del mercat. En aquest sentit, la Junta apunta cap a un deure positiu dels òrgans de contractació de no només evitar la creació de restriccions artificials, sinó també de remoure, en la mesura del raonable, aquells obstacles a la competència que puguin derivar de la seva pròpia actuació prèvia.

Pel que fa a l’estàndard probatori, la doctrina és clara: la càrrega de la prova recau íntegrament sobre l’Administració i exigeix una justificació reforçada, basada en informes tècnics rigorosos i, preferentment, independents, així com en una anàlisi real i efectiva del mercat. No és suficient acreditar que altres operadors es troben en una posició menys avantatjosa; cal demostrar que, raonablement, no poden executar la prestació.

Finalment, en l’àmbit de les concessions, l’Informe introdueix una advertència especialment significativa: quan les obres o prestacions que es pretenen contractar no estaven clarament previstes en l’objecte del contracte ni degudament valorades en l’estudi de viabilitat econòmica, no poden ser atribuïdes automàticament al concessionari ni justificades mitjançant un procediment negociat sense publicitat. En aquests supòsits, la solució jurídica adequada passarà, si escau, per una modificació contractual ajustada als límits legals o per una nova licitació amb publicitat i concurrència.

Informe 26-2025-CP

La gestió dels projectes finançats a través del Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MRR) continua essent un repte rellevant per a les administracions públiques, que han d’operar en un entorn caracteritzat per una elevada exigència normativa i una cultura de control orientada al resultat. Aquest model de gestió obliga a integrar en el dia a dia una metodologia basada en la traçabilitat, la transparència i l’evidència documental, amb procediments molt concrets que garanteixen que els recursos europeus s’utilitzen de manera eficient i conforme als criteris del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència.

Una de les peces centrals d’aquest sistema és el seguiment de fites i objectius, que ha de quedar registrat i validat mitjançant la plataforma CoFFEE, l’eina oficial que permet monitorar l’execució i assegurar que cada actuació avança en la direcció acordada. Aquesta digitalització del seguiment ha suposat un canvi important en la cultura administrativa, ja que requereix introduir dades de forma sistemàtica, acreditar evidències i mantenir actualitzat l’estat de cada projecte. La vinculació entre finançament i compliment objectivable fa que CoFFEE sigui un mecanisme de control essencial i, al mateix temps, un instrument que reforça la planificació estratègica interna.

A aquesta dimensió de seguiment se li suma l’exigència de complir amb els criteris de contribució verda i digital, que obliguen a justificar de manera precisa com cada actuació participa en les transicions ecològica i tecnològica. Aquest etiquetatge, aparentment formal, determina una part substancial de l’elegibilitat de les despeses i condiciona la redacció inicial dels projectes. Les modificacions que puguin alterar aquest impacte han de revisar-se amb cura per evitar desajustos amb els compromisos adquirits.

Un altre dels requisits que vertebra el sistema és el compliment del principi de no causar perjudicis significatius al medi ambient, conegut com a DNSH. Aquesta condició, que s’aplica a tots els projectes finançats amb fons MRR, obliga a incorporar avaluacions ambientals, declaracions responsables i documentació justificativa que permeti acreditar que les actuacions no comprometen els objectius de sostenibilitat fixats per la Unió Europea. Aquest enfocament acompanya les entitats executores durant tot el cicle de vida del projecte i s’estén igualment a contractistes i subcontractistes.

La integritat en la gestió es reforça mitjançant l’aplicació del Pla de mesures antifrau i les declaracions d’absència de conflicte d’interès, que s’han de verificar a través de la plataforma MINERVA, una eina que analitza possibles vincles entre responsables públics i operadors econòmics. MINERVA ha esdevingut un filtre imprescindible per assegurar que no existeixen conflictes que puguin comprometre la imparcialitat del procediment i, alhora, representa un instrument preventiu que contribueix a reforçar la confiança en la gestió dels recursos públics.

Aquest conjunt de requisits es completa amb obligacions estrictes de traçabilitat financera, que inclouen la identificació dels perceptors finals, la comprovació dels titulars reals i la prevenció del doble finançament.

En definitiva, la gestió dels fons MRR requereix una planificació acurada, una documentació exhaustiva i una cultura organitzativa orientada al resultat i la transparència. És un model exigent però, alhora, una oportunitat perquè les administracions reforcin la seva capacitat de gestió i consolidin pràctiques que poden perdurar més enllà del marc temporal del Pla de Recuperació.

L’Informe 21/2025, de 15 d’octubre de 2025, de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya (JCCPC), ofereix una anàlisi precisa sobre una qüestió que fa anys divideix doctrina i pràctica: la compatibilitat dels pagaments menors amb la prohibició de fraccionament indegut prevista a l’article 99.2 de la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic (LCSP).

