La nostra opinió

El Ministeri d’Hisenda va anunciar el passat dilluns 5 d’octubre de 2026 que ampliarà fins a l’octubre de 2028 el termini perquè empreses i autònoms adaptin els seus sistemes informàtics de facturació al Reglament VERI*FACTU (Reial decret 1007/2023), amb l’objectiu d’alinear-lo amb la implantació de la factura electrònica obligatòria. Queden, per tant, sense efecte les dates previstes fins ara (1 de gener per a les entitats jurídiques  i 1 de juliol de 2027 per a la resta).

Àrea Fiscal-Laboral

Segons una enquesta recent a professionals, sis de cada deu reconeixen que el canvi d’hora els afecta en la feina, sobretot els primers dies. El cansament és la conseqüència més citada, amb un 42% de les respostes, seguit de l’alteració de les rutines (16%) i de les dificultats per mantenir la concentració (4%). Per contra, un 35% assegura que no n’ha notat cap efecte.

Les dades mostren que aquest ajust no afecta tothom per igual. Els hàbits de descans, els horaris laborals i les característiques de cada lloc de treball influeixen en la facilitat per adaptar-s’hi. Els qui tenen rutines més rígides, comencen la jornada molt d’hora o fan tasques que exigeixen una concentració elevada poden notar-ho més.

Una cosa tan quotidiana com dormir una hora més o una hora menys pot condicionar com ens sentim i com encarem la jornada, i no tothom ho viu de la mateixa manera. Per això és important que les empreses entenguin aquestes diferències i ofereixin una certa flexibilitat perquè cada professional pugui adaptar-s’hi al seu ritme. De vegades, uns petits canvis en l’organització del treball fan que les persones se sentin millor i rendeixin al màxim.

La flexibilitat laboral, clau per facilitar l’adaptació

El canvi d’hora pot trastocar temporalment les rutines dels professionals. Tenir més autonomia per organitzar la jornada pot ajudar-los a adaptar-se durant els primers dies. La flexibilitat és, a més, un aspecte cada cop més valorat pels treballadors: segons una guia del mercat laboral del 2026, l’horari flexible és el benefici no monetari més apreciat, i el destaca un 46% dels professionals.

Amb l’arribada de l’horari d’hivern, les empreses poden facilitar la transició amb mesures com flexibilitzar les hores d’entrada i de sortida, evitar, sempre que sigui possible, concentrar a primera hora les reunions més exigents i fomentar uns bons hàbits de descans. Els models de treball híbrid i en remot també poden donar més marge per ajustar les rutines personals i laborals, sempre que el lloc de treball ho permeti.

El canvi d’hora ens recorda que el benestar i el rendiment també tenen a veure amb com organitzem el temps de treball. Oferir una certa flexibilitat els primers dies pot ajudar els professionals a reajustar les rutines i a afrontar millor aquest tràmit. No es tracta de rebaixar les exigències, sinó de trobar fórmules d’organització que permetin conciliar les necessitats de l’activitat amb el benestar de les persones.

Hàbits que ajuden a adaptar-se al canvi d’hora

L’adaptació a l’horari d’hivern també depèn dels hàbits quotidians. Mantenir horaris de son regulars, exposar-se a la llum natural al matí i fer activitat física a primera hora, sempre que sigui possible, són algunes pautes que ajuden a regular el rellotge biològic i afavoreixen el descans. També pot ser útil avançar progressivament l’hora d’anar a dormir els dies previs al canvi i evitar les pantalles amb llum intensa abans d’adormir-se.

Són els petits canvis els que ajuden a portar millor aquest ajust d’horari: intentar dormir bé, sortir a caminar al matí o aprofitar la llum natural són hàbits senzills que poden marcar la diferència els primers dies. Cada persona necessita el seu temps per adaptar-se; per això convé escoltar-se, no exigir-se massa i recuperar a poc a poc la rutina habitual.

A l’entorn laboral, planificar les tasques que requereixen més concentració en els moments de més energia i fer petites pauses durant la jornada també pot ajudar a gestionar el cansament i a mantenir l’atenció durant els primers dies d’adaptació

Amb la dissolució de les Corts Generals (Reial decret 806/2026, de 5 d’octubre, de dissolució del Congrés dels Diputats i del Senat i de convocatòria d’eleccions; BOE núm. 248, de 6 d’octubre), els Projectes de llei d’informació empresarial sobre sostenibilitat i de modificació dels criteris de grandària de les empreses ja no son vigents. Quan es constitueixin les noves Corts Generals, aquests projectes de llei es podran tramitar de nou des del seu inici.

