La nostra opinió

La Resolució JUS/1475/2026, d’11 de maig, publicada al DOGC núm. 9666 del 15 de maig, aprova els criteris del Pla d’actuació inspectora de fundacions i associacions declarades d’utilitat pública per a l’any 2026.

El Protectorat prioritza la inspecció de les entitats que incompleixen l’obligació de presentar els comptes anuals. En concret, determina, entre d’altres, com a criteris principals d’inspecció:

• Presentació de comptes: fundacions i associacions que no hagin dipositat els comptes anuals corresponents als dos darrers exercicis davant del Protectorat de Fundacions.
• Requeriments especials: entitats que hagin rebut requeriments formulats pel Protectorat que segueixin pendents d’atendre.
• Deficiències comptables: inspecció detallada d’entitats amb alertes en auditories anteriors o desquadraments reincidents en la memòria econòmica.
• Desviació de la finalitat fundacional: comprovació que, com a mínim, el 70% de les rendes i altres ingressos nets anuals es destinen estrictament a les finalitats fundacionals.
• Òrgans de govern: càrrecs vençuts i no renovats, així com configuracions dels òrgans de govern integrades majoritàriament per persones amb vincles familiars.

El Pla d’Inspecció té un caràcter preventiu i de control per garantir el bon govern i la transparència de les entitats.

Podeu consultar el text complet de la Resolució JUS/1475/2026 al DOGC núm. 9666, de 15 de maig de 2026 https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/9666/2150554.pdf

El calendari fixat per la Comissió Europea ha esdevingut inajornable: el 31 d’agost de 2026 marca la data límit per acreditar el compliment de les fites i objectius del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, i el 30 de setembre de 2026 la darrera sol·licitud de desemborsament. En aquesta fase final, la pràctica dels primers informes de fiscalització revela una realitat preocupant: una part significativa de les entitats executores arriba al tram decisiu amb expedients executats materialment però documentalment incomplets, amb un reporting a CoFFEE fragmentari i amb un control intern de nivell 1 més formal que efectiu.

El Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MRR) s’articula, a diferència de la resta de fons europeus, com un instrument basat en la justificació de resultats i no de despesa. El desemborsament dels fons per part de la Comissió Europea als estats membres queda condicionat al compliment satisfactori de les fites i objectius previstos en els respectius plans nacionals. Aquesta lògica, aparentment senzilla en la seva formulació, desplega una arquitectura d’obligacions documentals i de control que resulta qualitativament diferent de la que les entitats executores coneixien en el marc dels fons estructurals clàssics, i que en aquesta fase terminal del programa s’està revelant especialment exigent.

La Comunicació de la Comissió de 4 de juny de 2025, coneguda com a Road to 2026, ha consolidat un calendari que no admet ja cap pròrroga. La pròpia Comissió ha denegat expressament les peticions d’ampliació formulades pel Parlament Europeu i per alguns estats membres, i ha urgit els estats a accelerar la implementació dels seus plans i la sol·licitud dels desemborsaments previstos. Les alternatives que ofereix la Comissió per preservar l’assignació de fons (ampliació de mesures que funcionen, segmentació de projectes no realitzables, transferència al programa InvestEU o aportacions al Programa Europeu per a la Indústria de Defensa) no eliminen la fita temporal, sinó que la confirmen. A escala interna, l’aprovació el gener de 2026 de la setena Addenda al PRTR, la denominada Addenda de Simplificació, ha reordenat el conjunt de fites i objectius (passant en l’àmbit estatal de 594 a 446 i en el de la Generalitat de Catalunya de 105 a 86), però no ha alterat la substància del règim de justificació i control, que continua ancorat en l’Ordre HFP/1030/2021 i en l’eina CoFFEE.

En aquest context, cal entendre que la justificació dels fons MRR opera simultàniament en dos plans que no es poden treballar separadament ni de manera successiva. D’una banda, la justificació específica del compliment dels vuit principis transversals que vertebren tot el sistema: compliment de fites i objectius, prevenció del frau, la corrupció i els conflictes d’interès, compatibilitat amb el règim d’ajudes d’Estat, identificació dels perceptors finals dels fons, evitació del doble finançament, principi de no causar dany significatiu al medi ambient (DNSH), etiquetatge verd i digital i comunicació. De l’altra, la justificació econòmica-administrativa ordinària, és a dir, l’acreditació documental de la despesa, la traçabilitat comptable específica vinculada al MRR mitjançant un codi comptable propi i el compliment de la normativa interna aplicable, particularment la Llei de Contractes del Sector Públic i la legislació en matèria de subvencions. Tota aquesta informació ha de bolcar-se de manera coherent a CoFFEE en totes les seves dimensions (documents de conflicte d’interès, destinataris, contractistes i subcontractistes, indicadors de fites i objectius, mecanismes de verificació i documents annexos), i ha d’anar acompanyada dels informes preceptius previstos a l’Ordre HFP/1030/2021: informe mensual de seguiment, informe trimestral de previsions, informe semestral de gestió i certificat de compliment recurrent, tots ells validats prèviament per les unitats gestores i les unitats verificadores abans de la signatura per part de l’òrgan gestor.

