La nostra opinió

La publicació del Reial decret llei 7/2026, de 20 de març, ha introduït una modificació molt concreta en la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic, però amb una transcendència pràctica gens menor en un àmbit especialment sensible: la promoció d’habitatge social o a preu assequible sobre sòl o immobles públics. La reforma es materialitza mitjançant la incorporació d’una nova disposició addicional 57a, que configura un règim jurídic singular per a determinades concessions amb l’objectiu de reduir rigideses, alleugerir la preparació contractual i facilitar la viabilitat econòmica de les promocions.

No es tracta d’una reforma estructural del règim general de les concessions, ni de la creació d’una nova categoria contractual autònoma sinó que mantenen les figures ordinàries de la concessió d’obres i de la concessió de serveis, però se’ls aplica (en aquest àmbit concret) un conjunt d’excepcions orientades a simplificar la preparació, accelerar la licitació i afavorir la viabilitat econòmica de les promocions.

La primera novetat d’abast és la relativa al termini concessional. La nova disposició permet que el límit màxim previst a l’article 29.6 LCSP pugui arribar fins a vuitanta anys, en funció del període estimat de recuperació de la inversió. La previsió és extraordinàriament significativa, perquè flexibilitza un dels elements centrals de l’equació concessional i evidencia la voluntat del legislador de fer possibles operacions que, per la seva naturalesa social i per la intensitat de la inversió inicial, difícilment podrien sostenir-se dins dels horitzons temporals ordinaris. Ara bé, l’ampliació del límit legal no elimina la necessitat de justificar adequadament el termini: continua essent imprescindible que existeixi una connexió raonable entre inversió, risc i període de retorn.

La segona modificació rellevant afecta la fase de preparació del contracte. La nova DA 57a estableix que no serà exigible la redacció prèvia per part de l’Administració concedent de l’avantprojecte i del projecte als quals es refereixen els articles 248 i 249 LCSP. Es tracta d’una simplificació clara, que desplaça part de la càrrega de definició tècnica cap al mercat i permet esquemes més flexibles en la configuració de la concessió. Tanmateix, aquesta desformalització no pot confondre’s amb una descripció insuficient de l’objecte contractual: la necessitat, les condicions de la promoció i les exigències funcionals i socials de l’actuació continuen havent de quedar definides amb la precisió necessària per preservar la seguretat jurídica i la igualtat entre licitadors.

També es modifica de manera apreciable el règim de l’estudi de viabilitat econòmica i financera. La norma manté que aquest estudi s’ha d’aprovar abans de licitar, però elimina tres tràmits o controls especialment intensos: no caldrà informació pública, tampoc serà preceptiu l’informe de l’Oficina Nacional de Evaluación, ni el del Comité Superior de Precios de Contratos del Estado. Paral·lelament, el legislador atribueix a l’adjudicatari la realització de determinats estudis tècnics i de riscos vinculats a la construcció i explotació. La lògica és transparent: es manté el nucli econòmic de la viabilitat, però es redueix la densitat formal i el pes dels controls previs, traslladant part de l’esforç de robustesa al propi disseny intern de l’expedient.

Una altra especialitat de gran transcendència és la relativa al càlcul del període de recuperació de la inversió. La nova disposició permet no aplicar obligatòriament la taxa de descompte prevista al Reial decret 55/2017 i substituir-la per una taxa situada entre el rendiment mitjà del deute de l’Estat a deu anys dels darrers sis mesos i aquest mateix rendiment incrementat en 400 punts bàsics. Aquesta flexibilització no és menor atès que afecta directament la modelització financera de la concessió i pot facilitar que operacions de rendibilitat continguda, però funcionalment necessàries des de la perspectiva de la política d’habitatge, resultin finalment viables. Precisament per això, exigirà un esforç reforçat de motivació en cada expedient, perquè l’òrgan de contractació haurà de poder explicar per què la taxa adoptada és congruent amb el repartiment de riscos i amb la finalitat social de l’operació.

