transparència

La Agencia Española de Protección de Datos (AEPD) ha resolt recentment un procediment sancionador (ref. EXP202402851) contra IDCQ Hospitales y Sanidad, S.L.U. (Hospital Universitari Quirónsalud Madrid) arran de la destrucció d’un CD que contenia imatges de ressonàncies magnètiques aportades per un pacient per ser comparades amb una prova diagnòstica realitzada al centre.

El cas ha generat especial interès perquè posa el focus en qüestions clau per al sector sanitari: el tractament de dades de salut, la gestió de suports físics lliurats pels pacients i l’abast de les obligacions de conservació vinculades a la història clínica.

Els fets es remunten el novembre de 2021, quan un pacient va acudir a l’Hospital Quirónsalud Madrid per fer-se una ressonància magnètica i va aportar un CD amb imatges de proves prèvies realitzades entre 2018 i 2020. Aquell mateix dia va signar un document en què s’indicava que els resultats i informes estarien disponibles durant un mes per a la seva retirada. Quan el pacient va intentar recuperar el CD quatre mesos després, el centre li va comunicar que ja havia estat eliminat per limitacions d’espai a l’arxiu. Davant d’això, va presentar reclamació primer davant del propi hospital i, posteriorment, davant l’AEPD.

En la seva defensa, IDCQ Quirónsalud va sostenir que les imatges contingudes al CD no havien estat generades pel seu centre, sinó per un altre hospital, i que havien estat aportades directament pel pacient. Segons el seu criteri, les obligacions legals de conservació de documentació clínica s’apliquen principalment a la informació creada pel propi centre sanitari i no necessàriament als materials externs lliurats pel pacient. Partint d’aquesta premissa, el centre va argumentar que, en absència d’una obligació específica de conservació, mantenir el CD hauria estat contrari als principis de minimització de dades i limitació de la finalitat del RGPD i que, per tant, no disposaven de base de legitimació suficient, en els termes de l’article 6, per conservar-lo més enllà del termini previst.

L’hospital també va remarcar que la informació que el metge va considerar rellevant sí que es va incorporar a la història clínica del pacient, en forma d’informe mèdic. La resta d’imatges no es van integrar perquè, segons el criteri clínic del facultatiu, no eren necessàries per garantir la continuïtat assistencial.

A més, IDCQ va defensar que disposava d’un procediment intern que regulava la recollida, custòdia i eventual destrucció de proves mèdiques aportades pels pacients. Aquest procediment establia un termini d’un mes perquè els suports físics fossin retirats i, passat aquest període, preveia la destrucció del material no recollit. Segons el centre, el pacient havia estat informat d’aquest termini i, un cop transcorregut, la destrucció del CD es va justificar com una mesura tècnica i organitzativa necessària i proporcionada en el marc del principi de privacitat des del disseny i per defecte.

La resolució de l’AEPD, però, va rebutjar aquests arguments. L’Agència va considerar que el tractament de dades controvertit (la supressió de les dades que contenia el CD) no tenia una base legitimadora suficient que l’emparés, ja que no existeix cap obligació legal que permeti aquesta destrucció abans del termini mínim de cinc anys previst per la normativa sanitària.

En aquest sentit, la AEPD va recordar que l’article 17.1 de la LBAP estableix que els centres sanitaris han de conservar la documentació clínica en condicions que garanteixin el seu correcte manteniment i seguretat, encara que no necessàriament en el suport original, durant el temps adequat a cada cas i, com a mínim, cinc anys des de l’alta de cada procés assistencial, sense especificar que aquesta obligació només faci referència a la documentació que ha estat elaborada pel centre, de manera que inclouria també aquella documentació clínica aportada directament pel pacient. La normativa catalana reforça aquesta idea, i afegeix que les mesures de seguretat previstes a aquest respecte hauran d’estar recollides en protocols interns aprovats per la direcció del centre.

Pel que fa als protocols interns al·legats per l’hospital, la resolució posa de manifest que aquests no estaven degudament implantats ni elaborats en el moment dels fets, sinó que es van aprovar amb posterioritat al procediment sancionador, motiu pel qual no es van tenir en compte com a circumstància atenuant. L’Agència va destacar, a més, la gravetat que un grup hospitalari de la dimensió de Quirónsalud no disposés, en aquell moment, de protocols clars sobre la custòdia i destrucció tant de la documentació clínica generada pel propi centre com dels suports aportats proactivament pels pacients, arribant a qualificar la pràctica de “negligència greu”.

La resolució va imposar sancions per infraccions dels articles 6, 9 i 25 del RGPD, qualificades com a molt greus, amb un import total d’1.200.000 euros.