La distinció entre aquests dos plans no és merament formal. La pràctica dels primers controls ex post està posant de manifest que la correcta execució material d’una inversió no eximeix de res si no va acompanyada d’evidències suficients i sistematitzades del compliment de les obligacions específiques del MRR. Els informes finals de fiscalització emesos fins ara per la Intervenció General de la Generalitat (cinc finalitzats i tres més en curs, amb cinc més previstos) revelen un patró d’incidències recurrents: declaracions d’absència de conflicte d’interès (DACI) no actualitzades després de canvis en els equips intervinents; utilització de models de DACI que no incorporen les referències normatives de les ordres ministerials aplicables; manca d’evidència del cartell permanent amb indicació del finançament comunitari; discrepàncies entre els imports registrats a CoFFEE i els efectivament atorgats; absència de procediment documentat per al seguiment del principi de no reversió de fites i objectius (que el Reglament Financer projecta sobre un horitzó de fins a cinc anys); insuficient acreditació de la verificació del doble finançament; o manca de pista d’auditoria adequada en relació amb el principi DNSH. Cap d’aquestes incidències implica necessàriament una irregularitat material, però totes elles, considerades en conjunt, poden determinar una valoració desfavorable del sistema i, en els pitjors casos, fonamentar propostes de correcció financera.

L’amenaça d’aquestes correccions ha esdevingut més tangible amb la presentació, el febrer de 2026, del projecte d’Ordre estatal de reintegraments dels fons MRR, que regula les causes i especialitats d’aquest procediment. El text, en la seva redacció actual, contempla com a causes de reintegrament no només la no realització total o parcial de la despesa i l’incompliment total o parcial de fites i objectius, sinó que preveu l’aplicació del règim tributari de recaptació executiva, amb les conseqüències que això comporta en matèria d’interessos de demora i procediments de constrenyiment. La Generalitat ha presentat al·legacions per tal que el redactat s’adapti a la realitat de la justificació per resultats i al principi de col·laboració institucional, però el missatge de fons és inequívoc: el règim de devolució dels fons no executats o no justificats adequadament està en procés de formalització i no admet lectures benèvoles.

A aquesta pressió externa s’hi suma, en l’arquitectura del sistema, un règim de control intern que sovint s’ha entès més com a formalitat que com a exigència estructural. El sistema de control del PRTR s’estructura en tres nivells. El nivell 1 correspon a la pròpia entitat executora i es vertebra mitjançant la designació d’una unitat de verificació independent (UVI), funcionalment separada de les unitats gestores, l’aprovació d’un Pla de Control Intern (PCI) que defineixi l’abast, la metodologia, el cronograma de verificacions administratives i sobre el terreny, el sistema d’informes de compliment i el seguiment de les incidències detectades, i l’actuació coordinada amb el referent antifrau. El nivell 2 correspon al control intern previ de l’òrgan interventor, amb autonomia i independència respecte dels òrgans gestors. El nivell 3 és el règim d’auditories ex post atribuït a la IGAE com a autoritat de control del MRR, sense perjudici de les competències de la Intervenció General autonòmica, del Tribunal de Comptes, de la Comissió, l’OLAF, el Tribunal de Comptes Europeu i la Fiscalia Europea. La Resolució de la IGAE de 30 de desembre de 2025 ha aprovat el Pla de Control de Fons Europeus per a l’any 2025-2026, que preveu l’execució d’unes 180 auditories d’inversions per mostreig, a banda de les auditories de sistemes, les de seguiment dels resultats d’exercicis anteriors i les de sol·licitud de pagament a la Secretaria General de Fons Europeus.

L’experiència acumulada permet constatar que moltes entitats executores disposen d’un Pla de Mesures Antifrau formalment aprovat però no han implementat de manera efectiva la resta de peces del sistema. La inexistència d’una UVI clarament designada, l’absència d’un PCI operatiu, la manca d’un manual de procediments per a la implementació dels diferents principis transversals, la no elaboració d’un pla d’acció quan la matriu d’avaluació de riscos identifica un risc mitjà o alt, l’absència de qüestionaris d’autoavaluació dels annexos II i III de l’Ordre HFP/1030/2021 emplenats amb la periodicitat exigida, o la realització de verificacions sense metodologia homogènia, són situacions que no impliquen necessàriament irregularitats materials però que debiliten significativament la posició de l’entitat davant els controls ex post. La Guia de control de nivell 1 publicada per la Direcció General de Fons Europeus i Ajuts d’Estat de la Generalitat de Catalunya proporciona una metodologia uniforme per a aquesta funció, amb models de PCI, de quadre de verificació i d’informe de compliment anual, però la seva sola existència no eximeix cada entitat de l’esforç d’adaptació a la seva realitat organitzativa.

