sectorpúblico

La Gesetz zur Beschleunigung der Vergabe öffentlicher Aufträge, en vigor a Alemanya des de l’1 de juliol de 2026, simplifica la justificació de la solvència, eleva el llindar de la contractació directa fins a 50.000 euros i digitalitza íntegrament el procediment de recurs. La reforma es presenta a Europa com la primera traducció normativa del diagnòstic de pèrdua de competitivitat dels informes Letta i Draghi, i s’anticipa a un futur Public Procurement Act europeu encara no presentat formalment.

La contractació pública mou al voltant del 14 % del PIB de la Unió Europea, una xifra que els informes Letta i Draghi situen al centre del debat sobre competitivitat: si Europa vol reduir la seva bretxa de productivitat respecte als Estats Units i la Xina, difícilment pot permetre’s un sistema de compra pública lent, fragmentat i excessivament formalista. Alemanya ha estat el primer Estat membre a traduir aquest diagnòstic en Derecho positiu, i la seva reforma val la pena conèixer-la amb detall perquè funciona com a indicador avançat del que previsiblement acabarà arribant, en una forma o altra, a la resta de la Unió.

La mesura més rellevant afecta la manera d’acreditar la solvència i l’absència de causes d’exclusió. Fins ara, els operadors havien d’aportar documentació exhaustiva des del primer moment del procediment; amb la reforma, n’hi ha prou amb declaracions responsables, i només es reclama la documentació completa als candidats que efectivament tenen opcions de resultar adjudicataris. El canvi desplaça el control d’un moment ex ante generalitzat a una verificació ex post selectiva, i està especialment pensat per facilitar l’accés d’empreses joves i innovadores que sovint no disposen de l’historial documental que exigeix el model clàssic.

La reforma també eleva fins a 50.000 euros el llindar per adjudicar directament sense procediment formal, sempre que es respectin els principis d’economia i s’alterni, quan sigui possible, entre diferents empreses. És una xifra notablement superior als llindars que coneixem al nostre entorn per al contracte menor, i planteja una pregunta que val la pena traslladar a la pràctica pròpia: si es vol guanyar agilitat en les compres de poc import, la resposta no hauria de ser només elevar quanties, sinó reforçar la traçabilitat de dades que permeti detectar fraccionament o recurrència injustificada amb els mateixos proveïdors.

En matèria d’infraestructures, la llei introdueix una excepció temporal al principi de divisió en lots per als grans projectes vinculats al fons especial d’infraestructures i neutralitat climàtica, amb l’obligació que el Govern federal informi el Bundestag abans del 30 de setembre de 2027 sobre els seus efectes reals en la participació de pimes i en l’execució pressupostària. És un exemple interessant de com introduir flexibilitat sense renunciar al control: la Doctrina, tot i mantenir la regla general de divisió en lots, es reserva la comprovació empírica dels seus efectes abans de consolidar-la.

La digitalització no s’atura en la fase de licitació. El procediment de recurs davant les Vergabekammern es tramita ja íntegrament per via electrònica, amb vistes per videoconferència i un termini de resolució de cinc setmanes des de l’entrada de la sol·licitud, prorrogable només per dificultats especials justificades. I es consolida un servei nacional de dades de contractació pública, ubicat al ministeri federal de l’Interior, concebut per permetre una anàlisi sistèmica (concentració de mercat, ús de la contractació directa, participació real de pimes) que la simple publicitat d’anuncis i adjudicacions no permet.

Per a les entitats i empreses que operem amb la Llei de contractes del sector públic, l’interès d’aquesta reforma no rau només en la seva novetat alemanya, sinó en la seva capacitat orientativa cap a on apunten els documents institucionals europeus que previsiblement inspiraran la futura revisió de les directives de 2014. La pràctica totalitat de les eines que Alemanya introdueix ara (declaracions responsables amb verificació selectiva, dades estructurades, digitalització integral del recurs, atenció a la ciberseguretat) ja tenen, d’una manera o altra, equivalent a la LCSP; el que revela la comparació és que la qüestió no és tant disposar de l’instrument, com aconseguir que funcioni de manera sistemàtica i no com a excepció puntual ben gestionada.