La reforma també introdueix una flexibilització en el contingut dels plecs de clàusules administratives particulars, en excloure l’obligació d’incorporar certes referències previstes a l’article 250 LCSP, com ara el llindar mínim de beneficis i la distribució dels riscos rellevants entre Administració i concessionari. Aquesta previsió mereix una lectura prudent. El que es relaxa és la càrrega formal d’explicitació en els plecs, però no desapareix l’exigència material que hi hagi una veritable transferència de risc operacional suficient per mantenir la naturalesa concessional del negoci. La concessió pot simplificar-se; el risc, en canvi, no pot evaporar-se per deferència normativa.

En l’àmbit local la disposició també incorpora una especialitat específica en establir que no serà necessària la tramitació conjunta amb l’estudi de viabilitat de l’expedient de conveniència i oportunitat al qual es refereix l’apartat 5 de la disposició addicional tercera LCSP. La utilitat pràctica d’aquesta previsió per als ens locals és evident, especialment en actuacions patrimonials o de promoció pública d’habitatge on l’acumulació d’informes previs acostuma a esdevenir un factor de retard. Ara bé, novament, la reducció d’una formalitat legal no equival a una dispensa de motivació atès que la decisió de recórrer a una concessió sobre patrimoni públic continua exigint una justificació sòlida des del punt de vista de l’interès públic, la sostenibilitat econòmica i la coherència amb la finalitat social perseguida.

El passat 21 de març es va publicar al BOE el Reial decret-llei 7/2026, de 20 de març, pel qual s’aprova el Pla Integral de Resposta a la crisi a l’Orient Mitjà. Entre les mesures incorporades, destaca especialment la pròrroga de la suspensió de la causa de dissolució per pèrdues derivades de la COVID-19, mesura aprovada inicialment pel Reial Decret-llei 2/2026, de 3 de febrer i derogada per Resolució del Congrés dels Diputats de 26 de febrer de 2026.

Pròrroga de la causa de dissolució

La norma estableix que, a efectes de determinar la concurrència de la causa de dissolució prevista a l’article 363.1.e) de la Llei de societats de capital, les pèrdues corresponents als exercicis 2020 i 2021 no es computaran fins al tancament de l’exercici 2026.

Aquesta mesura dona continuïtat a les iniciatives adoptades en exercicis anteriors i permet a moltes societats evitar situacions de dissolució automàtica derivades de l’impacte excepcional de la pandèmia, aportant un marge addicional per a la recuperació econòmica.

Impacte en la formulació de comptes anuals

El Reial decret-llei introdueix també una mesura rellevant en relació amb els comptes anuals de l’exercici 2025:

• Les societats que, a l’entrada en vigor de la norma, ja haguessin formulat els comptes anuals, l’informe de gestió i la proposta d’aplicació del resultat, podran reformular-los en el termini màxim d’un mes.
• En aquest cas, la junta general per a l’aprovació dels comptes s’haurà de reunir dins dels tres mesos següents a la nova formulació.
• També es regulen les situacions en què la junta ja hagués estat convocada abans de l’entrada en vigor de la norma.

Aquestes disposicions obliguen a revisar la situació patrimonial de les societats i, si escau, adaptar la informació financera presentada.

Consideracions pràctiques

Cal tenir en compte que, al llarg de 2026, aquesta mesura ha estat subjecta a diversos canvis normatius (aprovacions i derogacions successives), fet que implica que la seva aplicació no ha estat contínua en el temps.

Per aquest motiu, és especialment important:

• Analitzar correctament els períodes de vigència de la mesura
• Revisar amb deteniment la formulació dels comptes anuals
• Assegurar la coherència amb la normativa aplicable en cada moment

Finalment, cal recordar que aquest Reial decret-llei haurà de ser convalidat pel Congrés dels Diputats en el termini de 30 dies des de la seva promulgació.

El Reial decret-llei 7/2026, de 20 de març, pel que s’aprova el Pla Integral de resposta a la crisi a l’Orient Mitjà, inclou una sèrie de mesures que persegueixen no sols fer front a les conseqüències immediates provocades pel conflicte bèl·lic tant a particulars com a empreses, sinó enfortir els sectors econòmics per què les famílies i els col·lectius més vulnerables vegin alleugerits els possibles efectes provocats per la guerra.