Tercer comunicat conjunt de l’ICAC i de la CNMV a l’espera de la transposició de la directiva CSRD

En aquest sentit, en data 20 d’octubre de 2026, la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV) i l’Instituto de Contabilidad y Auditoría de Cuentas (ICAC) han emes un tercer comunicat conjunt sobre la transposició a l’ordenament jurídic espanyol de la Directiva (UE) 2022/2464, de 14 de desembre de 2022, per la qual cosa respecta a la presentació d’informació sobre sostenibilitat per part de les empreses (CSRD), actualitzant el publicat el 19 de novembre de 2025 davant la possibilitat que, el 31 de desembre de 2026, la legislació espanyola encara no s’hagi adaptat a la normativa europea.

El comunicat destaca els següents aspectes:

– Els estats membres han de fer la transposició de la Directiva abans del 19 de març del 2027. El nou marc serà d’aplicació als exercicis iniciats a partir de l’1 de gener de 2027 amb un primer informe l’any 2028.

– Tindrà caràcter obligatori per les empreses de més 1.000 treballadors i un import net de la xifra anual de negocis superior a 450 milions d’euros.

– La Directiva permet als estats membres a establir una exempció pels exercicis 2025 i 2026 per les empreses que varen informar al 2024 i no superaven nous  límits. Ara be, donat que a Espanya, no s’ha produït la transposició, no hi ha cap exempció pels exercicis 2025 i 2026.

– S’ajorna fins al 1 de juliol del 2027 l’adopció per la Comissió Europea del règim de verificació limitada dels informes de sostenibilitat, fins aleshores els estats membres podran aplicar les normes tècniques nacionals.

L’objectiu del comunicat és orientar, tant a les empreses com als verificadors, en l’elaboració de la informació sobre sostenibilitat a fi que aquesta sigui el màxim comparable a la resta d’entitats de la Unió Europea. 

Les recomanacions que proposen són les següents:

-Les entitats subjectes a la Llei 11/2018, de 28 de desembre, amb més de 1.000 treballadors han de publicar el seu estat d’informació no financera (EINF) considerant les ESRS/NEIS en la mesura que estiguin en disposició de fer-ho i sempre sense deixar de complir cap requeriment de la Llei 11/2018.

-Per les entitats subjectes a la Llei 11/2018 amb menys de 1000 treballadors, s’aconsella valorar, per l’exercici 2026, l’aplicació de les ESRS/NEIS o, alternativament l’estàndard voluntari aprovat pel Reglament Delegat (UE) 2026/1560

-Les entitats espanyoles obligades a reportar EINF, d’acord amb la Llei 11/2018, han de continuar fent-ho mentre la llei sigui vigent i, per tant, han de complir amb tots els requeriments establerts.

– Pel que fa a la verificació independent de l’EINF o Informe de Sostenibilitat, es mantenen les recomanacions ja emeses anteriorment. 

És a dir, a efectes pràctics, les societats espanyoles obligades per la Llei 11/2018 que quedaran fora dels nous límits de la CSRD no poden acollir-se a Espanya a cap excepció pels exercicis 2025 i 2026 i, per tant, hauran de continuar elaborant i verificant el seu EINF d’acord amb l’esmentada llei mentre no s’aprovi la transposició.

La dissolució de les Corts Generals ha fet decaure el projecte, que havia entrat al Congrés a mitjan setembre. L’ordenament vigent no canvia, però l’horitzó normatiu que molts òrgans de contractació tenien present es desplaça com a mínim a la pròxima legislatura.

El Reial decret 806/2026, publicat al BOE el 6 d’octubre, ha dissolt les Corts Generals i ha convocat eleccions per al 29 de novembre. Amb la dissolució han decaigut els assumptes pendents a les Cambres, entre els quals el Projecte de Llei Orgànica d’Integritat Pública (121/000111), aprovat pel Consell de Ministres en segona volta el 28 de juliol i publicat al Butlletí Oficial de les Corts Generals l’11 de setembre, amb tramitació d’urgència a la Comissió d’Hisenda i Funció Pública.

Les conseqüències són de caràcter procedimental, ja que el text no ha arribat a ser norma i, per tant, no neix cap de les obligacions que preveia, de manera que el nou Govern haurà de decidir si el reprèn amb la mateixa redacció o amb una de modificada. En qualsevol cas caldria tornar-lo a registrar, obrir un nou termini d’esmenes i repetir ponència, comissió i votacions, davant d’unes Corts que no es constituiran fins al 23 de desembre.

Per als òrgans de contractació, això vol dir que les reformes projectades de la Llei 9/2017 (la publicitat intensiva de l’expedient de l’article 63, les declaracions de conflicte d’interessos dels articles 64 i 70, el comitè d’experts de l’article 146.2 o les condicions d’execució lligades a la integritat de l’article 202.2) no són exigibles. Continuen aplicant-se la LCSP actual, la Llei 2/2023 de protecció de l’informant i, en els expedients finançats amb fons del Pla de recuperació, l’Ordre HFP/1030/2021, que ja exigeix plans de mesures antifrau, avaluació del risc i declaracions de conflicte d’interessos.

