La nostra opinió

El 30 de maig va entrar en vigor la Llei 6/2026, de 28 de maig, del tercer sector social. Aquesta llei té com a objectiu reconèixer i regular les entitats socials sense ànim de lucre que treballen per garantir els drets socials i ajudar les persones en situació de vulnerabilitat.

La nova llei defineix el tercer sector social com “el conjunt d’entitats privades sense ànim de lucre, amb personalitat jurídica pròpia, seu a Catalunya i nascudes de la iniciativa ciutadana, que desenvolupen activitats d’interès general amb criteris de transparència, participació i compromís social”.

• Entre els aspectes més destacats de la norma hi ha el reconeixement del dret de les entitats a participar en l’elaboració de polítiques públiques i en els processos de decisió vinculats al seu àmbit d’actuació. En aquest sentit, es vol reforçar la participació activa del tercer sector en el disseny, seguiment i avaluació de les polítiques públiques d’atenció a les persones en situació de vulnerabilitat, així com consolidar una relació d’interlocució estable i de corresponsabilitat amb les administracions públiques.
• La nova llei també reforça els mecanismes de col·laboració entre l’Administració i el tercer sector, especialment a través de fórmules com l’acció concertada social i la gestió delegada, amb l’objectiu de garantir serveis de qualitat i una resposta més propera a les necessitats de la ciutadania. És per això que el text estableix la concertació social com la forma preferent de relació amb les administracions, tot i que la regulació específica dels instruments de provisió de serveis socials es desenvoluparà en la futura llei impulsada pel Departament de Drets Socials i Inclusió.
• Un punt significatiu és que per primer cop, es regula el finançament estable de les entitats representatives del tercer sector i es reforcen les subvencions estructurals per millorar el suport econòmic i la sostenibilitat de les entitats.
• Així mateix, s’inclouen mesures orientades a la millora de les condicions laborals de les professionals del sector social i fixa l’objectiu d’avançar progressivament cap a l’equiparació amb el sector públic, per reforçar i dignificar el sector social.
• A més, la nova regulació preveu la creació d’un cens públic d’entitats del tercer sector social, amb l’objectiu de reforçar la transparència, el reconeixement institucional i la seguretat jurídica del conjunt del sector.

Finalment, la llei consolida el tercer sector com un agent essencial per construir una societat més justa, inclusiva i solidària.

Més informació a Llei 6/2026, de 28 de maig, del tercer sector social

Serveis Jurídics

En el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) de 23 de maig es publica la Resolució de la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública, mitjançant la qual es desestima un recurs interposat contra la denegació del dipòsit dels comptes anuals d’una societat per problemes de validació de la signatura electrònica. La resolució confirma que és obligatori que les signatures electròniques del certificat d’aprovació dels comptes siguin tècnicament validables per les plataformes oficials.

Per tant, les societats i els seus administradors han de comprovar, abans de presentar el dipòsit, que les signatures electròniques són tècnicament validables, per tal d’evitar la denegació del dipòsit i la necessitat d’esmenar la documentació, amb el consegüent retard en el compliment de les obligacions legals.

D’altra banda, en el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) de 29 de maig es publiquen els nous models per a la presentació dels comptes anuals individuals i dels comptes anuals consolidats al Registre Mercantil. Aquests models actualitzen els corresponents a l’exercici 2025 i adapten el seu contingut als canvis recents de la normativa comptable i tributària. Els nous models s’han d’utilitzar per als comptes anuals dipositats al Registre Mercantil a partir del 29 de maig de 2026.

Com a novetat, destaca la incorporació d’un nou model normalitzat d’informació relativa a l’impost sobre societats amb desglossament per països. Així mateix, s’afegeix a la sol·licitud de presentació una casella específica per indicar, si escau, si l’empresa o el grup presenta informació relativa a la declaració país per país de l’impost sobre societats.

Aquesta obligació està relacionada amb la disposició addicional onzena de la Llei 22/2015, de 20 de juliol, d’Auditoria de Comptes, introduïda per la Llei 28/2022, de 21 de desembre, que estableix l’obligació d’elaborar un informe relatiu a l’impost sobre societats per als exercicis iniciats a partir del 22 de juny de 2024.

Amb caràcter general, aquesta obligació afecta els grups que hagin superat, durant els dos darrers exercicis consecutius, la xifra de 70 milions d’euros d’ingressos consolidats.

La igualtat retributiva entre dones i homes ha fet un pas més amb l’aprovació de la Directiva (UE) 2023/970 sobre transparència salarial. Aquesta normativa, que els Estats membres havien d’incorporar als seus ordenaments jurídics abans del 7 de juny de 2026, introdueix noves obligacions per a les empreses i reforça els drets de les persones treballadores en matèria d’informació salarial.

Què persegueix aquesta Directiva?

El principal objectiu és reduir la bretxa salarial de gènere i garantir que dones i homes rebin la mateixa remuneració per treballs d’igual valor. Per a això, la norma aposta per una major transparència en les polítiques retributives i per mecanismes que permetin identificar i corregir possibles situacions de discriminació salarial.

Principals novetats

Informació salarial des del procés de selecció

Les empreses hauran de facilitar a les persones candidates informació sobre la retribució o la banda salarial del lloc abans de la contractació. Així mateix, no podran sol·licitar informació sobre salaris percebuts en ocupacions anteriors, evitant que possibles desigualtats salarials es perpetuïn en el temps.

