#LicitacióPública

La Comissió Europea proposa un reglament únic, directament aplicable, que simplifica els procediments, reforça el pes de la qualitat i converteix la compra pública en una eina de política industrial i autonomia estratègica. Si prospera, obligarà a replantejar profundament l’actual LCSP.

La Comissió Europea ha presentat la seva proposta de nou Reglament sobre contractació pública i concessions. El text, encara en una fase inicial de la tramitació legislativa, planteja una reforma de gran abast: substituir les tres directives de 2014 (contractació pública, sectors especials i concessions) per un únic reglament europeu.

El canvi d’instrument jurídic no és menor ja que a diferència d’una directiva, un reglament és directament aplicable als estats membres, sense necessitat de transposició. La proposta pretén reduir les diferències entre legislacions nacionals i avançar cap a un mercat europeu de la contractació més homogeni.

Per al sistema espanyol, això exigiria revisar en profunditat la Llei de contractes del sector públic (LCSP). Bona part del règim aplicable als contractes subjectes a regulació harmonitzada quedaria directament coberta per la norma europea. La LCSP continuaria sent necessària per regular els contractes inferiors als llindars europeus, les especialitats organitzatives i altres qüestions pròpies del dret administratiu intern, però deixaria de ser l’eix exclusiu del sistema.

En tot cas, no estem davant d’una norma vigent ni definitiva. La proposta haurà de ser negociada pel Parlament Europeu i el Consell, i el text resultant pot experimentar modificacions substancials. A més, la Comissió preveu que el reglament sigui aplicable dos anys després de la seva entrada en vigor.

La proposta reorganitza els procediments entorn de tres grans modalitats: procediment obert, procediment dinàmic i procediment d’innovació.

La novetat no és únicament terminològica. Dins d’aquestes categories es permeten combinacions més flexibles: amb selecció prèvia o sense, amb negociació o sense, i amb diferents formes d’ordenar la participació dels operadors econòmics.

Un exemple especialment significatiu apareix en el procediment dinàmic. Quan no hi hagi selecció prèvia i es rebin més de cinc manifestacions d’interès, l’òrgan de contractació podria limitar les invitacions a un mínim de cinc empreses seleccionades mitjançant un algoritme aleatori i no discriminatori.

Aquest mecanisme contrasta amb el sistema dinàmic d’adquisició regulat actualment per la LCSP, que obliga a convidar totes les empreses admeses a presentar oferta en cada contracte específic. La mesura pot agilitzar la gestió, però també planteja interrogants evidents: és compatible l’aleatorietat amb l’elecció de l’oferta més adequada? Com s’hauria d’auditar l’algoritme? Quines garanties tindrien les empreses que, tot i complir els requisits, no fossin convidades?

És un bon exemple de la tensió que recorre tota la proposta: simplificar els procediments sense reduir la transparència, la competència ni les garanties jurídiques.

Un altre dels canvis rellevants és el reforç de la qualitat en els criteris d’adjudicació. La proposta estableix, com a regla general, que els criteris qualitatius representin almenys un 30% de la puntuació. En els serveis intensius en mà d’obra, aquest mínim s’elevaria al 50%.

La mesura connecta amb una crítica recurrent a la contractació pública: el pes excessiu del preu i la dificultat per valorar adequadament aspectes com la qualitat tècnica, la innovació, la sostenibilitat o les condicions d’execució.

El reglament permet, però, excepcions quan la qualitat ja quedi garantida mitjançant les prescripcions tècniques, les condicions d’execució o una combinació d’ambdues. També preveu la possibilitat de fixar el preu i fer competir les empreses exclusivament per la qualitat.

En comparació amb la LCSP, la proposta europea formula una regla general més clara. La legislació espanyola ja exigeix una majoria de criteris qualitatius en alguns contractes, com els serveis de caràcter intel·lectual o determinats serveis de l’annex IV, però no estableix un percentatge mínim transversal per al conjunt de les licitacions.

La qüestió decisiva, tanmateix, no serà només quant pesa la qualitat, sinó com es defineix i com s’avalua. Augmentar-ne formalment la ponderació aporta poc si els criteris són genèrics, no permeten diferenciar les ofertes o depenen d’una motivació insuficient.

La proposta també reforça la dimensió estratègica de la compra pública. Ja no es tracta únicament d’incorporar clàusules socials o ambientals, sinó d’utilitzar la contractació per protegir la resiliència econòmica, la seguretat de subministrament i l’autonomia estratègica de la Unió.

El text preveu diferents instruments de preferència europea: restriccions a la participació d’operadors de tercers països, requisits sobre l’origen dels productes o avantatges en l’avaluació de les ofertes europees. Fins i tot es podria rebutjar una oferta quan menys del 50% dels productes o serveis tinguessin origen europeu o procedissin d’un país amb acords que garanteixin un accés equivalent al mercat.

Aquest plantejament pot tenir un impacte especialment important en sectors considerats estratègics. També generarà debats jurídics i econòmics sobre la concurrència, la proporcionalitat de les mesures i la manera de determinar l’origen real d’un producte o servei dins de cadenes de subministrament globals.