Dintre del paquet de mesures aprovades se n’inclouen de tributàries amb l’objectiu principal de reduir la pressió fiscal associada a l’energia i reforçar la transició cap a un model energètic més sostenible, entre les que destaquem:

En l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF):

Es dona continuïtat i s’amplien els incentius a l’eficiència energètica ja existents:

• S’estén pels exercicis 2026 i 2027 l’aplicació de les deduccions per obres d’eficiència energètica en habitatges (20%, 40% i 60%).
• Es manté durant el 2026 la deducció del 15% per l’adquisició de vehicles elèctrics i la instal·lació de punts de recàrrega.
• S’introdueix una nova deducció per la instal·lació de sistemes d’autoconsum amb energies renovables, amb percentatges del 10% o del 20% i una base màxima anual de 5.000 euros.

Aquestes mesures consoliden el paper dels incentius fiscals en la promoció de la sostenibilitat.

En l’Impost sobre Societats:

En l’àmbit de les entitats jurídiques també es manté la incentivació en inversions en energies renovables, eficiència energètica i sostenibilitat:

• Es prorroga la llibertat d’amortització per a inversions en instal·lacions d’autoconsum amb energies renovables durant l’exercici 2026.
• També s’estén aquest règim a inversions en vehicles elèctrics i infraestructures de recàrrega.
• S’estableixen determinades condicions, com el manteniment de la plantilla i un límit d’inversió de 500.000 euros.

En l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA)

Es redueix el tipus impositiu de l’IVA del 10% per a lliurament, importacions i adquisicions intracomunitàries següents.

• Energia elèctrica: en les contractacions inferiors a 10 kW i per a perceptors del bo social en condició de vulnerabilitat severa.
• Gas natural, briquetes i pèl·lets procedents de biomassa i fusta per a llenya.
• Gasolina, gasolis i biocarburants destinats a ser emprats com a carburant.

Aquestes mesures s’estableixen amb caràcter temporal, inicialment des de 22 de març a 30 de juny de 2026.

Altres tributs

• En l’Impost sobre Hidrocarburs, s’estableixen tipus reduïts per a gasolines, gasolis, fueloils, GLP, gas natural i querosè.
• En l’Impost sobre Activitats Econòmiques (IAE), es redefineix el còmput de la potència instal·lada, excloent determinats elements no directament vinculats a la producció.

• En l’àmbit de la tributació local, s’amplien les bonificacions en l’Impost sobre Béns Immobles (IBI) i l’Impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres (ICIO) per instal·lacions d’energia renovable.
• En l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats (ITP i AJD), s’introdueix una nova exempció vinculada a la transmissió de certificats d’estalvi energètic.

La recent Sentència del Tribunal Suprem núm. 130/2026, de 10 de febrer, aporta una precisió especialment rellevant en la configuració jurídica dels encàrrecs a mitjans propis, en particular en aquells supòsits en què la relació instrumental es construeix respecte de diverses administracions públiques. Lluny de qüestionar la viabilitat de les estructures de mitjà propi compartit, la resolució consolida una línia jurisprudencial que en reforça la coherència interna i n’eleva el nivell d’exigència, desplaçant el centre de gravetat des dels elements formals cap a l’anàlisi material del control.

L’article 32 de la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic, permet que un poder adjudicador encarregui prestacions a una altra entitat sense necessitat de licitació quan aquesta actua com a mitjà propi personificat. Aquesta tècnica es fonamenta en la idea que no existeix una relació contractual entre subjectes autònoms, sinó una forma d’autoorganització interna. Ara bé, aquest desplaçament fora de les regles de concurrència només és admissible quan es compleixen estrictament els requisits legals, entre els quals ocupa un lloc central el denominat control anàleg.

Quan el mitjà propi és compartit per diversos poders adjudicadors, la pròpia llei admet expressament que aquest control pugui exercir-se de manera conjunta. Això respon a una realitat organitzativa evident, especialment en l’àmbit local, on són freqüents les estructures instrumentals participades per múltiples entitats. La jurisprudència del Tribunal Suprem ha assumit aquesta configuració i ha deixat clar que no és necessari que cada administració disposi d’un control individual ni d’una posició majoritària sobre l’entitat instrumental.

