transparència

La Resolució JUS/1475/2026, d’11 de maig, publicada al DOGC núm. 9666 del 15 de maig, aprova els criteris del Pla d’actuació inspectora de fundacions i associacions declarades d’utilitat pública per a l’any 2026.

El Protectorat prioritza la inspecció de les entitats que incompleixen l’obligació de presentar els comptes anuals. En concret, determina, entre d’altres, com a criteris principals d’inspecció:

• Presentació de comptes: fundacions i associacions que no hagin dipositat els comptes anuals corresponents als dos darrers exercicis davant del Protectorat de Fundacions.
• Requeriments especials: entitats que hagin rebut requeriments formulats pel Protectorat que segueixin pendents d’atendre.
• Deficiències comptables: inspecció detallada d’entitats amb alertes en auditories anteriors o desquadraments reincidents en la memòria econòmica.
• Desviació de la finalitat fundacional: comprovació que, com a mínim, el 70% de les rendes i altres ingressos nets anuals es destinen estrictament a les finalitats fundacionals.
• Òrgans de govern: càrrecs vençuts i no renovats, així com configuracions dels òrgans de govern integrades majoritàriament per persones amb vincles familiars.

El Pla d’Inspecció té un caràcter preventiu i de control per garantir el bon govern i la transparència de les entitats.

Podeu consultar el text complet de la Resolució JUS/1475/2026 al DOGC núm. 9666, de 15 de maig de 2026 https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/9666/2150554.pdf

La Resolució 172/2026 posa de manifest els límits dels criteris d’adjudicació avaluables mitjançant fórmula quan la seva aplicació es desvia dels termes dels plecs. L’anàlisi evidencia com la reinterpretació ex post de les ofertes pot desdibuixar la seva naturalesa objectiva. En aquest context, es reforça la necessitat d’alinear amb rigor el disseny dels criteris amb la seva aplicació efectiva.

El cas analitzat parteix d’una licitació en què es valorava la millora dels nivells de servei (SLA) a partir de dos paràmetres aparentment objectius: el temps de resposta i el temps de resolució. Malgrat aquesta configuració, la controvèrsia sorgeix en el moment de la seva aplicació, quan l’òrgan de contractació es veu obligat a interpretar el contingut d’una de les ofertes per poder encaixar-la dins del criteri previst.

En concret, l’oferta adjudicatària no formulava els paràmetres en els termes dels plecs, sinó mitjançant una estructura diferent basada en fases d’actuació i nivells de prioritat. Davant d’això, l’òrgan de contractació va assimilar aquests conceptes als previstos en el criteri i va atribuir la puntuació màxima.

El Tribunal considera que aquesta operació excedeix la naturalesa dels criteris automàtics. La seva funció no és interpretar o reconstruir les ofertes, sinó verificar de manera objectiva si compleixen els paràmetres definits. Quan aquesta verificació requereix una adaptació o equivalència no prevista en els plecs, s’introdueix un marge de discrecionalitat incompatible amb aquest tipus de criteris.

La resolució posa de manifest, a més, dues disfuncions especialment significatives: d’una banda, la valoració incompleta del criteri (en tant que només es puntua un dels paràmetres previstos); de l’altra, la comparació en peu d’igualtat entre una oferta ajustada als plecs i una altra que requereix una interpretació per ser considerada equivalent.

Aquest conjunt de circumstàncies condueix a l’estimació del recurs i a la retroacció de les actuacions, amb la finalitat de practicar una nova valoració estrictament ajustada als termes dels plecs.

Més enllà del cas concret, la resolució evidencia un risc recurrent en la pràctica: la flexibilització dels criteris automàtics en el moment de la seva aplicació. Aquest desplaçament desdibuixa la seva funció (reduir la discrecionalitat i garantir la comparabilitat de les ofertes) i pot comprometre els principis d’igualtat i transparència.

En definitiva, la Resolució 172/2026 reforça una idea essencial: els criteris avaluables mitjançant fórmula només compleixen la seva funció si es configuren amb precisió i s’apliquen amb rigor, sense reinterpretacions ni ajustos ex post.

La recent Sentència del Tribunal Suprem núm. 130/2026, de 10 de febrer, aporta una precisió especialment rellevant en la configuració jurídica dels encàrrecs a mitjans propis, en particular en aquells supòsits en què la relació instrumental es construeix respecte de diverses administracions públiques. Lluny de qüestionar la viabilitat de les estructures de mitjà propi compartit, la resolució consolida una línia jurisprudencial que en reforça la coherència interna i n’eleva el nivell d’exigència, desplaçant el centre de gravetat des dels elements formals cap a l’anàlisi material del control.

L’article 32 de la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic, permet que un poder adjudicador encarregui prestacions a una altra entitat sense necessitat de licitació quan aquesta actua com a mitjà propi personificat. Aquesta tècnica es fonamenta en la idea que no existeix una relació contractual entre subjectes autònoms, sinó una forma d’autoorganització interna. Ara bé, aquest desplaçament fora de les regles de concurrència només és admissible quan es compleixen estrictament els requisits legals, entre els quals ocupa un lloc central el denominat control anàleg.