Més enllà de la controvèrsia jurídica, el cas ofereix lliçons rellevants per als centres sanitaris. És essencial disposar de protocols clars sobre la gestió dels suports físics que aporten els pacients, establir criteris sòlids sobre els terminis de conservació i devolució, i comunicar-los de manera transparent.

Finalment, aquesta resolució posa de manifest que la gestió de dades de salut, fins i tot quan es tracta de suports físics aparentment “externs”, exigeix un enfocament especialment acurat des de la perspectiva del RGPD i obliga els centres sanitaris a revisar i reforçar les seves pràctiques internes.

Reflexions a partir de l’Informe 26/2025 de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya sobre els límits jurídics, materials i probatoris de l’article 168.a.2 de la LCSP en contractes vinculats a prestacions prèvies i concessions en execució.

La contractació pública contemporània es caracteritza per una tensió constant entre l’objectiu d’eficiència en la prestació dels serveis públics i l’exigència de respecte als principis estructurals que informen el sistema contractual: la lliure concurrència, la igualtat de tracte i la transparència. Aquesta tensió es manifesta amb especial intensitat en l’ús dels procediments excepcionals, i singularment en el procediment negociat sense publicitat per manca de competència per raons tècniques, previst a l’article 168.a.2 de la Llei de Contractes del Sector Públic.

En aquest context, l’Informe 26/2025, de 27 de novembre, de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya ofereix una anàlisi especialment rellevant i oportuna, en abordar un supòsit habitual en la pràctica administrativa: la contractació de prestacions estretament vinculades a contractes precedents o en fase d’execució, particularment concessions de serveis de llarga durada, i la temptació d’acudir a l’adjudicació directa a l’operador incumbent al·legant raons d’integració tècnica, continuïtat del servei o interès general.

La Junta parteix d’una consideració metodològica que resulta clau: l’article 168.a.2 LCSP no pot interpretar-se de manera aïllada, sinó necessàriament en connexió amb l’article 32.2.b de la Directiva 2014/24/UE. Aquesta norma comunitària, que estableix el marc material del procediment negociat sense publicitat, exigeix no només la inexistència d’alternatives raonables al mercat, sinó també que la manca de competència no sigui conseqüència d’una restricció artificial creada pel propi poder adjudicador. Malgrat que aquesta darrera exigència va desaparèixer del tenor literal de la LCSP arran de la reforma de 2023, la Junta recorda que continua essent plenament operativa per aplicació del principi de primacia del dret de la Unió i del deure d’interpretació conforme.

A partir d’aquest marc, l’Informe reafirma el caràcter estrictament excepcional del procediment negociat sense publicitat i subratlla que la seva utilització només és jurídicament admissible quan concorre una situació d’exclusivitat tècnica objectiva, real i degudament acreditada. No es tracta, doncs, d’identificar l’operador més idoni o el que ofereix majors garanties operatives, sinó de constatar que, objectivament, només un operador econòmic pot executar la prestació i que la resta no poden assolir els resultats exigits.

Un dels aspectes més valuosos de l’Informe és l’esforç per precisar que no pot entendre’s com a “raó tècnica” en el sentit de l’article 168.a.2 LCSP. Així, la Junta descarta que la complexitat tècnica de les prestacions, la major experiència de l’operador actual, el seu coneixement acumulat del sistema o la seva posició avantatjosa en termes d’informació constitueixin, per si sols, causes habilitants del procediment negociat sense publicitat. Tampoc ho són, de manera automàtica, les necessitats d’interoperabilitat, integració amb sistemes existents o la garantia de la continuïtat d’un servei públic essencial. Aquests elements poden justificar una millor posició competitiva en un procediment amb concurrència, però no eliminen la possibilitat d’altres operadors ni acrediten una impossibilitat tècnica pràctica.

Especialment rellevant és la reflexió de la Junta sobre l’interès general. L’Informe reconeix que la continuïtat i la qualitat de determinats serveis públics, com el cicle integral de l’aigua, constitueixen un objectiu d’interès públic indiscutible. No obstant això, recorda que aquest interès no pot operar com una clàusula general d’excepció que permeti prescindir de la concurrència quan aquesta és possible. L’interès públic en l’eficiència del servei ha de ponderar-se amb l’interès públic en la competència efectiva, la igualtat i la transparència, sense que cap d’aquests valors pugui ser automàticament sacrificat.

L’Informe també posa l’accent en la imputabilitat de la situació d’exclusivitat. La manca de competència per raons tècniques no pot ser atribuïble al propi poder adjudicador, ni com a conseqüència directa de les seves decisions, ni com a resultat de l’acumulació de decisions tècniques i contractuals que hagin generat un tancament progressiu del mercat. En aquest sentit, la Junta apunta cap a un deure positiu dels òrgans de contractació de no només evitar la creació de restriccions artificials, sinó també de remoure, en la mesura del raonable, aquells obstacles a la competència que puguin derivar de la seva pròpia actuació prèvia.