En aquest sentit, les resolucions més recents (i de manera destacada la Sentència 1547/2025) han contribuït a desfer una lectura excessivament rígida del control anàleg, afirmant que la seva existència ha d’analitzar-se des d’una perspectiva conjunta i no fragmentària. La participació minoritària d’un dels ens no exclou, per si sola, la possibilitat de considerar-lo integrat en una relació in house, sempre que el conjunt d’administracions exerceixi una influència efectiva sobre l’entitat.

La STS 130/2026 no altera aquest plantejament, però introdueix un matís decisiu que en condiciona l’aplicació pràctica. El Tribunal no qüestiona la validesa del control anàleg conjunt, però rebutja que aquest pugui construir-se sobre bases merament formals. La presència de totes les entitats en el capital o en els òrgans de govern no és suficient si, en la pràctica, la capacitat de decisió es concentra en una única administració.

El cas analitzat és especialment il·lustratiu. Una societat pública plurimunicipal amb capital íntegrament públic i amb representació formal de tots els ens participants és considerada pel Tribunal com a no apte per actuar com a mitjà propi respecte d’un dels seus socis, en la mesura que aquest no disposava d’una capacitat real d’influència sobre les decisions estratègiques. El règim de majories i la configuració dels òrgans socials permetien a l’entitat dominant adoptar decisions de manera unilateral, deixant la resta d’administracions en una posició essencialment accessòria.

A partir d’aquesta constatació, el Tribunal Suprem formula una idea que, sense ser nova, adquireix ara una centralitat operativa indiscutible: el control anàleg conjunt només existeix quan totes les entitats que poden efectuar encàrrecs participen realment en la direcció estratègica i en les decisions significatives del mitjà propi. Quan el control descansa de fet en un únic ens, la figura es desvirtua, encara que es compleixin formalment els requisits legals.

Aquest plantejament comporta un desplaçament clar del focus d’anàlisi. El percentatge de participació en el capital o la mera presència en òrgans de govern deixen de ser elements determinants per si sols. El que passa a ser rellevant és el disseny efectiu de la governança: el sistema de majories, la possibilitat d’influir o bloquejar decisions, la distribució real del poder en els òrgans decisoris i, en definitiva, la capacitat de cada entitat per incidir en l’orientació de l’entitat instrumental.

No es tracta, per tant, d’un enduriment de la figura del mitjà propi en si mateixa, sinó d’una exigència més gran de coherència entre la seva configuració formal i el seu funcionament real. La jurisprudència recent del Tribunal Suprem pot llegir-se, en aquest sentit, com un equilibri entre dues idees aparentment tensionades però en realitat complementàries: d’una banda, una certa flexibilitat en l’admissió d’estructures de control compartit, fins i tot amb participacions desiguals; de l’altra, una exigència reforçada que aquest control sigui efectiu, compartit i no merament nominal.

La conseqüència és clara. Les estructures de mitjà propi compartit continuen essent una eina vàlida i necessària en l’organització del sector públic, però requereixen una revisió més acurada del seu disseny institucional. El repte no és tant definir qui participa en l’entitat, sinó com es distribueix i s’exerceix realment el poder de decisió.

El Butlletí Oficial de l’Estat del passat 19 de febrer publicava el Reial decret 126/2026, de 18 de febrer, pel qual es fixa el Salari Mínim Interprofessional (SMI) per a l’exercici 2026.

Les quanties del nou SMI, vigent a partir de l’1 de gener de 2026, suposen un increment del 3,10% respecte de les fixades fins al 31 de desembre de 2025, i queden establertes en:

• SMI diari: 40,70 €
• SMI mensual: 1.221 €
• SMI anual a efectes de compensació i absorció: 17.094 €
• SMI per jornada legal en activitat per a contractes de treball de durada determinada els serveis dels quals en una mateixa empresa no excedeixin de 120 dies: 57,82 €
• SMI per hora d’empleats de la llar: 9,55 €

Per la seva banda, l’article 28 del Reial decret llei 5/2026, de 17 de febrer, modifica la disposició addicional seixanta-unena de la Llei 35/2006, de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, amb l’objecte que els salaris de quantia inferior a l’SMI fixat per al 2026 estiguin exempts de tributació.

