UGT

L’11 de febrer de 2025, el Consell de Ministres va aprovar un increment del 4,4% en el Salari Mínim Interprofessional (SMI), situant-lo en 1.184 euros bruts mensuals repartits en 14 pagues, el que equival a 16.576 euros bruts anuals.

Aquesta mesura, que té efectes retroactius des de l’1 de gener de 2025, beneficiarà més de 2,5 milions de treballadors, especialment dones i joves.

No obstant això, per primera vegada, aquest increment de l’SMI estarà subjecte a tributació en l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), fet que reduirà els ingressos nets de molts treballadors.

Aquesta decisió ha generat crítiques, ja que es considera que no segueix una lògica progressista i de justícia fiscal. Es destaca la necessitat d’ajustar l’IRPF per evitar que els perceptors de l’SMI suportin una càrrega impositiva excessiva, especialment en comparació amb les rendes del capital i immobiliàries que gaudeixen de menors impostos.

A Catalunya, la UGT ha informat que aquesta pujada beneficiarà 380.000 treballadors catalans.

Tanmateix, la tributació de l’SMI podria afectar negativament els ingressos nets d’aquests treballadors.

En resum, mentre l’increment de l’SMI per al 2025 representa una millora salarial significativa per a molts treballadors, la seva subjecció a tributació fiscal planteja desafiaments addicionals que podrien minimitzar l’impacte positiu esperat en els ingressos nets dels treballadors amb salaris més baixos.

Han passat més de 4 anys d’ençà que es va aprovar l’obligació de les empreses de més de 50 treballadors de tenir plans d’igualtat negociats, i fins ara no hi havia una regulació clara sobre com s’havien de fer aquests plans, si l’empresa no tenia representants legals dels treballadors amb qui negociar el pla. És cert que hi havia una previsió de convocar els sindicats més representatius, però no se sabia a través de quin procediment i de quina manera. Davant la denegació de la inscripció de plans que no havien estat acordats, ha estat la Sala Social del Tribunal Suprem qui s’ha pronunciat a través de diverses sentències, ordenant la inscripció de plans que s’hagin aprovat sense acordar, davant la impossibilitat d’acordar-los (per manca de representants legals dels treballadors i incompareixença dels sindicats convocats o bloqueig negociador). El Tribunal Suprem el que indica és fonamentalment que no es pot fer dependre el compliment d’una obligació que té l’empresa (inscriure el seu pla) a qüestions que no depenen d’ella.

La instrucció de 9 de gener de 2025 de la Secretaria del Treball de Catalunya estableix ara les condicions i requisits que han de permetre registrar plans d’igualtat no negociats amb representants legals dels treballadors, que són els següents:

• Que les empreses no tinguin òrgans de representació legal de les persones treballadores en tots o alguns dels seus centres.
• Que acreditin haver convocat mitjançant burofax els sindicats més representatius, CCOO i UGT, i els sindicats més representatius del sector, sense que cap sindicat hagi donat resposta en 10 dies hàbils. L’Administració haurà de demanar als sindicats que confirmin que no han donat cap resposta.
• Sol·licitar la inscripció del pla no acordat per aquest motiu
• Que el pla tingui el contingut mínim exigit legalment.
• Que hi hagi hagut bloqueig negociador.

És lamentable que una qüestió que té un impacte tan important, com és l’elaboració de plans d’igualtat, i que afecta una gran majoria d’empreses i entorns de treball, hagi tingut sempre una regulació deficitària i una interpretació erràtica, i s’hagin produït al seu voltant decisions no fonamentades en dret, inseguretat jurídica, correccions del Tribunal Suprem i una certa sensació de despropòsit normatiu. Les excessives formalitats que tenallen els plans d’igualtat els aparten paradoxalment del seu objectiu, que és l’adopció de polítiques d’igualtat. Com sempre, la desconfiança demostrada per l’administració, que no es refia que les empreses sàpiguen o vulguin fer plans d’igualtat, només porta a més formalitats: burofax, que caldrà enviar i aportar, i una nova acció de revisió de l’administració, que haurà de demanar als sindicats que no han contestat les convocatòries de les empreses que confirmin si les empreses realment les han convocat, malgrat l’existència  demostrable dels burofaxos.