transparència

La Comissió Europea proposa un reglament únic, directament aplicable, que simplifica els procediments, reforça el pes de la qualitat i converteix la compra pública en una eina de política industrial i autonomia estratègica. Si prospera, obligarà a replantejar profundament l’actual LCSP.

La Comissió Europea ha presentat la seva proposta de nou Reglament sobre contractació pública i concessions. El text, encara en una fase inicial de la tramitació legislativa, planteja una reforma de gran abast: substituir les tres directives de 2014 (contractació pública, sectors especials i concessions) per un únic reglament europeu.

El canvi d’instrument jurídic no és menor ja que a diferència d’una directiva, un reglament és directament aplicable als estats membres, sense necessitat de transposició. La proposta pretén reduir les diferències entre legislacions nacionals i avançar cap a un mercat europeu de la contractació més homogeni.

Per al sistema espanyol, això exigiria revisar en profunditat la Llei de contractes del sector públic (LCSP). Bona part del règim aplicable als contractes subjectes a regulació harmonitzada quedaria directament coberta per la norma europea. La LCSP continuaria sent necessària per regular els contractes inferiors als llindars europeus, les especialitats organitzatives i altres qüestions pròpies del dret administratiu intern, però deixaria de ser l’eix exclusiu del sistema.

En tot cas, no estem davant d’una norma vigent ni definitiva. La proposta haurà de ser negociada pel Parlament Europeu i el Consell, i el text resultant pot experimentar modificacions substancials. A més, la Comissió preveu que el reglament sigui aplicable dos anys després de la seva entrada en vigor.

La proposta reorganitza els procediments entorn de tres grans modalitats: procediment obert, procediment dinàmic i procediment d’innovació.

La novetat no és únicament terminològica. Dins d’aquestes categories es permeten combinacions més flexibles: amb selecció prèvia o sense, amb negociació o sense, i amb diferents formes d’ordenar la participació dels operadors econòmics.

Un exemple especialment significatiu apareix en el procediment dinàmic. Quan no hi hagi selecció prèvia i es rebin més de cinc manifestacions d’interès, l’òrgan de contractació podria limitar les invitacions a un mínim de cinc empreses seleccionades mitjançant un algoritme aleatori i no discriminatori.

Aquest mecanisme contrasta amb el sistema dinàmic d’adquisició regulat actualment per la LCSP, que obliga a convidar totes les empreses admeses a presentar oferta en cada contracte específic. La mesura pot agilitzar la gestió, però també planteja interrogants evidents: és compatible l’aleatorietat amb l’elecció de l’oferta més adequada? Com s’hauria d’auditar l’algoritme? Quines garanties tindrien les empreses que, tot i complir els requisits, no fossin convidades?

És un bon exemple de la tensió que recorre tota la proposta: simplificar els procediments sense reduir la transparència, la competència ni les garanties jurídiques.

Un altre dels canvis rellevants és el reforç de la qualitat en els criteris d’adjudicació. La proposta estableix, com a regla general, que els criteris qualitatius representin almenys un 30% de la puntuació. En els serveis intensius en mà d’obra, aquest mínim s’elevaria al 50%.

La mesura connecta amb una crítica recurrent a la contractació pública: el pes excessiu del preu i la dificultat per valorar adequadament aspectes com la qualitat tècnica, la innovació, la sostenibilitat o les condicions d’execució.

El reglament permet, però, excepcions quan la qualitat ja quedi garantida mitjançant les prescripcions tècniques, les condicions d’execució o una combinació d’ambdues. També preveu la possibilitat de fixar el preu i fer competir les empreses exclusivament per la qualitat.

En comparació amb la LCSP, la proposta europea formula una regla general més clara. La legislació espanyola ja exigeix una majoria de criteris qualitatius en alguns contractes, com els serveis de caràcter intel·lectual o determinats serveis de l’annex IV, però no estableix un percentatge mínim transversal per al conjunt de les licitacions.

La qüestió decisiva, tanmateix, no serà només quant pesa la qualitat, sinó com es defineix i com s’avalua. Augmentar-ne formalment la ponderació aporta poc si els criteris són genèrics, no permeten diferenciar les ofertes o depenen d’una motivació insuficient.