Pel que fa a l’estàndard probatori, la doctrina és clara: la càrrega de la prova recau íntegrament sobre l’Administració i exigeix una justificació reforçada, basada en informes tècnics rigorosos i, preferentment, independents, així com en una anàlisi real i efectiva del mercat. No és suficient acreditar que altres operadors es troben en una posició menys avantatjosa; cal demostrar que, raonablement, no poden executar la prestació.

Finalment, en l’àmbit de les concessions, l’Informe introdueix una advertència especialment significativa: quan les obres o prestacions que es pretenen contractar no estaven clarament previstes en l’objecte del contracte ni degudament valorades en l’estudi de viabilitat econòmica, no poden ser atribuïdes automàticament al concessionari ni justificades mitjançant un procediment negociat sense publicitat. En aquests supòsits, la solució jurídica adequada passarà, si escau, per una modificació contractual ajustada als límits legals o per una nova licitació amb publicitat i concurrència.

Informe 26-2025-CP

La gestió dels projectes finançats a través del Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MRR) continua essent un repte rellevant per a les administracions públiques, que han d’operar en un entorn caracteritzat per una elevada exigència normativa i una cultura de control orientada al resultat. Aquest model de gestió obliga a integrar en el dia a dia una metodologia basada en la traçabilitat, la transparència i l’evidència documental, amb procediments molt concrets que garanteixen que els recursos europeus s’utilitzen de manera eficient i conforme als criteris del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència.

Una de les peces centrals d’aquest sistema és el seguiment de fites i objectius, que ha de quedar registrat i validat mitjançant la plataforma CoFFEE, l’eina oficial que permet monitorar l’execució i assegurar que cada actuació avança en la direcció acordada. Aquesta digitalització del seguiment ha suposat un canvi important en la cultura administrativa, ja que requereix introduir dades de forma sistemàtica, acreditar evidències i mantenir actualitzat l’estat de cada projecte. La vinculació entre finançament i compliment objectivable fa que CoFFEE sigui un mecanisme de control essencial i, al mateix temps, un instrument que reforça la planificació estratègica interna.

A aquesta dimensió de seguiment se li suma l’exigència de complir amb els criteris de contribució verda i digital, que obliguen a justificar de manera precisa com cada actuació participa en les transicions ecològica i tecnològica. Aquest etiquetatge, aparentment formal, determina una part substancial de l’elegibilitat de les despeses i condiciona la redacció inicial dels projectes. Les modificacions que puguin alterar aquest impacte han de revisar-se amb cura per evitar desajustos amb els compromisos adquirits.

Un altre dels requisits que vertebra el sistema és el compliment del principi de no causar perjudicis significatius al medi ambient, conegut com a DNSH. Aquesta condició, que s’aplica a tots els projectes finançats amb fons MRR, obliga a incorporar avaluacions ambientals, declaracions responsables i documentació justificativa que permeti acreditar que les actuacions no comprometen els objectius de sostenibilitat fixats per la Unió Europea. Aquest enfocament acompanya les entitats executores durant tot el cicle de vida del projecte i s’estén igualment a contractistes i subcontractistes.

La integritat en la gestió es reforça mitjançant l’aplicació del Pla de mesures antifrau i les declaracions d’absència de conflicte d’interès, que s’han de verificar a través de la plataforma MINERVA, una eina que analitza possibles vincles entre responsables públics i operadors econòmics. MINERVA ha esdevingut un filtre imprescindible per assegurar que no existeixen conflictes que puguin comprometre la imparcialitat del procediment i, alhora, representa un instrument preventiu que contribueix a reforçar la confiança en la gestió dels recursos públics.

Aquest conjunt de requisits es completa amb obligacions estrictes de traçabilitat financera, que inclouen la identificació dels perceptors finals, la comprovació dels titulars reals i la prevenció del doble finançament.

En definitiva, la gestió dels fons MRR requereix una planificació acurada, una documentació exhaustiva i una cultura organitzativa orientada al resultat i la transparència. És un model exigent però, alhora, una oportunitat perquè les administracions reforcin la seva capacitat de gestió i consolidin pràctiques que poden perdurar més enllà del marc temporal del Pla de Recuperació.

L’Informe 21/2025, de 15 d’octubre de 2025, de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya (JCCPC), ofereix una anàlisi precisa sobre una qüestió que fa anys divideix doctrina i pràctica: la compatibilitat dels pagaments menors amb la prohibició de fraccionament indegut prevista a l’article 99.2 de la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic (LCSP).