Quan el mitjà propi és compartit per diversos poders adjudicadors, la pròpia llei admet expressament que aquest control pugui exercir-se de manera conjunta. Això respon a una realitat organitzativa evident, especialment en l’àmbit local, on són freqüents les estructures instrumentals participades per múltiples entitats. La jurisprudència del Tribunal Suprem ha assumit aquesta configuració i ha deixat clar que no és necessari que cada administració disposi d’un control individual ni d’una posició majoritària sobre l’entitat instrumental.

En aquest sentit, les resolucions més recents (i de manera destacada la Sentència 1547/2025) han contribuït a desfer una lectura excessivament rígida del control anàleg, afirmant que la seva existència ha d’analitzar-se des d’una perspectiva conjunta i no fragmentària. La participació minoritària d’un dels ens no exclou, per si sola, la possibilitat de considerar-lo integrat en una relació in house, sempre que el conjunt d’administracions exerceixi una influència efectiva sobre l’entitat.

La STS 130/2026 no altera aquest plantejament, però introdueix un matís decisiu que en condiciona l’aplicació pràctica. El Tribunal no qüestiona la validesa del control anàleg conjunt, però rebutja que aquest pugui construir-se sobre bases merament formals. La presència de totes les entitats en el capital o en els òrgans de govern no és suficient si, en la pràctica, la capacitat de decisió es concentra en una única administració.

El cas analitzat és especialment il·lustratiu. Una societat pública plurimunicipal amb capital íntegrament públic i amb representació formal de tots els ens participants és considerada pel Tribunal com a no apte per actuar com a mitjà propi respecte d’un dels seus socis, en la mesura que aquest no disposava d’una capacitat real d’influència sobre les decisions estratègiques. El règim de majories i la configuració dels òrgans socials permetien a l’entitat dominant adoptar decisions de manera unilateral, deixant la resta d’administracions en una posició essencialment accessòria.

A partir d’aquesta constatació, el Tribunal Suprem formula una idea que, sense ser nova, adquireix ara una centralitat operativa indiscutible: el control anàleg conjunt només existeix quan totes les entitats que poden efectuar encàrrecs participen realment en la direcció estratègica i en les decisions significatives del mitjà propi. Quan el control descansa de fet en un únic ens, la figura es desvirtua, encara que es compleixin formalment els requisits legals.

Aquest plantejament comporta un desplaçament clar del focus d’anàlisi. El percentatge de participació en el capital o la mera presència en òrgans de govern deixen de ser elements determinants per si sols. El que passa a ser rellevant és el disseny efectiu de la governança: el sistema de majories, la possibilitat d’influir o bloquejar decisions, la distribució real del poder en els òrgans decisoris i, en definitiva, la capacitat de cada entitat per incidir en l’orientació de l’entitat instrumental.

No es tracta, per tant, d’un enduriment de la figura del mitjà propi en si mateixa, sinó d’una exigència més gran de coherència entre la seva configuració formal i el seu funcionament real. La jurisprudència recent del Tribunal Suprem pot llegir-se, en aquest sentit, com un equilibri entre dues idees aparentment tensionades però en realitat complementàries: d’una banda, una certa flexibilitat en l’admissió d’estructures de control compartit, fins i tot amb participacions desiguals; de l’altra, una exigència reforçada que aquest control sigui efectiu, compartit i no merament nominal.

La conseqüència és clara. Les estructures de mitjà propi compartit continuen essent una eina vàlida i necessària en l’organització del sector públic, però requereixen una revisió més acurada del seu disseny institucional. El repte no és tant definir qui participa en l’entitat, sinó com es distribueix i s’exerceix realment el poder de decisió.

Una recent decisió de l’autoritat austríaca de protecció de dades (DSB) ha tornat a posar Microsoft al centre del debat sobre la privacitat digital, especialment quan es tracta de menors. Arran d’una denúncia presentada per l’organització Noyb, la DSB ha conclòs que Microsoft va instal·lar cookies de rastreig en el dispositiu d’un alumne que utilitzava Microsoft 365 Education sense haver obtingut el seu consentiment. Segons la pròpia política de privacitat de l’empresa, aquestes cookies serveixen per analitzar el comportament de l’usuari, recopilar dades del navegador i utilitzar-les amb finalitats publicitàries. L’autoritat ha donat a Microsoft un termini de quatre setmanes per posar fi a aquest rastreig i adaptar-se a la normativa europea.

Aquest cas no és un fet aïllat. El juny de 2024, Noyb ja havia presentat dues reclamacions davant l’autoritat austríaca relacionades amb l’ús de Microsoft 365 Education a les escoles. La primera es va resoldre a l’octubre de 2025, quan l’autoritat va considerar que Microsoft havia vulnerat el dret d’accés reconegut a l’article 15 del Reglament general de protecció de dades (RGPD). En aquell moment, l’organització denunciava que Microsoft vulnerava la privacitat dels infants mentre traslladava la responsabilitat legal a les escoles i a les autoritats educatives locals.