La proposta també reforça la dimensió estratègica de la compra pública. Ja no es tracta únicament d’incorporar clàusules socials o ambientals, sinó d’utilitzar la contractació per protegir la resiliència econòmica, la seguretat de subministrament i l’autonomia estratègica de la Unió.

El text preveu diferents instruments de preferència europea: restriccions a la participació d’operadors de tercers països, requisits sobre l’origen dels productes o avantatges en l’avaluació de les ofertes europees. Fins i tot es podria rebutjar una oferta quan menys del 50% dels productes o serveis tinguessin origen europeu o procedissin d’un país amb acords que garanteixin un accés equivalent al mercat.

Aquest plantejament pot tenir un impacte especialment important en sectors considerats estratègics. També generarà debats jurídics i econòmics sobre la concurrència, la proporcionalitat de les mesures i la manera de determinar l’origen real d’un producte o servei dins de cadenes de subministrament globals.

La digitalització és un altre dels pilars de la reforma. La proposta impulsa serveis europeus per acreditar l’aptitud de les empreses, credencials digitals verificables, sistemes d’interoperabilitat i espais nacionals de dades de contractació pública.

L’objectiu és avançar cap al principi de “només una vegada”: que les empreses no hagin d’aportar reiteradament informació que ja està en poder de l’Administració. Això pot reduir càrregues administratives, facilitar la participació transfronterera i millorar l’accés de les pimes al mercat públic.

Però la transformació no dependrà només de disposar de noves plataformes. Caldrà garantir la qualitat de les dades, la compatibilitat entre sistemes i una governança clara sobre l’ús de la informació i dels algoritmes.

Europa vol menys fragmentació normativa, procediments més flexibles, més pes de la qualitat, una digitalització real i una contractació pública alineada amb els objectius industrials i estratègics de la Unió.

Si el reglament prospera, no n’hi haurà prou amb modificar alguns articles de la LCSP. Caldrà repensar l’arquitectura de la llei, la relació entre el dret europeu i el dret intern i, sobretot, la manera com planifiquem, tramitem i gestionem els contractes públics.

La reforma tot just comença. També hauria de començar, des d’ara, el debat sobre com ens hi volem adaptar.

El passat 21 de juliol fou publicat el BOICAC núm. 146, en el qual, entre d’altres, s’incorporen les següents consultes de comptabilitat.

Càlcul del període mitjà de pagament a proveïdors en operacions comercials

La consulta resol quatre qüestions sobre la metodologia del càlcul del període mitjà de pagament a proveïdors en operacions comercials, en concret:

• La data d’inici del còmput, tant del nombre de dies de pagament com del nombre de dies pendents de pagament, serà la data de recepció de les mercaderies o de prestació dels serveis, i la data de recepció de la factura només es podrà tenir en compte com a data d’inici del còmput en aquells casos que ho assenyali expressament la Llei 3/2004.
• En els pagaments fraccionats, cada pagament parcial s’incorpora individualment al càlcul, ponderat per l’import satisfet en cada cas.
• Si l’empresa paga dintre del termini pactat i legalment permès, és a dir, 60 dies com a màxim, no hi ha cap incompliment que impliqui mora. En cas contrari, s’estaria incomplint el termini de pagament establert per llei.
• En el cas de factures d’exercicis anteriors pagades en l’exercici actual, el còmput va des de la data d’inici fins al pagament material.

De totes maneres, i d’acord amb l’article 6 de la Resolució, la societat inclourà en la memòria dels comptes anuals tota aquella informació que es consideri necessària per aclarir circumstàncies que puguin distorsionar el resultat obtingut en el càlcul del període mitjà de pagament a proveïdors.

Obligació de publicació de l’informe regulat en la disposició addicional onzena de la llei 22/2015 d’auditoria de comptes, impost sobre societats, per part de filials o sucursals d’una dominant no subjecta al dret d’un estat membre

L’ICAC admet que, quan hi hagi diverses filials espanyoles d’una mateixa dominant última no subjecta al Dret d’un Estat membre o diverses sucursals d’una mateixa empresa estrangera, l’obligació pot complir-se mitjançant una única publicació realitzada per una de les entitats espanyoles afectades, designada pel grup o per l’empresa estrangera, sempre que aquesta publicació inclogui la informació requerida per la norma. Ara bé, han de concórrer garanties suficients d’integritat, traçabilitat i accessibilitat de la informació i que la resta d’entitats potencialment afectades identifiquin de manera clara l’entitat que compleix amb l’obligació i el lloc on pot consultar-se l’informe. L’entitat inclourà una declaració manifestant aquest fet, així com aquelles dades que facilitin la localització de la informació en la documentació a dipositar al Registre Mercantil.