Convé, per tant, no esperar a la futura reforma europea per revisar com s’articulen, a la pràctica, la justificació de la solvència, la traçabilitat de les compres de poc import i la interoperabilitat dels registres propis.

La publicació del Reial decret llei 7/2026, de 20 de març, ha introduït una modificació molt concreta en la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic, però amb una transcendència pràctica gens menor en un àmbit especialment sensible: la promoció d’habitatge social o a preu assequible sobre sòl o immobles públics. La reforma es materialitza mitjançant la incorporació d’una nova disposició addicional 57a, que configura un règim jurídic singular per a determinades concessions amb l’objectiu de reduir rigideses, alleugerir la preparació contractual i facilitar la viabilitat econòmica de les promocions.

No es tracta d’una reforma estructural del règim general de les concessions, ni de la creació d’una nova categoria contractual autònoma sinó que mantenen les figures ordinàries de la concessió d’obres i de la concessió de serveis, però se’ls aplica (en aquest àmbit concret) un conjunt d’excepcions orientades a simplificar la preparació, accelerar la licitació i afavorir la viabilitat econòmica de les promocions.

La primera novetat d’abast és la relativa al termini concessional. La nova disposició permet que el límit màxim previst a l’article 29.6 LCSP pugui arribar fins a vuitanta anys, en funció del període estimat de recuperació de la inversió. La previsió és extraordinàriament significativa, perquè flexibilitza un dels elements centrals de l’equació concessional i evidencia la voluntat del legislador de fer possibles operacions que, per la seva naturalesa social i per la intensitat de la inversió inicial, difícilment podrien sostenir-se dins dels horitzons temporals ordinaris. Ara bé, l’ampliació del límit legal no elimina la necessitat de justificar adequadament el termini: continua essent imprescindible que existeixi una connexió raonable entre inversió, risc i període de retorn.

La segona modificació rellevant afecta la fase de preparació del contracte. La nova DA 57a estableix que no serà exigible la redacció prèvia per part de l’Administració concedent de l’avantprojecte i del projecte als quals es refereixen els articles 248 i 249 LCSP. Es tracta d’una simplificació clara, que desplaça part de la càrrega de definició tècnica cap al mercat i permet esquemes més flexibles en la configuració de la concessió. Tanmateix, aquesta desformalització no pot confondre’s amb una descripció insuficient de l’objecte contractual: la necessitat, les condicions de la promoció i les exigències funcionals i socials de l’actuació continuen havent de quedar definides amb la precisió necessària per preservar la seguretat jurídica i la igualtat entre licitadors.

També es modifica de manera apreciable el règim de l’estudi de viabilitat econòmica i financera. La norma manté que aquest estudi s’ha d’aprovar abans de licitar, però elimina tres tràmits o controls especialment intensos: no caldrà informació pública, tampoc serà preceptiu l’informe de l’Oficina Nacional de Evaluación, ni el del Comité Superior de Precios de Contratos del Estado. Paral·lelament, el legislador atribueix a l’adjudicatari la realització de determinats estudis tècnics i de riscos vinculats a la construcció i explotació. La lògica és transparent: es manté el nucli econòmic de la viabilitat, però es redueix la densitat formal i el pes dels controls previs, traslladant part de l’esforç de robustesa al propi disseny intern de l’expedient.

Una altra especialitat de gran transcendència és la relativa al càlcul del període de recuperació de la inversió. La nova disposició permet no aplicar obligatòriament la taxa de descompte prevista al Reial decret 55/2017 i substituir-la per una taxa situada entre el rendiment mitjà del deute de l’Estat a deu anys dels darrers sis mesos i aquest mateix rendiment incrementat en 400 punts bàsics. Aquesta flexibilització no és menor atès que afecta directament la modelització financera de la concessió i pot facilitar que operacions de rendibilitat continguda, però funcionalment necessàries des de la perspectiva de la política d’habitatge, resultin finalment viables. Precisament per això, exigirà un esforç reforçat de motivació en cada expedient, perquè l’òrgan de contractació haurà de poder explicar per què la taxa adoptada és congruent amb el repartiment de riscos i amb la finalitat social de l’operació.

