SeguretatJurídica

La Resolució 239/2026 del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic anul·la uns plecs per manca de justificació dels requisits de solvència exigits i reforça la idea que la discrecionalitat de l’òrgan de contractació no eximeix del deure de motivar adequadament les seves decisions.

La configuració dels requisits de solvència és, probablement, un dels àmbits en què els òrgans de contractació disposen d’un marge d’actuació més ampli. Correspon a cada administració definir quines capacitats econòmiques, tècniques o professionals considera necessàries per garantir una correcta execució del contracte i, en conseqüència, determinar quines empreses poden accedir a la licitació. Aquesta facultat forma part de l’anomenada discrecionalitat tècnica i resulta imprescindible per permetre que cada contracte s’adapti a les seves necessitats específiques.

Ara bé, aquesta discrecionalitat no és il·limitada. La Llei de contractes del sector públic exigeix que els requisits de solvència mantinguin una relació directa amb l’objecte contractual, siguin proporcionals a les prestacions a executar i no introdueixin restriccions injustificades a la competència. Precisament sobre aquesta qüestió es pronuncia la Resolució 239/2026, d’11 de juny, del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic, dictada amb motiu del recurs especial interposat contra els plecs d’un contracte de serveis d’abalisament integral de les platges del municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.

La licitació exigia, entre altres requisits, haver executat determinats contractes similars durant els darrers anys, disposar de diverses certificacions ISO i acreditar la titularitat d’una embarcació equipada amb una grua d’una determinada capacitat. Una empresa del sector va impugnar els plecs considerant que aquestes exigències no estaven justificades i que restringien indegudament la concurrència.

El més rellevant de la resolució no és, però, la valoració concreta d’aquests requisits sinó que el que resulta especialment interessant és el raonament que utilitza el Tribunal per arribar a la seva conclusió. El TCCSP recorda que els òrgans de contractació poden exigir els nivells de solvència que considerin necessaris, però també que aquesta decisió ha d’aparèixer degudament motivada dins del mateix expedient de contractació. No n’hi ha prou que la justificació existeixi de manera implícita o pugui reconstruir-se posteriorment. Cal que l’expedient expliqui per què s’exigeix un determinat requisit, quina finalitat persegueix i quina relació guarda amb les prestacions objecte del contracte.

En aquest sentit, la resolució insisteix en una doctrina ja consolidada però que continua generant incidències pràctiques. Les motivacions aportades per l’òrgan de contractació durant la tramitació del recurs no poden substituir les justificacions que haurien d’haver format part de l’expedient des del moment de la seva aprovació. La memòria justificativa i els plecs no constitueixen un simple requisit formal, sinó l’instrument que permet acreditar que les decisions adoptades responen a criteris objectius, proporcionats i compatibles amb els principis de la contractació pública.

La resolució resulta igualment significativa pel tractament que atorga a les certificacions ISO. El Tribunal recorda que la solvència i els mitjans per acreditar-la són conceptes jurídicament diferents. La solvència és la capacitat que es considera necessària per executar correctament el contracte; els certificats constitueixen únicament una forma d’acreditar aquesta capacitat. Per aquest motiu, considera insuficient exigir determinades certificacions sense identificar prèviament quin aspecte concret de la solvència es pretén acreditar ni justificar adequadament la seva necessitat en relació amb l’objecte contractual.

També és especialment revelador que el Tribunal posi en relació els requisits exigits amb el resultat efectiu de la licitació. Tot i que la presentació d’una única oferta no determina per si sola la il·legalitat dels plecs, la resolució apunta que aquesta circumstància obliga a examinar amb especial cautela si els requisits establerts poden haver actuat com una barrera d’accés al mercat. La solvència ha de servir per garantir que el futur contractista disposa de la capacitat necessària per executar el contracte, però no pot convertir-se en un mecanisme que limiti artificialment la competència o redueixi injustificadament el nombre d’operadors econòmics que poden presentar oferta.

Podeu llegir la resolució en el següent enllaç: resolucio_num._239_2026

La Resolució 172/2026 posa de manifest els límits dels criteris d’adjudicació avaluables mitjançant fórmula quan la seva aplicació es desvia dels termes dels plecs. L’anàlisi evidencia com la reinterpretació ex post de les ofertes pot desdibuixar la seva naturalesa objectiva. En aquest context, es reforça la necessitat d’alinear amb rigor el disseny dels criteris amb la seva aplicació efectiva.

