Opinió

El Tribunal Suprem analitza la qüestió relativa a determinar si la retribució percebuda pels concessionaris de serveis públics constitueix una taxa o, per contra, una tarifa. La transcendència d’aquesta sentència radica que el pronunciament es fa a la vista de les novetats introduïdes pel legislador i de l’última jurisprudència del Tribunal Constitucional.

Es fixa com a doctrina jurisprudencial la següent:

• Després de la reforma de l’art. 2.2.a de la LGT, efectuada per la DF 58ª de la Llei d’Economia Sostenible, que va suprimir el segon paràgraf de l’esmentat precepte de la LGT, existeix l’opció discrecional per a l’Administració entre la configuració de la contraprestació com a taxa o com a preu i l’opció per una modalitat de gestió directa o indirecta, si bé aquesta opció està limitada i legalment defecte quan l’objecte de l’activitat o servei implica exercici d’autoritat, supòsit en què s’imposa la gestió directa per la pròpia Administració o mitjançant un organisme autònom. En particular així es dedueix en l’àmbit de l’Administració local de l’article 85.3 de la LRBR en aquest cas les contraprestacions dels serveis públics prestats directament han de tenir, necessàriament, la naturalesa de taxa o de preus públics, en els termes que imposa els articles 24 de la Llei de Taxes i Preus Públics i 20 i 41 del TRLHL.

• Fora d’aquest supòsit, i en particular quan s’opti per les formes de gestió indirecta de l’article 85.2 B) LRBRL, mitjançant alguna de les modalitats de contracte administratiu de gestió de serveis públics de l’article 277 del Text refós de la Llei de Contractes del Sector pública de 2011 (vigent al temps dels actes impugnats) – i en els mateixos termes en l’actual art. 289 de la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic l’Administració titular del servei pot optar per retribuir al gestor mitjançant una tarifa o preu a satisfer directament pels usuaris, una retribució de la mateixa Administració, o una combinació d’ambdues formes de retribució econòmica, prestació que té la naturalesa de prestació patrimonial de caràcter públic, però no té naturalesa tributària.

El Tribunal arriba aquesta conclusió partint de la llibertat de configuració del legislador estatal en la LGT, ratificada per la STC 63/2019, de 9 de maig, sentència aquesta última que va tenir ocasió d’afirmar que:

[…] des del punt de vista de la llibertat de configuració del legislador per a la creació i aplicació de les categories jurídiques que consideri adequades, és evident que de la doctrina constitucional no s’infereix la prohibició d’utilitzar la categoria de la prestació patrimonial de caràcter públic no tributària ni tampoc la de posar-la en relació amb la forma en què es gestioni el concret servei públic de què es tracti. Categoria que, així prevista pel legislador, no és susceptible de contravenir els preceptes constitucionals que li resulten aplicables, especialment l’art. 31.3 CE […] “(FJ. 6è”)

En tot cas, la STS que ressenyem ressalta que la qüestió està legislativament superada, donada la reforma introduïda en aquesta qüestió per la Llei 9/2017. L’LCSP, introdueix de forma explícita el concepte de prestació patrimonial de caràcter públic que, fins aquell moment, com assenyala l’esmentada STC 63/2019, de 9 de maig, tot i que no havia estat objecte de cap regulació específica, sí que havia estat identificat pel Tribunal Constitucional en analitzar la constitucionalitat de diverses prestacions. Recull la denominació tradicional de tarifa en el seu art. 289.2 lligada al concepte de prestació patrimonial de caràcter públic no tributària, i fa diverses modificacions -que la seva exposició de motius qualifica de aclamatòries- del règim legal del contraprestació dels serveis públics, de manera que després d’aquesta modificació legislativa, s’admet de manera explícita la possibilitat que es arbitri un règim específic i diferenciat de finançament per a aquells serveis públics la prestació es dugui a terme, bé mitjançant formes de gestió directa amb personificació privada, bé mitjançant gestió indirecta, de manera que en aquesta regulació, en el sentit aclaridor insisteix l’exposició de motius, tenen la consideració de prestacions patrimonials de caràcter públic no tributari, les contraprestacions econòmiques establertes coactivament que es percebin per l’explotació d’obres o la prestació de serveis, en règim de concessió o societats d’economia mixta, entitats públiques empre rials, societats de capital íntegrament públic i altres fórmules de dret privat.

–