La conclusió que es desprèn d’aquesta arquitectura és inequívoca i convé afrontar-la sense circumloquis. En la recta final del MRR, una part molt rellevant del risc jurídic i financer no deriva de l’execució incorrecta de les actuacions sinó d’un sistema de justificació i control internament feble o insuficientment documentat. Les mancances que avui semblen menors (una DACI no actualitzada, un cartell d’obra no acreditat, un import a CoFFEE discrepant amb l’efectivament atorgat, un procediment de no reversió no formalitzat) són precisament les que els informes de fiscalització ja en curs estan identificant com a incidències rellevants, i les que el projecte d’Ordre de reintegraments podria activar com a causa de devolució amb interessos de demora. La fortalesa del model no depèn exclusivament de la diligència en l’execució, sinó de la capacitat de l’entitat per demostrar, amb evidències consistents i sistematitzades, que tot el que s’ha realitzat s’ajusta a la normativa aplicable i als principis transversals del MRR. Aquest és, en els mesos que queden, l’exercici que convé abordar amb criteri tècnic, amb anticipació i, quan la complexitat del marc ho aconselli, amb el suport metodològic especialitzat que permeti revisar l’encaix del model existent, identificar les bretxes en l’adequació dels expedients i en el reporting a CoFFEE, i reforçar el control intern de nivell 1 sense alterar la naturalesa pròpia i indelegable d’aquesta funció.

La Resolució 172/2026 posa de manifest els límits dels criteris d’adjudicació avaluables mitjançant fórmula quan la seva aplicació es desvia dels termes dels plecs. L’anàlisi evidencia com la reinterpretació ex post de les ofertes pot desdibuixar la seva naturalesa objectiva. En aquest context, es reforça la necessitat d’alinear amb rigor el disseny dels criteris amb la seva aplicació efectiva.

El cas analitzat parteix d’una licitació en què es valorava la millora dels nivells de servei (SLA) a partir de dos paràmetres aparentment objectius: el temps de resposta i el temps de resolució. Malgrat aquesta configuració, la controvèrsia sorgeix en el moment de la seva aplicació, quan l’òrgan de contractació es veu obligat a interpretar el contingut d’una de les ofertes per poder encaixar-la dins del criteri previst.

En concret, l’oferta adjudicatària no formulava els paràmetres en els termes dels plecs, sinó mitjançant una estructura diferent basada en fases d’actuació i nivells de prioritat. Davant d’això, l’òrgan de contractació va assimilar aquests conceptes als previstos en el criteri i va atribuir la puntuació màxima.

El Tribunal considera que aquesta operació excedeix la naturalesa dels criteris automàtics. La seva funció no és interpretar o reconstruir les ofertes, sinó verificar de manera objectiva si compleixen els paràmetres definits. Quan aquesta verificació requereix una adaptació o equivalència no prevista en els plecs, s’introdueix un marge de discrecionalitat incompatible amb aquest tipus de criteris.

La resolució posa de manifest, a més, dues disfuncions especialment significatives: d’una banda, la valoració incompleta del criteri (en tant que només es puntua un dels paràmetres previstos); de l’altra, la comparació en peu d’igualtat entre una oferta ajustada als plecs i una altra que requereix una interpretació per ser considerada equivalent.

Aquest conjunt de circumstàncies condueix a l’estimació del recurs i a la retroacció de les actuacions, amb la finalitat de practicar una nova valoració estrictament ajustada als termes dels plecs.

Més enllà del cas concret, la resolució evidencia un risc recurrent en la pràctica: la flexibilització dels criteris automàtics en el moment de la seva aplicació. Aquest desplaçament desdibuixa la seva funció (reduir la discrecionalitat i garantir la comparabilitat de les ofertes) i pot comprometre els principis d’igualtat i transparència.

En definitiva, la Resolució 172/2026 reforça una idea essencial: els criteris avaluables mitjançant fórmula només compleixen la seva funció si es configuren amb precisió i s’apliquen amb rigor, sense reinterpretacions ni ajustos ex post.

En data 20 de setembre de 2023 es va presentar una reclamació davant l’AEPD pels delegats sindicals del Servei de Prevenció i Extinció d’Incendis (SPEIS) de la Diputació d’Osca, en la qual es denunciava que s’havia pogut accedir a una carpeta compartida utilitzada pel personal administratiu del SPEIS, la qual contenia informació confidencial.