Major accés a la informació per als treballadors

Les persones treballadores podran sol·licitar informació sobre el seu nivell retributiu individual i conèixer els salaris mitjans dels qui exerceixen el mateix treball o un d’igual valor, diferenciats per sexe.

Criteris retributius més transparents

Les organitzacions hauran d’establir criteris objectius, transparents i neutres per a determinar salaris, promocions i progressió professional, facilitant així una gestió més equitativa del talent.

Control de la bretxa salarial

Les empreses estaran obligades a reportar informació sobre les seves diferències salarials entre dones i homes. Quan es detectin bretxes superiors al 5% que no puguin justificar-se mitjançant factors objectius, serà necessari realitzar una avaluació conjunta amb la representació legal de les persones treballadores per a identificar causes i proposar mesures correctores.

Reforç dels drets i les reclamacions

La Directiva també enforteix la protecció dels qui sofreixin discriminació retributiva, facilitant l’accés a la justícia, establint el dret a una indemnització íntegra i reforçant el règim sancionador per a les empreses incomplidores.

Què implica per a les empreses?

Encara que a Espanya ja existeixen eines com els registres salarials, les auditories retributives i els plans d’igualtat, la nova Directiva suposa un increment de les exigències en matèria de transparència i justificació de les decisions salarials.

Per això, resulta recomanable que les organitzacions revisin els seus sistemes retributius, analitzin possibles bretxes salarials i garanteixin que els criteris utilitzats per a fixar salaris i promocions estiguin correctament documentats i alineats amb els principis d’igualtat.

Una oportunitat per a avançar en la igualtat

Més enllà del compliment normatiu, la transparència salarial representa una oportunitat per a enfortir la confiança interna, millorar la reputació corporativa i consolidar entorns laborals més justos i competitius.

Les empreses que s’anticipin a aquests canvis estaran més ben preparades per a afrontar les noves exigències reguladores i per a demostrar el seu compromís real amb la igualtat d’oportunitats.

Transparència salarial: Espanya, pendent d’adaptar la Directiva Europea 2023/970

La Directiva (UE) 2023/970 sobre transparència salarial, l’objectiu de la qual és reforçar la igualtat retributiva entre dones i homes, havia d’haver-se incorporat a l’ordenament jurídic espanyol abans del 7 de juny de 2026. No obstant això, el Govern encara no ha completat la seva transposició, generant incertesa tant per a les empreses com per a les persones treballadores i exposant a Espanya a possibles sancions per part de la Unió Europea.

Encara que la normativa espanyola ja contempla mesures com el registre retributiu, les auditories salarials i els plans d’igualtat, la nova directiva introdueix obligacions més exigents. Entre elles, destaca l’obligació d’informar les persones candidates sobre la banda salarial dels llocs oferts, la prohibició de sol·licitar informació sobre salaris anteriors i el dret de la plantilla a conèixer els criteris utilitzats per a fixar les retribucions.

A més, les empreses de més de 100 treballadors hauran d’informar periòdicament sobre les seves dades salarials i, quan existeixi una bretxa retributiva igual o superior al 5% que no pugui justificar-se per causes objectives, estaran obligades a analitzar conjuntament la situació amb la representació legal de les persones treballadores i adoptar mesures correctores.

Davant aquest escenari, moltes organitzacions ja estan revisant els seus sistemes retributius, definint criteris salarials més objectius i reforçant la documentació de les seves polítiques de compensació per a anticipar-se a les futures exigències legals. La directiva suposa un pas decisiu cap a una major transparència salarial i una eina clau per a continuar avançant en la reducció de la bretxa salarial de gènere.

La transparència salarial guanya protagonisme en les empreses

La igualtat salarial entre dones i homes continua progressant a Europa gràcies a la Directiva (UE) 2023/970 sobre transparència retributiva. Encara que els Estats membres havien d’haver adaptat les seves normatives abans del 7 de juny de 2026, a Espanya aquest procés encara no s’ha completat, la qual cosa provoca una certa inseguretat respecte a l’aplicació efectiva de les noves obligacions per a les empreses.

Aquesta normativa europea cerca enfortir el principi d’igualtat de remuneració per un mateix lloc o per treballs d’igual valor, incorporant mesures destinades a incrementar la transparència en les polítiques salarials. Entre els seus principals canvis s’inclou l’obligació d’informar els candidats sobre el rang salarial de les ofertes d’ocupació, la prohibició de sol·licitar dades sobre el salari previ i el dret dels empleats a conèixer els criteris que s’utilitzen per a fixar els sous.

Així mateix, les empreses amb més de 100 treballadors hauran de reportar de manera periòdica informació sobre les bretxes salarials entre dones i homes. Quan s’identifiquin diferències rellevants que no puguin explicar-se amb criteris objectius, serà necessari dur a terme una anàlisi i aplicar mesures correctives.

En aquest context, nombroses organitzacions ja estan revisant les seves estructures de remuneració, les seves escales salarials i els seus sistemes de promoció amb l’objectiu d’assegurar una gestió més clara, justa i adaptada a les futures exigències legals.

La Directiva 2023/970 representa un avanç significatiu cap a una major igualtat d’oportunitats i reforça el compromís empresarial amb la transparència, l’equitat i la reducció de la bretxa salarial de gènere.