Un dels problemes de fons que destaca Noyb és el desequilibri de poder entre les grans empreses tecnològiques i les escoles o administracions públiques. Proveïdors com Microsoft tenen una posició de mercat tan dominant que poden imposar contractes i condicions d’ús sota una lògica de “o ho acceptes o te’n quedes fora”. En aquest context, les escoles no tenen cap capacitat real de negociar com es tracten les dades dels alumnes, ni d’influir en les decisions tècniques que pren la companyia. Tot i això, Microsoft acostuma a presentar-se com un simple “encarregat del tractament”, mentre que trasllada la major part de la responsabilitat legal a les escoles, que formalment actuen com a “responsables del tractament”.

A la pràctica, aquest repartiment de rols no reflecteix la realitat. Les escoles no decideixen ni els mitjans ni les finalitats reals del tractament de dades, tal com exigeix el RGPD per ser considerades responsables efectives. Malgrat això, són elles les que acaben assumint els riscos legals.

Les conseqüències d’aquest sistema són especialment greus per a les persones afectades, en aquest cas els estudiants. Quan intenten exercir els seus drets de protecció de dades, com ara el dret d’accés, sovint es troben que Microsoft no respon a les sol·licituds, mentre que les escoles no poden donar-hi resposta perquè no disposen de tota la informació ni del control efectiu sobre les dades. Això crea una situació de “compliment formal”, però buida de contingut real, que acaba negant drets bàsics reconeguts pel RGPD.

A tot això s’hi afegeix una notable manca de transparència. Determinar quines polítiques de privacitat, contractes o documents s’apliquen realment a l’ús de Microsoft 365 Education és una tasca complexa fins i tot per a professionals del dret. La informació es troba dispersa en múltiples documents, sovint amb continguts vagues o contradictoris, i sense explicar clarament què passa amb les dades dels menors. Tal com assenyala Maartje de Graaf, advocada especialitzada en protecció de dades a Noyb, la informació facilitada per Microsoft és tan imprecisa que “ni tan sols un advocat qualificat pot entendre completament com es tracten les dades personals a Microsoft 365 Education”.

La segona denúncia resolta recentment fa encara més evident la gravetat de la situació. L’autoritat austríaca ha confirmat que Microsoft va instal·lar cookies de seguiment en el dispositiu d’un menor sense el seu consentiment, i que aquestes cookies s’utilitzen amb finalitats publicitàries. Tant l’escola com el Ministeri d’Educació austríac van afirmar que desconeixien completament l’existència d’aquest rastreig. Això planteja un escenari preocupant: milions de menors a Europa podrien estar sent rastrejats sense base legal ni coneixement de les institucions educatives que utilitzen aquests serveis.

Les possibles conseqüències d’aquesta decisió van molt més enllà del cas concret. Milions d’estudiants i docents a tota Europa utilitzen Microsoft 365 Education, i milions més fan servir Microsoft 365 en empreses i administracions públiques. El rastreig d’usuaris sense consentiment vulnera clarament la normativa europea de protecció de dades i posa en risc la conformitat legal de totes les organitzacions que utilitzen aquestes eines. De fet, algunes autoritats de protecció de dades, com les alemanyes, ja havien expressat dubtes seriosos sobre la compatibilitat de Microsoft 365 amb el RGPD.

En resum, aquest cas exemplifica un problema estructural: les grans empreses tecnològiques concentren el poder de decisió i els beneficis, però intenten traslladar les obligacions legals als seus clients europeus. Tal com resumeix Max Schrems, fundador de Noyb, si Microsoft no canvia de manera profunda el funcionament i la governança dels seus productes, moltes organitzacions europees simplement no podran complir amb les seves obligacions legals en matèria de protecció de dades. La decisió austríaca és, doncs, un toc d’alerta que va molt més enllà d’un sol cas o d’un sol país.

La Agencia Española de Protección de Datos (AEPD) ha resolt recentment un procediment sancionador (ref. EXP202402851) contra IDCQ Hospitales y Sanidad, S.L.U. (Hospital Universitari Quirónsalud Madrid) arran de la destrucció d’un CD que contenia imatges de ressonàncies magnètiques aportades per un pacient per ser comparades amb una prova diagnòstica realitzada al centre.

El cas ha generat especial interès perquè posa el focus en qüestions clau per al sector sanitari: el tractament de dades de salut, la gestió de suports físics lliurats pels pacients i l’abast de les obligacions de conservació vinculades a la història clínica.

Els fets es remunten el novembre de 2021, quan un pacient va acudir a l’Hospital Quirónsalud Madrid per fer-se una ressonància magnètica i va aportar un CD amb imatges de proves prèvies realitzades entre 2018 i 2020. Aquell mateix dia va signar un document en què s’indicava que els resultats i informes estarien disponibles durant un mes per a la seva retirada. Quan el pacient va intentar recuperar el CD quatre mesos després, el centre li va comunicar que ja havia estat eliminat per limitacions d’espai a l’arxiu. Davant d’això, va presentar reclamació primer davant del propi hospital i, posteriorment, davant l’AEPD.