En data 30 de juliol de 2026, es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el Decret 124/2026, de 28 de juliol, de modificació del Decret 259/2008, de 23 de desembre, pel qual s’aprova el Pla de comptabilitat de les fundacions i les associacions subjectes a la legislació de la Generalitat de Catalunya  (https://portaljuridic.gencat.cat/ca/document-del-pjur/?documentId=1051481).

L’anterior pla comptable aprovat pel Decret 259/2008, de 23 de desembre, només havia tingut una modificació, mitjançant el Decret 125/2010, de 14 de setembre on s’ampliava el contingut de la memòria dels comptes anuals i de la informació de l’activitat de les entitats.

Tanmateix, des de llavors hi ha hagut diversos canvis a les Normes Internacionals d’Informació Financera (NIIF-UE) i a les Directives de la UE sobre els estats financers. Aquestes modificacions legals no s’havien incorporat encara al pla de comptabilitat de les fundacions i les associacions subjectes a la legislació de la Generalitat de Catalunya.

Entre els canvis aprovats destaquen:

• L’augment dels llindars de l’actiu (passa a 4 milions d’euros) i del volum dels ingressos ordinaris (passa a 8 milions d’euros), mantenint en llindar de 50 treballadors, per establir la tipologia d’entitats en dimensió gran, mitjana o reduïda.
• L’Estat de canvis en el patrimoni net als Comptes Anuals deixa de ser obligatori per a les entitats de dimensió reduïda i mitjana, com passa amb l’Estat de Fluxos d’efectiu.
• S’ha revisat la definició del concepte de valor raonable. Aquesta modificació s’ha realitzat tant per a les normes de registre de valoració de les entitats de dimensió gran com de les de dimensió mitjana i reduïda.
• Es modifica per les entitats de dimensió gran la norma de registre i valoració dels instruments financers i la classificació de les categories d’actius i passius financers.
• Pel que fa a l’immobilitzat intangible s’haurà d’amortitzar en un termini de 10 anys quan no es pugui establir una vida útil de manera fiable.
• S’afegeix la norma de valoració 23a “fusions entre entitats no lucratives” on de manera breu s’explica com s’han de valorar aquestes operacions entre entitats no lucratives.
• Es modifiquen els diferents models oficials de balanç de situació, compte de resultats i estat d’ingressos i despeses reconeguts, per adaptar-los a tots els canvis introduïts.
• Es modifica també el contingut de la memòria dels comptes anuals amb l’objectiu d’ampliar la informació i la transparència. Entre elles destacar:

• • A l’apartat d’” Ingressos i despeses” pel que fa a les despeses de personal s’haurà de desglossar els sous i salaris per categoria professional.
  • Inclusió d’un quadre resum a la nota “aplicació d’elements patrimonials i d’ingressos a finalitats estatutàries” del càlcul del percentatge legalment establert.
  • A la nota “operacions amb parts vinculades”, inclusió d’informació sobre import de sous, dietes i remuneracions meritades per part del personal d’alta direcció i pels membres de l’òrgan de govern, de forma desglossada. També s’haurà d’incloure informació sobre possibles situacions de conflictes d’interès i en el seu cas del pagament de la prima de responsabilitat civil.
  • A l’apartat de personal del punt “altra informació”, caldrà indicar el nombre mitjà de persones ocupades en l’exercici distribuït per categories i per sexes, separant els que siguin alts càrrecs. També s’haurà d’informar del nombre mitjà de les persones amb un grau de discapacitat igual o superior al 33%, indicant a les categories a les quals pertanyen.
  • Al punt “altra informació” s’hauran d’indicar també la relació de les operacions de l’exercici (o d’anteriors que encara tenen incidència econòmica) per a les quals s’ha presentat una declaració responsable o s’ha tramitat una autorització i estat de compliment de les resolucions corresponents.”.

D’acord amb el previst a la Disposició final segona, la data de primera aplicació s’estableix per als exercicis comptables que s’iniciïn a partir de l’1 de gener de 2027.