La reforma també introdueix una flexibilització en el contingut dels plecs de clàusules administratives particulars, en excloure l’obligació d’incorporar certes referències previstes a l’article 250 LCSP, com ara el llindar mínim de beneficis i la distribució dels riscos rellevants entre Administració i concessionari. Aquesta previsió mereix una lectura prudent. El que es relaxa és la càrrega formal d’explicitació en els plecs, però no desapareix l’exigència material que hi hagi una veritable transferència de risc operacional suficient per mantenir la naturalesa concessional del negoci. La concessió pot simplificar-se; el risc, en canvi, no pot evaporar-se per deferència normativa.

En l’àmbit local la disposició també incorpora una especialitat específica en establir que no serà necessària la tramitació conjunta amb l’estudi de viabilitat de l’expedient de conveniència i oportunitat al qual es refereix l’apartat 5 de la disposició addicional tercera LCSP. La utilitat pràctica d’aquesta previsió per als ens locals és evident, especialment en actuacions patrimonials o de promoció pública d’habitatge on l’acumulació d’informes previs acostuma a esdevenir un factor de retard. Ara bé, novament, la reducció d’una formalitat legal no equival a una dispensa de motivació atès que la decisió de recórrer a una concessió sobre patrimoni públic continua exigint una justificació sòlida des del punt de vista de l’interès públic, la sostenibilitat econòmica i la coherència amb la finalitat social perseguida.

La recent Sentència del Tribunal Suprem núm. 130/2026, de 10 de febrer, aporta una precisió especialment rellevant en la configuració jurídica dels encàrrecs a mitjans propis, en particular en aquells supòsits en què la relació instrumental es construeix respecte de diverses administracions públiques. Lluny de qüestionar la viabilitat de les estructures de mitjà propi compartit, la resolució consolida una línia jurisprudencial que en reforça la coherència interna i n’eleva el nivell d’exigència, desplaçant el centre de gravetat des dels elements formals cap a l’anàlisi material del control.

L’article 32 de la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic, permet que un poder adjudicador encarregui prestacions a una altra entitat sense necessitat de licitació quan aquesta actua com a mitjà propi personificat. Aquesta tècnica es fonamenta en la idea que no existeix una relació contractual entre subjectes autònoms, sinó una forma d’autoorganització interna. Ara bé, aquest desplaçament fora de les regles de concurrència només és admissible quan es compleixen estrictament els requisits legals, entre els quals ocupa un lloc central el denominat control anàleg.

Quan el mitjà propi és compartit per diversos poders adjudicadors, la pròpia llei admet expressament que aquest control pugui exercir-se de manera conjunta. Això respon a una realitat organitzativa evident, especialment en l’àmbit local, on són freqüents les estructures instrumentals participades per múltiples entitats. La jurisprudència del Tribunal Suprem ha assumit aquesta configuració i ha deixat clar que no és necessari que cada administració disposi d’un control individual ni d’una posició majoritària sobre l’entitat instrumental.

En aquest sentit, les resolucions més recents (i de manera destacada la Sentència 1547/2025) han contribuït a desfer una lectura excessivament rígida del control anàleg, afirmant que la seva existència ha d’analitzar-se des d’una perspectiva conjunta i no fragmentària. La participació minoritària d’un dels ens no exclou, per si sola, la possibilitat de considerar-lo integrat en una relació in house, sempre que el conjunt d’administracions exerceixi una influència efectiva sobre l’entitat.

La STS 130/2026 no altera aquest plantejament, però introdueix un matís decisiu que en condiciona l’aplicació pràctica. El Tribunal no qüestiona la validesa del control anàleg conjunt, però rebutja que aquest pugui construir-se sobre bases merament formals. La presència de totes les entitats en el capital o en els òrgans de govern no és suficient si, en la pràctica, la capacitat de decisió es concentra en una única administració.