Àrea fiscal-laboral

D’acord amb el que estableix l’article 5 del Reial decret 1451/1983, d’11 de maig, pel qual es regula l’ocupació selectiva i les mesures de foment del treball dels treballadors minusvàlids, les empreses que hi estiguin obligades hauran de comunicar al Servei Públic d’Ocupació de la comunitat autònoma corresponent, abans del 31 de març de cada any, la llista detallada dels llocs de treball ocupats per persones amb discapacitat i aquells que, per les seves característiques, quedin reservats per a aquest col·lectiu.

L’article 42 del Reial decret legislatiu 1/2013 determina que les empreses amb una plantilla de 50 o més empleats estan obligades a reservar, com a mínim, un 2% dels seus llocs de treball per a persones amb discapacitat.

Per determinar si s’arriba a aquest llindar dels 50 treballadors, s’ha de tenir en compte:

• La suma de la plantilla de tots els centres de treball de l’empresa.
• Qualsevol modalitat contractual, incloent-hi el personal contractat a través d’empreses de treball temporal (ETT) mitjançant contractes de posada a disposició.

Excepcionalment, les empreses poden quedar totalment o parcialment exemptes d’aquesta contractació directa (via negociació col·lectiva o per decisió de l’empresari comunicada a l’autoritat laboral) si apliquen alguna de les mesures alternatives previstes al Reial decret 364/2005, de 8 d’abril, pel qual es regula el compliment alternatiu, amb caràcter excepcional, de la quota de reserva en favor dels treballadors amb discapacitat.

En cas de no poder complir la quota de reserva, l’empresa ha de:

• Sol·licitar la declaració d’excepcionalitat i l’autorització per a les mesures alternatives.
• Presentar, dins del primer trimestre de l’exercici següent, la memòria de seguiment durant els tres anys següents mentre l’autorització estigui vigent.

Les conseqüències de l’incompliment de la norma per no respectar la reserva de llocs de treball ni aplicar les mesures alternatives poden comportar sancions, ja que es considera una infracció tipificada en l’article 15 del Reial decret legislatiu 5/2000, de 4 d’agost, pel qual s’aprova el text refós de la Llei sobre infraccions i sancions en l’ordre social (LISOS).

La implantació dels Plans de Mesures Antifrau (PMA) va representar un primer pas imprescindible en la gestió dels fons Next Generation EU. Tanmateix, l’actual marc normatiu i els criteris de supervisió consoliden la idea que el PMA, tot i necessari, no és suficient per si sol. La Guia de control de nivell 1 publicada per la Generalitat de Catalunya reforça l’exigència de disposar d’un sistema complet de control intern de nivell 1, estructurat mitjançant una Unitat de Verificació Independent (UVI) i un Pla de Control Intern (PCI) operatiu, capaç de verificar, documentar i acreditar el compliment de fites, objectius i principis transversals.

La implementació dels fons vinculats al Mecanisme de Recuperació i Resiliència ha comportat un procés d’adaptació intens per part de les entitats públiques, organismes instrumentals i entitats dependents. En una primera etapa, la prioritat es va situar en la configuració dels Plans de Mesures Antifrau, concebuts com a resposta immediata a les exigències europees en matèria de prevenció del frau, corrupció, conflictes d’interès i doble finançament. Aquell esforç permetia establir un marc mínim d’integritat institucional i de protecció dels interessos financers de la Unió.

Amb el pas del temps, el model de governança del MRR ha evolucionat cap a una concepció més integral del control. Els òrgans supervisors han desplaçat progressivament el focus des de la mera existència formal de determinats instruments cap a l’anàlisi del funcionament efectiu dels sistemes interns de gestió i verificació. Aquesta evolució respon a una lògica clara: la solidesa del sistema no depèn únicament de disposar de documents aprovats, sinó de la capacitat de les entitats per demostrar, amb evidències consistents, que aquests instruments s’apliquen realment i que el conjunt del model de gestió funciona de manera adequada.