L’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) ha publicat recentment la Resolució 00068-2026, en la qual procedeix a modificar el criteri actual respecte l’exercici del dret d’accés per conèixer les persones físiques que han tingut accés a dades de salut.

Valgui començar recordant que la jurisprudència actual, com la STJUE de 22 de juny de 2023 (C-579/21), indica que no existeix un dret absolut de conèixer les persones físiques que hagin tingut accés a la història clínica, podent satisfer l’exercici del dret d’accés de l’art. 15 del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) indicant la categoria de destinataris. Igualment, la recent sentència del Tribunal Suprem de 24 de juny de 2026 (núm. 789/2026, Sala Contenciosa Administrativa), aplica aquesta interpretació, confirmant que la identificació individual dels qui accedeixen a les dades s’ha de valorar en funció de la seva necessitat i de la ponderació amb altres drets.

De fet, la mateixa AEPD sostenia el criteri que “Llevat que una llei ho permeti expressament, el dret d’accés no inclou la identificació dels professionals sanitaris que accedeixen a la història clínica“.

I quin ha estat el motiu del canvi de criteri? El nou Reglament 2025/327 relatiu a l’Espai Europeu de Dades de Salut, que estableix en el seu art. 9 el dret a obtenir informació sobre l’accés a les dades pel prestador d’assistència sanitària o qualsevol altra persona que hagi accedit a les dades de salut electrònics personals; també preveu que els Estats membres puguin  limitar aquest dret quan hi hagi indicis concrets que la divulgació posaria en perill els drets o interessos vitals del professional sanitari o l’assistència prestada a la persona física.

Això ha portat que, en una recent reclamació de dret d’accés en la qual es plantejava la necessitat de conèixer les persones que van accedir a la història clínica del demandant, l’autoritat de control procedís a adoptar un criteri interpretatiu evolutiu en anticipació al nou Reglament Europeu. Partint per reconèixer que el Reglament, tot i que va entrar en vigor el 2025, s’anirà aplicant de manera esglaonada a partir del 2027, introdueix un criteri que el dret d’accés inclou la identificació de les persones que han accedit a les dades. Tot i que reconeix que aquest dret no és absolut, conforme a la jurisprudència i al principi de proporcionalitat, indica que serà el responsable de tractament qui hagi d’acreditar que la limitació a l’accés estigui degudament fundada i documentada, rebutjant una exclusió general i automàtica a proporcionar les identitats de les persones que accedeixen a les dades.

Aquest criteri suposa una evolució de la jurisprudència i interpretacions tradicionals per reforçar la transparència del tractament i el control efectiu de la licitud.

La Junta Consultiva de Contractació Pública de l’Estat ha aprovat, el 15 de juliol de 2026, l’Informe 50/25, que dona resposta a una qüestió pràctica molt present en la gestió diària dels òrgans de contractació: fins a quin punt es pot recórrer al contracte menor per atendre despeses de caràcter periòdic o recurrent, com ara un subministrament de poca quantia que es repeteix any rere any. La consulta partia d’un cas concret, però la resposta té un abast general que afecta qualsevol entitat del sector públic.

El punt de partida de l’informe és clar, la contractació menor és, per definició, un supòsit d’adjudicació directa i excepcional, pensat per a necessitats puntuals i de poca entitat, no per planificar de manera sistemàtica prestacions que es coneixen amb antelació. Per això, la Junta reitera que, com a regla general, no està justificat acudir al contracte menor quan l’objecte respon a necessitats periòdiques i previsibles que s’allargaran en el temps, encara que cada contractació individual no superi els llindars econòmics. Fer-ho de manera sistemàtica podria emmascarar un fraccionament indegut, contrari a l’article 99.2 de la LCSP, i privar l’Administració d’una millor oferta econòmica que sovint s’obté quan es licita per un termini més llarg.

Ara bé, l’informe també reconeix una via excepcional. Partint del règim dels avançaments de caixa fixa (articles 118.5 i 63.4 de la LCSP), pensat justament per a despeses periòdiques de quantia mínima, la Junta admet que es pugui recórrer al contracte menor per cobrir necessitats recurrents sempre que el valor estimat agregat de totes les prestacions vinculades no arribi, en un període de cinc anys (el termini màxim de durada, amb pròrrogues, d’un contracte de serveis o subministraments), als 15.000 euros. Aquest termini de cinc anys, i no el de tres que plantejava la consulta, és la referència que fixa l’informe per descartar el fraccionament. A més, la Junta aclareix que sol·licitar tres o més pressupostos abans d’adjudicar un contracte menor és només una bona pràctica recomanable per afavorir la concurrència, mai una obligació legal.