Aquest procediment va portar a tractar un altre assumpte, ja que, a més de la presumpta bretxa de seguretat, es va descobrir que el Delegat de Protecció de Dades (DPD) de la Diputació d’Osca també exercia com a responsable del Sistema Intern d’Informació. Això va conduir a plantejar la idoneïtat de la concurrència d’ambdues funcions en una mateixa persona.

Sobre el primer incident, l’AEPD va resoldre que estimava la vulneració de l’article 5.1.f) del RGPD per l’error de la Diputació en preservar la confidencialitat i la integritat de les dades de les quals era responsable.

Respecte a la segona situació, l’AEPD va valorar que, si bé és cert que el DPD pot exercir altres funcions a més de les assignades al seu càrrec, cal garantir que això no donarà lloc a un conflicte d’interès, de conformitat amb l’art. 38.6 del RGPD. Procedim a analitzar aquesta interpretació:

• El DPD pot exercir altres funcions, sempre que no donin lloc a conflictes d’interessos, circumstància que ha de garantir el responsable del tractament.
• El DPD actua com a assessor i supervisor intern, de manera que no pot ser-ho algú que tingui altres funcions en les quals pugui decidir sobre l’existència de tractaments de dades o sobre com es tracten les dades.
• Per la seva part, el responsable del sistema intern d’informació haurà de desenvolupar les seves funcions de forma independent i autònoma respecte de la resta dels òrgans de l’entitat i respon del correcte funcionament del sistema (art. 8.4 i 9.1 de la Llei 2/2023, de 20 de febrer, reguladora de la protecció de les persones que informin sobre infraccions normatives i de lluita contra la corrupció); és a dir, pot tenir accés a les dades personals contingudes en el sistema.
• També s’estableix que tant el responsable del sistema com el DPD poden tenir accés a les dades del Sistema Intern d’Informació (art. 32.1 de la Llei 2/2023); és a dir, s’entén que són dues figures diferents.
• Per tant, es conclou que si una mateixa persona té diferents interessos es pot donar lloc a conflictes d’interès, circumstància que cal evitar perquè puguin realitzar les seves funcions amb les garanties degudes.

Finalment, l’AEPD va resoldre en data 2 de febrer de 2025 la consulta prèvia de la Diputació, concloent que no és possible assignar les funcions de responsable del sistema intern d’informació al DPD. Davant d’això, la Diputació va procedir a substituir el responsable del sistema intern d’informació.

En definitiva, davant el risc de possibles conflictes d’interès, les funcions de DPD i de responsable del sistema intern d’informació no haurien de recaure en una mateixa persona.

El judici de proporcionalitat en relació amb els recursos corporatius que poden contenir informació personal dels treballadors continua sent un focus habitual de conflicte quan una entitat necessita accedir-hi per motius operatius o de seguretat.

En aquest context, resulta especialment oportuna la nova resolució d’arxivament de la informació prèvia núm. IP 73/2024 de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (APDCAT), on es torna a delimitar amb claredat els principis i criteris de justificació que permeten determinar quan un accés a mitjans corporatius pot considerar-se degut o, per contra, indegut o il·legítim, especialment quan aquests contenen dades personals dels treballadors.

El cas analitzat té com a subjecte afectat un Institut del Departament d’Educació i Formació Professional. Un docent del centre va presentar una reclamació al·legant que l’accés, per part del responsable del tractament, a un ordinador corporatiu de l’entitat havia pogut vulnerar els seus drets a la intimitat i a la protecció de la seva informació i dades personals. L’origen de l’actuació rau en les sospites de l’entitat sobre un possible accés indegut a la plataforma iEduca, identificat amb el perfil d’un professor que no es trobava físicament al centre en aquell moment.

L’entitat responsable va justificar l’accés a l’historial de l’ordinador corporatiu en dues finalitats concretes: aclarir una possible suplantació d’identitat, i garantir la seguretat del sistema informàtic del centre.

Així mateix, va sostenir que l’accés es va limitar exclusivament a aquestes finalitats i va posar de manifest l’existència de normativa sectorial aplicable i de directrius internes degudament documentades, com ara guies d’ús, manual de benvinguda, normes d’organització i funcionament, entre d’altres que es faciliten als docents del centre i que regulen els criteris d’utilització de les tecnologies de la informació i dels dispositius digitals corporatius.

Per la seva banda, la persona denunciant va considerar que l’accés havia estat indegut, atès que no s’havia sol·licitat el seu consentiment per accedir a un ordinador que, si bé no era de caràcter personal, es trobava a l’aula on impartia classe. En aquest sentit, va assenyalar que les dades afectades eren les generades per les navegacions a internet realitzades des d’una adreça IP concreta, les quals tenen la consideració de dades personals.

