Els que ens dediquem a l’assessorament legal sovint hem d’explicar per què hi ha la necessitat de tenir una normativa en matèria de protecció de dades, amb tota la càrrega que implica d’obligacions, conceptes jurídics i sancions. Aquesta necessitat legal s’explica de forma entenedora per la necessitat de garantir el dret a la intimitat personal, de manera que la persona pugui tenir sempre un control sobre les seves dades de caràcter personal i evitar que se’n faci un mal ús. I això passa inevitablement per l’establiment d’obligacions a les organitzacions que recullen i tracten dades.
Imaginem ara que aquest control que la normativa reconeix a les persones no s’hagi d’articular a través d’un procediment d’exercici de drets, que pot trigar més d’un mes a resoldre’s; imaginem, per exemple, que la persona no hagi de fer una sol·licitud per verificar, rectificar les seves dades o suprimir-les en les seves relacions amb una determinada organització o administració pública, sinó que pugui exercir aquest control sense que aquesta organització hagi de rebre la seva sol·licitud ni contestar-la. Imaginem que la persona pot exercir un control directe sobre les seves pròpies dades, amb qui compartir-les i de quina manera, amb garanties de seguretat i legalitat. No ens cal imaginar gaire més, perquè això és el que planteja el model d’identitat digital autogestionada que acaba de presentar la Generalitat de Catalunya, anomenat IdentiCAT, el primer impulsat des del sector públic a Europa.