Aquesta doctrina no és aliena a Catalunya, sinó que hi troba un paral·lelisme molt directe. El Decret llei 3/2025, de 4 de març, de mesures urgents en matèria de contractació pública, va introduir la figura dels pagaments menors: els contractes d’obres, serveis i subministraments de valor estimat igual o inferior a 5.000 euros (IVA exclòs) que, a l’efecte de tramitació, només requereixen l’aprovació de la despesa i la factura corresponent, sense necessitat de l’informe justificatiu que exigeix amb caràcter general l’article 118.2 de la LCSP. El mateix precepte permet expressament subscriure aquests contractes per cobrir necessitats periòdiques o recurrents, sempre que el valor conjunt no superi, en cada anualitat, el llindar de la contractació menor.

La Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya s’hi ha pronunciat en l’Informe 21/2025, de 15 d’octubre, arran de consultes dels ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet i Aitona. Les conclusions són plenament coherents amb el criteri estatal, ja que el caràcter recurrent d’una necessitat no impedeix, per si sol, utilitzar el contracte menor, però cal vigilar el fraccionament indegut, i un criteri raonable per descartar-lo és comprovar que el valor agregat de les prestacions al llarg d’un període de cinc anys no superi els 15.000 euros. La Junta catalana afegeix, a més, que la tramitació dels pagaments menors no requereix l’informe jurídic de secretaria previst a la disposició addicional tercera de la LCSP, i que el règim s’aplica també als contractes privats de l’Administració, sense que en cap cas s’alteri l’obligació de publicitat que imposa la normativa catalana de transparència.

La coincidència entre els dos informes reforça la seguretat jurídica dels òrgans de contractació catalans, ja que tant des de l’Estat com des de Catalunya s’admet, amb caràcter excepcional i restrictiu, l’ús del contracte menor per a despeses recurrents de quantia molt reduïda, sempre sota el paràmetre dels cinc anys i els 15.000 euros, i sense que sigui exigible sol·licitar diverses ofertes. Amb tot, ambdues juntes coincideixen en un missatge de fons, ja que la planificació adequada de la contractació continua essent l’opció més eficient, i el recurs reiterat al contracte menor hauria de reservar-se als casos en què realment no hi hagi dubte sobre la seva procedència.

Al DOUE de l’11 de juny de 2026 s’ha publicat el Reglament d’Execució (UE) 2026/1197 de la Comissió, de 5 de juny de 2026, pel qual s’estableix una llista d’indicadors comuns sobre el funcionament dels organismes d’igualtat designats d’acord amb la Directiva (UE) 2024/1500. Aquesta disposició estableix el marc per a la recopilació i la comunicació d’informació que servirà de base per als informes de seguiment que els estats membres hauran de trametre a la Comissió.

Aquest reglament desenvolupa les previsions de la Directiva (UE) 2024/1500, que va establir uns requisits mínims aplicables al funcionament dels organismes d’igualtat amb la finalitat de reforçar-ne l’eficàcia i garantir-ne la independència. En aquest context, el Reglament d’Execució (UE) 2026/1197 concreta una relació comuna d’indicadors destinada a harmonitzar les dades que els estats membres han de recopilar a escala nacional i comunicar posteriorment a la Comissió Europea.

Segons disposa la norma, els indicadors comprenen, entre altres aspectes, els recursos humans, tècnics i financers dels organismes d’igualtat, les garanties d’independència en l’exercici de les seves funcions, l’accessibilitat dels seus serveis, l’eficàcia de la seva actuació i les eventuals modificacions del seu mandat, de les seves competències o de la seva estructura organitzativa. La finalitat és assegurar que la informació obtinguda sigui homogènia, objectiva, fiable i comparable a tot el territori de la Unió Europea.

Contingut de l’annex

L’annex del reglament estructura la llista d’indicadors en tres grans apartats. El primer fa referència a la configuració nacional i al funcionament organitzatiu dels organismes d’igualtat. El segon recull els indicadors relatius al funcionament operatiu durant el període de referència. El tercer incorpora la informació de retorn facilitada pels mateixos organismes sobre el compliment dels requisits previstos a la Directiva (UE) 2024/1500.