En la seva defensa, IDCQ Quirónsalud va sostenir que les imatges contingudes al CD no havien estat generades pel seu centre, sinó per un altre hospital, i que havien estat aportades directament pel pacient. Segons el seu criteri, les obligacions legals de conservació de documentació clínica s’apliquen principalment a la informació creada pel propi centre sanitari i no necessàriament als materials externs lliurats pel pacient. Partint d’aquesta premissa, el centre va argumentar que, en absència d’una obligació específica de conservació, mantenir el CD hauria estat contrari als principis de minimització de dades i limitació de la finalitat del RGPD i que, per tant, no disposaven de base de legitimació suficient, en els termes de l’article 6, per conservar-lo més enllà del termini previst.

L’hospital també va remarcar que la informació que el metge va considerar rellevant sí que es va incorporar a la història clínica del pacient, en forma d’informe mèdic. La resta d’imatges no es van integrar perquè, segons el criteri clínic del facultatiu, no eren necessàries per garantir la continuïtat assistencial.

A més, IDCQ va defensar que disposava d’un procediment intern que regulava la recollida, custòdia i eventual destrucció de proves mèdiques aportades pels pacients. Aquest procediment establia un termini d’un mes perquè els suports físics fossin retirats i, passat aquest període, preveia la destrucció del material no recollit. Segons el centre, el pacient havia estat informat d’aquest termini i, un cop transcorregut, la destrucció del CD es va justificar com una mesura tècnica i organitzativa necessària i proporcionada en el marc del principi de privacitat des del disseny i per defecte.

La resolució de l’AEPD, però, va rebutjar aquests arguments. L’Agència va considerar que el tractament de dades controvertit (la supressió de les dades que contenia el CD) no tenia una base legitimadora suficient que l’emparés, ja que no existeix cap obligació legal que permeti aquesta destrucció abans del termini mínim de cinc anys previst per la normativa sanitària.

En aquest sentit, la AEPD va recordar que l’article 17.1 de la LBAP estableix que els centres sanitaris han de conservar la documentació clínica en condicions que garanteixin el seu correcte manteniment i seguretat, encara que no necessàriament en el suport original, durant el temps adequat a cada cas i, com a mínim, cinc anys des de l’alta de cada procés assistencial, sense especificar que aquesta obligació només faci referència a la documentació que ha estat elaborada pel centre, de manera que inclouria també aquella documentació clínica aportada directament pel pacient. La normativa catalana reforça aquesta idea, i afegeix que les mesures de seguretat previstes a aquest respecte hauran d’estar recollides en protocols interns aprovats per la direcció del centre.

Pel que fa als protocols interns al·legats per l’hospital, la resolució posa de manifest que aquests no estaven degudament implantats ni elaborats en el moment dels fets, sinó que es van aprovar amb posterioritat al procediment sancionador, motiu pel qual no es van tenir en compte com a circumstància atenuant. L’Agència va destacar, a més, la gravetat que un grup hospitalari de la dimensió de Quirónsalud no disposés, en aquell moment, de protocols clars sobre la custòdia i destrucció tant de la documentació clínica generada pel propi centre com dels suports aportats proactivament pels pacients, arribant a qualificar la pràctica de “negligència greu”.

La resolució va imposar sancions per infraccions dels articles 6, 9 i 25 del RGPD, qualificades com a molt greus, amb un import total d’1.200.000 euros.

Més enllà de la controvèrsia jurídica, el cas ofereix lliçons rellevants per als centres sanitaris. És essencial disposar de protocols clars sobre la gestió dels suports físics que aporten els pacients, establir criteris sòlids sobre els terminis de conservació i devolució, i comunicar-los de manera transparent.

Finalment, aquesta resolució posa de manifest que la gestió de dades de salut, fins i tot quan es tracta de suports físics aparentment “externs”, exigeix un enfocament especialment acurat des de la perspectiva del RGPD i obliga els centres sanitaris a revisar i reforçar les seves pràctiques internes.

Reflexions a partir de l’Informe 26/2025 de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya sobre els límits jurídics, materials i probatoris de l’article 168.a.2 de la LCSP en contractes vinculats a prestacions prèvies i concessions en execució.

La contractació pública contemporània es caracteritza per una tensió constant entre l’objectiu d’eficiència en la prestació dels serveis públics i l’exigència de respecte als principis estructurals que informen el sistema contractual: la lliure concurrència, la igualtat de tracte i la transparència. Aquesta tensió es manifesta amb especial intensitat en l’ús dels procediments excepcionals, i singularment en el procediment negociat sense publicitat per manca de competència per raons tècniques, previst a l’article 168.a.2 de la Llei de Contractes del Sector Públic.