Digitalització per a una gestió salarial més estratègica

Avançar cap a models retributius més transparents i estructurats representa una oportunitat per a professionalitzar la gestió, guanyar competitivitat i reforçar la seva capacitat per a atreure i fidelitzar talent. No obstant això, moltes pimes poden dubtar sobre com afrontar aquesta transformació en un context marcat, en molts casos, per recursos humans i materials limitats. En aquest sentit, la digitalització adquireix un paper estratègic.

La tecnologia permet simplificar un procés que, d’una altra manera, podria resultar complex i difícil de gestionar. La definició de bandes salarials, l’anàlisi de possibles bretxes retributives, la traçabilitat dels criteris salarials o la gestió de revisions retributives requereixen eines que facilitin la centralització de dades, automatitzin processos i permetin disposar d’informació actualitzada.

El valor de la digitalització no es limita, a més, al compliment normatiu: també impulsa una gestió de persones més professional i basada en dades objectives. Les solucions tecnològiques ajuden a detectar desequilibris salarials, identificar riscos i prendre decisions retributives més consistents sobre la base de les dades, una cosa especialment rellevant en petites estructures les polítiques salarials de les quals han evolucionat històricament de forma poc homogènia o excessivament individualitzada.

Per tot això, les pimes que comencin a treballar des d’ara en models de transparència salarial tindran un avantatge competitiu clar; no es tracta només d’adequar-se a exigències reguladores, sinó de construir organitzacions més atractives des del punt de vista del talent, convertint la transparència en un element diferenciador.

La directiva europea ha d’abordar-se com una oportunitat per a revisar i enfortir l’estratègia de gestió del talent, perquè aquelles empreses que siguin capaces de fer-ho estaran més ben preparades per a competir en un escenari en què la reputació i la coherència seran actius cada vegada més determinants.

La Resolució 239/2026 del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic anul·la uns plecs per manca de justificació dels requisits de solvència exigits i reforça la idea que la discrecionalitat de l’òrgan de contractació no eximeix del deure de motivar adequadament les seves decisions.

La configuració dels requisits de solvència és, probablement, un dels àmbits en què els òrgans de contractació disposen d’un marge d’actuació més ampli. Correspon a cada administració definir quines capacitats econòmiques, tècniques o professionals considera necessàries per garantir una correcta execució del contracte i, en conseqüència, determinar quines empreses poden accedir a la licitació. Aquesta facultat forma part de l’anomenada discrecionalitat tècnica i resulta imprescindible per permetre que cada contracte s’adapti a les seves necessitats específiques.

Ara bé, aquesta discrecionalitat no és il·limitada. La Llei de contractes del sector públic exigeix que els requisits de solvència mantinguin una relació directa amb l’objecte contractual, siguin proporcionals a les prestacions a executar i no introdueixin restriccions injustificades a la competència. Precisament sobre aquesta qüestió es pronuncia la Resolució 239/2026, d’11 de juny, del Tribunal Català de Contractes del Sector Públic, dictada amb motiu del recurs especial interposat contra els plecs d’un contracte de serveis d’abalisament integral de les platges del municipi de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant.

La licitació exigia, entre altres requisits, haver executat determinats contractes similars durant els darrers anys, disposar de diverses certificacions ISO i acreditar la titularitat d’una embarcació equipada amb una grua d’una determinada capacitat. Una empresa del sector va impugnar els plecs considerant que aquestes exigències no estaven justificades i que restringien indegudament la concurrència.

El més rellevant de la resolució no és, però, la valoració concreta d’aquests requisits sinó que el que resulta especialment interessant és el raonament que utilitza el Tribunal per arribar a la seva conclusió. El TCCSP recorda que els òrgans de contractació poden exigir els nivells de solvència que considerin necessaris, però també que aquesta decisió ha d’aparèixer degudament motivada dins del mateix expedient de contractació. No n’hi ha prou que la justificació existeixi de manera implícita o pugui reconstruir-se posteriorment. Cal que l’expedient expliqui per què s’exigeix un determinat requisit, quina finalitat persegueix i quina relació guarda amb les prestacions objecte del contracte.

En aquest sentit, la resolució insisteix en una doctrina ja consolidada però que continua generant incidències pràctiques. Les motivacions aportades per l’òrgan de contractació durant la tramitació del recurs no poden substituir les justificacions que haurien d’haver format part de l’expedient des del moment de la seva aprovació. La memòria justificativa i els plecs no constitueixen un simple requisit formal, sinó l’instrument que permet acreditar que les decisions adoptades responen a criteris objectius, proporcionats i compatibles amb els principis de la contractació pública.

La resolució resulta igualment significativa pel tractament que atorga a les certificacions ISO. El Tribunal recorda que la solvència i els mitjans per acreditar-la són conceptes jurídicament diferents. La solvència és la capacitat que es considera necessària per executar correctament el contracte; els certificats constitueixen únicament una forma d’acreditar aquesta capacitat. Per aquest motiu, considera insuficient exigir determinades certificacions sense identificar prèviament quin aspecte concret de la solvència es pretén acreditar ni justificar adequadament la seva necessitat en relació amb l’objecte contractual.