Convé, tanmateix, no interpretar la caducitat com una renúncia al contingut, perquè difícilment es pot sostenir que el diagnòstic que justificava el projecte hagi desaparegut i tot apunta que una part substancial de les mesures tornarà a la taula en la pròxima legislatura. Els òrgans de contractació poden aprofitar el temps per revisar els mapes de risc, documentar les declaracions de conflicte d’interessos ja exigibles i definir qui valora els criteris subjectius, de manera que l’adaptació futura sigui un ajust i no una reorganització.

La Commission nationale de l’informatique et des libertés (CNIL), autoritat de protecció de dades francesa, ha dut a terme una enquesta l’any 2025 sobre el rol del delegat de protecció de dades (DPD) i les seves funcions en relació amb el Reglament (UE) 2024/1689 del Parlament Europeu i del Consell, de 13 de juny de 2024, pel qual s’estableixen normes harmonitzades en matèria d’intel·ligència artificial (AI Act).

Des de l’aplicació del RGPD, el DPD ha anat assumint cada vegada més funcions dins de les entitats pel que fa al compliment normatiu en matèria de protecció de dades. L’enquesta realitzada per l’autoritat confirma que, en gran mesura, els DPD (79 %) treballen de manera interna a les entitats; el 54 % no tenen una relació directa amb el dret o els sistemes d’informació; gairebé el 85 % desenvolupen les seves tasques com a DPD de manera parcial; i només el 45 % tenen 6 anys d’experiència o més en l’àmbit de la protecció de dades.

Aquestes dades ens confirmen que els perfils dels DPD continuen sent molt diversos i variats en funció de les característiques de cada entitat des de la qual operen.

La IA continua desenvolupant-se i esdevé una eina cada vegada més indispensable, ja sigui amb un grau més gran o més petit d’aplicació operativa, dins de les empreses i organitzacions de diferents sectors. Això queda reflectit en el fet que el 70 % de les empreses que han aplicat IA escullen, en un 81 % dels casos, la IA generativa com a model predilecte i, d’aquestes, dues terceres parts adquireixen solucions d’IA externes i un 22 % les desenvolupen de manera interna.

Aquests resultats evidencien que la intel·ligència artificial està adquirint un paper cada vegada més rellevant i estable en les organitzacions, que identifiquen en la seva adopció una oportunitat per incrementar l’eficiència i optimitzar el desenvolupament dels seus processos interns.

Tot i això, és palpable la manca d’aplicació de mecanismes de governança d’aquests sistemes abans o després de la seva implementació. Menys d’una quarta part de les organitzacions disposen d’una estratègia o política formal sobre aquesta qüestió; menys d’un terç ha implementat campanyes de conscienciació dels empleats o ha adoptat un codi de pràctiques en matèria d’IA; i només el 31 % ha començat a preparar-se per a l’entrada en vigor de la regulació sobre IA.

Dit això, en gran part d’aquests sistemes d’IA es tracten dades personals de clients, treballadors, proveïdors, entre d’altres. Aquest fet provoca que, de manera automàtica, una gran part dels DPD de les organitzacions participin en totes aquelles qüestions relacionades amb la intel·ligència artificial de les entitats, sense que l’AI Act estableixi expressament cap obligació en aquest sentit per a aquesta figura.

Tal com expressa l’estudi de la CNIL, el 55 % dels DPD afirma que l’AI Act ja es troba sota la seva responsabilitat i el 71 % desitjaria ampliar l’abast de la seva funció per incloure-hi el compliment de l’AI Act. Tanmateix, els DPD encara tenen un coneixement limitat de l’AI Act: només el 27 % dels DPD declaren tenir un bon nivell de coneixement del text, i el 85 % encara no han rebut formació específica en IA.

En definitiva, la incorporació progressiva de sistemes d’intel·ligència artificial a les organitzacions planteja un escenari en què la protecció de dades personals i la governança de la IA estan cada vegada més interrelacionades. Tot i que l’AI Act no atribueix expressament al DPD la responsabilitat de supervisar-ne el compliment, resulta difícil desvincular ambdues funcions quan els sistemes d’IA impliquen tractaments de dades personals subjectes al RGPD. En aquests supòsits, l’experiència del DPD en àmbits com ara l’avaluació de riscos, l’aplicació del principi de responsabilitat proactiva, la protecció de dades des del disseny i per defecte o la realització d’avaluacions d’impacte pot constituir un element especialment rellevant dins del model de governança de la IA de l’organització.

No obstant això, aquesta proximitat entre ambdós marcs regulatoris no hauria de conduir a una extensió automàtica i indiscriminada de les responsabilitats del DPD. L’eventual participació d’aquesta figura en matèria d’intel·ligència artificial s’haurà d’articular respectant-ne la posició, la independència i les funcions pròpies d’acord amb el RGPD, evitant atribuir-li obligacions per a les quals no disposi dels coneixements especialitzats, els recursos o la capacitat suficients. Les dades exposades per la CNIL són particularment significatives en aquest sentit, ja que evidencien una clara voluntat dels professionals d’assumir un protagonisme més gran en el compliment de l’AI Act, però també una necessitat important de formació i especialització prèvies.

