Opinion

Que un país com Regne Unit surti de la Unió Europea implica, d’entrada, que deixin d’aplicar-s’hi les normes jurídiques europees que s’hi estaven aplicant. Entre elles, recordem que el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) és un una norma jurídica directament aplicable als Estats membres, que a més ostenta un caràcter jeràrquicament superior a les legislacions estatals. Ens trobem, doncs, amb la situació paradoxal que un país que tenia totes les garanties per a transferir-hi dades de caràcter personal, de cop i volta pot ser considerat un país insegur degut a un canvi sobtat de la seva situació jurídica respecte a la Unió Europea, i això té implicacions extraordinàries pel que fa a les empreses o organitzacions europees que tenen relació amb aquest país.

Per sort, però, encara no s’ha arribat a la situació lamentable de considerar el Regne Unit un país insegur des del punt de vista del RGPD, després d’haver-s’hi aprovat i aplicat el RGPD. En una solució que va arribar in extremis, com sembla que arriba tot el que es negocia a la Unió Europea, el 24 de desembre de 2020 es va arribar a un acord de comerç i cooperació que permetrà que el RGPD continuï essent aplicable al Regne Unit durant 6 mesos més. Això vol dir que fins al dia 1 de juliol de 2021 s’hi continuarà aplicant el RGPD, però amb un canvi important: d’acord amb l’art. 27 RGPD i el principi de “finestreta” única, que afecta als tractaments de dades sotmesos al RGPD que es trobin fora del territori de la Unió Europea, tots els responsables i encarregats de tractament britànics hauran de tenir designat un representant a la Unió Europea. Cal tenir en compte que aquesta obligació entra en vigor a partir de l’1 de gener de 2021.

I què passarà a partir de l’1 de juliol de 2021? Certament, poden passar dues coses. Pot passar que, realment, s’arribi a la situació de considerar el Regne Unit un país insegur, i per tant hagin de considerar-se els mecanismes jurídics establerts al RGPD per a transferències de dades a aquest tipus de països, com ara l’adopció de garanties adequades, la implementació de normes corporatives vinculants o l’obtenció del consentiment de les persones interessades, d’acord amb els procediments previstos. O pot passar -i aquesta opció és més plausible- que la Comissió Europea adopti la decisió particular de considerar el Regne Unit un país segur, com ha fet abans amb Andorra, Japó, Israel o Argentina, i això permeti que no calgui adoptar mecanismes jurídics extraordinaris per a transferir-hi dades. És evident que, des d’un punt de vista objectiu, però també polític, el Regne Unit, en què ja s’ha adoptat i aplicat el RGPD i en què es continuarà aplicant previsiblement fins al juliol de 2021, ofereix més seguretat per al tractament de les dades que països en què no s’ha aplicat mai, com ara els esmentats més amunt. Per tant, que la Comissió no acabi adoptant aquesta decisió difícilment es podrà entendre que respongui a motivacions que no siguin purament polítiques.