L’esmentat text interpreta l’article 4 del Decret llei 3/2025, de 4 de març, pel qual s’adopten mesures urgents en matèria de contractació pública, i ho fa arran de consultes formulades per diversos ajuntaments que buscaven aclarir si és lícit utilitzar contractes menors per atendre necessitats periòdiques o recurrents.

El Decret llei introdueix la categoria dels “pagaments menors”: contractes d’obres, serveis o subministraments de valor estimat igual o inferior a 5.000 euros (IVA exclòs). La seva tramitació es redueix a l’aprovació de la despesa i la incorporació de la factura corresponent, sense necessitat d’informe jurídic ni memòria justificativa.

Ara bé, aquesta agilitat no eximeix de complir els principis generals de la LCSP ni el règim de publicitat activa. Així, a Catalunya, l’article 13 de la Llei 19/2014, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, obliga a publicar tots els contractes menors, fins i tot els inferiors a 5.000 euros, al perfil del contractant corresponent.

El nucli doctrinal de l’informe és clar: la reiteració d’una mateixa necessitat no converteix per si sola el contracte menor en irregular. La Junta distingeix entre recurrència legítima i fraccionament indegut segons tres criteris:

1. Unitat funcional de l’objecte: només hi ha fraccionament quan la divisió impedeix satisfer completament la necessitat o eludeix la publicitat.
2. Valor estimat agregat: dins d’una mateixa anualitat, el conjunt de contractes no pot superar el llindar del contracte menor (15.000 € per a serveis i subministraments; 40.000 € per a obres).
3. Criteri quinquennal: si, fins i tot agrupant cinc exercicis (durada màxima dels contractes de tracte successiu segons l’art. 29.4 LCSP), el valor total no supera el llindar, no s’ha de considerar fraccionament indegut.

Aquest plantejament permet donar resposta pràctica a situacions freqüents en petits ens locals, entre d’altres, sense incórrer en infracció administrativa.

Tot i aquesta flexibilitat, la JCCPC adverteix que complir les condicions del contracte menor no obliga a emprar-lo. L’òrgan de contractació ha de ponderar l’eficiència en l’ús dels recursos públics i, si la licitació pública (encara que simplificada) resulta més adequada, cal optar per aquesta via.

També recomana diversificar els operadors econòmics per evitar dependències i fomentar la competència efectiva.

El règim dels pagaments menors és aplicable tant als contractes administratius com als privats de l’Administració, i la seva tramitació no requereix l’informe de Secretaria previst a la disposició addicional tercera de la LCSP.

Encara que el criteri és vinculant només a Catalunya, la seva argumentació és plenament coherent amb la doctrina estatal (Informes JCCPE 14/2020 i 7/2023) i amb la interpretació de la OIReScon i el TACRC, que defensen una concepció funcional del contracte menor com a instrument d’eficiència i no d’elusió.

L’Informe 21/2025 estableix una doctrina equilibrada: la contractació menor pot donar resposta a necessitats recurrents sense vulnerar la LCSP, sempre que s’utilitzi amb prudència, transparència i justificació econòmica. No és el caràcter periòdic el que genera irregularitat, sinó l’abús.

La contractació menor no és una escletxa, sinó una eina. L’ús que en fem és el que en determina la legitimitat.

Informe 21-2025

En data 22 d’agost de 2025, es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya l’edicte del Departament de Justícia i Qualitat Democràtica, pel qual se sotmet a informació pública el Projecte de decret de modificació del Decret 259/2008, de 23 de desembre, pel qual s’aprova el Pla de comptabilitat de les fundacions i les associacions subjectes a la legislació de la Generalitat de Catalunya.

El Projecte de decret de modificació del Decret 259/2008, de 23 de desembre, pel qual s’aprova el Pla de comptabilitat de les fundacions i les associacions subjectes a la legislació de la Generalitat de Catalunya i la documentació complementària es poden examinar a la pàgina web del Departament de Justícia i Qualitat Democràtica.

Fins al 15 de setembre de 2025, inclòs, es podien formular-hi les al·legacions i les observacions que es considerin oportunes.

El Pla comptable actual es va publicar l’any 2008 i des de llavors, només havia tingut una modificació pel Decret 125/2010, de 14 de setembre on s’ampliava el contingut de la memòria dels comptes anuals i de la informació de l’activitat de les entitats.

Tanmateix, des de llavors hi ha hagut diversos canvis a les Normes Internacionals d’Informació Financera (NIIF-UE) i a les Directives de la UE sobre els estats financers. Aquestes modificacions legals no s’havien incorporat encara al Pla de Comptabilitat de les fundacions i les associacions subjectes a la legislació de la Generalitat de Catalunya.

