Dades sobre l’evolució de la despesa sanitària en la UE. L’efecte de la crisi.

A partir de l’any 2008, i molt especialment a partir de l’any 2010, com a conseqüència de les polítiques de restriccions pressupostaries imposades per Europa per tal d’intentar frenar el dèficit públic dels comptes de l’Estat, s’ha reobert un dels debats més mediàtics, la sostenibilitat de la societat del benestar, i en particular de l’actual model sanitari públic. L’anàlisi de les dades dels darrers anys sobre la despesa sanitària pot ajudar a donar una mica de llum a la qüestió.

Les principals fons d’informació.

Son diverses les fonts a nivell internacional que publiquen informació sobre indicadors de salut de la població, recursos dedicats i riscos sanitaris. A l’abast del públic en general, l’Organització Mundial de la Salut publica anualment el seu informe “World Health Statistics”, on s’analitzen conjuntament amb indicadors sanitaris i factors de riscos sanitaris, les dades sobre cobertures de salut, els mitjans tècnics i humans a disposició de la població, i la despesa en salut dedicada en cadascun dels països analitzats, havent-se publicat recentment l’informe del 2014 que incorpora les dades fins l’any 2011.

També la OCDE, coneguda por les seves publicacions internacionals i informes econòmics, publica periòdicament informes i estadístiques als indicadors de salut dels seus països membres, en les que s’analitzen les principals tendències sobre els recursos utilitzats en el sector, conjuntament amb altres dades sobre població i indicadors socials. Per últim a nivell de la UE l’eurostat també publica estadístiques en coordinació.

La OMS, la OCDE i la Comissió desenvolupen i apliquen conjuntament un Sistema de Comptes de Salut, que comprèn tant la despesa sanitària pública com privada, que permet comparar entre si dades nacionals sobre despesa sanitària en tota la UE, essent un instrument que permet analitzar com s’utilitzen els recursos i els efectes sobre les polítiques de salut.

L’evolució de la despesa Sanitaria en el període 2000 – 2011.

D’acord amb les dades del darrer informe de la OMS el conjunt de l’Estat espanyol va dedicar el 9,3% del PIB a la despesa sanitària, un percentatge similar a la mitjana dels països de la OCDE, degut a que la baixada del PIB no s’ha vist acompanyada d’una disminució de la despesa en salut, almenys en els primers anys de la crisi. Estats Units continua essent el país que més percentatge del seu PIB dedica a salut, amb un 17,7%, seguit dels Països Baixos, França i Alemanya.

Dins de la UE Espanya es situa en la desena posició en despesa sanitària per càpita respecte el PIC. Si analitzem els països de l’entorn econòmic més proper, els països de la UE-12, es pot observar una disminució de la despesa en el 2011 en tots els països, a excepció d’Àustria, i amb efectes més evidents en aquells països en que la crisis financera ha tingut major repercussió, tal i com es pot observar en el gràfic següent. No obstant, si es comparen les xifres actuals amb les dades de l’any 2000 es pot comprovar un increment molt significatiu en la majoria dels països, tendència que pot ser observada igualment a nivell mundial.

Respecte a la despesa sanitària per càpita les xifres mostren un increment en el 2011, tot i que cal tenir en consideració l’efecte de la variació del canvi dolar / euros, podent-se observar no obstant un menor creixement en els països més afectats per la crisi, i en especial el cas de Grècia, en el que la despesa sanitària per habitant es va veure reduïda en quasi un 20%, passant de 2.873 a 2.304 dòlars.

El finançament públic de la despesa en sanitat.

Si s’analitza el comportament de la despesa pública es pot observar un increment en el finançament públic dels països nòrdics, i que a l’hora havien tingut un major increment de despesa per càpita, i una reducció en la majoria dels països, a excepció de Gràcia en el que l’increment percentual de la despesa pública en sanitat es conseqüència del desplomament de les xifres absolutes.

Es pot realitzar un anàlisis de l’evolució de la despesa publica en els dos models sanitaris que coexisteixen en la Unió Europea, els països amb un Sistema Nacional de Salut, anomenat model Beveridge, en el que els serveis sanitaris són un dret per a tots els residents i són finançats de forma majoritària amb impostos, és el model de Dinamarca, Espanya, Finlàndia, Irlanda, Itàlia, Portugal, Regne Unit, o Suècia, i els països amb un Sistema de Assegurances Socials, o model “Bismark”, en el que els recursos són gestionats per uns “fons” regulats per llei, i finançats amb quotes obligatòries d’empresaris i treballadors o mitjançant impostos, i que és el model implantat a països com Alemanya, Àustria, Bèlgica, França, Grècia, Luxemburg i Països Baixos. Com es pot observa en la taula anterior, els percentatges de despesa pública en salut, i la variació són pràcticament idèntics.

Eficiència dels sistemes i sostenibilitat

L’eficiència del sistema ha de ser el punt clau a considerar en el sosteniment a mitjà termini de l’actual sistema, i són molts complexes els aspectes a considerar, tant demogràfics, com socioculturals i polítics. No obstant val la pena esmentar un recent ranking publicat per Bloomberg, en la que s’analitza el cost sanitari i l’esperança de vida, el qual situa a Espanya en el 5è lloc a nivell mundial, per sobre dels seus socis europeus.

Dos aspectes a considerar en l’anàlisi de la sostenibilitat del sistema. En primer lloc l’envelliment de la població, tant pels increments de costos pel sistema com per la disminució de contribució neta al mateix. Segons els actuals estudis en 15 anys prop del 25% de la població espanyola tindrà més de 65 anys, i que la despesa sanitària es concentra en els darrers anys de vida. En segon lloc cal tenir en consideració els efectes dels avanços tecnològics en equipaments i noves teràpies, que degut a l’elevada elasticitat de la demanda sanitària, pot provocar increments en la despesa, tot i una reducció unitària de costos. D’acord amb un estudi del FMI de l’any 2010, el cost en sanitat a nivell mundial creixerà en 3 punts del PIB fins el 2050, situant el mateix en 2 punts a nivell europeu.

Però no podem considerar els costos de manera aïllada i oblidar-nos d’un altre aspecte significatiu, la generació de valor que suposa el sector salut. Així d’acord amb l’informe sobre “La innovació de les empreses del sector salut a Catalunya” realitzat per Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya de la Generalitat de Catalunya, els sector salut va representar en el 2010 el 8,4% del Valor Afegit Brut, i el 10,1% de l’ocupació a Catalunya, sent el tercer sector més important i el segon en ocupació, considerant tant les activitats sanitàries com la producció farmacèutica i d’instruments mèdics.

L’any 2012, el sector salut va absorbir el 5,2% de la inver¬sió estrangera directa a Catalunya i va realitzar el 20,1% del total de la despesa en innovació de les empreses catalanes. Davant d’una previsió de demanda creixent a nivell mundial el sector salut, aquest pot ser un dels motors econòmics del país i d’atracció de capital per tal de sortir definitivament de la crisi.