Aquests apartats inclouen indicadors relatius a l’estructura i el mandat dels organismes, les garanties d’independència, els mecanismes de finançament, les competències per a la tramitació de denúncies, els procediments de resolució alternativa de litigis, les actuacions d’investigació, l’emissió de decisions o dictàmens, l’activitat jurisdiccional, l’elaboració d’informes, l’accessibilitat dels locals i dels serveis, així com la igualtat d’accés als canals de denúncia.

Eina comuna i protecció de dades

Amb la finalitat de facilitar la recopilació i la transmissió de la informació, el reglament preveu que la Comissió pugui posar a disposició dels estats membres i dels organismes d’igualtat una eina informàtica d’ús senzill, amb camps d’introducció de dades adaptats als indicadors aprovats. Així mateix, l’article 1 estableix expressament que les dades recopilades d’acord amb aquests indicadors no poden contenir dades personals en el sentit del Reglament general de protecció de dades (RGPD).

Terminis de comunicació

D’acord amb el que estableix l’annex, els estats membres hauran de facilitar la informació relativa a la configuració nacional, al funcionament operatiu i a la informació de retorn, com a màxim, el 19 de juny de 2031. Posteriorment, diversos d’aquests blocs d’informació s’hauran d’actualitzar amb una periodicitat quinquennal, de conformitat amb l’article 18 de la Directiva (UE) 2024/1500. Amb caràcter general, els indicadors es calcularan prenent com a referència l’any natural.

Entrada en vigor i incidència pràctica

L’article 2 del Reglament d’Execució (UE) 2026/1197 estableix que aquesta disposició entrarà en vigor al cap de vint dies de la seva publicació al Diari Oficial de la Unió Europea. Atès que es tracta d’un reglament, serà obligatori en tots els seus elements i directament aplicable a tots els estats membres.

Des d’una perspectiva pràctica, aquesta norma dota la Comissió i els estats membres d’una metodologia comuna de seguiment destinada a avaluar el funcionament dels organismes d’igualtat en l’àmbit de la igualtat de tracte i d’oportunitats entre dones i homes en matèria d’ocupació i treball. Aquest sistema permetrà disposar d’informació homogènia sobre aspectes com la independència, els recursos disponibles, l’accessibilitat i els resultats de l’activitat desenvolupada, i constituirà un instrument de suport per a l’elaboració dels futurs informes d’aplicació de la Directiva (UE) 2024/1500.

El 30 de maig va entrar en vigor la Llei 6/2026, de 28 de maig, del tercer sector social. Aquesta llei té com a objectiu reconèixer i regular les entitats socials sense ànim de lucre que treballen per garantir els drets socials i ajudar les persones en situació de vulnerabilitat.

La nova llei defineix el tercer sector social com “el conjunt d’entitats privades sense ànim de lucre, amb personalitat jurídica pròpia, seu a Catalunya i nascudes de la iniciativa ciutadana, que desenvolupen activitats d’interès general amb criteris de transparència, participació i compromís social”.

• Entre els aspectes més destacats de la norma hi ha el reconeixement del dret de les entitats a participar en l’elaboració de polítiques públiques i en els processos de decisió vinculats al seu àmbit d’actuació. En aquest sentit, es vol reforçar la participació activa del tercer sector en el disseny, seguiment i avaluació de les polítiques públiques d’atenció a les persones en situació de vulnerabilitat, així com consolidar una relació d’interlocució estable i de corresponsabilitat amb les administracions públiques.
• La nova llei també reforça els mecanismes de col·laboració entre l’Administració i el tercer sector, especialment a través de fórmules com l’acció concertada social i la gestió delegada, amb l’objectiu de garantir serveis de qualitat i una resposta més propera a les necessitats de la ciutadania. És per això que el text estableix la concertació social com la forma preferent de relació amb les administracions, tot i que la regulació específica dels instruments de provisió de serveis socials es desenvoluparà en la futura llei impulsada pel Departament de Drets Socials i Inclusió.
• Un punt significatiu és que per primer cop, es regula el finançament estable de les entitats representatives del tercer sector i es reforcen les subvencions estructurals per millorar el suport econòmic i la sostenibilitat de les entitats.
• Així mateix, s’inclouen mesures orientades a la millora de les condicions laborals de les professionals del sector social i fixa l’objectiu d’avançar progressivament cap a l’equiparació amb el sector públic, per reforçar i dignificar el sector social.
• A més, la nova regulació preveu la creació d’un cens públic d’entitats del tercer sector social, amb l’objectiu de reforçar la transparència, el reconeixement institucional i la seguretat jurídica del conjunt del sector.