També és especialment revelador que el Tribunal posi en relació els requisits exigits amb el resultat efectiu de la licitació. Tot i que la presentació d’una única oferta no determina per si sola la il·legalitat dels plecs, la resolució apunta que aquesta circumstància obliga a examinar amb especial cautela si els requisits establerts poden haver actuat com una barrera d’accés al mercat. La solvència ha de servir per garantir que el futur contractista disposa de la capacitat necessària per executar el contracte, però no pot convertir-se en un mecanisme que limiti artificialment la competència o redueixi injustificadament el nombre d’operadors econòmics que poden presentar oferta.

Podeu llegir la resolució en el següent enllaç: resolucio_num._239_2026

La comercialització de cursos online, infoproductes i publicacions digitals continua creixent, però el seu tractament a efectes de l’IVA no sempre és evident. La clau és determinar si ens trobem davant d’un servei educatiu exempt o d’una prestació electrònica subjecta i no exempta.

L’exempció prevista a l’article 20.U.9è de la Llei de l’IVA s’aplica a determinats serveis educatius i de formació. Tanmateix, no tota activitat formativa prestada a través d’internet pot acollir-se automàticament a aquesta exempció.

Per aportar claredat sobre aquesta qüestió, la Direcció General de Tributs, en la consulta vinculant V0282/2026, de 9 de febrer de 2026, analitza el tractament aplicable a diferents modalitats de formació digital (programes complets, cursos enregistrats i infoproductes) i aclareix quan l’activitat es pot considerar ensenyament exempt i quan constitueix un servei prestat per via electrònica.

QUAN EXISTEIX UN SERVEI EDUCATIU EXEMPT?

L’exempció prevista a l’article 20.U.9è de la LIVA és aplicable a determinats serveis d’ensenyament, formació i reciclatge professional prestats per entitats autoritzades.

No obstant això, perquè l’activitat es pugui acollir a l’exempció, han de concórrer dos requisits, reiterats per la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i recollits per la DGT:

Requisit subjectiu

• L’activitat ha de ser desenvolupada per entitats de dret públic o per entitats privades autoritzades o reconegudes per impartir ensenyaments inclosos en plans oficials d’estudis del sistema educatiu espanyol.
• A aquests efectes, el centre es considerarà autoritzat quan la seva activitat principal consisteixi en ensenyaments integrats en el sistema educatiu reconegut per la normativa aplicable.

Requisit objectiu

• Ha d’existir una transmissió real de coneixements i competències entre professor i alumne, dins d’una estructura organitzativa educativa.
• S’ha d’apreciar una intervenció docent efectiva, quedant excloses les activitats merament recreatives o aquelles que es limitin a proporcionar accés automatitzat a continguts digitals.

CURSOS ENREGISTRATS I PLATAFORMES AUTOMATITZADES: SERVEIS ELECTRÒNICS SUBJECTES AL 21%

Un dels aspectes més rellevants de la consulta és la delimitació entre ensenyament online i serveis prestats per via electrònica.

La DGT considera que constitueixen serveis electrònics:

• El subministrament de cursos enregistrats.
• La descàrrega d’arxius o materials formatius.
• L’accés a plataformes automatitzades.
• Els programes i continguts digitals.
• L’ensenyament a distància la prestació del qual depengui essencialment d’internet i requereixi una intervenció humana inexistent o merament accessòria.

La consulta també aclareix que l’existència de tutories o sessions de suport no altera aquesta qualificació quan aquesta intervenció humana tingui un caràcter accessori respecte al subministrament o accés al contingut digital.

En aquests supòsits:

• No és aplicable l’exempció educativa.
• L’operació tributa al tipus general del 21%.

QUAN LA FORMACIÓ ONLINE NO ES CONSIDERA SERVEI ELECTRÒNIC?

Per contra, la DGT assenyala que existirà un autèntic servei educatiu quan la prestació consisteixi essencialment en l’ensenyament impartit per professors a través d’internet, actuant la xarxa únicament com a mitjà de comunicació entre docent i alumne.

És a dir, la tecnologia es pot utilitzar com a suport, però l’element principal ha de continuar sent la intervenció docent.

Per tant, l’exempció podria resultar aplicable en:

• Classes impartides en directe.
• Formació amb seguiment individualitzat.
• Tutories continuades.
• Programes amb avaluació i participació activa del professorat.

Sempre que, a més, es compleixin els requisits exigits per l’article 20.U.9è de la LIVA i la matèria impartida formi part de plans oficials d’estudis.

INFOPRODUCTES I PUBLICACIONS DIGITALS: POSSIBLE APLICACIÓ DEL 4%

La consulta també aborda el tractament dels anomenats infoproductes.

La DGT recorda que determinats llibres, diaris i revistes subministrats electrònicament poden aplicar el tipus superreduït del 4%, fins i tot quan constitueixin serveis electrònics, sempre que:

• No predomini el contingut audiovisual o musical.
• No tinguin un contingut principalment publicitari.
• Tinguin naturalesa de publicació o llibre electrònic.

Així mateix, la consulta introdueix un criteri especialment rellevant:

L’assignació d’un ISBN, tot i ser voluntària, constitueix un indici o presumpció per considerar el producte com a “llibre” als efectes de l’IVA.

No obstant això, la DGT adverteix que determinats productes digitals queden exclosos del tipus reduït, encara que disposin d’ISBN, entre ells:

• Vídeos.
• Programes interactius.
• Animacions.
• Simuladors.
• Plataformes formatives.
• Materials multimèdia amb predomini audiovisual.

Aquests productes continuaran tributant al 21%.