En aquest context, l’Informe 26/2025, de 27 de novembre, de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya ofereix una anàlisi especialment rellevant i oportuna, en abordar un supòsit habitual en la pràctica administrativa: la contractació de prestacions estretament vinculades a contractes precedents o en fase d’execució, particularment concessions de serveis de llarga durada, i la temptació d’acudir a l’adjudicació directa a l’operador incumbent al·legant raons d’integració tècnica, continuïtat del servei o interès general.

La Junta parteix d’una consideració metodològica que resulta clau: l’article 168.a.2 LCSP no pot interpretar-se de manera aïllada, sinó necessàriament en connexió amb l’article 32.2.b de la Directiva 2014/24/UE. Aquesta norma comunitària, que estableix el marc material del procediment negociat sense publicitat, exigeix no només la inexistència d’alternatives raonables al mercat, sinó també que la manca de competència no sigui conseqüència d’una restricció artificial creada pel propi poder adjudicador. Malgrat que aquesta darrera exigència va desaparèixer del tenor literal de la LCSP arran de la reforma de 2023, la Junta recorda que continua essent plenament operativa per aplicació del principi de primacia del dret de la Unió i del deure d’interpretació conforme.

A partir d’aquest marc, l’Informe reafirma el caràcter estrictament excepcional del procediment negociat sense publicitat i subratlla que la seva utilització només és jurídicament admissible quan concorre una situació d’exclusivitat tècnica objectiva, real i degudament acreditada. No es tracta, doncs, d’identificar l’operador més idoni o el que ofereix majors garanties operatives, sinó de constatar que, objectivament, només un operador econòmic pot executar la prestació i que la resta no poden assolir els resultats exigits.

Un dels aspectes més valuosos de l’Informe és l’esforç per precisar que no pot entendre’s com a “raó tècnica” en el sentit de l’article 168.a.2 LCSP. Així, la Junta descarta que la complexitat tècnica de les prestacions, la major experiència de l’operador actual, el seu coneixement acumulat del sistema o la seva posició avantatjosa en termes d’informació constitueixin, per si sols, causes habilitants del procediment negociat sense publicitat. Tampoc ho són, de manera automàtica, les necessitats d’interoperabilitat, integració amb sistemes existents o la garantia de la continuïtat d’un servei públic essencial. Aquests elements poden justificar una millor posició competitiva en un procediment amb concurrència, però no eliminen la possibilitat d’altres operadors ni acrediten una impossibilitat tècnica pràctica.

Especialment rellevant és la reflexió de la Junta sobre l’interès general. L’Informe reconeix que la continuïtat i la qualitat de determinats serveis públics, com el cicle integral de l’aigua, constitueixen un objectiu d’interès públic indiscutible. No obstant això, recorda que aquest interès no pot operar com una clàusula general d’excepció que permeti prescindir de la concurrència quan aquesta és possible. L’interès públic en l’eficiència del servei ha de ponderar-se amb l’interès públic en la competència efectiva, la igualtat i la transparència, sense que cap d’aquests valors pugui ser automàticament sacrificat.

L’Informe també posa l’accent en la imputabilitat de la situació d’exclusivitat. La manca de competència per raons tècniques no pot ser atribuïble al propi poder adjudicador, ni com a conseqüència directa de les seves decisions, ni com a resultat de l’acumulació de decisions tècniques i contractuals que hagin generat un tancament progressiu del mercat. En aquest sentit, la Junta apunta cap a un deure positiu dels òrgans de contractació de no només evitar la creació de restriccions artificials, sinó també de remoure, en la mesura del raonable, aquells obstacles a la competència que puguin derivar de la seva pròpia actuació prèvia.

Pel que fa a l’estàndard probatori, la doctrina és clara: la càrrega de la prova recau íntegrament sobre l’Administració i exigeix una justificació reforçada, basada en informes tècnics rigorosos i, preferentment, independents, així com en una anàlisi real i efectiva del mercat. No és suficient acreditar que altres operadors es troben en una posició menys avantatjosa; cal demostrar que, raonablement, no poden executar la prestació.

Finalment, en l’àmbit de les concessions, l’Informe introdueix una advertència especialment significativa: quan les obres o prestacions que es pretenen contractar no estaven clarament previstes en l’objecte del contracte ni degudament valorades en l’estudi de viabilitat econòmica, no poden ser atribuïdes automàticament al concessionari ni justificades mitjançant un procediment negociat sense publicitat. En aquests supòsits, la solució jurídica adequada passarà, si escau, per una modificació contractual ajustada als límits legals o per una nova licitació amb publicitat i concurrència.

Informe 26-2025-CP

La gestió dels projectes finançats a través del Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MRR) continua essent un repte rellevant per a les administracions públiques, que han d’operar en un entorn caracteritzat per una elevada exigència normativa i una cultura de control orientada al resultat. Aquest model de gestió obliga a integrar en el dia a dia una metodologia basada en la traçabilitat, la transparència i l’evidència documental, amb procediments molt concrets que garanteixen que els recursos europeus s’utilitzen de manera eficient i conforme als criteris del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència.