Per això, el veritable repte per a les organitzacions no consisteix únicament a determinar si el DPD ha d’assumir competències relacionades amb l’AI Act, sinó a establir estructures internes de governança capaces de coordinar adequadament les diferents àrees jurídiques, tècniques i organitzatives implicades. La creixent convergència entre ambdues normatives converteix el DPD en un perfil especialment valuós per participar en aquest procés, però exigeix, al mateix temps, delimitar clarament les seves responsabilitats i dotar-lo dels coneixements i recursos necessaris. En aquest nou context regulatori, anticipar-se mitjançant polítiques internes, formació especialitzada i mecanismes adequats de governança serà determinant per garantir que l’adopció de sistemes d’intel·ligència artificial es dugui a terme de manera responsable i de conformitat tant amb les exigències de l’AI Act com amb les garanties establertes pel Reglament General de Protecció de Dades.

1. Introducció

El Reial decret 723/2026, de 9 de setembre, introdueix un nou marc regulador de les obligacions empresarials d’informació sobre les condicions de treball i suposa una modificació rellevant de la forma en què les empreses han de documentar i comunicar les condicions essencials de les relacions laborals.

La norma, publicada en el BOE de 15 de setembre de 2026, transposa parcialment la Directiva (UE) 2019/1152, relativa a unes condicions laborals transparents i previsibles a la Unió Europea, i substitueix íntegrament a l’anterior Reial decret 1659/1998, de 24 de juliol. La seva entrada en vigor està prevista per al 5 d’octubre de 2026.

El canvi no consisteix únicament a ampliar el contingut del contracte de treball. La nova regulació modifica també el moment en què ha de facilitar-se la informació, el seu nivell de detall, els mitjans utilitzats per a comunicar-la i la gestió de les modificacions posteriors de les condicions de treball.

En conseqüència, les empreses hauran de revisar els seus processos de contractació i, en particular, la coordinació entre les àrees de recursos humans, selecció, relacions laborals, nòmines i responsables dels equips.

2. Un nou concepte de transparència en la relació laboral

L’objectiu de la nova regulació és reforçar la transparència i previsibilitat de les condicions laborals des de l’inici de la relació de treball.

La informació deixa de concebre’s únicament com una formalitat vinculada a la contractació i passa a constituir un element essencial de la relació laboral. La persona treballadora ha de conèixer, des d’abans de la seva incorporació, els principals elements que determinaran la prestació de serveis.

El Reial decret manté el principi que determinades condicions poden constar directament en el contracte de treball o en un o diversos documents complementaris. Per tant, no és imprescindible que tota la informació aparegui físicament en el contracte, sempre que l’empresa faciliti de manera adequada tota la informació exigida.

Aquesta possibilitat pot resultar especialment útil per a empreses que disposin de polítiques internes, convenis col·lectius, sistemes retributius o procediments corporatius que permetin complementar el contracte.

3. La principal novetat: la informació ha de facilitar-se abans de l’inici de la relació laboral

Un dels canvis més rellevants es refereix al moment de lliurament de la informació.

Amb caràcter general, la informació haurà de facilitar-se abans del començament de la relació laboral. El nou règim suposa, per tant, un canvi important respecte del sistema anterior i obliga al fet que l’empresa disposi de la informació contractual prou definida abans de la incorporació efectiva de la persona treballadora.

Aquesta modificació té conseqüències pràctiques importants.

L’empresa haurà d’evitar situacions en les quals determinats elements essencials —per exemple, el sistema de retribució variable, la distribució de la jornada, el centre de treball o determinades condicions de prestació— es concretin després de la incorporació.

La informació contractual haurà d’estar preparada per a poder ser lliurada en el moment corresponent, la qual cosa exigeix adaptar els procediments interns de contractació.

4. Principals conseqüències pràctiques per a les empreses?

La substitució del Reial decret 1659/1998 obliga a revisar els contractes i documents informatius utilitzats per les empreses. L’adaptació ha d’atendre especialment a:

• El lliurament de la informació abans del començament de la prestació laboral.
• La descripció més precisa del salari, la jornada, la distribució irregular i els procediments de modificació. L’empresa haurà d’informar a la persona treballadora, de manera separada, la quantia del salari base i de cadascun dels complements, amb la seva periodicitat i sistema de pagament. A més, respecte dels conceptes variables (primes, comissions, primes de productivitat, retribució per objectius), haurà d’indicar-se el sistema de càlcul i els criteris que determinen la seva percepció.
• Durada i condicions del període de prova. La nova regulació exigeix també informació específica sobre el període de prova, incloent-hi la seva durada i les condicions relatives a les experiències que constitueixen el seu objecte.

Per tant, l’empresa haurà de documentar adequadament la durada i condicions del període de prova, sense que el nou Reial decret estableixi per si mateix un nou règim general de durada màxima.