CONCLUSIÓ

La consulta és especialment rellevant per a acadèmies online, creadors de contingut, plataformes educatives, productors d’infoproductes i negocis digitals, ja que obliga a revisar el disseny dels seus productes i serveis des de la perspectiva de l’IVA.

L’existència de tutories o sessions de suport ja no és suficient per si sola: la clau serà determinar si l’element principal del servei és l’ensenyament o l’accés automatitzat al contingut.

CRITERIS PER QUALIFICAR LA PRESTACIÓ

Àrea Fiscal

La Resolució JUS/1475/2026, d’11 de maig, publicada al DOGC núm. 9666 del 15 de maig, aprova els criteris del Pla d’actuació inspectora de fundacions i associacions declarades d’utilitat pública per a l’any 2026.

El Protectorat prioritza la inspecció de les entitats que incompleixen l’obligació de presentar els comptes anuals. En concret, determina, entre d’altres, com a criteris principals d’inspecció:

• Presentació de comptes: fundacions i associacions que no hagin dipositat els comptes anuals corresponents als dos darrers exercicis davant del Protectorat de Fundacions.
• Requeriments especials: entitats que hagin rebut requeriments formulats pel Protectorat que segueixin pendents d’atendre.
• Deficiències comptables: inspecció detallada d’entitats amb alertes en auditories anteriors o desquadraments reincidents en la memòria econòmica.
• Desviació de la finalitat fundacional: comprovació que, com a mínim, el 70% de les rendes i altres ingressos nets anuals es destinen estrictament a les finalitats fundacionals.
• Òrgans de govern: càrrecs vençuts i no renovats, així com configuracions dels òrgans de govern integrades majoritàriament per persones amb vincles familiars.

El Pla d’Inspecció té un caràcter preventiu i de control per garantir el bon govern i la transparència de les entitats.

Podeu consultar el text complet de la Resolució JUS/1475/2026 al DOGC núm. 9666, de 15 de maig de 2026 https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/9666/2150554.pdf

El calendari fixat per la Comissió Europea ha esdevingut inajornable: el 31 d’agost de 2026 marca la data límit per acreditar el compliment de les fites i objectius del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, i el 30 de setembre de 2026 la darrera sol·licitud de desemborsament. En aquesta fase final, la pràctica dels primers informes de fiscalització revela una realitat preocupant: una part significativa de les entitats executores arriba al tram decisiu amb expedients executats materialment però documentalment incomplets, amb un reporting a CoFFEE fragmentari i amb un control intern de nivell 1 més formal que efectiu.

El Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MRR) s’articula, a diferència de la resta de fons europeus, com un instrument basat en la justificació de resultats i no de despesa. El desemborsament dels fons per part de la Comissió Europea als estats membres queda condicionat al compliment satisfactori de les fites i objectius previstos en els respectius plans nacionals. Aquesta lògica, aparentment senzilla en la seva formulació, desplega una arquitectura d’obligacions documentals i de control que resulta qualitativament diferent de la que les entitats executores coneixien en el marc dels fons estructurals clàssics, i que en aquesta fase terminal del programa s’està revelant especialment exigent.

La Comunicació de la Comissió de 4 de juny de 2025, coneguda com a Road to 2026, ha consolidat un calendari que no admet ja cap pròrroga. La pròpia Comissió ha denegat expressament les peticions d’ampliació formulades pel Parlament Europeu i per alguns estats membres, i ha urgit els estats a accelerar la implementació dels seus plans i la sol·licitud dels desemborsaments previstos. Les alternatives que ofereix la Comissió per preservar l’assignació de fons (ampliació de mesures que funcionen, segmentació de projectes no realitzables, transferència al programa InvestEU o aportacions al Programa Europeu per a la Indústria de Defensa) no eliminen la fita temporal, sinó que la confirmen. A escala interna, l’aprovació el gener de 2026 de la setena Addenda al PRTR, la denominada Addenda de Simplificació, ha reordenat el conjunt de fites i objectius (passant en l’àmbit estatal de 594 a 446 i en el de la Generalitat de Catalunya de 105 a 86), però no ha alterat la substància del règim de justificació i control, que continua ancorat en l’Ordre HFP/1030/2021 i en l’eina CoFFEE.

En aquest context, cal entendre que la justificació dels fons MRR opera simultàniament en dos plans que no es poden treballar separadament ni de manera successiva. D’una banda, la justificació específica del compliment dels vuit principis transversals que vertebren tot el sistema: compliment de fites i objectius, prevenció del frau, la corrupció i els conflictes d’interès, compatibilitat amb el règim d’ajudes d’Estat, identificació dels perceptors finals dels fons, evitació del doble finançament, principi de no causar dany significatiu al medi ambient (DNSH), etiquetatge verd i digital i comunicació. De l’altra, la justificació econòmica-administrativa ordinària, és a dir, l’acreditació documental de la despesa, la traçabilitat comptable específica vinculada al MRR mitjançant un codi comptable propi i el compliment de la normativa interna aplicable, particularment la Llei de Contractes del Sector Públic i la legislació en matèria de subvencions. Tota aquesta informació ha de bolcar-se de manera coherent a CoFFEE en totes les seves dimensions (documents de conflicte d’interès, destinataris, contractistes i subcontractistes, indicadors de fites i objectius, mecanismes de verificació i documents annexos), i ha d’anar acompanyada dels informes preceptius previstos a l’Ordre HFP/1030/2021: informe mensual de seguiment, informe trimestral de previsions, informe semestral de gestió i certificat de compliment recurrent, tots ells validats prèviament per les unitats gestores i les unitats verificadores abans de la signatura per part de l’òrgan gestor.