Entre els canvis previstos destaquen:

• Augment dels llindars de l’actiu (passarà a ser 4 milions d’euros) i del volum dels ingressos ordinaris (passarà a ser 8 milions d’euros) que classifica la tipologia d’entitats en dimensió gran, mitjana o reduïda, fet que permetrà a moltes entitats presentar comptes anuals en format abreujat.
• La inclusió de l’Estat de canvis en el patrimoni net als Comptes Anuals deixa de ser obligatori per a les entitats de dimensió petita i mitjana, com passa amb l’Estat de Fluxos d’efectiu.
• S’ha revisat la definició del concepte de valor raonable.
• Es modifica per les entitats de dimensió gran la norma de registre i valoració dels instruments financers. Aquí destaca el canvi en la classificació de les categories d’actius i passius.
• Pel que fa a l’immobilitzat intangible hi haurà l’obligació d’amortitzar en un termini de 10 anys quan no es pugui establir una vida útil de manera fiable.
• S’afegeix la norma de valoració 23a “fusions entre entitats no lucratives” on s’expliquen com s’han de valorar aquest tipus d’operacions.
• Es modifiquen els diferents models oficials de balanç de situació, compte de resultats i estat d’ingressos i despeses reconeguts, per adaptar-los a tots els canvis introduïts.
• Es modifica també el contingut de la memòria dels comptes anuals amb l’objectiu d’ampliar la informació i la transparència. Entre elles destacar:

• • A la nota “operacions amb parts vinculades”, inclusió d’informació sobre import de sous, dietes i remuneracions meritades per part del personal d’alta direcció i pels membres de l’òrgan de govern, de forma desglossada. També s’haurà d’incloure informació sobre possibles situacions de conflictes d’interès i en el seu cas del pagament de la prima de responsabilitat civil.
  • A l’apartat d’” Ingressos i despeses” pel que fa a les despeses de personal s’haurà de desglossar els sous i salaris per categoria professional.
  • Inclusió d’un quadre resum a la nota “aplicació d’elements patrimonials i d’ingressos a finalitats estatutàries” del càlcul del percentatge legalment establert.
  • A l’apartat de personal del punt “altra informació”, caldrà indicar el nombre mitjà de persones ocupades en l’exercici distribuït per categories i per sexes, separant els que siguin alts càrrecs. També s’haurà d’informar del nombre mitjà de les persones amb un grau de discapacitat igual o superior al 33%, indicant a les categories a les quals pertanyen.
  • Al punt “altra informació” s’hauran d’indicar també aquelles operacions de l’exercici (o d’anteriors que encara tenen incidència econòmica) per les quals s’ha tramitat una autorització del protectorat o una declaració responsable, i l’estat de compliment.

D’acord amb el previst a la Disposició transitòria primera, d’aprovar-se el decret de modificació, la data de primera aplicació s’estableix que serà en els exercicis iniciats a partir de l’1 de gener de 2027.

El passat 12 de setembre de 2025 va entrar en aplicació el Reglament (UE) 2023/2854 del Parlament Europeu i del Consell, de 13 de desembre de 2023, sobre normes harmonitzades per a un accés just a les dades i la seva utilització, i pel qual es modifiquen el Reglament (UE) 2017/2394 i la Directiva (UE) 2020/1828. Aquest text, més comunament conegut com a “Data Act” o “Llei de Dades”, marca un abans i un després en la manera com es regulen les dades generades pels productes connectats o “Internet of things” (IoT),  i els serveis digitals a la Unió Europea. La norma és una de les peces centrals de l’estratègia europea de dades i es presenta com un instrument fonamental per assolir els objectius de la Dècada Digital i impulsar la transformació tecnològica de la Unió Europea.

La gran novetat del Data Act és que deixa enrere la idea de “propietat” de la dada per posar l’accent en el control d’accés. Fins ara, els fabricants i proveïdors eren els principals custodis de la informació que generaven els dispositius IoT. Els usuaris -tant consumidors com empreses- sovint es trobaven en situació de dependència, sense possibilitat real de recuperar o reutilitzar les seves pròpies dades. El nou reglament corregeix aquesta asimetria establint un conjunt de drets clars per als usuaris i d’obligacions concretes per als titulars de les dades, amb l’objectiu de construir un mercat més just, interoperable i competitiu.

Un dels pilars del Data Act és el dret d’accés (art. 4). Quan un usuari utilitza un producte connectat, com ara un vehicle intel·ligent, una màquina industrial o un televisor amb connexió a internet, genera un flux constant d’informació: dades de rendiment, de consum, d’entorn o d’interacció. Fins ara, aquest flux quedava en mans del fabricant. A partir d’ara, els usuaris tindran el dret a obtenir aquestes dades sense cap cost addicional, sense demora i en formats estructurats i llegibles per màquina. La norma estableix que aquestes condicions han de ser sempre justes, transparents i no discriminatòries, i alhora garanteix que es preservin secrets comercials, drets de propietat intel·lectual i dades personals.