L’APDCAT inicia la seva anàlisi descartant el consentiment com a base jurídica adequada i considera més fonamentades altres bases de legitimació previstes a l’article 6.1.b), c) i e) del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD), com ara la relació contractual, l’interès legítim o l’interès públic.

La valoració de l’accés i el corresponent judici de proporcionalitat es fonamenten en diversos elements clau:

En primer lloc, l’entitat pot accedir als continguts dels mitjans digitals facilitats als treballadors d’acord amb l’article 87 de la Llei orgànica 3/2018, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals (LOPDGDD). A això s’afegeix la Recomanació CM/Rec(2015)5 del Comitè de Ministres del Consell d’Europa, d’1 d’abril de 2015, relativa al tractament de dades en l’àmbit laboral, que estableix, entre d’altres principis, la possibilitat d’accedir a les comunicacions electròniques dels empleats quan aquests han estat degudament informats.

No obstant això, l’Autoritat recorda que el principi de licitud ha d’anar necessàriament vinculat al principi de minimització. En conseqüència, qualsevol control ha de constituir una resposta proporcional davant riscos potencials, ponderant adequadament el dret a la vida privada i els altres interessos legítims dels treballadors. Això implica que les dades tractades amb finalitats de revisió han de ser adequades, pertinents i no excessives en relació amb la necessitat que justifica la seva recollida.

En termes generals, qualsevol mesura de monitorització ha d’aplicar-se sota aquests criteris. Si existeix una alternativa que permeti assolir l’objectiu perseguit amb una menor intromissió en la vida privada dels treballadors, l’ocupador està obligat a valorar i, si escau, aplicar aquesta opció.

En definitiva, l’accés als mitjans corporatius s’ha de dur a terme de la manera menys invasiva possible i, en tot cas, havent informat prèviament les persones treballadores afectades. El responsable del tractament ha d’oferir una resposta proporcional als riscos que gestiona, tenint sempre en consideració la privadesa legítima i els altres interessos dels treballadors.

La publicació del Reial decret llei 7/2026, de 20 de març, ha introduït una modificació molt concreta en la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic, però amb una transcendència pràctica gens menor en un àmbit especialment sensible: la promoció d’habitatge social o a preu assequible sobre sòl o immobles públics. La reforma es materialitza mitjançant la incorporació d’una nova disposició addicional 57a, que configura un règim jurídic singular per a determinades concessions amb l’objectiu de reduir rigideses, alleugerir la preparació contractual i facilitar la viabilitat econòmica de les promocions.

No es tracta d’una reforma estructural del règim general de les concessions, ni de la creació d’una nova categoria contractual autònoma sinó que mantenen les figures ordinàries de la concessió d’obres i de la concessió de serveis, però se’ls aplica (en aquest àmbit concret) un conjunt d’excepcions orientades a simplificar la preparació, accelerar la licitació i afavorir la viabilitat econòmica de les promocions.

La primera novetat d’abast és la relativa al termini concessional. La nova disposició permet que el límit màxim previst a l’article 29.6 LCSP pugui arribar fins a vuitanta anys, en funció del període estimat de recuperació de la inversió. La previsió és extraordinàriament significativa, perquè flexibilitza un dels elements centrals de l’equació concessional i evidencia la voluntat del legislador de fer possibles operacions que, per la seva naturalesa social i per la intensitat de la inversió inicial, difícilment podrien sostenir-se dins dels horitzons temporals ordinaris. Ara bé, l’ampliació del límit legal no elimina la necessitat de justificar adequadament el termini: continua essent imprescindible que existeixi una connexió raonable entre inversió, risc i període de retorn.

La segona modificació rellevant afecta la fase de preparació del contracte. La nova DA 57a estableix que no serà exigible la redacció prèvia per part de l’Administració concedent de l’avantprojecte i del projecte als quals es refereixen els articles 248 i 249 LCSP. Es tracta d’una simplificació clara, que desplaça part de la càrrega de definició tècnica cap al mercat i permet esquemes més flexibles en la configuració de la concessió. Tanmateix, aquesta desformalització no pot confondre’s amb una descripció insuficient de l’objecte contractual: la necessitat, les condicions de la promoció i les exigències funcionals i socials de l’actuació continuen havent de quedar definides amb la precisió necessària per preservar la seguretat jurídica i la igualtat entre licitadors.