En aquest context, la publicació de la Guia de control de nivell 1 per a l’elaboració del Pla de Control Intern (PCI) per part del Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya adquireix una rellevància singular. La Guia no introdueix obligacions substancialment noves, sinó que ordena i sistematitza exigències ja presents en el marc europeu i estatal, especialment en el Reglament del MRR i en l’Ordre HFP/1030/2021. El seu principal valor rau en clarificar que el Pla de Mesures Antifrau, malgrat la seva importància, constitueix només una peça dins d’un sistema de control intern necessàriament més ampli.

El PMA identifica riscos específics i defineix mesures preventives i correctores. El PCI, en canvi, respon a una funció diferent: articular un sistema integral de verificació interna destinat a comprovar que el conjunt del model de gestió (incloses les mesures antifrau) s’aplica correctament i genera evidències suficients. Aquesta distinció conceptual és essencial, ja que el control intern de nivell 1 ha de permetre verificar de manera independent, sistemàtica i documentada el correcte funcionament del sistema de gestió, el compliment efectiu de les fites i objectius, l’aplicació real dels principis transversals i la coherència de la informació pressupostària i comptable vinculada a les actuacions finançades.

Aquest sistema s’articula, necessàriament, mitjançant la designació d’una Unitat de Verificació Independent (UVI) amb separació funcional respecte de les unitats gestores. La independència no és un requisit formal accessori, sinó una condició estructural del model de control, atès que garanteix la credibilitat i objectivitat de les verificacions. A aquesta arquitectura s’hi afegeix l’elaboració d’un Pla de Control Intern (PCI) que defineixi l’abast, la metodologia, el cronograma de verificacions, els criteris de mostreig i el sistema d’informes i seguiment de les incidències detectades. El PCI esdevé així un instrument operatiu que ordena l’activitat verificadora i assegura la traçabilitat del sistema.

La importància pràctica d’aquest reforç del control intern s’ha d’interpretar en el context de la fase actual del MRR. L’execució material de les inversions conviu amb una intensificació progressiva dels controls ex post, tant a escala estatal com europea. En aquest escenari, la capacitat de les entitats per acreditar documentalment que les actuacions s’han executat conforme a la normativa aplicable, que les fites i objectius s’han assolit de manera efectiva i que els principis transversals han estat respectats esdevé un element central. No n’hi ha prou amb executar correctament; cal poder demostrar-ho de manera robusta i sistemàtica.

Aquesta exigència es veu reforçada pel desenvolupament normatiu recent en matèria de procediments de reintegrament dels fons MRR, que identifica com a causes de reintegrament no només els incompliments materials, sinó també la manca d’emissió o acreditació adequada d’informes de gestió o la insuficiència de documentació i evidències requerides pels òrgans de control. Això posa de manifest que el risc jurídic i financer pot derivar tant d’una execució incorrecta com d’un sistema de control intern insuficient o no adequadament documentat.

L’experiència acumulada en aquests anys permet constatar que moltes entitats han desplegat amb rigor els seus Plans de Mesures Antifrau, però encara presenten bretxes en la formalització o execució del control intern de nivell 1. La inexistència d’una UVI clarament definida, la manca d’un PCI operatiu o la realització de verificacions sense metodologia homogènia són situacions relativament habituals. Aquestes disfuncions no impliquen necessàriament irregularitats materials, però poden debilitar la posició de l’entitat davant auditories o actuacions de control.

El control intern continua essent una funció pròpia de cada entitat. Tanmateix, la complexitat tècnica i normativa del marc MRR fa sovint recomanable disposar de suport jurídic i metodològic especialitzat que permeti analitzar l’encaix del model existent, identificar possibles bretxes i definir instruments de verificació alineats amb els criteris actuals de control. Aquest acompanyament contribueix a reforçar la solidesa i seguretat jurídica del sistema, sense alterar la naturalesa pròpia i indelegable de les funcions de control intern.

Una recent decisió de l’autoritat austríaca de protecció de dades (DSB) ha tornat a posar Microsoft al centre del debat sobre la privacitat digital, especialment quan es tracta de menors. Arran d’una denúncia presentada per l’organització Noyb, la DSB ha conclòs que Microsoft va instal·lar cookies de rastreig en el dispositiu d’un alumne que utilitzava Microsoft 365 Education sense haver obtingut el seu consentiment. Segons la pròpia política de privacitat de l’empresa, aquestes cookies serveixen per analitzar el comportament de l’usuari, recopilar dades del navegador i utilitzar-les amb finalitats publicitàries. L’autoritat ha donat a Microsoft un termini de quatre setmanes per posar fi a aquest rastreig i adaptar-se a la normativa europea.