L’esmentat text interpreta l’article 4 del Decret llei 3/2025, de 4 de març, pel qual s’adopten mesures urgents en matèria de contractació pública, i ho fa arran de consultes formulades per diversos ajuntaments que buscaven aclarir si és lícit utilitzar contractes menors per atendre necessitats periòdiques o recurrents.

El Decret llei introdueix la categoria dels “pagaments menors”: contractes d’obres, serveis o subministraments de valor estimat igual o inferior a 5.000 euros (IVA exclòs). La seva tramitació es redueix a l’aprovació de la despesa i la incorporació de la factura corresponent, sense necessitat d’informe jurídic ni memòria justificativa.

Ara bé, aquesta agilitat no eximeix de complir els principis generals de la LCSP ni el règim de publicitat activa. Així, a Catalunya, l’article 13 de la Llei 19/2014, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, obliga a publicar tots els contractes menors, fins i tot els inferiors a 5.000 euros, al perfil del contractant corresponent.

El nucli doctrinal de l’informe és clar: la reiteració d’una mateixa necessitat no converteix per si sola el contracte menor en irregular. La Junta distingeix entre recurrència legítima i fraccionament indegut segons tres criteris:

1. Unitat funcional de l’objecte: només hi ha fraccionament quan la divisió impedeix satisfer completament la necessitat o eludeix la publicitat.
2. Valor estimat agregat: dins d’una mateixa anualitat, el conjunt de contractes no pot superar el llindar del contracte menor (15.000 € per a serveis i subministraments; 40.000 € per a obres).
3. Criteri quinquennal: si, fins i tot agrupant cinc exercicis (durada màxima dels contractes de tracte successiu segons l’art. 29.4 LCSP), el valor total no supera el llindar, no s’ha de considerar fraccionament indegut.

Aquest plantejament permet donar resposta pràctica a situacions freqüents en petits ens locals, entre d’altres, sense incórrer en infracció administrativa.

Tot i aquesta flexibilitat, la JCCPC adverteix que complir les condicions del contracte menor no obliga a emprar-lo. L’òrgan de contractació ha de ponderar l’eficiència en l’ús dels recursos públics i, si la licitació pública (encara que simplificada) resulta més adequada, cal optar per aquesta via.

També recomana diversificar els operadors econòmics per evitar dependències i fomentar la competència efectiva.

El règim dels pagaments menors és aplicable tant als contractes administratius com als privats de l’Administració, i la seva tramitació no requereix l’informe de Secretaria previst a la disposició addicional tercera de la LCSP.

Encara que el criteri és vinculant només a Catalunya, la seva argumentació és plenament coherent amb la doctrina estatal (Informes JCCPE 14/2020 i 7/2023) i amb la interpretació de la OIReScon i el TACRC, que defensen una concepció funcional del contracte menor com a instrument d’eficiència i no d’elusió.

L’Informe 21/2025 estableix una doctrina equilibrada: la contractació menor pot donar resposta a necessitats recurrents sense vulnerar la LCSP, sempre que s’utilitzi amb prudència, transparència i justificació econòmica. No és el caràcter periòdic el que genera irregularitat, sinó l’abús.

La contractació menor no és una escletxa, sinó una eina. L’ús que en fem és el que en determina la legitimitat.

Informe 21-2025

El marc normatiu de la contractació pública a Catalunya ha experimentat canvis significatius amb l’entrada en vigor dels Decrets Llei 2/2025 i 3/2025, aprovats el 25 de febrer i el 4 de març, respectivament. Aquestes normatives introdueixen mesures destinades a agilitzar processos, flexibilitzar la contractació i garantir més eficiència en la gestió pública.

Una de les principals novetats és la possibilitat de contractar conjuntament la redacció del projecte i l’execució de l’obra en determinades situacions. Aquesta mesura es podrà aplicar en obres de curta durada, contractes per sota del llindar del procediment obert simplificat, projectes d’eficiència energètica i sostenibilitat, així com en casos de tramitació urgent. També es preveu per a actuacions vinculades a plans estratègics del Govern. L’objectiu és evitar retards administratius i assegurar una major coherència entre la concepció inicial i l’execució del projecte.

D’altra banda, es reforça l’obligació de dividir els contractes en lots per fomentar la competència i evitar adjudicacions excessives a un mateix operador. En cas que no sigui possible la divisió, caldrà justificar-ne les raons tècniques. A més, es limita el nombre de lots que poden ser adjudicats a una sola empresa per garantir una distribució més equitativa dels contractes i fomentar la participació de més operadors econòmics.