Finalment, la llei consolida el tercer sector com un agent essencial per construir una societat més justa, inclusiva i solidària.

Més informació a Llei 6/2026, de 28 de maig, del tercer sector social

Serveis Jurídics

La Resolució 239/2026 del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic anul·la uns plecs per manca de justificació dels requisits de solvència exigits i reforça la idea que la discrecionalitat de l’òrgan de contractació no eximeix del deure de motivar adequadament les seves decisions.

La configuració dels requisits de solvència és, probablement, un dels àmbits en què els òrgans de contractació disposen d’un marge d’actuació més ampli. Correspon a cada administració definir quines capacitats econòmiques, tècniques o professionals considera necessàries per garantir una correcta execució del contracte i, en conseqüència, determinar quines empreses poden accedir a la licitació. Aquesta facultat forma part de l’anomenada discrecionalitat tècnica i resulta imprescindible per permetre que cada contracte s’adapti a les seves necessitats específiques.

Ara bé, aquesta discrecionalitat no és il·limitada. La Llei de contractes del sector públic exigeix que els requisits de solvència mantinguin una relació directa amb l’objecte contractual, siguin proporcionals a les prestacions a executar i no introdueixin restriccions injustificades a la competència. Precisament sobre aquesta qüestió es pronuncia la Resolució 239/2026, d’11 de juny, del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic, dictada amb motiu del recurs especial interposat contra els plecs d’un contracte de serveis d’abalisament integral de les platges del municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.

La licitació exigia, entre altres requisits, haver executat determinats contractes similars durant els darrers anys, disposar de diverses certificacions ISO i acreditar la titularitat d’una embarcació equipada amb una grua d’una determinada capacitat. Una empresa del sector va impugnar els plecs considerant que aquestes exigències no estaven justificades i que restringien indegudament la concurrència.

El més rellevant de la resolució no és, però, la valoració concreta d’aquests requisits sinó que el que resulta especialment interessant és el raonament que utilitza el Tribunal per arribar a la seva conclusió. El TCCSP recorda que els òrgans de contractació poden exigir els nivells de solvència que considerin necessaris, però també que aquesta decisió ha d’aparèixer degudament motivada dins del mateix expedient de contractació. No n’hi ha prou que la justificació existeixi de manera implícita o pugui reconstruir-se posteriorment. Cal que l’expedient expliqui per què s’exigeix un determinat requisit, quina finalitat persegueix i quina relació guarda amb les prestacions objecte del contracte.

En aquest sentit, la resolució insisteix en una doctrina ja consolidada però que continua generant incidències pràctiques. Les motivacions aportades per l’òrgan de contractació durant la tramitació del recurs no poden substituir les justificacions que haurien d’haver format part de l’expedient des del moment de la seva aprovació. La memòria justificativa i els plecs no constitueixen un simple requisit formal, sinó l’instrument que permet acreditar que les decisions adoptades responen a criteris objectius, proporcionats i compatibles amb els principis de la contractació pública.

La resolució resulta igualment significativa pel tractament que atorga a les certificacions ISO. El Tribunal recorda que la solvència i els mitjans per acreditar-la són conceptes jurídicament diferents. La solvència és la capacitat que es considera necessària per executar correctament el contracte; els certificats constitueixen únicament una forma d’acreditar aquesta capacitat. Per aquest motiu, considera insuficient exigir determinades certificacions sense identificar prèviament quin aspecte concret de la solvència es pretén acreditar ni justificar adequadament la seva necessitat en relació amb l’objecte contractual.

També és especialment revelador que el Tribunal posi en relació els requisits exigits amb el resultat efectiu de la licitació. Tot i que la presentació d’una única oferta no determina per si sola la il·legalitat dels plecs, la resolució apunta que aquesta circumstància obliga a examinar amb especial cautela si els requisits establerts poden haver actuat com una barrera d’accés al mercat. La solvència ha de servir per garantir que el futur contractista disposa de la capacitat necessària per executar el contracte, però no pot convertir-se en un mecanisme que limiti artificialment la competència o redueixi injustificadament el nombre d’operadors econòmics que poden presentar oferta.