El cas analitzat parteix d’una licitació en què es valorava la millora dels nivells de servei (SLA) a partir de dos paràmetres aparentment objectius: el temps de resposta i el temps de resolució. Malgrat aquesta configuració, la controvèrsia sorgeix en el moment de la seva aplicació, quan l’òrgan de contractació es veu obligat a interpretar el contingut d’una de les ofertes per poder encaixar-la dins del criteri previst.

En concret, l’oferta adjudicatària no formulava els paràmetres en els termes dels plecs, sinó mitjançant una estructura diferent basada en fases d’actuació i nivells de prioritat. Davant d’això, l’òrgan de contractació va assimilar aquests conceptes als previstos en el criteri i va atribuir la puntuació màxima.

El Tribunal considera que aquesta operació excedeix la naturalesa dels criteris automàtics. La seva funció no és interpretar o reconstruir les ofertes, sinó verificar de manera objectiva si compleixen els paràmetres definits. Quan aquesta verificació requereix una adaptació o equivalència no prevista en els plecs, s’introdueix un marge de discrecionalitat incompatible amb aquest tipus de criteris.

La resolució posa de manifest, a més, dues disfuncions especialment significatives: d’una banda, la valoració incompleta del criteri (en tant que només es puntua un dels paràmetres previstos); de l’altra, la comparació en peu d’igualtat entre una oferta ajustada als plecs i una altra que requereix una interpretació per ser considerada equivalent.

Aquest conjunt de circumstàncies condueix a l’estimació del recurs i a la retroacció de les actuacions, amb la finalitat de practicar una nova valoració estrictament ajustada als termes dels plecs.

Més enllà del cas concret, la resolució evidencia un risc recurrent en la pràctica: la flexibilització dels criteris automàtics en el moment de la seva aplicació. Aquest desplaçament desdibuixa la seva funció (reduir la discrecionalitat i garantir la comparabilitat de les ofertes) i pot comprometre els principis d’igualtat i transparència.

En definitiva, la Resolució 172/2026 reforça una idea essencial: els criteris avaluables mitjançant fórmula només compleixen la seva funció si es configuren amb precisió i s’apliquen amb rigor, sense reinterpretacions ni ajustos ex post.

La implantació dels Plans de Mesures Antifrau (PMA) va representar un primer pas imprescindible en la gestió dels fons Next Generation EU. Tanmateix, l’actual marc normatiu i els criteris de supervisió consoliden la idea que el PMA, tot i necessari, no és suficient per si sol. La Guia de control de nivell 1 publicada per la Generalitat de Catalunya reforça l’exigència de disposar d’un sistema complet de control intern de nivell 1, estructurat mitjançant una Unitat de Verificació Independent (UVI) i un Pla de Control Intern (PCI) operatiu, capaç de verificar, documentar i acreditar el compliment de fites, objectius i principis transversals.

La implementació dels fons vinculats al Mecanisme de Recuperació i Resiliència ha comportat un procés d’adaptació intens per part de les entitats públiques, organismes instrumentals i entitats dependents. En una primera etapa, la prioritat es va situar en la configuració dels Plans de Mesures Antifrau, concebuts com a resposta immediata a les exigències europees en matèria de prevenció del frau, corrupció, conflictes d’interès i doble finançament. Aquell esforç permetia establir un marc mínim d’integritat institucional i de protecció dels interessos financers de la Unió.

Amb el pas del temps, el model de governança del MRR ha evolucionat cap a una concepció més integral del control. Els òrgans supervisors han desplaçat progressivament el focus des de la mera existència formal de determinats instruments cap a l’anàlisi del funcionament efectiu dels sistemes interns de gestió i verificació. Aquesta evolució respon a una lògica clara: la solidesa del sistema no depèn únicament de disposar de documents aprovats, sinó de la capacitat de les entitats per demostrar, amb evidències consistents, que aquests instruments s’apliquen realment i que el conjunt del model de gestió funciona de manera adequada.