La digitalització és un altre dels pilars de la reforma. La proposta impulsa serveis europeus per acreditar l’aptitud de les empreses, credencials digitals verificables, sistemes d’interoperabilitat i espais nacionals de dades de contractació pública.

L’objectiu és avançar cap al principi de “només una vegada”: que les empreses no hagin d’aportar reiteradament informació que ja està en poder de l’Administració. Això pot reduir càrregues administratives, facilitar la participació transfronterera i millorar l’accés de les pimes al mercat públic.

Però la transformació no dependrà només de disposar de noves plataformes. Caldrà garantir la qualitat de les dades, la compatibilitat entre sistemes i una governança clara sobre l’ús de la informació i dels algoritmes.

Europa vol menys fragmentació normativa, procediments més flexibles, més pes de la qualitat, una digitalització real i una contractació pública alineada amb els objectius industrials i estratègics de la Unió.

Si el reglament prospera, no n’hi haurà prou amb modificar alguns articles de la LCSP. Caldrà repensar l’arquitectura de la llei, la relació entre el dret europeu i el dret intern i, sobretot, la manera com planifiquem, tramitem i gestionem els contractes públics.

La reforma tot just comença. També hauria de començar, des d’ara, el debat sobre com ens hi volem adaptar.

La Junta Consultiva de Contractació Pública de l’Estat ha aprovat, el 15 de juliol de 2026, l’Informe 50/25, que dona resposta a una qüestió pràctica molt present en la gestió diària dels òrgans de contractació: fins a quin punt es pot recórrer al contracte menor per atendre despeses de caràcter periòdic o recurrent, com ara un subministrament de poca quantia que es repeteix any rere any. La consulta partia d’un cas concret, però la resposta té un abast general que afecta qualsevol entitat del sector públic.

El punt de partida de l’informe és clar, la contractació menor és, per definició, un supòsit d’adjudicació directa i excepcional, pensat per a necessitats puntuals i de poca entitat, no per planificar de manera sistemàtica prestacions que es coneixen amb antelació. Per això, la Junta reitera que, com a regla general, no està justificat acudir al contracte menor quan l’objecte respon a necessitats periòdiques i previsibles que s’allargaran en el temps, encara que cada contractació individual no superi els llindars econòmics. Fer-ho de manera sistemàtica podria emmascarar un fraccionament indegut, contrari a l’article 99.2 de la LCSP, i privar l’Administració d’una millor oferta econòmica que sovint s’obté quan es licita per un termini més llarg.

Ara bé, l’informe també reconeix una via excepcional. Partint del règim dels avançaments de caixa fixa (articles 118.5 i 63.4 de la LCSP), pensat justament per a despeses periòdiques de quantia mínima, la Junta admet que es pugui recórrer al contracte menor per cobrir necessitats recurrents sempre que el valor estimat agregat de totes les prestacions vinculades no arribi, en un període de cinc anys (el termini màxim de durada, amb pròrrogues, d’un contracte de serveis o subministraments), als 15.000 euros. Aquest termini de cinc anys, i no el de tres que plantejava la consulta, és la referència que fixa l’informe per descartar el fraccionament. A més, la Junta aclareix que sol·licitar tres o més pressupostos abans d’adjudicar un contracte menor és només una bona pràctica recomanable per afavorir la concurrència, mai una obligació legal.

Aquesta doctrina no és aliena a Catalunya, sinó que hi troba un paral·lelisme molt directe. El Decret llei 3/2025, de 4 de març, de mesures urgents en matèria de contractació pública, va introduir la figura dels pagaments menors: els contractes d’obres, serveis i subministraments de valor estimat igual o inferior a 5.000 euros (IVA exclòs) que, a l’efecte de tramitació, només requereixen l’aprovació de la despesa i la factura corresponent, sense necessitat de l’informe justificatiu que exigeix amb caràcter general l’article 118.2 de la LCSP. El mateix precepte permet expressament subscriure aquests contractes per cobrir necessitats periòdiques o recurrents, sempre que el valor conjunt no superi, en cada anualitat, el llindar de la contractació menor.

La Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya s’hi ha pronunciat en l’Informe 21/2025, de 15 d’octubre, arran de consultes dels ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet i Aitona. Les conclusions són plenament coherents amb el criteri estatal, ja que el caràcter recurrent d’una necessitat no impedeix, per si sol, utilitzar el contracte menor, però cal vigilar el fraccionament indegut, i un criteri raonable per descartar-lo és comprovar que el valor agregat de les prestacions al llarg d’un període de cinc anys no superi els 15.000 euros. La Junta catalana afegeix, a més, que la tramitació dels pagaments menors no requereix l’informe jurídic de secretaria previst a la disposició addicional tercera de la LCSP, i que el règim s’aplica també als contractes privats de l’Administració, sense que en cap cas s’alteri l’obligació de publicitat que imposa la normativa catalana de transparència.