Una de les peces centrals d’aquest sistema és el seguiment de fites i objectius, que ha de quedar registrat i validat mitjançant la plataforma CoFFEE, l’eina oficial que permet monitorar l’execució i assegurar que cada actuació avança en la direcció acordada. Aquesta digitalització del seguiment ha suposat un canvi important en la cultura administrativa, ja que requereix introduir dades de forma sistemàtica, acreditar evidències i mantenir actualitzat l’estat de cada projecte. La vinculació entre finançament i compliment objectivable fa que CoFFEE sigui un mecanisme de control essencial i, al mateix temps, un instrument que reforça la planificació estratègica interna.

A aquesta dimensió de seguiment se li suma l’exigència de complir amb els criteris de contribució verda i digital, que obliguen a justificar de manera precisa com cada actuació participa en les transicions ecològica i tecnològica. Aquest etiquetatge, aparentment formal, determina una part substancial de l’elegibilitat de les despeses i condiciona la redacció inicial dels projectes. Les modificacions que puguin alterar aquest impacte han de revisar-se amb cura per evitar desajustos amb els compromisos adquirits.

Un altre dels requisits que vertebra el sistema és el compliment del principi de no causar perjudicis significatius al medi ambient, conegut com a DNSH. Aquesta condició, que s’aplica a tots els projectes finançats amb fons MRR, obliga a incorporar avaluacions ambientals, declaracions responsables i documentació justificativa que permeti acreditar que les actuacions no comprometen els objectius de sostenibilitat fixats per la Unió Europea. Aquest enfocament acompanya les entitats executores durant tot el cicle de vida del projecte i s’estén igualment a contractistes i subcontractistes.

La integritat en la gestió es reforça mitjançant l’aplicació del Pla de mesures antifrau i les declaracions d’absència de conflicte d’interès, que s’han de verificar a través de la plataforma MINERVA, una eina que analitza possibles vincles entre responsables públics i operadors econòmics. MINERVA ha esdevingut un filtre imprescindible per assegurar que no existeixen conflictes que puguin comprometre la imparcialitat del procediment i, alhora, representa un instrument preventiu que contribueix a reforçar la confiança en la gestió dels recursos públics.

Aquest conjunt de requisits es completa amb obligacions estrictes de traçabilitat financera, que inclouen la identificació dels perceptors finals, la comprovació dels titulars reals i la prevenció del doble finançament.

En definitiva, la gestió dels fons MRR requereix una planificació acurada, una documentació exhaustiva i una cultura organitzativa orientada al resultat i la transparència. És un model exigent però, alhora, una oportunitat perquè les administracions reforcin la seva capacitat de gestió i consolidin pràctiques que poden perdurar més enllà del marc temporal del Pla de Recuperació.

L’Informe 21/2025, de 15 d’octubre de 2025, de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya (JCCPC), ofereix una anàlisi precisa sobre una qüestió que fa anys divideix doctrina i pràctica: la compatibilitat dels pagaments menors amb la prohibició de fraccionament indegut prevista a l’article 99.2 de la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic (LCSP).

L’esmentat text interpreta l’article 4 del Decret llei 3/2025, de 4 de març, pel qual s’adopten mesures urgents en matèria de contractació pública, i ho fa arran de consultes formulades per diversos ajuntaments que buscaven aclarir si és lícit utilitzar contractes menors per atendre necessitats periòdiques o recurrents.

El Decret llei introdueix la categoria dels “pagaments menors”: contractes d’obres, serveis o subministraments de valor estimat igual o inferior a 5.000 euros (IVA exclòs). La seva tramitació es redueix a l’aprovació de la despesa i la incorporació de la factura corresponent, sense necessitat d’informe jurídic ni memòria justificativa.

Ara bé, aquesta agilitat no eximeix de complir els principis generals de la LCSP ni el règim de publicitat activa. Així, a Catalunya, l’article 13 de la Llei 19/2014, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, obliga a publicar tots els contractes menors, fins i tot els inferiors a 5.000 euros, al perfil del contractant corresponent.

El nucli doctrinal de l’informe és clar: la reiteració d’una mateixa necessitat no converteix per si sola el contracte menor en irregular. La Junta distingeix entre recurrència legítima i fraccionament indegut segons tres criteris:

1. Unitat funcional de l’objecte: només hi ha fraccionament quan la divisió impedeix satisfer completament la necessitat o eludeix la publicitat.
2. Valor estimat agregat: dins d’una mateixa anualitat, el conjunt de contractes no pot superar el llindar del contracte menor (15.000 € per a serveis i subministraments; 40.000 € per a obres).
3. Criteri quinquennal: si, fins i tot agrupant cinc exercicis (durada màxima dels contractes de tracte successiu segons l’art. 29.4 LCSP), el valor total no supera el llindar, no s’ha de considerar fraccionament indegut.

Aquest plantejament permet donar resposta pràctica a situacions freqüents en petits ens locals, entre d’altres, sense incórrer en infracció administrativa.