La distinció entre aquests dos plans no és merament formal. La pràctica dels primers controls ex post està posant de manifest que la correcta execució material d’una inversió no eximeix de res si no va acompanyada d’evidències suficients i sistematitzades del compliment de les obligacions específiques del MRR. Els informes finals de fiscalització emesos fins ara per la Intervenció General de la Generalitat (cinc finalitzats i tres més en curs, amb cinc més previstos) revelen un patró d’incidències recurrents: declaracions d’absència de conflicte d’interès (DACI) no actualitzades després de canvis en els equips intervinents; utilització de models de DACI que no incorporen les referències normatives de les ordres ministerials aplicables; manca d’evidència del cartell permanent amb indicació del finançament comunitari; discrepàncies entre els imports registrats a CoFFEE i els efectivament atorgats; absència de procediment documentat per al seguiment del principi de no reversió de fites i objectius (que el Reglament Financer projecta sobre un horitzó de fins a cinc anys); insuficient acreditació de la verificació del doble finançament; o manca de pista d’auditoria adequada en relació amb el principi DNSH. Cap d’aquestes incidències implica necessàriament una irregularitat material, però totes elles, considerades en conjunt, poden determinar una valoració desfavorable del sistema i, en els pitjors casos, fonamentar propostes de correcció financera.

L’amenaça d’aquestes correccions ha esdevingut més tangible amb la presentació, el febrer de 2026, del projecte d’Ordre estatal de reintegraments dels fons MRR, que regula les causes i especialitats d’aquest procediment. El text, en la seva redacció actual, contempla com a causes de reintegrament no només la no realització total o parcial de la despesa i l’incompliment total o parcial de fites i objectius, sinó que preveu l’aplicació del règim tributari de recaptació executiva, amb les conseqüències que això comporta en matèria d’interessos de demora i procediments de constrenyiment. La Generalitat ha presentat al·legacions per tal que el redactat s’adapti a la realitat de la justificació per resultats i al principi de col·laboració institucional, però el missatge de fons és inequívoc: el règim de devolució dels fons no executats o no justificats adequadament està en procés de formalització i no admet lectures benèvoles.

A aquesta pressió externa s’hi suma, en l’arquitectura del sistema, un règim de control intern que sovint s’ha entès més com a formalitat que com a exigència estructural. El sistema de control del PRTR s’estructura en tres nivells. El nivell 1 correspon a la pròpia entitat executora i es vertebra mitjançant la designació d’una unitat de verificació independent (UVI), funcionalment separada de les unitats gestores, l’aprovació d’un Pla de Control Intern (PCI) que defineixi l’abast, la metodologia, el cronograma de verificacions administratives i sobre el terreny, el sistema d’informes de compliment i el seguiment de les incidències detectades, i l’actuació coordinada amb el referent antifrau. El nivell 2 correspon al control intern previ de l’òrgan interventor, amb autonomia i independència respecte dels òrgans gestors. El nivell 3 és el règim d’auditories ex post atribuït a la IGAE com a autoritat de control del MRR, sense perjudici de les competències de la Intervenció General autonòmica, del Tribunal de Comptes, de la Comissió, l’OLAF, el Tribunal de Comptes Europeu i la Fiscalia Europea. La Resolució de la IGAE de 30 de desembre de 2025 ha aprovat el Pla de Control de Fons Europeus per a l’any 2025-2026, que preveu l’execució d’unes 180 auditories d’inversions per mostreig, a banda de les auditories de sistemes, les de seguiment dels resultats d’exercicis anteriors i les de sol·licitud de pagament a la Secretaria General de Fons Europeus.

L’experiència acumulada permet constatar que moltes entitats executores disposen d’un Pla de Mesures Antifrau formalment aprovat però no han implementat de manera efectiva la resta de peces del sistema. La inexistència d’una UVI clarament designada, l’absència d’un PCI operatiu, la manca d’un manual de procediments per a la implementació dels diferents principis transversals, la no elaboració d’un pla d’acció quan la matriu d’avaluació de riscos identifica un risc mitjà o alt, l’absència de qüestionaris d’autoavaluació dels annexos II i III de l’Ordre HFP/1030/2021 emplenats amb la periodicitat exigida, o la realització de verificacions sense metodologia homogènia, són situacions que no impliquen necessàriament irregularitats materials però que debiliten significativament la posició de l’entitat davant els controls ex post. La Guia de control de nivell 1 publicada per la Direcció General de Fons Europeus i Ajuts d’Estat de la Generalitat de Catalunya proporciona una metodologia uniforme per a aquesta funció, amb models de PCI, de quadre de verificació i d’informe de compliment anual, però la seva sola existència no eximeix cada entitat de l’esforç d’adaptació a la seva realitat organitzativa.