El cas analitzat és especialment il·lustratiu. Una societat pública plurimunicipal amb capital íntegrament públic i amb representació formal de tots els ens participants és considerada pel Tribunal com a no apte per actuar com a mitjà propi respecte d’un dels seus socis, en la mesura que aquest no disposava d’una capacitat real d’influència sobre les decisions estratègiques. El règim de majories i la configuració dels òrgans socials permetien a l’entitat dominant adoptar decisions de manera unilateral, deixant la resta d’administracions en una posició essencialment accessòria.

A partir d’aquesta constatació, el Tribunal Suprem formula una idea que, sense ser nova, adquireix ara una centralitat operativa indiscutible: el control anàleg conjunt només existeix quan totes les entitats que poden efectuar encàrrecs participen realment en la direcció estratègica i en les decisions significatives del mitjà propi. Quan el control descansa de fet en un únic ens, la figura es desvirtua, encara que es compleixin formalment els requisits legals.

Aquest plantejament comporta un desplaçament clar del focus d’anàlisi. El percentatge de participació en el capital o la mera presència en òrgans de govern deixen de ser elements determinants per si sols. El que passa a ser rellevant és el disseny efectiu de la governança: el sistema de majories, la possibilitat d’influir o bloquejar decisions, la distribució real del poder en els òrgans decisoris i, en definitiva, la capacitat de cada entitat per incidir en l’orientació de l’entitat instrumental.

No es tracta, per tant, d’un enduriment de la figura del mitjà propi en si mateixa, sinó d’una exigència més gran de coherència entre la seva configuració formal i el seu funcionament real. La jurisprudència recent del Tribunal Suprem pot llegir-se, en aquest sentit, com un equilibri entre dues idees aparentment tensionades però en realitat complementàries: d’una banda, una certa flexibilitat en l’admissió d’estructures de control compartit, fins i tot amb participacions desiguals; de l’altra, una exigència reforçada que aquest control sigui efectiu, compartit i no merament nominal.

La conseqüència és clara. Les estructures de mitjà propi compartit continuen essent una eina vàlida i necessària en l’organització del sector públic, però requereixen una revisió més acurada del seu disseny institucional. El repte no és tant definir qui participa en l’entitat, sinó com es distribueix i s’exerceix realment el poder de decisió.

Aquest article analitza en profunditat l’impacte jurídic i administratiu de l’Avantprojecte de Llei per al Bon Ús i la Governança de la Intel·ligència Artificial a Espanya, en connexió estreta amb el Reglament (UE) 2024/1689 del Parlament Europeu i del Consell, de 13 de juny de 2024.

Llegir article: IMPACTO DEL ANTEPROYECTO DE LEY

Es preveu l’obligació per a tot el sector públic d’implementar un canal intern de denúncies. Tots els poders adjudicadors, independentment de la seva grandària, hauran de comptar amb aquest canal de denúncies.

De la normativa reguladora resulta notable posar de manifest:

• S’haurà de garantir la confidencialitat de la identitat de l’informant i de qualsevol tercer mencionat en la comunicació i de les actuacions que es desenvolupin.
• En el cas d’existir diferents canals interns de denúncia, aquests hauran d’integrar-se i estar disponibles de manera unificada a la pàgina principal de l’entitat.
• Ha d’existir un procediment de gestió de les informacions rebudes.
• S’imposa l’obligació de realitzar consulta prèvia amb els sindicats i representació legal dels treballadors (empleats públics).
• L’òrgan d’administració o de govern tindrà la condició de responsable del tractament de les dades personals que siguin objecte de tractament durant les denúncies.

(more…)

És clau per garantir la perspectiva de gènere en la contractació pública, que des dels poders públics de Catalunya es vetlli per aplicar en totes les etapes del procediment de contractació, els canvis necessaris per evitar perpetuar desigualtats que afectin el col·lectiu femení. (more…)