• La identificació d’algorismes que intervinguin en decisions individuals sobre condicions de treball. Quan l’empresa utilitzi sistemes algorítmics o automatitzats per a adoptar decisions sobre condicions de treball (com ara jornada, assignació de tasques, salaris, progressió professional, etc), haurà d’informar a la persona treballadora tant de la seva existència com dels criteris i regles de funcionament.
• La incorporació d’informació sobre igualtat, conciliació, assetjament i mesures LGTBI quan resulti aplicable. L’empresa haurà d’informar de l’existència i la identificació del pla d’igualtat aplicable, així com, quan disposi d’ells, de la política de conciliació , del protocol d’assetjament sexual i per raó de sexe i del conjunt de mesures per a la igualtat real i efectiva de les persones LGTBI .

Serà suficient amb identificar els documents i fer-los accessibles a la persona treballadora.

• L’acreditació de la transmissió o recepció de la informació quan s’utilitzin mitjans electrònics.

La informació podrà facilitar-se en paper o mitjançant mitjans electrònics. Tot i això, el format electrònic haurà de reunir determinades garanties: la informació haurà de ser accessible, poder emmagatzemar-se i imprimir-se i l’empresa haurà de conservar constància de la seva transmissió o recepció.

Aquest aspecte té una conseqüència pràctica important: no n’hi ha prou amb disposar internament de la informació.

• Informació addicional en cas de desplaçaments internacionals. Abans de desplaçar-se s’haurà d’informar de la destinació, durada prevista, compensacions econòmiques, repatriació, condicions aplicables a la destinació, etc.
• L’actualització dels contractes de pescadors i la implantació de contractes escrits amb contingut mínim per a la gent de mar.

5. Contractes vigents a l’entrada en vigor

El nou règim també afecta a les relacions laborals que estiguin vigents el 5 d’octubre de 2026. En aquests casos, el lliurament de la informació anterior no és automàtica amb caràcter general: la persona treballadora haurà de sol·licitar-la i l’empresa haurà de facilitar-la, si no està al seu abast, dins dels trenta dies hàbils següents a la recepció de la sol·licitud.

La petició pot incloure la informació general de l’article 3, la informació sobre serveis a l’estranger quan la persona ja hagués viatjat i les modificacions produïdes abans de l’entrada en vigor.

Les modificacions que tinguin efecte després del 5 d’octubre de 2026 hauran de comunicar-se conforme al règim ordinari: al més aviat possible i, a tot tardar, el dia en què resultin efectives.

L’aprovació del Reglament (UE) 2026/1744, conegut com el “Digital Omnibus sobre IA”, constitueix la primera gran reforma del Reglament (UE) 2024/1689 sobre Intel·ligència Artificial (Llei d’IA). El seu objectiu principal no és alterar els fonaments del model europeu per a la regulació de la intel·ligència artificial, sinó facilitar la seva aplicació pràctica mitjançant mesures de simplificació administrativa, aclariment legal i reforç de la coherència reguladora.

La Comissió Europea parteix d’un problema: l’experiència inicial en l’aplicació de la Llei d’IA ha revelat retards en el desenvolupament d’estàndards harmonitzats, dificultats derivades de la coexistència amb regulacions sectorials i càrregues de compliment especialment importants per a les petites i mitjanes empreses (PIME). En resposta, el Reglament Omnibus pretén reduir la duplicació i els costos reguladors sense disminuir els nivells de protecció de la salut, la seguretat i els drets fonamentals.

Un dels eixos centrals de la reforma és la millora de la coordinació entre la Llei d’IA i la legislació sectorial europea. El nou article 2.13 permet limitar certes obligacions aplicables als sistemes d’IA d’alt risc quan altres legislacions sectorials garanteixen un nivell equivalent de protecció. Aquesta mesura és especialment rellevant per a sectors ja subjectes a procediments exigents d’avaluació de la conformitat, com ara dispositius mèdics, aviació o maquinària.

La reforma també redefineix el concepte de “component de seguretat“, restringint-lo a aquells sistemes la finalitat dels quals és prevenir o mitigar riscos per a la salut o la seguretat. Això evita la classificació automàtica de moltes aplicacions d’IA com a sistemes d’alt risc destinats només a funcions d’assistència, automatització, eficiència o control de qualitat.

La simplificació també s’estén a les pimes i a noves categories de mitjanes societats. El Reglament ofereix diverses mesures de suport a aquests operadors, incloent-hi la possibilitat d’utilitzar documentació tècnica simplificada i mecanismes més flexibles per als sistemes de gestió de la qualitat. L’objectiu és evitar que les obligacions reguladores dificultin el desenvolupament d’aquestes start-ups.