La conclusió que es desprèn d’aquesta arquitectura és inequívoca i convé afrontar-la sense circumloquis. En la recta final del MRR, una part molt rellevant del risc jurídic i financer no deriva de l’execució incorrecta de les actuacions sinó d’un sistema de justificació i control internament feble o insuficientment documentat. Les mancances que avui semblen menors (una DACI no actualitzada, un cartell d’obra no acreditat, un import a CoFFEE discrepant amb l’efectivament atorgat, un procediment de no reversió no formalitzat) són precisament les que els informes de fiscalització ja en curs estan identificant com a incidències rellevants, i les que el projecte d’Ordre de reintegraments podria activar com a causa de devolució amb interessos de demora. La fortalesa del model no depèn exclusivament de la diligència en l’execució, sinó de la capacitat de l’entitat per demostrar, amb evidències consistents i sistematitzades, que tot el que s’ha realitzat s’ajusta a la normativa aplicable i als principis transversals del MRR. Aquest és, en els mesos que queden, l’exercici que convé abordar amb criteri tècnic, amb anticipació i, quan la complexitat del marc ho aconselli, amb el suport metodològic especialitzat que permeti revisar l’encaix del model existent, identificar les bretxes en l’adequació dels expedients i en el reporting a CoFFEE, i reforçar el control intern de nivell 1 sense alterar la naturalesa pròpia i indelegable d’aquesta funció.

La Resolució 172/2026 posa de manifest els límits dels criteris d’adjudicació avaluables mitjançant fórmula quan la seva aplicació es desvia dels termes dels plecs. L’anàlisi evidencia com la reinterpretació ex post de les ofertes pot desdibuixar la seva naturalesa objectiva. En aquest context, es reforça la necessitat d’alinear amb rigor el disseny dels criteris amb la seva aplicació efectiva.

El cas analitzat parteix d’una licitació en què es valorava la millora dels nivells de servei (SLA) a partir de dos paràmetres aparentment objectius: el temps de resposta i el temps de resolució. Malgrat aquesta configuració, la controvèrsia sorgeix en el moment de la seva aplicació, quan l’òrgan de contractació es veu obligat a interpretar el contingut d’una de les ofertes per poder encaixar-la dins del criteri previst.

En concret, l’oferta adjudicatària no formulava els paràmetres en els termes dels plecs, sinó mitjançant una estructura diferent basada en fases d’actuació i nivells de prioritat. Davant d’això, l’òrgan de contractació va assimilar aquests conceptes als previstos en el criteri i va atribuir la puntuació màxima.

El Tribunal considera que aquesta operació excedeix la naturalesa dels criteris automàtics. La seva funció no és interpretar o reconstruir les ofertes, sinó verificar de manera objectiva si compleixen els paràmetres definits. Quan aquesta verificació requereix una adaptació o equivalència no prevista en els plecs, s’introdueix un marge de discrecionalitat incompatible amb aquest tipus de criteris.

La resolució posa de manifest, a més, dues disfuncions especialment significatives: d’una banda, la valoració incompleta del criteri (en tant que només es puntua un dels paràmetres previstos); de l’altra, la comparació en peu d’igualtat entre una oferta ajustada als plecs i una altra que requereix una interpretació per ser considerada equivalent.

Aquest conjunt de circumstàncies condueix a l’estimació del recurs i a la retroacció de les actuacions, amb la finalitat de practicar una nova valoració estrictament ajustada als termes dels plecs.

Més enllà del cas concret, la resolució evidencia un risc recurrent en la pràctica: la flexibilització dels criteris automàtics en el moment de la seva aplicació. Aquest desplaçament desdibuixa la seva funció (reduir la discrecionalitat i garantir la comparabilitat de les ofertes) i pot comprometre els principis d’igualtat i transparència.

En definitiva, la Resolució 172/2026 reforça una idea essencial: els criteris avaluables mitjançant fórmula només compleixen la seva funció si es configuren amb precisió i s’apliquen amb rigor, sense reinterpretacions ni ajustos ex post.

En data 20 de setembre de 2023 es va presentar una reclamació davant l’AEPD pels delegats sindicals del Servei de Prevenció i Extinció d’Incendis (SPEIS) de la Diputació d’Osca, en la qual es denunciava que s’havia pogut accedir a una carpeta compartida utilitzada pel personal administratiu del SPEIS, la qual contenia informació confidencial.

Aquest procediment va portar a tractar un altre assumpte, ja que, a més de la presumpta bretxa de seguretat, es va descobrir que el Delegat de Protecció de Dades (DPD) de la Diputació d’Osca també exercia com a responsable del Sistema Intern d’Informació. Això va conduir a plantejar la idoneïtat de la concurrència d’ambdues funcions en una mateixa persona.

Sobre el primer incident, l’AEPD va resoldre que estimava la vulneració de l’article 5.1.f) del RGPD per l’error de la Diputació en preservar la confidencialitat i la integritat de les dades de les quals era responsable.