Tot i aquesta flexibilitat, la JCCPC adverteix que complir les condicions del contracte menor no obliga a emprar-lo. L’òrgan de contractació ha de ponderar l’eficiència en l’ús dels recursos públics i, si la licitació pública (encara que simplificada) resulta més adequada, cal optar per aquesta via.

També recomana diversificar els operadors econòmics per evitar dependències i fomentar la competència efectiva.

El règim dels pagaments menors és aplicable tant als contractes administratius com als privats de l’Administració, i la seva tramitació no requereix l’informe de Secretaria previst a la disposició addicional tercera de la LCSP.

Encara que el criteri és vinculant només a Catalunya, la seva argumentació és plenament coherent amb la doctrina estatal (Informes JCCPE 14/2020 i 7/2023) i amb la interpretació de la OIReScon i el TACRC, que defensen una concepció funcional del contracte menor com a instrument d’eficiència i no d’elusió.

L’Informe 21/2025 estableix una doctrina equilibrada: la contractació menor pot donar resposta a necessitats recurrents sense vulnerar la LCSP, sempre que s’utilitzi amb prudència, transparència i justificació econòmica. No és el caràcter periòdic el que genera irregularitat, sinó l’abús.

La contractació menor no és una escletxa, sinó una eina. L’ús que en fem és el que en determina la legitimitat.

Informe 21-2025

En data 22 d’agost de 2025, es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya l’edicte del Departament de Justícia i Qualitat Democràtica, pel qual se sotmet a informació pública el Projecte de decret de modificació del Decret 259/2008, de 23 de desembre, pel qual s’aprova el Pla de comptabilitat de les fundacions i les associacions subjectes a la legislació de la Generalitat de Catalunya.

El Projecte de decret de modificació del Decret 259/2008, de 23 de desembre, pel qual s’aprova el Pla de comptabilitat de les fundacions i les associacions subjectes a la legislació de la Generalitat de Catalunya i la documentació complementària es poden examinar a la pàgina web del Departament de Justícia i Qualitat Democràtica.

Fins al 15 de setembre de 2025, inclòs, es podien formular-hi les al·legacions i les observacions que es considerin oportunes.

El Pla comptable actual es va publicar l’any 2008 i des de llavors, només havia tingut una modificació pel Decret 125/2010, de 14 de setembre on s’ampliava el contingut de la memòria dels comptes anuals i de la informació de l’activitat de les entitats.

Tanmateix, des de llavors hi ha hagut diversos canvis a les Normes Internacionals d’Informació Financera (NIIF-UE) i a les Directives de la UE sobre els estats financers. Aquestes modificacions legals no s’havien incorporat encara al Pla de Comptabilitat de les fundacions i les associacions subjectes a la legislació de la Generalitat de Catalunya.

Entre els canvis previstos destaquen:

• Augment dels llindars de l’actiu (passarà a ser 4 milions d’euros) i del volum dels ingressos ordinaris (passarà a ser 8 milions d’euros) que classifica la tipologia d’entitats en dimensió gran, mitjana o reduïda, fet que permetrà a moltes entitats presentar comptes anuals en format abreujat.
• La inclusió de l’Estat de canvis en el patrimoni net als Comptes Anuals deixa de ser obligatori per a les entitats de dimensió petita i mitjana, com passa amb l’Estat de Fluxos d’efectiu.
• S’ha revisat la definició del concepte de valor raonable.
• Es modifica per les entitats de dimensió gran la norma de registre i valoració dels instruments financers. Aquí destaca el canvi en la classificació de les categories d’actius i passius.
• Pel que fa a l’immobilitzat intangible hi haurà l’obligació d’amortitzar en un termini de 10 anys quan no es pugui establir una vida útil de manera fiable.
• S’afegeix la norma de valoració 23a “fusions entre entitats no lucratives” on s’expliquen com s’han de valorar aquest tipus d’operacions.
• Es modifiquen els diferents models oficials de balanç de situació, compte de resultats i estat d’ingressos i despeses reconeguts, per adaptar-los a tots els canvis introduïts.
• Es modifica també el contingut de la memòria dels comptes anuals amb l’objectiu d’ampliar la informació i la transparència. Entre elles destacar:

• • A la nota “operacions amb parts vinculades”, inclusió d’informació sobre import de sous, dietes i remuneracions meritades per part del personal d’alta direcció i pels membres de l’òrgan de govern, de forma desglossada. També s’haurà d’incloure informació sobre possibles situacions de conflictes d’interès i en el seu cas del pagament de la prima de responsabilitat civil.
  • A l’apartat d’” Ingressos i despeses” pel que fa a les despeses de personal s’haurà de desglossar els sous i salaris per categoria professional.
  • Inclusió d’un quadre resum a la nota “aplicació d’elements patrimonials i d’ingressos a finalitats estatutàries” del càlcul del percentatge legalment establert.
  • A l’apartat de personal del punt “altra informació”, caldrà indicar el nombre mitjà de persones ocupades en l’exercici distribuït per categories i per sexes, separant els que siguin alts càrrecs. També s’haurà d’informar del nombre mitjà de les persones amb un grau de discapacitat igual o superior al 33%, indicant a les categories a les quals pertanyen.
  • Al punt “altra informació” s’hauran d’indicar també aquelles operacions de l’exercici (o d’anteriors que encara tenen incidència econòmica) per les quals s’ha tramitat una autorització del protectorat o una declaració responsable, i l’estat de compliment.