El reglament també introdueix un element transformador: la possibilitat que els usuaris comparteixin les seves dades amb tercers de la seva elecció (art.5). Això significa que un agricultor podrà enviar directament la informació de rendiment de la seva maquinària a un proveïdor de serveis d’anàlisi independent, o que un consumidor podrà autoritzar un taller local a rebre les dades del seu vehicle connectat per fer reparacions més eficients. Aquesta obertura pretén fomentar una competència més sana i trencar monopolis encoberts, ampliant les opcions disponibles per a usuaris i empreses.

A més, la norma preveu supòsits especials, com el dret de les administracions públiques a accedir a dades del sector privat en situacions d’emergència (art. 15). En aquests casos, les dades s’hauran de facilitar sense cost, però el titular rebrà un reconeixement públic pel seu paper en la gestió de la crisi. Aquest mecanisme busca equilibrar l’interès general amb la necessitat de mantenir la confiança entre actors públics i privats.

No obstant, el desplegament pràctic del Data Act no serà senzill. Les empreses hauran de coordinar equips tècnics, legals i comercials per garantir el compliment de les obligacions. Caldrà revisar contractes, repensar processos interns i redissenyar productes perquè siguin compatibles amb el principi d’accessibilitat. Però aquesta mateixa complexitat amaga una oportunitat. Les organitzacions que s’hi adaptin amb rapidesa no només compliran amb la llei, sinó que podran posicionar-se al capdavant d’un mercat de dades més dinàmic, divers i obert.

En definitiva, el Data Act no atorga la propietat de les dades als usuaris, però sí que trenca els murs que impedien el seu accés i ús. És una norma que obre portes a noves formes de competència i col·laboració i que, ben aplicada, pot convertir-se en un motor de creixement i innovació per a tot l’ecosistema europeu. Les empreses i institucions que entenguin aquest canvi no com una càrrega, sinó com una oportunitat, tindran molt de guanyat en la cursa cap a la nova economia de la dada.

En tot cas, convé destacar que la nova regulació s’aplica tant a dades personals com a no personals i, per tant, es troba en interacció amb el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD). Quan es tractin dades de caràcter personal, el RGPD continua sent la norma de referència i preval sobre la Data Act com a legislació especial. Això implica, en altres paraules, que ambdues normes seran complementàries l’una de l’altra, i hauran d’actuar de manera coordinada.

El Tribunal Suprem ha fet una passa important a favor de la transparència. En una decisió històrica, la sentència núm. 1119/2025, d’11de setembre de 2025, ha donat la raó a la Fundació Ciudadana Civio, i ha establert que els ciutadans tenen dret a accedir al codi font dels programes informàtics que fa servir l’Administració per prendre decisions automàtiques.

El cas concret es basa en l’aplicació BOSCO, que el Ministeri de Transició Ecològica utilitza per decidir qui pot rebre el bo social, una ajuda per a la factura elèctrica. La Fundació Civio volia saber exactament com funcionava l’algorisme de l’aplicació per comprovar que no hi hagués errors o que es fes servir de manera justa.

Tant el Consell de Transparència com l’Audiència Nacional havien negat l’accés, argumentant que el codi font estava protegit per la propietat intel·lectual i que divulgar-lo podria comprometre la seguretat.

El Tribunal Suprem, però, ha rebatut aquests arguments:

• Naturalesa del dret d’accés a la informació pública: La sentència recalca que el dret d’accés a la informació pública no és només un principi orientador per a l’administració, sinó un dret constitucional subjectiu exercitable pels ciutadans. Aquest dret esdevé particularment rellevant amb l’ús de noves tecnologies, com els sistemes de presa de decisions automatitzades.
• Principi de transparència algorítmica: La sentència reconeix la importància de la “transparència algorítmica” per garantir la rendició de comptes i evitar l’opacitat en les decisions públiques.
• Ponderació de drets i límits: El Tribunal Suprem resol que la simple invocació de la propietat intel·lectual no és suficient per denegar l’accés, especialment quan el programa ha estat desenvolupat per una administració pública per a l’exercici de funcions públiques.
• Seguretat Pública vs. Transparència: Respecte a l’argument de la seguretat pública, el Tribunal Suprem considera que la mera afirmació que la revelació del codi font augmenta la vulnerabilitat del sistema no és un motiu suficient per denegar l’accés. S’assenyala que la transparència pot, de fet, contribuir a la millora del codi i a la seva seguretat, i que, en qualsevol cas, els riscos poden ser gestionats amb mesures com la prohibició de la difusió no autoritzada o la signatura de compromisos de confidencialitat.
• La Funció Pública de BOSCO: La sentència destaca la rellevància pública de l’aplicació BOSCO, ja que serveix per a l’exercici d’una funció pública amb una important projecció social: la protecció dels consumidors vulnerables i la lluita contra la pobresa energètica. El Tribunal Suprem subratlla que la Fundació Ciudadana Civio, com a entitat de vigilància social, té un interès legítim en verificar si l’algorisme de l’aplicació s’ajusta a la llei per evitar possibles errors o discriminacions.