Aquest cas no és un fet aïllat. El juny de 2024, Noyb ja havia presentat dues reclamacions davant l’autoritat austríaca relacionades amb l’ús de Microsoft 365 Education a les escoles. La primera es va resoldre a l’octubre de 2025, quan l’autoritat va considerar que Microsoft havia vulnerat el dret d’accés reconegut a l’article 15 del Reglament general de protecció de dades (RGPD). En aquell moment, l’organització denunciava que Microsoft vulnerava la privacitat dels infants mentre traslladava la responsabilitat legal a les escoles i a les autoritats educatives locals.

Un dels problemes de fons que destaca Noyb és el desequilibri de poder entre les grans empreses tecnològiques i les escoles o administracions públiques. Proveïdors com Microsoft tenen una posició de mercat tan dominant que poden imposar contractes i condicions d’ús sota una lògica de “o ho acceptes o te’n quedes fora”. En aquest context, les escoles no tenen cap capacitat real de negociar com es tracten les dades dels alumnes, ni d’influir en les decisions tècniques que pren la companyia. Tot i això, Microsoft acostuma a presentar-se com un simple “encarregat del tractament”, mentre que trasllada la major part de la responsabilitat legal a les escoles, que formalment actuen com a “responsables del tractament”.

A la pràctica, aquest repartiment de rols no reflecteix la realitat. Les escoles no decideixen ni els mitjans ni les finalitats reals del tractament de dades, tal com exigeix el RGPD per ser considerades responsables efectives. Malgrat això, són elles les que acaben assumint els riscos legals.

Les conseqüències d’aquest sistema són especialment greus per a les persones afectades, en aquest cas els estudiants. Quan intenten exercir els seus drets de protecció de dades, com ara el dret d’accés, sovint es troben que Microsoft no respon a les sol·licituds, mentre que les escoles no poden donar-hi resposta perquè no disposen de tota la informació ni del control efectiu sobre les dades. Això crea una situació de “compliment formal”, però buida de contingut real, que acaba negant drets bàsics reconeguts pel RGPD.

A tot això s’hi afegeix una notable manca de transparència. Determinar quines polítiques de privacitat, contractes o documents s’apliquen realment a l’ús de Microsoft 365 Education és una tasca complexa fins i tot per a professionals del dret. La informació es troba dispersa en múltiples documents, sovint amb continguts vagues o contradictoris, i sense explicar clarament què passa amb les dades dels menors. Tal com assenyala Maartje de Graaf, advocada especialitzada en protecció de dades a Noyb, la informació facilitada per Microsoft és tan imprecisa que “ni tan sols un advocat qualificat pot entendre completament com es tracten les dades personals a Microsoft 365 Education”.

La segona denúncia resolta recentment fa encara més evident la gravetat de la situació. L’autoritat austríaca ha confirmat que Microsoft va instal·lar cookies de seguiment en el dispositiu d’un menor sense el seu consentiment, i que aquestes cookies s’utilitzen amb finalitats publicitàries. Tant l’escola com el Ministeri d’Educació austríac van afirmar que desconeixien completament l’existència d’aquest rastreig. Això planteja un escenari preocupant: milions de menors a Europa podrien estar sent rastrejats sense base legal ni coneixement de les institucions educatives que utilitzen aquests serveis.

Les possibles conseqüències d’aquesta decisió van molt més enllà del cas concret. Milions d’estudiants i docents a tota Europa utilitzen Microsoft 365 Education, i milions més fan servir Microsoft 365 en empreses i administracions públiques. El rastreig d’usuaris sense consentiment vulnera clarament la normativa europea de protecció de dades i posa en risc la conformitat legal de totes les organitzacions que utilitzen aquestes eines. De fet, algunes autoritats de protecció de dades, com les alemanyes, ja havien expressat dubtes seriosos sobre la compatibilitat de Microsoft 365 amb el RGPD.