Juntament amb les mesures de simplificació, el Reglament introdueix una de les seves novetats més significatives pel que fa a la protecció dels drets fonamentals. S’incorporen noves pràctiques prohibides relacionades amb l’ús de sistemes d’IA destinats a generar o manipular imatges, vídeos o àudios íntims de persones identificables sense el seu consentiment, així com aquells capaços de produir material d’abús sexual infantil.

La reforma respon al creixement d’aplicacions de “nudificació” i altres tecnologies generatives capaces de crear contingut fals de naturalesa íntima. El legislador europeu considera que aquests sistemes suposen riscos especialment greus per a la dignitat humana, la privacitat, l’autonomia personal i els drets de les víctimes. Per tant, tant la seva posada al mercat com el seu ús en determinades circumstàncies estan prohibits, tot i que els usos il·legals es distingeixen acuradament de les aplicacions legítimes per a ús mèdic, científic o basat en el consentiment exprés de la persona implicada.

Un altre dels aspectes més rellevants del Reglament Omnibus és l’enfortiment institucional de l’Oficina Europea d’Intel·ligència Artificial. La reforma atorga a aquest organisme poders exclusius de supervisió respecte a certs sistemes basats en models d’IA d’ús general i aquells integrats en plataformes digitals molt grans.

Per garantir una supervisió efectiva, a l’Oficina d’IA se li atorguen amplis poders d’investigació, inspecció i sancions, similars als que tenen les autoritats de vigilància de mercat. A més, pot imposar multes i mesures coercitives, coordinar accions amb les autoritats nacionals i assumir funcions directes d’avaluació de la conformitat en determinats casos. La reforma, per tant, reflecteix una centralització progressiva de la supervisió dels sistemes d’IA amb el major impacte transfronterer.

Finalment, el Reglament modifica el calendari per a la implementació de les obligacions relatives als sistemes d’alt risc. Les obligacions previstes per als sistemes inclosos a l’Annex III es retarden fins al 2 de desembre de 2027, mentre que les vinculades als sistemes integrats en productes regulats per regulacions sectorials europees seran exigibles a partir del 2 d’agost de 2028.

Aquesta pròrroga dels terminis pretén permetre temps suficient per al desenvolupament d’estàndards tècnics, directrius i mecanismes de governança necessaris per a una aplicació homogènia de la Llei d’IA a tota la Unió Europea.

El Reglament (UE) 2026/1744 no canvia els principis bàsics de la Llei d’IA, sinó que pretén facilitar-ne l’aplicació pràctica. Amb aquest objectiu, redueix les càrregues administratives, aclareix diverses obligacions per a les empreses i millora la coordinació amb altres estàndards europeus. Al mateix temps, reforça la protecció contra nous riscos associats a la IA generativa i reforça el paper de l’Oficina Europea d’IA com a autoritat supervisora. En resum, aquesta reforma representa un pas cap a un marc regulador més senzill, eficient i coherent, mantenint la protecció dels drets fonamentals com un dels pilars del model europeu.

Amb l’aprovació del Reglament (UE) 2025/327, del Parlament Europeu i del Consell, d’11 de febrer de 2025, relatiu a l’Espai Europeu de Dades de Salut (EEDS), sorgeix la necessitat que els diferents ordenaments jurídics europeus adoptin les disposicions necessàries i destinin els recursos necessaris a fer-lo plenament aplicable. Recordem que l’objectiu declarat d’aquest Reglament és millorar l’accés a les dades de salut electròniques i garantir-ne el control; com passa sovint amb els Reglaments europeus, tot i que ja està vigent, no serà aplicable fins el 26/03/2027, amb un desplegament progressiu previst fins l’any 2035.

És en el context del desplegament de l’Espai Europeu de Dades de Salut que es planteja ara a Catalunya definir un Organisme d’Accés a les Dades de Salut (ODAS) per a l’accés a les dades de salut per a un ús secundari (finalitats diferents de l’assistencial), el qual ha de ser una estructura permanent i ha de tenir competències en la gestió i accés a les dades de salut. També ha de ser una estructura descentralitzada i coordinada amb les infraestructures europees i l’organisme estatal competent, en el cas de Catalunya. Mitjançant l’Acord GOV/214/2026, de 25 d’agost, la Generalitat ha decidit que aquest organisme sigui l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), que és l’entitat de dret públic adscrita al Departament de Salut que ja tenia encomanat el tractament de les dades de salut destinades a l’ús secundari, amb finalitats de recerca, a Catalunya. L’AQuAS, per tant, assumeix ara la condició d’ODAS i actuarà com a únic punt d’accés de totes les sol·licituds d’accés a dades de salut que es facin per a ús secundari a Catalunya. Restarà exclòs del seu àmbit d’actuació el tractament de les dades de salut electròniques amb finalitats assistencials, diagnòstiques o terapèutiques, directament vinculades a la prestació de l’atenció sanitària, el qual continuarà corresponent al Servei Català de la Salut.