Aquesta sentència anul·la les decisions anteriors i obliga el govern a donar el codi font de l’aplicació BOSCO a la fundació. Això obre la porta a un control més efectiu sobre l’ús de la tecnologia per part de les administracions i dels ciutadans especialment quan afecta els drets i les llibertats d’aquests.

La contractació pública representa un dels pilars fonamentals de la despesa i la gestió administrativa a Espanya, amb una incidència directa sobre l’economia i el benestar social.

Segons dades de l’OCDE, el nivell de despesa en contractació pública durant l’any 2022 va ser de l’11,52% del Producte Interior Brut (PIB) i el 24,11% del total de la despesa pública, tal com es reflecteix en les estadístiques del document Government at a Glance, recollides per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) a l’OECD.Stat, i de les quals es fa ressò l’Oficina Independent de Regulació i Supervisió de la Contractació (OIReScon) en el seu Informe Anual de Supervisió 2023.

Article revista mon juridic

La del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic incideix de nou en la importància d’una correcta configuració dels criteris d’adjudicació en els contractes de serveis inclosos a l’Annex IV LCSP. L’òrgan de contractació va considerar que la bossa anual d’hores per a serveis extraordinaris constituïa un criteri de qualitat, quan en realitat incideix directament en el preu global del contracte.

La Resolució núm. 282/2025, dictada pel Tribunal Català de Contractes del Sector Públic (TCCSP), estima un recurs especial interposat per ADN Sindical de Seguridad y Servicios de Cataluña contra els plecs de la licitació tramitada per l’Ajuntament de Constantí per al servei de vigilància i seguretat. Aquesta resolució es produeix en un context en què ja hi havia hagut una anul·lació prèvia dels plecs, precisament per incompliment de l’article 145.4 LCSP, relatiu a la ponderació mínima dels criteris de qualitat en els contractes de serveis especials.

L’element central del litigi rau en la configuració del criteri d’adjudicació consistent en l’oferta d’una bossa anual d’hores extraordinàries sense cost addicional per a l’administració. El tribunal, després d’analitzar detingudament l’objecte del contracte i la seva estructura econòmica, conclou que aquesta bossa d’hores no pot ser qualificada com a criteri de qualitat. La seva oferta impacta de manera directa en el cost global assumit pel licitador i, per tant, la seva naturalesa és inequívocament econòmica. La decisió subratlla la necessitat de valorar amb el màxim rigor qualsevol criteri que suposi una minoració del preu total efectiu del contracte, encara que es presenti formalment com a millora o aportació addicional.

Un aspecte rellevant de la resolució és que el Tribunal aprecia que, sumant els punts assignats al preu (49) i els assignats a la bossa d’hores (30), la ponderació dels criteris econòmics arribava al 79% del total, amb la conseqüent vulneració de l’exigència legal que la qualitat representi almenys el 51% de la puntuació en els serveis de l’Annex IV. La manca de justificació en la memòria tècnica del contracte i l’absència de qualsevol argument de fons per part de l’òrgan de contractació reforcen la tesi estimatòria del recurs.

Aquesta resolució aporta diversos punts crítics d’estudi als operadors de la contractació pública. En primer lloc, recorda l’obligació ineludible de justificar de manera detallada i raonada la naturalesa de cadascun dels criteris d’adjudicació, especialment quan aquests tenen un component econòmic difús. La jurisprudència administrativa i contenciosa-administrativa exigeix que l’òrgan de contractació expliciti per què un determinat criteri contribueix a valorar la qualitat de la prestació i no a reduir el preu.

En segon lloc, la decisió evidencia les conseqüències pràctiques d’una configuració incorrecta dels plecs: la necessitat de desistir de la licitació i tramitar un nou expedient, amb la pèrdua de temps i recursos associada. Aquest extrem, ja posat de manifest en la resolució precedent 125/2025, es veu agreujat per la reiterada passivitat de l’òrgan de contractació a l’hora de complir amb les seves obligacions de remissió documental i d’elaboració de l’informe preceptiu de defensa. El Tribunal aprofita l’ocasió per advertir que aquestes dilacions injustificades contravenen el principi de bona administració i minven l’efectivitat del recurs especial, incidint negativament en els drets dels operadors econòmics.

