Opinió

El passat 16 d’octubre de 2016, el ple del Tribunal Constitucional va dictar sentència a la qüestió d’inconstitucionalitat plantejada per un jutjat social de primera instància de Barcelona. La qüestió plantejada versava sobre una treballadora acomiadada per causes objectives motivades per les absències que, encara que justificades, superaven en més del 20% de les jornades laborables de dos mesos consecutius.

La sentència respon a la qüestió sobre l’aplicació dels establert en l’article 52. d) de l’Estatut dels Treballadors. Aquest article de l’Estatut dels Treballadors estableix que un contracte de treball podrà extingir-se de manera objectiva per faltes d’assistència al treball, encara justificades, però intermitents, que aconsegueixin el 20% de les jornades hàbils en dos mesos consecutius, sempre que el total de faltes d’assistència en els dotze mesos anteriors abast el 5% de les jornades hàbils o el 25% en quatre mesos discontinus dins d’un període de 12 mesos.

El tribunal estableix entre els seus raonaments que “es pues difícil encontrar una conexión directa entre el derecho a la integridad física y la actuación de un empresario que, al amparo del precepto legal cuestionado, despida a un trabajador con motivo del número de veces que en un determinado periodo de tiempo haya faltado al trabajo por estar aquejado de una enfermedad de corta duración. No hay que olvidar que la causa del despido no es en este caso el mero hecho de estar enfermo el trabajador, sino la reiteración intermitente del número de faltas de asistencia al trabajo, justificadas o no, que hayan tenido lugar en un determinado período de tiempo –absentismo laboral–“. Postulant que la causa de l’acomiadament no és per estar malalt si no per les faltes d’assistència en un període de temps d’acord amb el que estableix l’article 52. D) citat.

Així mateix, recorda el T.C. que el propi legislador protegeix situacions greus i de llarga durada. Cita“… como señala el propio órgano judicial promotor de la cuestión en el auto de planteamiento, el legislador ha excluido en el mismo art. 52 d) LET los supuestos de bajas médicas prolongadas y los derivados de enfermedades graves, sin duda atendiendo a que en estos casos puede existir un riesgo grave y cierto para la salud de los trabajadores afectados. El legislador ha pretendido mantener de este modo un equilibrio entre los intereses de la empresa y la protección y seguridad de los trabajadores, evitando que con la medida prevista en el art. 52 d) LET se produzcan situaciones injustas o efectos perversos. Las ausencias que pueden dar lugar a la aplicación de dicho precepto legal por este motivo serían las derivadas de enfermedad o indisposición de corta duración, hayan dado lugar o no a la expedición de partes médicos de baja.”

En definitiva, el TC, estableix que ha d’entendre’s que l’art. 52 d) LET no genera un perill greu i cert per a la salut dels treballadors afectats per la decisió extintiva que a la seva empara pugui adoptar-se per l’empresari, abonant la indemnització corresponent. La decisió d’acomiadar als treballadors per superar un nombre de faltes d’assistència al treball intermitents, justificades o no, en un determinat període de temps, conforme al que es preveu en el precepte qüestionat, no comporta una actuació susceptible d’afectar la salut o recuperació del treballador afectat, ni pot ser adoptada en cas de malalties greus o de llarga durada, ni en els restants suposats exclosos pel legislador, la qual cosa permet descartar que l’art. 52 d) LET pugui reputar-se contrari a l’art. 15 de la Constitució Espanyola.

L’alt tribunal conclou indicant que, ha d’entendre’s que l’art. 52 d) de l’E.T. no genera un perill greu i cert per a la salut dels treballadors afectats per la decisió extintiva que a la seva empara pugui adoptar-se per l’empresari abonant la indemnització corresponent. La decisió d’acomiadar als treballadors per superar un nombre de faltes d’assistència al treball intermitents, justificades o no, en un determinat període de temps, conforme al que es preveu en el precepte qüestionat, no comporta una actuació susceptible d’afectar la salut o recuperació del treballador afectat, ni pot ser adoptada en cas de malalties greus o de llarga durada, ni en els restants suposats exclosos pel legislador, la qual cosa permet descartar que pugui reputar-se contrari a l’art. 15 CE.