Amb aquesta resolució, en resum, veiem com es defineix el marc jurídic català corresponent a l’Espai Europeu de Dades de Salut, el qual preveu un Espai de Dades de Salut de Catalunya gestionat pel Servei Català de la Salut per a l’ús primari, com per a les funcions pròpies de planificació, compra de serveis i gestió del sistema sanitari, i un Organisme d’Accés a Dades de Salut per a l’ús secundari, que a Catalunya serà l’AQuAS. No cal dir que, tal com preveu l’acord de govern, aquests canvis implicaran dotar l’AQuAS del pressupost, personal, estructura i recursos necessaris, cosa que, si tot va bé, es produirà abans de l’entrada en aplicació del Reglament europeu l’any vinent.

El Decret 160/2026 regula el nou sistema de compra pública corporativa de la Generalitat. La seva aplicació obliga algunes entitats a integrar-s’hi, permet l’adhesió voluntària d’altres i exigeix revisar les adhesions anteriors.

La Generalitat de Catalunya ha aprovat, mitjançant el Decret 160/2026, de 8 de setembre, el Reglament del sistema de compra pública corporativa. Sota la denominació Catalunya Compra Pública, el nou model amplia les funcions de l’antiga Comissió Central de Subministraments: incorpora la planificació de necessitats i l’agregació de demanda, i preveu l’ús d’instruments com els acords marc, els sistemes dinàmics d’adquisició, les subhastes i els catàlegs electrònics.

Per a les entitats del sector públic, la primera qüestió és determinar quina relació tenen amb el nou sistema. La integració és obligatòria per als departaments de la Generalitat, les entitats autònomes administratives i el Servei Català de la Salut. En canvi, la resta d’entitats del sector públic de la Generalitat, les universitats públiques, les entitats locals i els seus respectius sectors públics poden adherir-s’hi voluntàriament. Cal tenir present que una futura ordre podrà ampliar la vinculació obligatòria a determinades entitats participades majoritàriament per la Generalitat i a altres entitats del seu sector públic.

El canvi també afecta les entitats que ja participaven en el sistema anterior. Aquestes disposen de tres mesos per ratificar l’adhesió; si no ho fan, causaran baixa del nou sistema, sens perjudici de les adhesions específiques que continuïn vigents. Per tant, convé identificar les adhesions existents i comprovar quines actuacions requereixen dins del termini transitori.

Pel que fa a les noves adhesions, la decisió mereix una anàlisi prèvia. L’adhesió específica a un acord marc o a un sistema dinàmic comporta el compromís de mantenir-s’hi durant tota la seva vigència, incloses les pròrrogues, i de canalitzar-hi les contractacions compreses en el seu objecte. Abans d’adoptar-la, cada entitat hauria de contrastar les categories i necessitats cobertes amb la seva previsió de compra, examinar les condicions del sistema i valorar el marge d’autonomia contractual i les excepcions aplicables.

El Reglament preserva inicialment els sistemes sectorials existents, entre d’altres, en els àmbits sanitari, tecnològic, acadèmic i científic. La convivència d’aquests sistemes amb Catalunya Compra Pública exigirà delimitar bé l’abast de cadascun quan una entitat pugui recórrer a més d’una via de contractació.

La compra centralitzada pot facilitar l’accés a instruments de contractació i reduir la càrrega de preparar determinades licitacions. Alhora, demana anticipar necessitats, coordinar les unitats internes i seguir l’execució dels contractes. La decisió immediata és concreta: comprovar si l’entitat està obligada a integrar-se, si ha de ratificar una adhesió anterior o si li convé adherir-se voluntàriament a un instrument determinat.

La Comissió Europea proposa un reglament únic, directament aplicable, que simplifica els procediments, reforça el pes de la qualitat i converteix la compra pública en una eina de política industrial i autonomia estratègica. Si prospera, obligarà a replantejar profundament l’actual LCSP.

La Comissió Europea ha presentat la seva proposta de nou Reglament sobre contractació pública i concessions. El text, encara en una fase inicial de la tramitació legislativa, planteja una reforma de gran abast: substituir les tres directives de 2014 (contractació pública, sectors especials i concessions) per un únic reglament europeu.

El canvi d’instrument jurídic no és menor ja que a diferència d’una directiva, un reglament és directament aplicable als estats membres, sense necessitat de transposició. La proposta pretén reduir les diferències entre legislacions nacionals i avançar cap a un mercat europeu de la contractació més homogeni.

Per al sistema espanyol, això exigiria revisar en profunditat la Llei de contractes del sector públic (LCSP). Bona part del règim aplicable als contractes subjectes a regulació harmonitzada quedaria directament coberta per la norma europea. La LCSP continuaria sent necessària per regular els contractes inferiors als llindars europeus, les especialitats organitzatives i altres qüestions pròpies del dret administratiu intern, però deixaria de ser l’eix exclusiu del sistema.

En tot cas, no estem davant d’una norma vigent ni definitiva. La proposta haurà de ser negociada pel Parlament Europeu i el Consell, i el text resultant pot experimentar modificacions substancials. A més, la Comissió preveu que el reglament sigui aplicable dos anys després de la seva entrada en vigor.