Pel que fa als contractes menors, s’estableix que aquells amb un valor igual o inferior a 5.000 euros (IVA exclòs) es podran formalitzar únicament amb l’aprovació de la despesa i la presentació de la factura, sense requerir tràmits administratius addicionals. Això permetrà agilitzar la contractació de petits serveis i subministraments. Tot i això, es manté la necessitat de diversificar els proveïdors sempre que sigui possible per evitar concentracions en una única empresa.

Una altra modificació rellevant és l’aplicació de noves normes en matèria de subcontractació. La normativa estableix mecanismes de protecció per als subcontractistes en cas d’impagament per part del contractista principal. En contractes subjectes a regulació harmonitzada amb subcontractacions superiors al 10% del valor total, si la demora en el pagament supera un mes, el subcontractista podrà sol·licitar el pagament directe a l’òrgan de contractació, que podrà descomptar l’import de les factures pendents o de la garantia del contractista principal. A més, s’estableix l’obligació que aquest últim expedeixi certificats de bona execució en un termini màxim de deu dies, millorant així la transparència i el reconeixement del treball realitzat per tercers.

Finalment, el Decret Llei 2/2025 modifica la Llei de l’Arquitectura per permetre que la direcció d’execució d’obra pugui ser contractada conjuntament amb la redacció del projecte. Així mateix, es deroga la norma que exigia la separació estricta entre el projecte i la direcció d’obra, permetent una gestió més integrada i adaptada a les necessitats dels projectes.

Les noves normatives tenen com a objectiu simplificar determinats procediments de contractació pública, garantir més celeritat i seguretat jurídica, i fomentar una major competència entre les empreses.

Recentment, el Tribunal Català de Contractes del Sector Públic (TCCSP) ha emès la resolució núm. 315/2024 mitjançant la qual es posa el focus en la necessitat de garantir la transparència i la igualtat de tracte en els procediments de contractació pública. El cas en qüestió analitzava la valoració de les ofertes en un contracte públic per a la prestació de serveis, que va acabar amb la revisió d’una adjudicació a causa d’una falta de motivació suficient i d’una possible aplicació desigual dels criteris d’avaluació entre els licitadors.

El fons del cas se centra en la interpretació dels plecs de condicions, en particular pel que fa als certificats de qualitat exigits a les empreses participants. El tribunal va identificar que l’òrgan de contractació havia rebutjat un certificat aportat per un dels licitadors amb l’argument que no complia literalment amb els requisits establerts. Tanmateix, no va justificar adequadament per què considerava que aquest certificat no era vàlid, més enllà d’una explicació genèrica. Aquesta manca de motivació va ser considerada insuficient per complir amb els principis de transparència que exigeix la normativa de contractació pública.

Un altre punt clau del cas va ser la manera desigual amb què es van valorar certificats similars aportats per altres licitadors. Segons el tribunal, l’òrgan de contractació havia aplicat criteris diferents en funció del licitador, acceptant certs documents complementaris en uns casos i rebutjant-los en d’altres. Aquesta situació va ser considerada una vulneració del principi d’igualtat i no discriminació, que ha de regir en tot procediment de contractació pública.

La resolució posa èmfasi en diversos aspectes fonamentals per garantir la legalitat i la justícia en els processos de contractació. En primer lloc, destaca que la motivació de les decisions preses per l’òrgan de contractació ha de ser clara, detallada i comprensible. No es pot limitar a una afirmació genèrica o a l’aplicació estricta i literal dels plecs, sinó que cal analitzar cada cas concret i oferir una explicació suficient que permeti als licitadors entendre els criteris emprats.

En segon lloc, el tribunal remarca que la igualtat de tracte entre els licitadors és un principi fonamental. Això inclou donar oportunitats a totes les empreses per aclarir o complementar la documentació presentada, en cas que sigui necessari, garantint així que totes competeixin en igualtat de condicions. La falta d’aquesta oportunitat pot crear desequilibris que perjudiquin la confiança en el procés.

A conseqüència de la resolució, el tribunal ha ordenat retrotraure les actuacions a un punt anterior del procediment per tal de corregir aquestes mancances i tornar a avaluar les ofertes d’acord amb els principis de transparència i igualtat.

Aquesta decisió subratlla la importància que els òrgans de contractació compleixin amb els estàndards més elevats de rigor i objectivitat. A més, és un recordatori per a totes les parts implicades en processos de contractació pública de la necessitat d’interpretar els plecs amb flexibilitat i d’assegurar que les seves decisions estiguin sempre motivades i justificades adequadament.

En definitiva, la resolució del tribunal reafirma que la contractació pública no només ha de ser legal, sinó també equitativa i transparent, per preservar la confiança de les empreses i la ciutadania en el sistema públic.