També es modifica de manera apreciable el règim de l’estudi de viabilitat econòmica i financera. La norma manté que aquest estudi s’ha d’aprovar abans de licitar, però elimina tres tràmits o controls especialment intensos: no caldrà informació pública, tampoc serà preceptiu l’informe de l’Oficina Nacional de Evaluación, ni el del Comité Superior de Precios de Contratos del Estado. Paral·lelament, el legislador atribueix a l’adjudicatari la realització de determinats estudis tècnics i de riscos vinculats a la construcció i explotació. La lògica és transparent: es manté el nucli econòmic de la viabilitat, però es redueix la densitat formal i el pes dels controls previs, traslladant part de l’esforç de robustesa al propi disseny intern de l’expedient.

Una altra especialitat de gran transcendència és la relativa al càlcul del període de recuperació de la inversió. La nova disposició permet no aplicar obligatòriament la taxa de descompte prevista al Reial decret 55/2017 i substituir-la per una taxa situada entre el rendiment mitjà del deute de l’Estat a deu anys dels darrers sis mesos i aquest mateix rendiment incrementat en 400 punts bàsics. Aquesta flexibilització no és menor atès que afecta directament la modelització financera de la concessió i pot facilitar que operacions de rendibilitat continguda, però funcionalment necessàries des de la perspectiva de la política d’habitatge, resultin finalment viables. Precisament per això, exigirà un esforç reforçat de motivació en cada expedient, perquè l’òrgan de contractació haurà de poder explicar per què la taxa adoptada és congruent amb el repartiment de riscos i amb la finalitat social de l’operació.

La reforma també introdueix una flexibilització en el contingut dels plecs de clàusules administratives particulars, en excloure l’obligació d’incorporar certes referències previstes a l’article 250 LCSP, com ara el llindar mínim de beneficis i la distribució dels riscos rellevants entre Administració i concessionari. Aquesta previsió mereix una lectura prudent. El que es relaxa és la càrrega formal d’explicitació en els plecs, però no desapareix l’exigència material que hi hagi una veritable transferència de risc operacional suficient per mantenir la naturalesa concessional del negoci. La concessió pot simplificar-se; el risc, en canvi, no pot evaporar-se per deferència normativa.

En l’àmbit local la disposició també incorpora una especialitat específica en establir que no serà necessària la tramitació conjunta amb l’estudi de viabilitat de l’expedient de conveniència i oportunitat al qual es refereix l’apartat 5 de la disposició addicional tercera LCSP. La utilitat pràctica d’aquesta previsió per als ens locals és evident, especialment en actuacions patrimonials o de promoció pública d’habitatge on l’acumulació d’informes previs acostuma a esdevenir un factor de retard. Ara bé, novament, la reducció d’una formalitat legal no equival a una dispensa de motivació atès que la decisió de recórrer a una concessió sobre patrimoni públic continua exigint una justificació sòlida des del punt de vista de l’interès públic, la sostenibilitat econòmica i la coherència amb la finalitat social perseguida.

El passat 21 de març es va publicar al BOE el Reial decret-llei 7/2026, de 20 de març, pel qual s’aprova el Pla Integral de Resposta a la crisi a l’Orient Mitjà. Entre les mesures incorporades, destaca especialment la pròrroga de la suspensió de la causa de dissolució per pèrdues derivades de la COVID-19, mesura aprovada inicialment pel Reial Decret-llei 2/2026, de 3 de febrer i derogada per Resolució del Congrés dels Diputats de 26 de febrer de 2026.

Pròrroga de la causa de dissolució

La norma estableix que, a efectes de determinar la concurrència de la causa de dissolució prevista a l’article 363.1.e) de la Llei de societats de capital, les pèrdues corresponents als exercicis 2020 i 2021 no es computaran fins al tancament de l’exercici 2026.

Aquesta mesura dona continuïtat a les iniciatives adoptades en exercicis anteriors i permet a moltes societats evitar situacions de dissolució automàtica derivades de l’impacte excepcional de la pandèmia, aportant un marge addicional per a la recuperació econòmica.

Impacte en la formulació de comptes anuals

El Reial decret-llei introdueix també una mesura rellevant en relació amb els comptes anuals de l’exercici 2025:

• Les societats que, a l’entrada en vigor de la norma, ja haguessin formulat els comptes anuals, l’informe de gestió i la proposta d’aplicació del resultat, podran reformular-los en el termini màxim d’un mes.
• En aquest cas, la junta general per a l’aprovació dels comptes s’haurà de reunir dins dels tres mesos següents a la nova formulació.
• També es regulen les situacions en què la junta ja hagués estat convocada abans de l’entrada en vigor de la norma.

Aquestes disposicions obliguen a revisar la situació patrimonial de les societats i, si escau, adaptar la informació financera presentada.