En aquest context, la publicació de la Guia de control de nivell 1 per a l’elaboració del Pla de Control Intern (PCI) per part del Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya adquireix una rellevància singular. La Guia no introdueix obligacions substancialment noves, sinó que ordena i sistematitza exigències ja presents en el marc europeu i estatal, especialment en el Reglament del MRR i en l’Ordre HFP/1030/2021. El seu principal valor rau en clarificar que el Pla de Mesures Antifrau, malgrat la seva importància, constitueix només una peça dins d’un sistema de control intern necessàriament més ampli.

El PMA identifica riscos específics i defineix mesures preventives i correctores. El PCI, en canvi, respon a una funció diferent: articular un sistema integral de verificació interna destinat a comprovar que el conjunt del model de gestió (incloses les mesures antifrau) s’aplica correctament i genera evidències suficients. Aquesta distinció conceptual és essencial, ja que el control intern de nivell 1 ha de permetre verificar de manera independent, sistemàtica i documentada el correcte funcionament del sistema de gestió, el compliment efectiu de les fites i objectius, l’aplicació real dels principis transversals i la coherència de la informació pressupostària i comptable vinculada a les actuacions finançades.

Aquest sistema s’articula, necessàriament, mitjançant la designació d’una Unitat de Verificació Independent (UVI) amb separació funcional respecte de les unitats gestores. La independència no és un requisit formal accessori, sinó una condició estructural del model de control, atès que garanteix la credibilitat i objectivitat de les verificacions. A aquesta arquitectura s’hi afegeix l’elaboració d’un Pla de Control Intern (PCI) que defineixi l’abast, la metodologia, el cronograma de verificacions, els criteris de mostreig i el sistema d’informes i seguiment de les incidències detectades. El PCI esdevé així un instrument operatiu que ordena l’activitat verificadora i assegura la traçabilitat del sistema.

La importància pràctica d’aquest reforç del control intern s’ha d’interpretar en el context de la fase actual del MRR. L’execució material de les inversions conviu amb una intensificació progressiva dels controls ex post, tant a escala estatal com europea. En aquest escenari, la capacitat de les entitats per acreditar documentalment que les actuacions s’han executat conforme a la normativa aplicable, que les fites i objectius s’han assolit de manera efectiva i que els principis transversals han estat respectats esdevé un element central. No n’hi ha prou amb executar correctament; cal poder demostrar-ho de manera robusta i sistemàtica.

Aquesta exigència es veu reforçada pel desenvolupament normatiu recent en matèria de procediments de reintegrament dels fons MRR, que identifica com a causes de reintegrament no només els incompliments materials, sinó també la manca d’emissió o acreditació adequada d’informes de gestió o la insuficiència de documentació i evidències requerides pels òrgans de control. Això posa de manifest que el risc jurídic i financer pot derivar tant d’una execució incorrecta com d’un sistema de control intern insuficient o no adequadament documentat.

L’experiència acumulada en aquests anys permet constatar que moltes entitats han desplegat amb rigor els seus Plans de Mesures Antifrau, però encara presenten bretxes en la formalització o execució del control intern de nivell 1. La inexistència d’una UVI clarament definida, la manca d’un PCI operatiu o la realització de verificacions sense metodologia homogènia són situacions relativament habituals. Aquestes disfuncions no impliquen necessàriament irregularitats materials, però poden debilitar la posició de l’entitat davant auditories o actuacions de control.

El control intern continua essent una funció pròpia de cada entitat. Tanmateix, la complexitat tècnica i normativa del marc MRR fa sovint recomanable disposar de suport jurídic i metodològic especialitzat que permeti analitzar l’encaix del model existent, identificar possibles bretxes i definir instruments de verificació alineats amb els criteris actuals de control. Aquest acompanyament contribueix a reforçar la solidesa i seguretat jurídica del sistema, sense alterar la naturalesa pròpia i indelegable de les funcions de control intern.

El Tribunal Suprem ha confirmat que l’estandardització de contractes de teletreball no vulnera la llibertat sindical sempre que es respecti la voluntarietat i el tràmit d’audiència. En la seva sentència, la Sala Social va desestimar el recurs del sindicat ASC contra Ayesa Advanced Technologies, fixant doctrina sobre els límits entre negociació col·lectiva i acords individuals en el treball a distància.