D’acord amb el previst a la Disposició transitòria primera, d’aprovar-se el decret de modificació, la data de primera aplicació s’estableix que serà en els exercicis iniciats a partir de l’1 de gener de 2027.

El passat 12 de setembre de 2025 va entrar en aplicació el Reglament (UE) 2023/2854 del Parlament Europeu i del Consell, de 13 de desembre de 2023, sobre normes harmonitzades per a un accés just a les dades i la seva utilització, i pel qual es modifiquen el Reglament (UE) 2017/2394 i la Directiva (UE) 2020/1828. Aquest text, més comunament conegut com a “Data Act” o “Llei de Dades”, marca un abans i un després en la manera com es regulen les dades generades pels productes connectats o “Internet of things” (IoT),  i els serveis digitals a la Unió Europea. La norma és una de les peces centrals de l’estratègia europea de dades i es presenta com un instrument fonamental per assolir els objectius de la Dècada Digital i impulsar la transformació tecnològica de la Unió Europea.

La gran novetat del Data Act és que deixa enrere la idea de “propietat” de la dada per posar l’accent en el control d’accés. Fins ara, els fabricants i proveïdors eren els principals custodis de la informació que generaven els dispositius IoT. Els usuaris -tant consumidors com empreses- sovint es trobaven en situació de dependència, sense possibilitat real de recuperar o reutilitzar les seves pròpies dades. El nou reglament corregeix aquesta asimetria establint un conjunt de drets clars per als usuaris i d’obligacions concretes per als titulars de les dades, amb l’objectiu de construir un mercat més just, interoperable i competitiu.

Un dels pilars del Data Act és el dret d’accés (art. 4). Quan un usuari utilitza un producte connectat, com ara un vehicle intel·ligent, una màquina industrial o un televisor amb connexió a internet, genera un flux constant d’informació: dades de rendiment, de consum, d’entorn o d’interacció. Fins ara, aquest flux quedava en mans del fabricant. A partir d’ara, els usuaris tindran el dret a obtenir aquestes dades sense cap cost addicional, sense demora i en formats estructurats i llegibles per màquina. La norma estableix que aquestes condicions han de ser sempre justes, transparents i no discriminatòries, i alhora garanteix que es preservin secrets comercials, drets de propietat intel·lectual i dades personals.

El reglament també introdueix un element transformador: la possibilitat que els usuaris comparteixin les seves dades amb tercers de la seva elecció (art.5). Això significa que un agricultor podrà enviar directament la informació de rendiment de la seva maquinària a un proveïdor de serveis d’anàlisi independent, o que un consumidor podrà autoritzar un taller local a rebre les dades del seu vehicle connectat per fer reparacions més eficients. Aquesta obertura pretén fomentar una competència més sana i trencar monopolis encoberts, ampliant les opcions disponibles per a usuaris i empreses.

A més, la norma preveu supòsits especials, com el dret de les administracions públiques a accedir a dades del sector privat en situacions d’emergència (art. 15). En aquests casos, les dades s’hauran de facilitar sense cost, però el titular rebrà un reconeixement públic pel seu paper en la gestió de la crisi. Aquest mecanisme busca equilibrar l’interès general amb la necessitat de mantenir la confiança entre actors públics i privats.

No obstant, el desplegament pràctic del Data Act no serà senzill. Les empreses hauran de coordinar equips tècnics, legals i comercials per garantir el compliment de les obligacions. Caldrà revisar contractes, repensar processos interns i redissenyar productes perquè siguin compatibles amb el principi d’accessibilitat. Però aquesta mateixa complexitat amaga una oportunitat. Les organitzacions que s’hi adaptin amb rapidesa no només compliran amb la llei, sinó que podran posicionar-se al capdavant d’un mercat de dades més dinàmic, divers i obert.

En definitiva, el Data Act no atorga la propietat de les dades als usuaris, però sí que trenca els murs que impedien el seu accés i ús. És una norma que obre portes a noves formes de competència i col·laboració i que, ben aplicada, pot convertir-se en un motor de creixement i innovació per a tot l’ecosistema europeu. Les empreses i institucions que entenguin aquest canvi no com una càrrega, sinó com una oportunitat, tindran molt de guanyat en la cursa cap a la nova economia de la dada.

En tot cas, convé destacar que la nova regulació s’aplica tant a dades personals com a no personals i, per tant, es troba en interacció amb el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD). Quan es tractin dades de caràcter personal, el RGPD continua sent la norma de referència i preval sobre la Data Act com a legislació especial. Això implica, en altres paraules, que ambdues normes seran complementàries l’una de l’altra, i hauran d’actuar de manera coordinada.