Consideracions pràctiques

Cal tenir en compte que, al llarg de 2026, aquesta mesura ha estat subjecta a diversos canvis normatius (aprovacions i derogacions successives), fet que implica que la seva aplicació no ha estat contínua en el temps.

Per aquest motiu, és especialment important:

• Analitzar correctament els períodes de vigència de la mesura
• Revisar amb deteniment la formulació dels comptes anuals
• Assegurar la coherència amb la normativa aplicable en cada moment

Finalment, cal recordar que aquest Reial decret-llei haurà de ser convalidat pel Congrés dels Diputats en el termini de 30 dies des de la seva promulgació.

El Reial decret-llei 7/2026, de 20 de març, pel que s’aprova el Pla Integral de resposta a la crisi a l’Orient Mitjà, inclou una sèrie de mesures que persegueixen no sols fer front a les conseqüències immediates provocades pel conflicte bèl·lic tant a particulars com a empreses, sinó enfortir els sectors econòmics per què les famílies i els col·lectius més vulnerables vegin alleugerits els possibles efectes provocats per la guerra.

Dintre del paquet de mesures aprovades se n’inclouen de tributàries amb l’objectiu principal de reduir la pressió fiscal associada a l’energia i reforçar la transició cap a un model energètic més sostenible, entre les que destaquem:

En l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF):

Es dona continuïtat i s’amplien els incentius a l’eficiència energètica ja existents:

• S’estén pels exercicis 2026 i 2027 l’aplicació de les deduccions per obres d’eficiència energètica en habitatges (20%, 40% i 60%).
• Es manté durant el 2026 la deducció del 15% per l’adquisició de vehicles elèctrics i la instal·lació de punts de recàrrega.
• S’introdueix una nova deducció per la instal·lació de sistemes d’autoconsum amb energies renovables, amb percentatges del 10% o del 20% i una base màxima anual de 5.000 euros.

Aquestes mesures consoliden el paper dels incentius fiscals en la promoció de la sostenibilitat.

En l’Impost sobre Societats:

En l’àmbit de les entitats jurídiques també es manté la incentivació en inversions en energies renovables, eficiència energètica i sostenibilitat:

• Es prorroga la llibertat d’amortització per a inversions en instal·lacions d’autoconsum amb energies renovables durant l’exercici 2026.
• També s’estén aquest règim a inversions en vehicles elèctrics i infraestructures de recàrrega.
• S’estableixen determinades condicions, com el manteniment de la plantilla i un límit d’inversió de 500.000 euros.

En l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA)

Es redueix el tipus impositiu de l’IVA del 10% per a lliurament, importacions i adquisicions intracomunitàries següents.

• Energia elèctrica: en les contractacions inferiors a 10 kW i per a perceptors del bo social en condició de vulnerabilitat severa.
• Gas natural, briquetes i pèl·lets procedents de biomassa i fusta per a llenya.
• Gasolina, gasolis i biocarburants destinats a ser emprats com a carburant.

Aquestes mesures s’estableixen amb caràcter temporal, inicialment des de 22 de març a 30 de juny de 2026.

Altres tributs

• En l’Impost sobre Hidrocarburs, s’estableixen tipus reduïts per a gasolines, gasolis, fueloils, GLP, gas natural i querosè.
• En l’Impost sobre Activitats Econòmiques (IAE), es redefineix el còmput de la potència instal·lada, excloent determinats elements no directament vinculats a la producció.

• En l’àmbit de la tributació local, s’amplien les bonificacions en l’Impost sobre Béns Immobles (IBI) i l’Impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres (ICIO) per instal·lacions d’energia renovable.
• En l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats (ITP i AJD), s’introdueix una nova exempció vinculada a la transmissió de certificats d’estalvi energètic.

La recent Sentència del Tribunal Suprem núm. 130/2026, de 10 de febrer, aporta una precisió especialment rellevant en la configuració jurídica dels encàrrecs a mitjans propis, en particular en aquells supòsits en què la relació instrumental es construeix respecte de diverses administracions públiques. Lluny de qüestionar la viabilitat de les estructures de mitjà propi compartit, la resolució consolida una línia jurisprudencial que en reforça la coherència interna i n’eleva el nivell d’exigència, desplaçant el centre de gravetat des dels elements formals cap a l’anàlisi material del control.

L’article 32 de la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic, permet que un poder adjudicador encarregui prestacions a una altra entitat sense necessitat de licitació quan aquesta actua com a mitjà propi personificat. Aquesta tècnica es fonamenta en la idea que no existeix una relació contractual entre subjectes autònoms, sinó una forma d’autoorganització interna. Ara bé, aquest desplaçament fora de les regles de concurrència només és admissible quan es compleixen estrictament els requisits legals, entre els quals ocupa un lloc central el denominat control anàleg.