La coincidència entre els dos informes reforça la seguretat jurídica dels òrgans de contractació catalans, ja que tant des de l’Estat com des de Catalunya s’admet, amb caràcter excepcional i restrictiu, l’ús del contracte menor per a despeses recurrents de quantia molt reduïda, sempre sota el paràmetre dels cinc anys i els 15.000 euros, i sense que sigui exigible sol·licitar diverses ofertes. Amb tot, ambdues juntes coincideixen en un missatge de fons, ja que la planificació adequada de la contractació continua essent l’opció més eficient, i el recurs reiterat al contracte menor hauria de reservar-se als casos en què realment no hi hagi dubte sobre la seva procedència.

Les implicacions del principi de motivació, del dret a ser escoltat i de la condició de “inexistència de control” del tercer país en contractació pública del Agencia de la Unión Europea para el Programa Espacial (EUSPA)

En la decisió que dictà el Tribunal General el 19 de novembre de 2025 en l’assumpte T-41/24, les empreses demandants, LGAI Technological Center, S.A. i jtsec Beyond IT Security, S.L., impugnaren dues decisions de la EUSPA mitjançant les quals se’ls notificava que no havien estat seleccionades en la licitació EUSPA/OP/01/23 per a la prestació de «serveis de suport a l’acreditació de seguretat». La qüestió central gira entorn de l’aplicació d’una condició de participació establerta en el plec: que l’entitat jurídica adjudicatària “no estigui subjecta al control d’un tercer país o d’una entitat d’un tercer país”.

El Tribunal procedeix a diferenciar i resoldre (en primer lloc) la inadmissibilitat del recurs respecte de la primera decisió impugnada, en considerar que aquest havia quedat sense objecte perquè la pròpia EUSPA l’havia “anul·lat” abans de la intervenció jurisdiccional. En segon lloc, examina en profunditat el fons del recurs referit a la segona decisió impugnada, analitzant successivament el dret a ser escoltat (article 41 de la Carta dels Drets Fonamentals), l’obligació de motivació (article 296 TUE i article 170 del Reglament financer), l’obligació d’avaluar les ofertes segons els criteris del plec, la interpretació i aplicació de la condició de “inexistència de control” i, finalment, el principi de proporcionalitat i de maximització de la competència.

Pel que fa al dret a ser escoltat, el Tribunal constata que les demandants van aportar la documentació exigida i van respondre a les sol·licituds d’aclariment formulades per la EUSPA en relació amb la seva estructura accionaral i el control. D’aquesta manera, considera que es va garantir el dret a presentar el punt de vista i no existeix vulneració. En relació amb la motivació de la decisió, el Tribunal conclou que aquesta era suficient atès que s’identificava la no-prova del compliment de la condició de control, i a més s’adjuntava un resum de les conclusions del comitè d’avaluació que explicava la qüestió. Per tant, no es vulnera l’obligació de motivar.

Quant a l’exigència d’avaluació conforme al plec, es sosté que la condició de l’anunci (punt 2.2.1.1 c) del plec i article 24(2)(c) del Reglament (UE) 2021/696) exigia que l’entitat jurídica “no estigui subjecta al control” d’un tercer país o entitat d’un tercer país, entès aquest concepte com la capacitat de l’entitat d’exercir una influència decisiva, directament o indirectament, bé per una, bé per diverses entitats interposades. El Tribunal valida la interpretació adoptada per l’EUSPA que entén que la capacitat pot venir d’un conjunt de propietaris no concertats i que aquesta no exigeix, com pretengueren les demandants, la demostració d’un acord explícit de concertació.

En l’aplicació concreta de la condició, el comitè d’avaluació va concloure que la societat matriu de les demandants tenia accionistes de tercers països (Estats Units) amb participacions significatives i la capacitat per convocar juntes i adoptar decisions rellevants, cosa que feia de la demandant una entitat sota control segons la definició normativa. Així doncs, no s’identificà error manifest d’apreciació en la valoració dels elements fets i jurídics rellevants.

Finalment, pel que fa al principi de proporcionalitat i al de maximització de la competència, el Tribunal recorda que la finalitat del Reglament del Programa Espacial és protegir interessos essencials de seguretat de la Unió, i que això justifica que la condició de control tingui una tipologia més exigent en aquest context. La interpretació adoptada per l’EUSPA no suposa una restricció arbitrària de la competència, sinó una mesura objectivament dirigida al compliment de l’objectiu legislatiu.

Aquesta sentència, per tant, estableix rellevants punts de fixació per als procediments de contractació pública en l’àmbit de programes de la UE amb exigències de seguretat elevada: (i) el dret a ser escoltat i la motivació dels actes administratius es mantenen com a garanties fonamentals; (ii) la definició de “control” pot comprendre la capacitat d’acció de diverses entitats no concertades formalment; (iii) l’òrgan de contractació disposa d’una àmplia facultat d’apreciació sempre que justifiqui adequadament la seva valoració i (iv) l’objectiu de seguretat prevalgué, a aquest nivell de contractació, davant de la maximització de la competència.

Text íntegre sentència:

https://curia.europa.eu/juris/document/document.jsf?text=&docid=306329&pageIndex=0&doclang=es&mode=req&dir=&occ=first&part=1&cid=9058376