En resum, aquest cas exemplifica un problema estructural: les grans empreses tecnològiques concentren el poder de decisió i els beneficis, però intenten traslladar les obligacions legals als seus clients europeus. Tal com resumeix Max Schrems, fundador de Noyb, si Microsoft no canvia de manera profunda el funcionament i la governança dels seus productes, moltes organitzacions europees simplement no podran complir amb les seves obligacions legals en matèria de protecció de dades. La decisió austríaca és, doncs, un toc d’alerta que va molt més enllà d’un sol cas o d’un sol país.

La Llei 9/2025 obliga empreses i entitats públiques amb més de 200 treballadors (o 100 per torn) a aprovar un Pla de Mobilitat Sostenible al Treball abans del desembre de 2027. El PMST ha d’incloure una diagnosi, mesures concretes i informes de seguiment periòdics. Pot implicar canvis en les condicions laborals que s’hauran de negociar col·lectivament. La norma preveu sancions per incompliment i possibles ajuts per facilitar-ne l’aplicació.

https://mcusercontent.com/e66bf1b471e77f2fc47abdaa6/files/ad6c8194-f837-a9ce-8dcc-9f78a0f232ff/2026.02.16_Plans_de_mobilitat_CAT.01.pdf

Article publicat al Butlletí informatiu del Bufet Vallbé (febrer 2026)

El passat 19 de gener fou publicat el BOICAC núm. 144, en el qual, entre d’altres, s’incorporen les següents consultes de comptabilitat.

Tractament comptable del traspàs d’existències a inversió immobiliària
En concret, es tracta el cas d’una societat dedicada a la promoció immobiliària que té comptabilitzat un edifici com a existències i manté registrat un deteriorament comptable, i que ara té la intenció de rehabilitar l’edifici per dedicar-lo al lloguer d’oficines.

La qüestió que es planteja és si l’actiu s’ha de traspassar a inversió immobiliària abans de realitzar la rehabilitació i si s’ha de fer pel valor net o bé registrant el preu d’adquisició i el deteriorament acumulat.

La resposta de l’ICAC és que, en el moment en què l’empresa decideix destinar l’immoble al lloguer, és quan s’ha de realitzar la reclassificació comptable i, d’altra banda, la reclassificació s’ha de fer per l’import en llibres; és a dir, s’ha de traspassar tant l’import brut de les existències comptabilitzat com també la correcció de valor pel deteriorament acumulat fins a la data, en el corresponent compte compensatori.

En qualsevol cas, la memòria dels Comptes Anuals haurà de facilitar tota la informació significativa sobre els fets, de manera que els Comptes Anuals reflecteixin la imatge fidel del patrimoni, de la situació financera i dels resultats de l’entitat.

Càlcul del període mitjà de pagament a proveïdors en operacions comercials
La consulta planteja dubtes sobre el càlcul del període mitjà de pagament a proveïdors en operacions comercials. En concret:

• Si s’han de tenir en compte com a factures pendents de pagament les rebudes de manera avançada del proveïdor abans que s’hagi prestat el servei.
• Si s’han de tenir en compte com a factures pagades els imports satisfets al proveïdor de manera avançada (bestretes), sense que s’hagi produït el servei.
• Quan es rep una factura rectificativa d’una factura anterior, quin import s’ha de considerar: l’original o el rectificat?

En el primer cas, la resposta és negativa; és a dir, només s’han de considerar les operacions en què s’ha rebut el servei, i és en aquest moment quan es comencen a computar els dies de pagament o els dies pendents de pagament, segons correspongui.

En el segon cas, la resposta és positiva; és a dir, si s’ha efectuat el pagament avançat, figurarà al numerador del rati de les operacions pagades amb signe negatiu, calculant el nombre de dies entre el pagament i la recepció del servei.

En la tercera pregunta, l’import que s’ha de tenir en compte és l’import del deute efectiu amb el proveïdor que ha prestat el servei.

Per últim, cal recordar que la societat ha de facilitar, en la memòria dels Comptes Anuals, tota la informació necessària i adequada per aclarir aquelles circumstàncies que puguin distorsionar el resultat obtingut en el càlcul del període mitjà de pagament a proveïdors.