Podeu llegir la resolució en el següent enllaç: resolucio_num._239_2026

La Resolució JUS/1475/2026, d’11 de maig, publicada al DOGC núm. 9666 del 15 de maig, aprova els criteris del Pla d’actuació inspectora de fundacions i associacions declarades d’utilitat pública per a l’any 2026.

El Protectorat prioritza la inspecció de les entitats que incompleixen l’obligació de presentar els comptes anuals. En concret, determina, entre d’altres, com a criteris principals d’inspecció:

• Presentació de comptes: fundacions i associacions que no hagin dipositat els comptes anuals corresponents als dos darrers exercicis davant del Protectorat de Fundacions.
• Requeriments especials: entitats que hagin rebut requeriments formulats pel Protectorat que segueixin pendents d’atendre.
• Deficiències comptables: inspecció detallada d’entitats amb alertes en auditories anteriors o desquadraments reincidents en la memòria econòmica.
• Desviació de la finalitat fundacional: comprovació que, com a mínim, el 70% de les rendes i altres ingressos nets anuals es destinen estrictament a les finalitats fundacionals.
• Òrgans de govern: càrrecs vençuts i no renovats, així com configuracions dels òrgans de govern integrades majoritàriament per persones amb vincles familiars.

El Pla d’Inspecció té un caràcter preventiu i de control per garantir el bon govern i la transparència de les entitats.

Podeu consultar el text complet de la Resolució JUS/1475/2026 al DOGC núm. 9666, de 15 de maig de 2026 https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/9666/2150554.pdf

La Resolució 172/2026 posa de manifest els límits dels criteris d’adjudicació avaluables mitjançant fórmula quan la seva aplicació es desvia dels termes dels plecs. L’anàlisi evidencia com la reinterpretació ex post de les ofertes pot desdibuixar la seva naturalesa objectiva. En aquest context, es reforça la necessitat d’alinear amb rigor el disseny dels criteris amb la seva aplicació efectiva.

El cas analitzat parteix d’una licitació en què es valorava la millora dels nivells de servei (SLA) a partir de dos paràmetres aparentment objectius: el temps de resposta i el temps de resolució. Malgrat aquesta configuració, la controvèrsia sorgeix en el moment de la seva aplicació, quan l’òrgan de contractació es veu obligat a interpretar el contingut d’una de les ofertes per poder encaixar-la dins del criteri previst.

En concret, l’oferta adjudicatària no formulava els paràmetres en els termes dels plecs, sinó mitjançant una estructura diferent basada en fases d’actuació i nivells de prioritat. Davant d’això, l’òrgan de contractació va assimilar aquests conceptes als previstos en el criteri i va atribuir la puntuació màxima.

El Tribunal considera que aquesta operació excedeix la naturalesa dels criteris automàtics. La seva funció no és interpretar o reconstruir les ofertes, sinó verificar de manera objectiva si compleixen els paràmetres definits. Quan aquesta verificació requereix una adaptació o equivalència no prevista en els plecs, s’introdueix un marge de discrecionalitat incompatible amb aquest tipus de criteris.

La resolució posa de manifest, a més, dues disfuncions especialment significatives: d’una banda, la valoració incompleta del criteri (en tant que només es puntua un dels paràmetres previstos); de l’altra, la comparació en peu d’igualtat entre una oferta ajustada als plecs i una altra que requereix una interpretació per ser considerada equivalent.

Aquest conjunt de circumstàncies condueix a l’estimació del recurs i a la retroacció de les actuacions, amb la finalitat de practicar una nova valoració estrictament ajustada als termes dels plecs.

Més enllà del cas concret, la resolució evidencia un risc recurrent en la pràctica: la flexibilització dels criteris automàtics en el moment de la seva aplicació. Aquest desplaçament desdibuixa la seva funció (reduir la discrecionalitat i garantir la comparabilitat de les ofertes) i pot comprometre els principis d’igualtat i transparència.

En definitiva, la Resolució 172/2026 reforça una idea essencial: els criteris avaluables mitjançant fórmula només compleixen la seva funció si es configuren amb precisió i s’apliquen amb rigor, sense reinterpretacions ni ajustos ex post.