Finalment, la resolució tanca la porta a la pretensió de la recurrent d’imposar determinats criteris de qualitat alternatius (com ara la possessió de determinades certificacions ISO), recordant que la configuració dels criteris d’adjudicació és competència exclusiva de l’òrgan de contractació, si bé subjecta al respecte escrupolós dels requisits legals de motivació i proporcionalitat.

En conclusió, aquesta resolució reforça la doctrina segons la qual qualsevol element susceptible de minorar el cost final de la contractació, encara que sigui articulat com a bossa d’hores o millora, té naturalesa econòmica i ha de ser computat com a tal als efectes del càlcul de ponderacions de l’article 145.4 LCSP. L’adequada delimitació conceptual dels criteris d’adjudicació i la seva justificació detallada constitueixen garanties bàsiques per a la transparència i la legalitat del procediment de contractació.

Resolucio num 2822025

La consulta pública de la Comissió Europea revela mancances en flexibilitat, accés al mercat i resiliència de les Directives vigents, i apunta a la necessitat d’una reforma que simplifiqui els procediments, reforci els objectius estratègics i adapti el sistema als nous reptes econòmics i socials.

Durant el mes de maig de 2025, la Comissió Europea va publicar l’informe de resultats de la consulta pública sobre l’avaluació de les Directives de Contractació Pública de 2014. Amb la participació de 733 respostes provinents d’agents públics, privats i de la societat civil, l’informe ofereix una visió crítica i reflexiva sobre els èxits i les mancances del marc actual. Com a jurista especialitzat en contractació pública, aquestes conclusions conviden a reflexionar sobre el present i el futur de la regulació en aquest àmbit clau per al funcionament del mercat interior europeu.

Un dels aspectes més destacats és la percepció generalitzada que les Directives no han assolit els objectius de flexibilitat i simplificació normativa: el 54 % dels participants considera que no s’han establert normes més simples, i el 49 % creu que el sistema continua sent poc flexible. Tot i això, es valora positivament la digitalització, especialment per part del sector privat, on el 57 % de les empreses afirma que la contractació electrònica (eProcurement) ha reduït la càrrega administrativa i ha agilitzat els procediments.

Pel que fa a la integritat i la transparència, la valoració és més favorable: un 62 % reconeix que les Directives han incrementat la transparència gràcies a l’estandardització de la publicitat dels procediments. No obstant això, només un 38 % percep que s’hagi reduït la corrupció, la qual cosa suggereix que encara hi ha marge per reforçar els controls i la supervisió.

L’accés al mercat, especialment per a les pimes, continua essent un repte. El 46 % dels enquestats no observa un augment de la competència com a conseqüència del marc actual.

Cal destacar també el component estratègic de la contractació pública, un dels grans eixos de les Directives del 2014. Tot i que els poders adjudicadors afirmen haver incorporat criteris ambientals, socials i d’innovació, els operadors privats discrepen: més del 50 % considera que les Directives no han fomentat activament aquestes pràctiques. Paral·lelament, prop d’un terç dels enquestats qüestiona la rellevància actual d’aquestes normes, fet que reflecteix una desconnexió entre el marc jurídic i les capacitats reals dels operadors econòmics per adaptar-s’hi.

Els reptes relacionats amb la resiliència, com ara la resposta a crisis sanitàries o de seguretat, posen de manifest les limitacions estructurals del model actual: el 49 % considera que les Directives no estan preparades per contribuir eficaçment a l’autonomia estratègica de la UE, i el 44 % dubta de la seva adequació per afrontar disrupcions en les cadenes de subministrament.

Aquestes conclusions reflecteixen una tensió entre els principis rectors de la contractació pública i la creixent pressió perquè aquesta compleixi objectius estratègics, socials i ambientals, fet que planteja la necessitat d’una revisió normativa que abordi una simplificació real i efectiva del règim jurídic (especialment en els procediments de menor valor i en l’aplicació de criteris qualitatius), l’enfortiment de les capacitats tècniques i digitals tant en les administracions com en els operadors econòmics i l’adequació del marc normatiu als contextos d’emergència, que permetin garantir l’interès general sense sacrificar la legalitat.

En definitiva, l’informe posa de manifest allò que el conjunt d’operadors econòmics detectem amb l’aplicació pràctica: que el model europeu de contractació pública necessita evolucionar cap a una major coherència entre mitjans i finalitats, evitant tant el formalisme excessiu com el voluntarisme retòric, i apostant per una contractació pública professional, estratègica i transversal.