Respecte a la segona situació, l’AEPD va valorar que, si bé és cert que el DPD pot exercir altres funcions a més de les assignades al seu càrrec, cal garantir que això no donarà lloc a un conflicte d’interès, de conformitat amb l’art. 38.6 del RGPD. Procedim a analitzar aquesta interpretació:

• El DPD pot exercir altres funcions, sempre que no donin lloc a conflictes d’interessos, circumstància que ha de garantir el responsable del tractament.
• El DPD actua com a assessor i supervisor intern, de manera que no pot ser-ho algú que tingui altres funcions en les quals pugui decidir sobre l’existència de tractaments de dades o sobre com es tracten les dades.
• Per la seva part, el responsable del sistema intern d’informació haurà de desenvolupar les seves funcions de forma independent i autònoma respecte de la resta dels òrgans de l’entitat i respon del correcte funcionament del sistema (art. 8.4 i 9.1 de la Llei 2/2023, de 20 de febrer, reguladora de la protecció de les persones que informin sobre infraccions normatives i de lluita contra la corrupció); és a dir, pot tenir accés a les dades personals contingudes en el sistema.
• També s’estableix que tant el responsable del sistema com el DPD poden tenir accés a les dades del Sistema Intern d’Informació (art. 32.1 de la Llei 2/2023); és a dir, s’entén que són dues figures diferents.
• Per tant, es conclou que si una mateixa persona té diferents interessos es pot donar lloc a conflictes d’interès, circumstància que cal evitar perquè puguin realitzar les seves funcions amb les garanties degudes.

Finalment, l’AEPD va resoldre en data 2 de febrer de 2025 la consulta prèvia de la Diputació, concloent que no és possible assignar les funcions de responsable del sistema intern d’informació al DPD. Davant d’això, la Diputació va procedir a substituir el responsable del sistema intern d’informació.

En definitiva, davant el risc de possibles conflictes d’interès, les funcions de DPD i de responsable del sistema intern d’informació no haurien de recaure en una mateixa persona.

El judici de proporcionalitat en relació amb els recursos corporatius que poden contenir informació personal dels treballadors continua sent un focus habitual de conflicte quan una entitat necessita accedir-hi per motius operatius o de seguretat.

En aquest context, resulta especialment oportuna la nova resolució d’arxivament de la informació prèvia núm. IP 73/2024 de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (APDCAT), on es torna a delimitar amb claredat els principis i criteris de justificació que permeten determinar quan un accés a mitjans corporatius pot considerar-se degut o, per contra, indegut o il·legítim, especialment quan aquests contenen dades personals dels treballadors.

El cas analitzat té com a subjecte afectat un Institut del Departament d’Educació i Formació Professional. Un docent del centre va presentar una reclamació al·legant que l’accés, per part del responsable del tractament, a un ordinador corporatiu de l’entitat havia pogut vulnerar els seus drets a la intimitat i a la protecció de la seva informació i dades personals. L’origen de l’actuació rau en les sospites de l’entitat sobre un possible accés indegut a la plataforma iEduca, identificat amb el perfil d’un professor que no es trobava físicament al centre en aquell moment.

L’entitat responsable va justificar l’accés a l’historial de l’ordinador corporatiu en dues finalitats concretes: aclarir una possible suplantació d’identitat, i garantir la seguretat del sistema informàtic del centre.

Així mateix, va sostenir que l’accés es va limitar exclusivament a aquestes finalitats i va posar de manifest l’existència de normativa sectorial aplicable i de directrius internes degudament documentades, com ara guies d’ús, manual de benvinguda, normes d’organització i funcionament, entre d’altres que es faciliten als docents del centre i que regulen els criteris d’utilització de les tecnologies de la informació i dels dispositius digitals corporatius.

Per la seva banda, la persona denunciant va considerar que l’accés havia estat indegut, atès que no s’havia sol·licitat el seu consentiment per accedir a un ordinador que, si bé no era de caràcter personal, es trobava a l’aula on impartia classe. En aquest sentit, va assenyalar que les dades afectades eren les generades per les navegacions a internet realitzades des d’una adreça IP concreta, les quals tenen la consideració de dades personals.

L’APDCAT inicia la seva anàlisi descartant el consentiment com a base jurídica adequada i considera més fonamentades altres bases de legitimació previstes a l’article 6.1.b), c) i e) del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD), com ara la relació contractual, l’interès legítim o l’interès públic.

La valoració de l’accés i el corresponent judici de proporcionalitat es fonamenten en diversos elements clau:

En primer lloc, l’entitat pot accedir als continguts dels mitjans digitals facilitats als treballadors d’acord amb l’article 87 de la Llei orgànica 3/2018, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals (LOPDGDD). A això s’afegeix la Recomanació CM/Rec(2015)5 del Comitè de Ministres del Consell d’Europa, d’1 d’abril de 2015, relativa al tractament de dades en l’àmbit laboral, que estableix, entre d’altres principis, la possibilitat d’accedir a les comunicacions electròniques dels empleats quan aquests han estat degudament informats.

No obstant això, l’Autoritat recorda que el principi de licitud ha d’anar necessàriament vinculat al principi de minimització. En conseqüència, qualsevol control ha de constituir una resposta proporcional davant riscos potencials, ponderant adequadament el dret a la vida privada i els altres interessos legítims dels treballadors. Això implica que les dades tractades amb finalitats de revisió han de ser adequades, pertinents i no excessives en relació amb la necessitat que justifica la seva recollida.

En termes generals, qualsevol mesura de monitorització ha d’aplicar-se sota aquests criteris. Si existeix una alternativa que permeti assolir l’objectiu perseguit amb una menor intromissió en la vida privada dels treballadors, l’ocupador està obligat a valorar i, si escau, aplicar aquesta opció.

En definitiva, l’accés als mitjans corporatius s’ha de dur a terme de la manera menys invasiva possible i, en tot cas, havent informat prèviament les persones treballadores afectades. El responsable del tractament ha d’oferir una resposta proporcional als riscos que gestiona, tenint sempre en consideració la privadesa legítima i els altres interessos dels treballadors.