El litigi té el seu origen en la demanda del sindicat, que sol·licitava la nul·litat de la implantació unilateral d’un règim de teletreball i de les clàusules contractuals subscrites amb els empleats des d’octubre de 2022. El sindicat argumentava que l’empresa havia incorregut en una “individualització en massa”, eludint la negociació col·lectiva en oferir un model d’adhesió idèntic a tota la plantilla. La sentència desestima íntegrament les pretensions sindicals basant-se en tres arguments jurídics fonamentals:

1. La primacia de la voluntarietat individual El Tribunal recorda que el treball a distància es regeix pel principi de voluntarietat (Art. 5 Llei 10/2021). L’acord ha de ser necessàriament individual, ja que respon a la voluntat de les parts, i “no pot ser suplert per pacte o conveni de caràcter col·lectiu“. El TS distingeix dos plans: la necessitat de l’acord individual, que és insubstituïble, i el contingut d’aquest acord, que ha de respectar la llei i el conveni, però el seu format estandarditzat no implica il·legalitat.
2. El model únic no viola la llibertat sindical El fet que l’empresa ofereixi un model de “contracte d’adhesió” no suposa una vulneració de la negociació col·lectiva. En aquest cas, el Tribunal va valorar que els acords individuals van ser anteriors a la negociació del conveni sectorial i que el sindicat demandant no va acreditar haver intentat negociar un conveni d’empresa que fos rebutjat per la companyia.
3. Desconnexió digital Un dels punts més rellevants és la validació de la política de desconnexió digital. El sindicat reclamava que aquesta política havia d’haver estat negociada. Tanmateix, el Suprem aclareix que l’article 88 de la LOPD i el conveni d’aplicació permeten a l’ocupador elaborar la política interna prèvia audiència dels representants dels treballadors. En constar que l’empresa va realitzar aquesta audiència i consultes abans d’implantar la mesura, es considera complerta l’exigència legal sense necessitat d’assolir un acord col·lectiu formal.

Conclusió:

Aquesta sentència reforça la seguretat jurídica de les empreses en la gestió del teletreball. Confirma que l’estandardització administrativa dels acords (l’ús de contractes d’adhesió) és lícita sempre que:

• Es respecti la voluntarietat i reversibilitat exigida per la llei.
• Es compleixi amb el tràmit d’audiència a la representació legal dels treballadors en matèries com la desconnexió digital.
• No es bloquegin iniciatives reals de negociació col·lectiva quan existeix legitimació, es a dir, no donar carta blanca per impedir o neutralitzar l’acció sindical quan existeixi una veritable iniciativa de negociació col·lectiva legítima.

L’Informe 32/2024, de 12 de desembre, de la Junta Consultiva de Contractació Pública de l’Estat (JCCPE), preveu, en relació amb l’art. 29.2 de la LCSP,  que “l’òrgan de contractació acordi la pròrroga del contracte prevista als plecs de clàusules administratives particulars quan no ha tingut lloc el preavís contemplat amb l’antelació prevista, sempre que hi hagi acceptació de la pròrroga pel contractista”.

L’informe repassa la regulació de l’art. 29.2 de la LCSP, i els supòsits en què la pròrroga és obligatòria per al contractista. I addicionalment, raona que la regulació de la pròrroga efectuada per aquest art. 29.2 de la LCSP “no limita la possibilitat de pròrroga al supòsit que sigui obligatòria per al contractista”.

Aquest informe considera que aquest precepte “estableix unes garanties en benefici de l’empresari per a una seguretat jurídica més gran (cas del preavís) i perquè la pròrroga del contracte no li sigui excessivament gravosa (cas del supòsit de demora de l’Administració en el pagament) del preu)”. Però al marge del supòsit de pròrroga obligatòria, “de cap manera veda la possibilitat de donar el seu consentiment a un acord de pròrroga adoptat per l’òrgan de contractació fora dels marges per als quals resulta obligatori, consentiment que, en tot cas, haurà de ser exprés”.

Per tot això la JCCPE conclou que “d’acord amb allò previst a l’article 29.2 de la LCSP, resulta possible que l’òrgan de contractació acordi la pròrroga del contracte prevista als plecs de clàusules administratives particulars quan no ha tingut lloc el preavís amb l’antelació prevista de dos mesos d’antelació a la finalització del termini de durada del contracte, llevat que al plec que regeixi el contracte  se n’estableixi un de major, sempre que hi hagi acceptació expressa de la pròrroga pel contractista”