Quan el mitjà propi és compartit per diversos poders adjudicadors, la pròpia llei admet expressament que aquest control pugui exercir-se de manera conjunta. Això respon a una realitat organitzativa evident, especialment en l’àmbit local, on són freqüents les estructures instrumentals participades per múltiples entitats. La jurisprudència del Tribunal Suprem ha assumit aquesta configuració i ha deixat clar que no és necessari que cada administració disposi d’un control individual ni d’una posició majoritària sobre l’entitat instrumental.

En aquest sentit, les resolucions més recents (i de manera destacada la Sentència 1547/2025) han contribuït a desfer una lectura excessivament rígida del control anàleg, afirmant que la seva existència ha d’analitzar-se des d’una perspectiva conjunta i no fragmentària. La participació minoritària d’un dels ens no exclou, per si sola, la possibilitat de considerar-lo integrat en una relació in house, sempre que el conjunt d’administracions exerceixi una influència efectiva sobre l’entitat.

La STS 130/2026 no altera aquest plantejament, però introdueix un matís decisiu que en condiciona l’aplicació pràctica. El Tribunal no qüestiona la validesa del control anàleg conjunt, però rebutja que aquest pugui construir-se sobre bases merament formals. La presència de totes les entitats en el capital o en els òrgans de govern no és suficient si, en la pràctica, la capacitat de decisió es concentra en una única administració.

El cas analitzat és especialment il·lustratiu. Una societat pública plurimunicipal amb capital íntegrament públic i amb representació formal de tots els ens participants és considerada pel Tribunal com a no apte per actuar com a mitjà propi respecte d’un dels seus socis, en la mesura que aquest no disposava d’una capacitat real d’influència sobre les decisions estratègiques. El règim de majories i la configuració dels òrgans socials permetien a l’entitat dominant adoptar decisions de manera unilateral, deixant la resta d’administracions en una posició essencialment accessòria.

A partir d’aquesta constatació, el Tribunal Suprem formula una idea que, sense ser nova, adquireix ara una centralitat operativa indiscutible: el control anàleg conjunt només existeix quan totes les entitats que poden efectuar encàrrecs participen realment en la direcció estratègica i en les decisions significatives del mitjà propi. Quan el control descansa de fet en un únic ens, la figura es desvirtua, encara que es compleixin formalment els requisits legals.

Aquest plantejament comporta un desplaçament clar del focus d’anàlisi. El percentatge de participació en el capital o la mera presència en òrgans de govern deixen de ser elements determinants per si sols. El que passa a ser rellevant és el disseny efectiu de la governança: el sistema de majories, la possibilitat d’influir o bloquejar decisions, la distribució real del poder en els òrgans decisoris i, en definitiva, la capacitat de cada entitat per incidir en l’orientació de l’entitat instrumental.

No es tracta, per tant, d’un enduriment de la figura del mitjà propi en si mateixa, sinó d’una exigència més gran de coherència entre la seva configuració formal i el seu funcionament real. La jurisprudència recent del Tribunal Suprem pot llegir-se, en aquest sentit, com un equilibri entre dues idees aparentment tensionades però en realitat complementàries: d’una banda, una certa flexibilitat en l’admissió d’estructures de control compartit, fins i tot amb participacions desiguals; de l’altra, una exigència reforçada que aquest control sigui efectiu, compartit i no merament nominal.

La conseqüència és clara. Les estructures de mitjà propi compartit continuen essent una eina vàlida i necessària en l’organització del sector públic, però requereixen una revisió més acurada del seu disseny institucional. El repte no és tant definir qui participa en l’entitat, sinó com es distribueix i s’exerceix realment el poder de decisió.

El Butlletí Oficial de l’Estat del passat 19 de febrer publicava el Reial decret 126/2026, de 18 de febrer, pel qual es fixa el Salari Mínim Interprofessional (SMI) per a l’exercici 2026.

Les quanties del nou SMI, vigent a partir de l’1 de gener de 2026, suposen un increment del 3,10% respecte de les fixades fins al 31 de desembre de 2025, i queden establertes en:

• SMI diari: 40,70 €
• SMI mensual: 1.221 €
• SMI anual a efectes de compensació i absorció: 17.094 €
• SMI per jornada legal en activitat per a contractes de treball de durada determinada els serveis dels quals en una mateixa empresa no excedeixin de 120 dies: 57,82 €
• SMI per hora d’empleats de la llar: 9,55 €

Per la seva banda, l’article 28 del Reial decret llei 5/2026, de 17 de febrer, modifica la disposició addicional seixanta-unena de la Llei 35/2006, de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, amb l’objecte que els salaris de quantia inferior a l’SMI fixat per al 2026 estiguin exempts de tributació.

Àrea fiscal-laboral