La proposta reorganitza els procediments entorn de tres grans modalitats: procediment obert, procediment dinàmic i procediment d’innovació.

La novetat no és únicament terminològica. Dins d’aquestes categories es permeten combinacions més flexibles: amb selecció prèvia o sense, amb negociació o sense, i amb diferents formes d’ordenar la participació dels operadors econòmics.

Un exemple especialment significatiu apareix en el procediment dinàmic. Quan no hi hagi selecció prèvia i es rebin més de cinc manifestacions d’interès, l’òrgan de contractació podria limitar les invitacions a un mínim de cinc empreses seleccionades mitjançant un algoritme aleatori i no discriminatori.

Aquest mecanisme contrasta amb el sistema dinàmic d’adquisició regulat actualment per la LCSP, que obliga a convidar totes les empreses admeses a presentar oferta en cada contracte específic. La mesura pot agilitzar la gestió, però també planteja interrogants evidents: és compatible l’aleatorietat amb l’elecció de l’oferta més adequada? Com s’hauria d’auditar l’algoritme? Quines garanties tindrien les empreses que, tot i complir els requisits, no fossin convidades?

És un bon exemple de la tensió que recorre tota la proposta: simplificar els procediments sense reduir la transparència, la competència ni les garanties jurídiques.

Un altre dels canvis rellevants és el reforç de la qualitat en els criteris d’adjudicació. La proposta estableix, com a regla general, que els criteris qualitatius representin almenys un 30% de la puntuació. En els serveis intensius en mà d’obra, aquest mínim s’elevaria al 50%.

La mesura connecta amb una crítica recurrent a la contractació pública: el pes excessiu del preu i la dificultat per valorar adequadament aspectes com la qualitat tècnica, la innovació, la sostenibilitat o les condicions d’execució.

El reglament permet, però, excepcions quan la qualitat ja quedi garantida mitjançant les prescripcions tècniques, les condicions d’execució o una combinació d’ambdues. També preveu la possibilitat de fixar el preu i fer competir les empreses exclusivament per la qualitat.

En comparació amb la LCSP, la proposta europea formula una regla general més clara. La legislació espanyola ja exigeix una majoria de criteris qualitatius en alguns contractes, com els serveis de caràcter intel·lectual o determinats serveis de l’annex IV, però no estableix un percentatge mínim transversal per al conjunt de les licitacions.

La qüestió decisiva, tanmateix, no serà només quant pesa la qualitat, sinó com es defineix i com s’avalua. Augmentar-ne formalment la ponderació aporta poc si els criteris són genèrics, no permeten diferenciar les ofertes o depenen d’una motivació insuficient.

La proposta també reforça la dimensió estratègica de la compra pública. Ja no es tracta únicament d’incorporar clàusules socials o ambientals, sinó d’utilitzar la contractació per protegir la resiliència econòmica, la seguretat de subministrament i l’autonomia estratègica de la Unió.

El text preveu diferents instruments de preferència europea: restriccions a la participació d’operadors de tercers països, requisits sobre l’origen dels productes o avantatges en l’avaluació de les ofertes europees. Fins i tot es podria rebutjar una oferta quan menys del 50% dels productes o serveis tinguessin origen europeu o procedissin d’un país amb acords que garanteixin un accés equivalent al mercat.

Aquest plantejament pot tenir un impacte especialment important en sectors considerats estratègics. També generarà debats jurídics i econòmics sobre la concurrència, la proporcionalitat de les mesures i la manera de determinar l’origen real d’un producte o servei dins de cadenes de subministrament globals.

La digitalització és un altre dels pilars de la reforma. La proposta impulsa serveis europeus per acreditar l’aptitud de les empreses, credencials digitals verificables, sistemes d’interoperabilitat i espais nacionals de dades de contractació pública.

L’objectiu és avançar cap al principi de “només una vegada”: que les empreses no hagin d’aportar reiteradament informació que ja està en poder de l’Administració. Això pot reduir càrregues administratives, facilitar la participació transfronterera i millorar l’accés de les pimes al mercat públic.

Però la transformació no dependrà només de disposar de noves plataformes. Caldrà garantir la qualitat de les dades, la compatibilitat entre sistemes i una governança clara sobre l’ús de la informació i dels algoritmes.

Europa vol menys fragmentació normativa, procediments més flexibles, més pes de la qualitat, una digitalització real i una contractació pública alineada amb els objectius industrials i estratègics de la Unió.

Si el reglament prospera, no n’hi haurà prou amb modificar alguns articles de la LCSP. Caldrà repensar l’arquitectura de la llei, la relació entre el dret europeu i el dret intern i, sobretot, la manera com planifiquem, tramitem i gestionem els contractes públics.

La reforma tot just comença. També hauria de començar, des d’ara, el debat sobre com ens hi volem adaptar.